sábado, 12 de diciembre de 2009

CIUTADANIA I QUALITAT.


Ja ha començat el nou curs. Els professors ens preparem molt seriosament les nostres “programacions didàctiques”. Reunions, moltes reunions, moltes menjades de cap, ara més, amb l´entrada en vigor de la “Qualitat en l´ensenyament”. Mentrestant no es sap ben bé per quin motiu apareixen projectes inesperats molt surrealistes com a resultat d´uns desacords polítics, a saber, l´assignatura de “Educación para la ciudadanía”.

Per quin motiu ha d´haver un segon professor a l´aula traduint a l´anglés? Quina és la finalitat? Tot és donar-li voltes i no li veig ni trellat ni forrellat. Si es tracta que els nostres alumnes sàpiguen més anglés, sols s´hauria d´implantar altra asignatura d´anglés. Es molt trist que els desacords polítics afecten tant al nostre sistema educatiu. Porte temps observant com el “politiqueo espanyol” “subestima” tots els mòduls relacionats amb el pensament i la reflexió. Acàs la nostra joventut no necesita una gran dosis filosòfica? I si el problema és l´anglés que tenim a Espanya, podríem començar fomentant un poc més la “bona escriptura” en la nostra llengua: siga el valencià o el castellà. Si algú vol saber el nivell d´escriptura que tenen els nostres alumnes de batxillerat o d´ESO, us podeu passar per ma casa i us mostraré uns quants examens de redacció i comentari de text. Molts donen autèntica pena! Però no passa res, mentrestant hem d´acceptar moralment aquesta escena tan “kafkiana” en la que un professor explica valors i l´altre tradueix a l´anglés. I tot això a uns alumnes de segon d´ESO! Xe, que didàctic!

Tendim a més tecnologies, més anglés i menys valors. Es el que realment necesitem? Cap a quin món anem? La degradació d´aquestes assignatures que tant interessants i necessàries podrien ser, contribueixen al “fracàs escolar”. Després, per evitar aquest fracàs s´introdueixen “noves lleis educatives” que maregen el professorat, convertint-lo en una “marioneta” i llevant-li cada vegada més la “llibertat de càtedra”. No em malinterpreteu, estic a favor de les inspeccions, dels controls, moltes vegades he autoanalitzat la meva tasca com a docent, he fet també autocrítica. Però no puc silenciar-me quan ens fan treballar tant sense veure exactament quin és el fi que perseguim. Tire molt en falta l´educació clàssica! Falta autoritat i molta disciplina en l´ensenyament!

Adherir-se a la “Qualitat en ensenyament” sembla ser algo que molts centres volen. Està clar que tots volem fer-ho bé! No obstant, caldria especificar, tal i com ho digué el meu company José Joaquim, quins són els “indicadors” necessaris per parlar-ne de qualitat. Aquí està el vertader problema! Qualitat per a mi, per exemple, no suposa valorar un tant per cent l´actitud, l´actitud es dona per sentat que els nostres alumnes l´han de tenir quan estan a una aula, a fi de comptes és un requisit indispensable (i mai un mèrit) per poder impartir un mòdul i transmetre coneixements. D´aquesta manera estimulem el “peloterío” i la confiança a l´alumnat en que es pot aprovar l´assignatura traguent un 3 a l´examen. Tots aquestos criteris són massa subjectius, si un alumne còpia activitats i treballs diàriament, de segur que ens n´adonem? O cap la posibilitat que li posem una nota d´un 5 almenys per haver-ho fet? Els professors no som déus i necesitem tenir d´uns criteris objectius: la nota d´examen i si de cas, mirar un poc l´esforç, la voluntat...Però el valor de l´examen s´està perdent, està en perill d´extinció...

Si continuem així m´imagine ja un futur en què els professors farem de tot menys donar classe. Serem administratius, simplement a “fer papeleo” per a que passen els inspectors i ens miren les carpetes. Per què no entren a l´aula i ens veuen en el nostre hàbitat natural? També m´imagine un futur en el què hi hauran aules per alumnes que no tenen ganes, altres per alumnes que “estan tristos”, “melancòlics”.... No ens equivoquem, l´aula de diversificació és una aula que es va programar per alumnes amb dificultats físiques o psicològiques clares... Ara sembla que és un dels objectius per a molts (també per a molts pares) que no tenen ganes d´estudiar i aleshores ploren i ploren amb la intenció de tenir un espai en el què baixen els continguts fins a l´altura del betum. I a pagar-ho, com sempre, aquells que realment ho precisen, doncs acaben no tenint l´atenció que mereixen. Menuda absurditat de sistema educatiu estem aconseguint!

A MIS ALUMNOS

Os propongo las siguientes reflexiones. Las comentaremos el próximo día:

1) ¿Qué os parece la filosofía? ¿Es necesaria o demasiado abstracta? ¿Para qué sirve la filosofía?

2) ¿Con qué filosofía empatizáis más, con Platón o con Nietzsche? Los valores son universales o relativos?

3) ¿Qué opinión te merece el psicoanálisis? ¿Cuando crees que una persona tiene que ir al psicólogo?

4) ¿Consideras que la filosofía puede servir como terapia? ¿Por qué?

Pensamos estas cuestiones, las redactamos y las comentaremos en clase. Muchas gracias...

