martes, 27 de julio de 2010

UNA MENTE MARAVILLOSA


Protagonitzada per Russell Crow i dirigida per Ron Howard, narra la història d’un intel.