RAQUEL I PEPA




Un dia normal, com és habitual, sonà el tèlèfon mòvil. Era Raquel, amb una alegria impactant, em digué que tenia una sorpresa que afectaria positivament al futur de les nostres vides. Em vaig alegrar i al mateix temps asustar, doncs pensava en allò que tanta il.lusió i preocupació genera a molts homes: la paternitat. Però no, quan vaig entrar a casa vaig comprovar de manera immediata que la sorpresa era una gosseta molt boniqueta: Raquel la batejà amb el nom de Pepa, el mateix nom d´una gosseta que tingué mon pare fa ja uns quants anys..Em contà que l´havia trobada perduda pels voltants de Sueca. Vam anar a la protectora però com que no hi havia cap pèrdua denunciada vam decidir adoptar-la fins aconseguir trovar-li un millor lloc en el que viure. El meu cap començà a pegar-li voltes, evidentment que Pepa era una bona gosseta: un bon animal, saltava a la vista. Era una gosseta tranquileta, bonica, tímida, molt carinyosa, em preguntava per com hauria sigut el seu passat. Han sigut tres setmanes intenses les que hem passat amb l´animalet, l´hem cuidat al màxim. L´hem dutxat, li hem comprat el collar i molts objectes més per jugar. Però el que està clar és que pertanyem a aquesta “generació d´idiotes” que volem tenir casa neta i que volem dedicar el nostre escàs temps a coses relacionades amb la nostra pròpia individualitat. Evidentment som una generació estúpida, una generació que “no treballa per viure” sino que “viu per treballar”. Vam decidir tenir-la fins trobar-li un bon lloc en el que viure. Jo tenia clar que si trobàvem una bona casa la donaríem, sino ens la quedaríem per cent anys i un dia. La gossa, després de tres setmanes ja té casa, viu amb Jose, si algún dia la voleu veure aneu al Bar Rhettus de Riola i pregunteu per ella. Es rubia, molt atractiva i quan està contenta ensenya la panxeta..Des d´aquí m´agradaria valorar tot allò que fa Raquel Blasco Sapiña quan veu un animalet. Es molt d´admirar! Els dona menjar, els cuida, els porta a la protectora…M´agradaria també denunciar tots aquells que són capaços d´abandonar els animals en aquestes circumstàncies. Considere que hauria d´estar molt més controlat i penalitzat. No oblidem que nosaltres, els humans també som animals, racionals però animals. Cada vegada més em plantege la racionalitat humana. Més be, diria jo, irracionalitat...L´home és un animal irracional, l´animal més autodestructor existent al planeta terra. Si és que encara tenim sentiments, m´agradaria que reflexionàrem tots junts i quan ens trobem un animalet abandonat ho denunciàrem. En aquestes èpoques solen haver molts animalets caminant per l´asfalt tirant al màxim del propi instint de supervivència. Es una pena! Ara, per Riola circula un gosset marronet, molt valent, amb cara simpàtica i disposat a que algú l´adopte. Que trist és açò, no ho cregueu? Sergi Pascual Tur Professor i escriptor

RELACIONS INTERPERSONALS


En els temps que corren, sembla haver una “epidèmia social” que dificulta l´existència de les bones “relacions interpersonals”. Sense negar el progrés que suposa l´alliberament de la dona i la seva autosuperació, pense que no solament elles, sino també el génere masculí, ens neguem cada vegada més a suportar qualsevol càrrega que supose un esforç individual. En paraules d´anar per casa: “ avuí en dia no aguantem res...”

Fixant-nos exclusivament en la relació “home-dona”, observem com poc a poc molts acabem caiguent en l´absoluta rutina. Però no ens equivoquem, la culpa no és del xa, xa ,xa, és de nosaltres i ningú més. Hi han mil mecanismes per evitar la rutina, el problema és la roda en la que entrem tots els que formem part de la societat, una roda social, en la què demostrem diàriament moltes coses: bon treballador, bon pare, bon amic dels amics i sobretot passar més, que molt cosa a la majoria.

Pel que fa a l´amor, hi ha qui diu: “l´amor sols dura uns quants dies”. No ho crec! Tampoc em crec les paraules de Joan Fuster: “l´amor és un invent del segle XII, de la literatura trovadoresca”. L´amor és algo més: un sentiment, suportar, comprendre, compartir i prendre responsabilitats...I si això no és amor en sentit etimològic no passa res, li cambiem el nom i ja està...

Tinc un amic amb el que he aprés algunes coses referents a les dones que em fan molta gràcia, perdoneu-me si generalitze. De vegades et diuen: “carinyo trau el gos”, “fes açò”, “fes allò”. Potser, cap la posibilitat que estiguen pensant: “carinyo et tire en falta”. Potser si, potser no! Hem arribat a un extrem en què el llenguatge entre parelles és distint, rebuscat i massa distant. Pel que he viscut, pel que he escoltat i he conegut, inclús molta gent es nega a dir el què pensa per temor. Què extrany és tot! Ho compliquem tant!. Aquest “logos” del que tanta apologia n´han fet els grecs, avuí és el que ens destrueix com a persones. Allò que ens elevaba per damunt dels animals està sent mal utilitzat per nosaltres. Ho explicaré molt didàcticament. La raó és com una “navalla”, la podem utilitzar per collir fruïts o també la podem utilitzar per cometre un assasinat...De nosaltres depén l´ús que en fem d´aquesta...

Els humans utilitzem a dintre d´una mateixa regió el mateix llenguatge però mai arribem a entendre´ns. Falla el suport, el context, la situació contextual. Els individus, avuí en dia, ocupem tants rols distints durant el transcurs diari que evitem qualsevol contacte que supose “compartir”. El que s´esforça és el que guanya i aconsegueix saber el què significa l´amor i els sentiments. No dura uns dies, sinó que es descobreix ben tard, més enllà del bé i del mal...La descendència, l´ampliació familiar, el coneixer-se més encara...Tot això és amor, clar que sí! Felicite al col.legi Maristes pel seu lema: Un món per a compartir

CENTRO GERISÁN


Existen muchísimos “prejuicios” a la hora de hablar de “enfermedades mentales”, Sólo tendríamos que preguntar a nuestros jóvenes para comprobarlo: la mayoría cree en el dualismo loco/cuerdo, un dualismo no siempre acertado. El toque no está en “etiquetar”, sino más bien en comprender y empatizar con aquellos que necesitan de nosotros. Realmente, todos necesitamos o podemos llegar a necesitar de alguien en algún momento de nuestras vidas. El cambio está garantizado, nunca sabemos con qué nos podemos encontrar; el factor azar es siempre incontrolable y está presente en nuestras biografías. Aquí puede aplicarse la frase de Heráclito: todo cambia, nada permanece igual. Dicho en palabras del autor: Nadie puede bañarse dos veces en el mismo río..

Está claro que con el paso del tiempo existe un desgaste del organismo, así como una dinámica mas pausada de éste. Así, empezamos a hablar de la Medicina o de las terapias aplicadas a este deterioro: Geriatría. En esta edad o fase de aprendizaje, nos podríamos encontrar con más o menos falta de dependencia: válidos, semiasistidos o asistidos. Sin embargo, también está el alzheimer, una simple diabetes o una depresión profunda…Uno piensa que todo esto sólo le ocurre al vecino, pero atención, puede llamar a todas las puertas: a la de pobres, ricos, poderosos, políticos y remunerados…Conversé con gente diversa, os lo aseguro. No quiero encasillar, esto de encasillar posiblemente sea una pesadilla del siglo XXI. El filósofo Michel Foucault, no cree en las identidades bajo ningún pretexto. Pienso que identificar una enfermedad con “pelos y señales” puede ser para los especialistas algo necesario, aunque a veces en la misma generalización está el error. El Doctor Carlos Martínez es prudente a la hora de encasillar, eso me gusta. Como decía Nietzsche, el lenguaje mismo es una generalización. Con el ejemplo “la hoja es verde” lo entenderemos mejor…Una hoja nunca es del todo verde, así como nadie es del todo bueno, justo o “enfermo”. Son convenciones necesarias, pero mentiras al mismo tiempo. En palabras del Nietzsche: El lenguaje es comunicación, pero también es error. La enfermedad es pues un “concepto”, por lo tanto, algo que se debe de tratar con mucha delicadeza. A veces encasillamos y nos equivocamos. Cuántas veces hemos dicho: “este está loco” o “este está pirado”. Hay que ir con mucha cautela, las categorías son en gran parte erróneas. Nuestro país necesita una medicina más humana, una psiquiatría o psicología menos acelerada. Los diagnósticos se dan a velocidades de Fórmula Uno. El factor tiempo es importante, parece ser que la salud mental de nuestro país tiene un grave problema: saturación, ¡la maldita enfermedad del siglo XXI! Puede que precisemos aquella dosis humana propuesta por el humanista Karl Rogers; y para eso, como siempre, se precisa de una intervención política.

Unas situaciones se desarrollan así por factores sociales, en otras realmente interviene cierta predisposición a desarrollarlas. O sea, que tales situaciones, o bien “se hacen, o se nacen”. Por poner un ejemplo, la “esquizofrenia” tiene un factor claro de predisposición, un factor genético. Por el contrario, la “drogadicción”, es producida por contacto con las drogas. La droga es algo social y físico, normalmente (aunque no siempre) externo al individuo. ¡Son dos cosas realmente distintas! Por este mismo motivo, la educación juega y debe jugar un papel importante para evitar la aparición de determinadas enfermedades derivadas del contacto con el entorno social. Habría que ver cómo está la ley educativa y si los profesores tenemos suficiente autoridad en el centro donde desarrollamos nuestra función como docentes. Mejor no hablar de ello, este reportaje se extendería demasiado.

Decidí conocer detalladamente el centro GERISÁN, ubicado en la localidad de Favara. Es un centro que combina perfectamente las técnicas Geriátricas con las médicas de todo tipo: tanto físico como mental. Por decirlo de otro modo: en este centro viven ancianos y también gente con problemas que precisan de una atención más o menos individualizada.

Por lo que respecta a las instalaciones, el centro se divide en dos módulos. Está el Módulo A, en el que se da un trato médico-geriátrico. En el Módulo B tenemos un trato más mental, donde se da un seguimiento a través de la medicación y otras terapias de tipo alternativo que dirigen los profesionales. Es interesante ver como a medida que subimos de planta aumenta considerablemente el grado de dependencia. En lo referente a las instalaciones, el centro está a la altura de las exigencias modernas actuales.

La conclusión que saco de esta visita es auténtica: después de una visita práctica y personalizada, pude entender muchas más cosas que mediante los manuales de Psicología Clínica o Geriatría. Que nadie os engañe, esto es la humanidad: enfermos, sanos, alegres, tristes. Este “animal político” o este “animal racional” también enferma y tiene problemas…Os deseo que penséis y cambiéis el discurso: no existe una clara frontera entre el enfermo y el sano, este dualismo hay que romperlo de una vez por todas: salud y enfermedad pueden aparecer juntos y pueden invertirse en cualquier momento de nuestras vidas. Me sorprendieron ciertas experiencias, contadas por ellos mismos, muchos de ellos llevaban días o meses: hasta hacía poco eran considerados por la sociedad como “sanos”…

Me gustaria terminar con una referencia al Mito de la caverna de Platón, discípulo de Sócrates. Realmente somos unos ignorantes; no vemos más que sombras de la verdadera realidad. Por este motivo me gusta, cuando escribo, hacer trabajo de campo. Intento, en la medida de lo posible, adentrarme en el terreno que deseo conocer e investigar. Agradezco su amistad sincera a mi amigo Leandro, a los empleados del centro así como también al Doctor y Director Manuel Ramírez Aguilar. Un saludo a Doña Natalia Cots, quien mostró interés por este reportage. Aprovecho para saludar también al Doctor Carlos Martínez, con el que aprendí muchas más cosas de las que se imagina. Agradezco también su confianza a D. Bernat Clarí, director del Levante el Mercantil Valenciano (Edición la Ribera).

Sergi Pascual Tur
Filósofo y Escritor

VIURE PER TREBALLAR?

La resposta és afirmativa en aquesta societat tan consumista i mediatitzada pels diners. Recorde les paraules de Henry David Thoureau en Walden, on ens proposava una forma de vida més tranquila. Contava en primera persona les experiències viscudes en les llanures del llac Walden. Recorde, que aquell llibre em va fer pensar moltíssim: mereix la pena viure per treballar? Realment, els humans més que racionals, diria jo, ens hem convertit en animals “autodestructors”. Quantes bajocades fem els humans? Som tan estúpids que ens passem la vida pagant una casa a la qual li incorporem grans luxes innecesaris. Hi ha que diu que això és el progrés, més bé, diria jo, això és un símptoma clar de que realment no hem endarrerir: creem coses innecesàries i dediquem tot el nostre temps a pagar-les. Arribem inclús a hipotecar-nos de per vida, això si, amb un bon televisor, un bon equip de so i un bon cotxe...I si ens animem, demanem un altre préstec per comprar qualsevol altre capritxo social, a saber: una bona moto!

Es curiós com hem anat retrocedint en molts aspectes. Hem arribat a tal punt que vivim, únicament per treballar. Es normal, hi ha tant que pagar! Però és el món que els humans hem triat. Perfectament hauríem pogut continuar amb aquell món en el que una casa tenia allò bàsic: un sostre, unes habitacions, aigua, llum i poc més...Bé, no oblidem els animals, eren necessaris en totes les cases de la Ribera. Avuí, ni pensar-ho, doncs els animals embruten, els animals fan olor.. Hi ha gent que té l´animalet a casa, però podríem preguntar-nos quants d´ells l´estimen i el tracten com un més de la família. No vull entrar en reflexions al voltant de l´abandó d´animals...

Malgrat les dificultats que suposa arribar a fi de mes hi ha gent que decideix tenir molt de temps lliure, a ser possible dos dies per setmana. Es bonic per alguns l´arribada del divendres i del dissabte... D´altres, consideren que s´ha de treballar molt fort. Es difícil decidir que és allò ideal, el que està clar és que l´home necesita descansar. No oblidem les malalties de tipus mental o físic. Quanta gent diu: Si tornara a ser jove no treballaria tant! D´altres pensen el contrari, està clar, però jo no puc mai de la vida obviar la importància i necesitat del temps lliure. Realment és una qüestió de llibertat. Com diria Sartre: Actuar és triar.

SALSA


Sempre m´ha produït molta vergonya el ball llatí. Ja sabeu que quan anem a eixes sales, sembla que la gent és professional i que mai asolirem aquells objectius. Després de la nit del divendres passat, m’agradaria realitzar una petita reflexió.

Per una banda, està el ball metòdic, aquell ball en el que es realitzen figures molt boniques. Es el ball que generalment s´aprén a les Acadèmies. Per altra banda, tenim el ball més natural, segons el qual es balla i s’improvitza amb la parella. Aquest m’agrada molt més!

Gràcies a mi amiga colombiana Jacqueline, vaig poder experimentar unes interessants sensacions. Sempre m´he mogut molt bé, he sigut una persona rítmica, però el passat divendres em vaig sentir com Patrick Swaize en Dirty Dancing. Una de les conclusions més interessants és que per ballar bé es necessiten dues coses: sentir la música (tenir ritme) i confiança amb si mateix, de vegades aquesta te la dona la parella amb la qual estàs ballant. La meva amiga Jacqueline em va donar moltíssima confiança.

La “salsa” i el “merengue” són ritmes que permeten una llibertat d´expressió en el moviment de cames i peus. La “baxata” és un ritme més carinyós, més sensual, en el que pots arribar a enamorar-te de la teua parella amb molta passió, la distancia entre ambdòs s´acurta i això em resulta interessant. Finalment, tenim el ball del “reggeton”, Amb aquest ball, s´aconsegueix un gran moviment de cadera i cintura: un ball molt excitant. Aquestes 4 modalitats i moltes més contribueixen d´una manera clara a la bona interacció entre persones, a més a més, de fomentar una bona convivència intercultural: tots sabem que en una sala de ball llatí hi ha sempre gent de distintes cultures. Analitzarem minuciosament tots els valors que fomenta el nostre ball.

El ball llatí fomenta la solidaritat: generalment, la gent que sap ballar mostra certa predispocició per ajudar els que no saben. El ball llatí fomenta la comunicació: ballant, sempre mantens alguna conversa, és rarament extrany que no parles amb la persona què tens davant teva miran-te als ulls. Per aquells que busquen estar en forma, el ball llatí fomenta l´esport i ajuda a sentir-nos molt millor. Es pot demanar més?

EL LLIBRE

Si observem el significat del terme “llibre” al diccionari, de segur que ens semblarà una definició normal, inclús bastant avorrida. Sense esforçar-me en buscar, m´arriscaré en la definició: “objecte fet de paper amb tapes dures en el què mitjançant l´escriptura impresa es conten determinades coses…”. No obstant, les etiquetes són una convenció generalitzadora. Mai m´han agradat!

Amb el llibre podem imaginar, oblidar, recordar, aprendre, reflexionar, relaxar-nos, relacionar-nos…De vegades es converteix en un amic, d´altres vegades li prendríem foc o el tiraríem al fem. Però fixeu-se: sempre ens rodetja. Dóna igual si som metges, professors, estudiants, agricultors, ramaders, sempre hi ha un llibre al nostre voltant, sempre ens acompanya en les nostres vides. Qui no té un llibre a casa? És inevitable la seva existència!

Els joves viviu una etapa distinta a la que visquérem nosaltres els professors. Internet i els ordinadors són pura novetat! Sempre s´ha viscut sense Internet, sense mòvil i sense ordinadors. I us asegure que es vivia molt bé…Quan ens manaven un treball anàvem a la biblioteca, buscàvem llibres i ens posàvem tots juntets per comentar les nostres idees o simplement per xarrar d´altres coses no acadèmiques (que també està bé). Copiàvem frases de distints llocs i a partir de la informació extreta realitzàvem el nostre propi escrit. Què pena que no hi hagués Wikipedia, no? Què pena que no existira el Rincón del Vago, no? Esteu equivocats, d´aquesta manera (i sense el google) s´aprenien molts continguts i a més a més es fomentaven les relacions interpersonals: anar a la biblioteca, parlar amb companys, deixar-se coses, parlar amb la persona encarregada de la biblioteca…No s´equivoqueu, Internet és un mig més, no és cap fi…

L´altre dia vaig anar a la biblioteca del meu poble, pura curiositat després de tant de temps visquent per tot arreu. Em vaig emocionar de veure aquell lloc, el mateix en el què feia els meus deures i els meus treballs quan era petit. No obstant, els llibres eren pràcticament els mateixos, això si: hi havia 5 ordinadors ocupats per 5 xiquets en edat preadolescent. Estarien estudiant? Llegint? Pose la mà al foc que estaven al “Tuenti” o al “Messenger”. La distracció és important en l´ésser humà! No obstant, jo preferia aquella biblioteca en què la gent buscava, fullejava, xarrava i comentava les seves idees. Jo preferia aquella biblioteca en la què la Senyora Lluissa (veïna del meu poble) et renyia per tornar tard un llibre…Realment vaig sortir molt trist, semblava una empresa, algo deshumanitzat, havia perdut tot el seu encant, havia mort…Vaig obrir varis llibres i les dates últimes de lectura eren de fa 10 anys. Què trist! Lluissa, quant tire en falta aquells dies…

SERGI PASCUAL TUR

LA PANTANADA

El 1982, la presa de Tous es va trencar. Ara fa 25 anys, poblacions com ara Riola, Polinyà, Alzira, Albalat, Fortaleny i d’altres més varen ser fortament afectades per la tràgica pantanada.

Jo era molt menut, però la meva ment rememora algunes escenes. Vaig haver de fugir a Corbera, a casa dels meus oncles als quals tant estime. Quan escapàvem amb el Dyanne 6, recorde que mon pare es posava nerviós al mateix temps que li donava veu a la ràdio. Per a mi era com una festa, però quan mirava els meus pares alguna cosa em deia que no era un bon moment per somriure.

En tornar a Riola, recorde veure ma casa plena de fang, alguns sofàs i mobles pel carrer i un camió que passava arreplegant-ho tot. Recorde també un helicòpter que aterrà prop de ma casa, crec que portaven queviures. Semblava una festa, però mirava una altra vegada els rostres dels meus pares i les cares parlaven per si mateixes. Ara me n’adone de la importància que tenen els gestos, com diu la dita: una imatge val més que mil paraules.

Una vegada vaig créixer, mon pare em va presentar dos llibres: Alerta, la presa no resiste i La Riada. Són dos clàssics presents en moltes prestatgeries de la Ribera. Mon pare passava pàgines i m’explicava cosetes d’una manera molt dolça i simpàtica, xe quins records! Al llibre apareixien escenes impactants classificades per poblacions. En arribar a Riola i Fortaleny s’aturava i recalcava el desastre del “ganao” mort i els tarongers destruïts per la humitat i la corrent. Però aquest desastre afectà també les nostres ànimes, la nostra sensibilitat. Als llibres també recorde haver vist molta gent trista, amb cara de pena i preocupació. Una tragèdia en tota regla!

Actualment, aparentment no hi ha desastres, però sols és aparentment. Observem el Riu Xúquer, està contaminat i amb màquines sorolloses que oxigenen les nostres aigües donant un mínim vital als nostres peixos. Fem cas al nou grup rocker Enderock´s: diguem no a la contaminació, a deixar morir la joia… L’escena es podria comparar a la d’un malalt terminal connectat a una màquina de respiració assistida. De les nostres muntanyes ni parlar-ne, estan totalment amenaçades per l’actual “cultura de la rajola”, sols hem de passar-nos pel “far de Cullera” i observar la gran catàstrofe ambiental. La nostra contaminació està produint un escalfament de l’atmosfera originant el famós canvi climàtic que observem amb les pujades de temperatura produïdes de fa uns anys. No siguem hipòcrites, hem progressat econòmicament i tecnològicament però continuem atemptant, cada vegada més, contra la nostra mare, la mare Natura. El progrés cientificotecnològic no ens porta directament a un progrés de la humanitat! I qui té la culpa? Algun partit polític en particular? D’això res, avui en dia hi ha molts instruments de poder com per culpar una persona o un grup polític en concret. Realment, els culpables som concretament tots nosaltres, allò abstracte; la humanitat. Com diria el director de Le Monde Diplomathique, Ignasi Ramonet, estem en una societat en la qual predomina el pensament únic: els diners, allò material.

La causa de la pantanada l’atribuïm a l’atzar o a l’error humà, què més dóna, ja no importa. Però generalment, tots els desastres són producte de les nostres equivocades decisions. L’home, com diu Aristòtil és un “animal polític” o “animal racional”. Sartre parla també de la “llibertat” i “responsabilitat”. Tota aquesta filosofia de res no serveix si no la portem a la pràctica humana. De vegades, els animals es comporten fins i tot millor que nosaltres, em plantege si utilitzant sols els nostres instints tot aniria millor. Teòricament, l’home també té “autoconsciència”, doncs, a veure si reaccionem adonant-nos de les conseqüències que tenen els nostres actes. Si no ho fem, m’imagine un futur totalment Kafkià: tots connectats a màquines de respiració artificial caminant pel carrer. No us estranyeu! Mireu el riu, també està en coma! I quan algú està en coma, us ho dic per experiència, el final pot ser tràgic. Qui s’haguera imaginat fa quinze anys que el nostre riu estaria en aquestes circumstàncies? Recordeu en festes quan es feien els “patos al riu”? Mireu-lo ara, dóna pena! Està negre, sembla xapapote! Jo em pregunte: com definirà la filosofia del segle XXI l’home? Com “animal racional”, com “animal polític” o com “animal autodestructor”?


Sergi Pascual Tur

SENTIMENT DOCENT

El dijous passat, mentre dinava amb ma mare vaig pensar en la posibilitat d´anar a Lleida. Era una bona ocasió per visitar els meus amics, allí vaig treballar i vaig viure moments personals i professionals molt importants de la meva vida. Dit i fet, vaig agafar quatre coses, una petita revisió al cotxe i carretera amunt. El viatge fou un poc pesat, no sóc d´aquells que disfruten passionalment al volant.

Una vegada allà, vaig experimentar un sentiment molt bonic que m´agradaria compartir amb tots els meus lectors. Només entrar a una discoteca, dues xiques molt guapes em saludaren tot cridant: Sergi, Sergi...! Què bonic és veure com després de 4 anys els teus exalumnes et recorden d’aquesta manera. Uns minuts després, un bon grapat de xics em saludaren tots contents, eren també antics alumnes. Tots ells, havien passat el periode de l´adolescència, eren ja grans. Em vaig emocionar, fou una emoció molt forta, alguns d´ells em digueren que em recordaven moltíssim, una alumna (concretament) em comunicà que aprengué molt amb les meves classes. La conversa fou curta, no massa plena de continguts però si de sentiments, jo allà tot rodejat de persones que m´estimaven, què bonic! Semblava una pel.lícula, un somni més que una realitat. Descartes ja ho deia: de vegades la realitat pot semblar un somni. Aquest fou un clar exemple.

Una de les sensacions més boniques que pot experimentar un docent és que després d´un temps els seus alumnes el recorden amb alegria. Fent examen de consciència, aquella no fou una època bona per mi, però sempre he intentat no perdre l’alegria i el bon humor. En aquests temps que corren, els docents ho tenim molt complicat, no obstant, l´humor és una eina necessària, la més important de cara la bona comunicació. Es interessant que el professor transmeta als seus alumnes que està disfrutant amb allò que fa. Està clar que avuí en dia “els papeleos” derivats de la societat de control destrueixen la naturalitat de la docència, però jo sempre seré un seguidor de Mario Moreno Cantinflas, us recomane la seva pel.lícula El profe.

No m´agradaria tancar aquest article sense enviar una salutació a Carmen Calderó, profesora de l’Institut Josep Vallverdú a les Borges Blanques (Lleida). Ella, sense dir-me res, va mostar algun dels meus articles als meus alumnes quan jo ja no treballava al centre. El meu amic Jordi Ribas m´ho va comunicar i jo mai vaig mostrar la meva gratitut. Com digué Emili Piera: ser llegit és el millor trofeu que pot tenir un escriptor. Gràcies pel trofeu Carme!

SIN TETAS NO HAY PARAISO




La serie televisiva Sin Tetas no hay paraíso ha cobrat una gran audiència amb tan sols dos mesos d´emisió en les nostres pantalles televisives. Home, la frase dona que pensar. Primer que tot, què és el paradís? Segon: La xica que no tinga pits, què? Tercer, si la xica té pits, tampoc passa res i si té un bon cul, doncs tampoc. M´entra risa, què voleu que us diga... No cal fer massa cas amics, esta frase no té ni cap ni peus, com dirien al meu poble: Ni trellat ni forrellat.

Amb un títol molt temàtic i una temàtica molt actual, s´aconsegueix captar l´atenció dels espectadors, principalment dels nostres jovens o adolescents. També els majorets poc a poc ens anem enganxant. La meva amigueta Raquel, és de la que pensen que el Duque és atractiu. No passa res, jo em reforçe pensant que sóc simpàtic i bona persona, molt bona persona. Parlant de bona persona, recorde una vegada un amic que em comentà: he conegut una xica. Jo vaig mostrar interés per com era aquella xica. Ell es posà eufòric al ritme que deia: Es molt bona persona, advocada... Bueno, en aquestos casos ja es sap amb el què ens podem trobar...Quan algú resalta massa un valor, pinta mal la cosa...

Drogues, diners, luxe, bellessa, prostitució i consumisme es mesclen en aquesta serie formant una mascletà de les del senyor Cavaller. Apareixen alguns “antivalors” que els docents i pares intentem dia a dia evitar en els nostres jovens. Malgrat ser “antivalors”, queda clarament exposat, que una part rel.levant de la nostra joventut sembla atreta per tots aquestos esquemes tan superficials. Són molts els personatges de la serie, també de la realitat, els què consideren aquest món, com un trampolí cap a la felicitat. Aquest és un dels molts problemes que té la nostra joventut, però com que la felicitat és un concepte abstracte, allà cadascú...

No obstant, la serie televisiva també transmet un missatge més convincent i racional, una mare que es nega rotundament a la relació de la seva filla amb un Narcotraficant, atractiu, però a la vegada calculador i perillós. El germà de la protagonista (Cata), arrisca la seva vida en moltes ocasions per a què la seva germana s´aparte del “Duque”. Com veiem: L´amor si que té fronteres! Per a què l´amor es done amb certa normalitat, potser calen uns requisits en tota parella, el més important: la facilitat i la normalitat. Acàs és normal tenir una relació amb un home assasí i narcotraficant com aquest? Acàs és fàcil? M´agrada el caràcter de la mare, ella és com la meua, la senyora Rosario és d´aquelles que pensen en el “dime con quien vas y te diré como eres”. Ai, quantes vegades m´ha dit: “ En este vas” o “En este no vas”. Ni que jo fos un sant mare!

La serie és entretinguda, sap captar l´atenció dels nostres adolescents. La televisió sap despertar l´interés del seu públic, no oblidem que juga en ventatja amb el llenguatge verbal i no verbal: gestos, imatge, so, efectes... No obstant, com diria mon pare: “S´ha de lluitar molt en aquesta vida” El paradís, si existeix, no pot dependre de res superficial sino de l´autosatisfacció individual, entre d´altres coses més. Evidentment, els valors cadascú els pot elegir, són entitats abstractes i cadascú es fa la seva pròpia escala de valors. Però relativitzar sempre no és bo, de vegades, cal crear una estructura universal per a guiar un poc les nostres conductes morals. Hi ha que s´ho agafa a la tremenda i es converteix en un cartesià metòdic. El senyor Kant, tots els dies es despertava a la mateixa hora, arribà a convertir-se en referent per ajustar el rellotge de la catedral de Konisberg. Jo em pregunte: Com seria la seva vida íntima? Uf, millor ni pensar-ho, m´entra molta risa...

El concepte de felicitat actual va molt lligat al consumisme. Un bon cotxe, una bona casa, bona roba, un bon ordinador, això si, a poder ser portàtil i amb Internet, però del Wifi no del normalet i en pantalla plana. Els meus alumnes, saben massa bé que per arribar a aquest món no és precís fer colçes. Aleshores, adopten el que jo anomene “pasotisme”, denominat per alguns experts “fracàs escolar”. Què voleu que vos diga...Jo odie aquest concepte, sembla com si el nano sols fracasara a l´escola. A més, com que tinc un orgull docent, considere que el que passa és més bé un fracàs social, un fracàs de la humanitat, així que sembre un altre les culpes. A vore, l´actitud a casa és correcta? El cambi a casa no és evident? La societat no ha experimentat un gran cambi? Aleshores, la culpa fue del cha cha cha!





viernes, 11 de diciembre de 2009

MÁS PLATÓN MENOS PROZAC




Em sembla interesant la proposta del professor Juan Armenteros en les seues classes de filosofia: reflexionar i buscar informació sobre els conceptes Plató i Prozac. Aquest és el títol d’un llibre arxiconegut, escrit per Louis Marinoff. Sense entrar en un anàlisis minuciós de l’obra filosòfica, simplement recalcaré que el llibre ens ensenya a enfocar els aspectes i problemes més importants amb els que ens trobem els humans diàriament. Què voleu que us diga, en els temps que corren, la literatura em decepciona bastant, però preferesc aquesta lectura que la d’un típic i ridícul manual d’autoajuda. Per a què negar-ho, de vegades he recurrit a ells, però res, pura superficialitat escrita per a ments simples que busquen una solució immediata als seus problemes qüotidians. A la meua biblioteca en tinc uns quants, els venc a euro! Em produeix alegria saber que la meua companya Elena Sos creu en certa dosis humanista de la psicologia. Tendim a la superespecialització i aquesta no sempre és bona, la interdisciplinarietat és necesària.

El títol és temàtic i bastant significatiu. Analitzem els dos substantius que apareixen en aquest enunciat. Plató és un filòsof de l’antiguetat, deixeble del gran mestre Sócrates. En la seva obra La República intenta trobar les característiques d’un govern just. Com sol passar amb tots els grans pensadors, sobretot amb els clàssics, el pensament s’aplica a distints continguts: ètica, política, art, metafísica…La felicitat seria un valor més, una idea que pertany al món intel.ligible, a la qual s’arribaria després d’un llarg esforç educatiu. Plató és un autor elitista, el qual considera que les idees o els valors són un fi al qual arribem uns pocs després d’un gran esforç. Em ve a la memòria la meua amiga Paula Latorre, ella també ho és: el seu futur home ha de ser guapo, simpàtic i molt intel.ligent. Però no un guapo discret, d’això res, un guapo estil Duque o Gato de Sin Tetas no hay paraiso…Bueno, per a què negar-ho, tots ho volem així, inclús jo que de vegades semble un personatge rústic i completament desinteresat per aquestes qüestions. Jo em decante més per Cata, de Sin Tetas no hay Paraíso: rosa, ulls blaus i molt sensible, capaç d’enamorar-se d’un home complicat i amb molts problemes.

Per altra banda, convindria parlar del Prozac. Actúa com a inhibidor selectiu de la recaptació de la serotonina (ISRS). Està indicat per tractar la depresió, transtors de l’alimentació, transtorns de pànic i d’altres problemes mentals…S’ha escrit molta literatura, una noticia del País (El País, 27-02-2008) especifica que uns determinats resultats mostren el seu efecte “placebo”, similar a l’efecte que puguen tenir dues cullerades de sucre quan es tracta de persones que sofreixen una depresió lleu o moderada. Coneguent l’opinió de profesionals com el doctor Carlos Martinez i persones que el consumeixen, m’atrevesc a afirmar que l’afirmació és estúpida. Siga com siga, la coneguda “pastilla de la felicitat”, és un dels medicaments més consumits actualment: es calcula que hi ha uns 45 milions de consumidors en tot el món (Dades del País, 27-02-2008). Està clar que aquestes dades són molt significatives de cara la comprensió de l’espècie humana. Què ens està passant? Realment estem avançant? Ens preocupem més que els nostres avantpassats? La genètica és mès dèbil ara? Surten preguntes i dubtes propis de la filosofia. Evidentment són interrogants que passen desapercebuts però que és important plantejar-se de tant en tant.

Tornant al títol que ens ocupa, sembla que Marinoff considere la filosofia com una disciplina amb un potencial de terapia incalculable. Mira per on, la filosofia i la medicina són amigues. Aprofite per saludar als futurs metges, ja sabeu, una certa dosis de reflexió mai ve malament. Xavals sou futurs metges no robots i també cureu ànimes, no solament cossos!

Sergi Pascual
Professor i Escriptor

NAVIDAD Y CONSUMISMO


Ya en Noviembre, las luces de colores, las grandes decoraciones, los Papás Noeles y la música navideña invaden nuestras ciudades anunciando la llegada de la Navidad. Los centros comerciales ponen toda la carne en el asador con la intención de despertar nuestro consumismo latente. Todos reconocemos que detrás de la “parafernalia” subyace un mensaje sublimizar: “gástate el dinero, es el momento”. Muchos de nosotros consideramos inevitable vaciarnos los bolsillos bien saliendo de compras, bien haciendo regalos a nuestros seres queridos. Este consumismo actual es alarmante, ha llegado a cotas muy altas. Es más alarmante aún si analizamos nuestra propia situación económica, incoherente con el comportamiento compulsivo, masivo e irreflexivo por comprar.

La alternativa está en reconocer que esta “parafernalia de escaparate” no es idéntica a la que decora nuestros hogares. Nuestras decoraciones navideñas son puestas generalmente para crear un clima de proximidad en nuestro entorno familiar. Si este clima se prolonga en nuestras calles o en nuestros lugares de ocio, bienvenido sea. A fin de cuentas eso es la Navidad, una fiesta religiosa que precisa de un ambiente cálido. Pero cuando igualamos Navidad a consumismo, hemos caído en la trampa de la sociedad capitalista. Solo hay que reflexionar sobre el origen y la función que tiene Papá Noel en nuestra sociedad: es americano, gordo y trae muchos regalos. Pero los regalos quién los paga? El papá, no el Noel sino generalmente el mileurista, aunque le cueste llegar a fin de mes.

Entiendo que algunos utilicen esta fiesta religiosa como trampolín para descansar, salir, estar con la familia, lo que hacemos los seres mortales cuando no trabajamos. Pero por favor, permítanme que separe la alegría festiva del desbarajuste y el consumismo exagerado, no quiero ofender los más pobres. Mientras nosotros “derrochamos”, el cuarenta por ciento de la población mundial vive con 1,5 euros al día. Como filósofo, considero que siendo nihilistas estamos creando la bestia monstruosa más horrible: el espíritu consumista. Este espíritu arraigado configura una identidad según la cual un individuo es aquello que posee. Que triste es esto!

Sergi Pascual Tur

IMPORTÀNCIA DEL DIÀLEG

La Filosofia mai ens ofereix solucions immediates ni irrevocables. Potser per aquest motiu, molts prefereixen altres camins que siguen m...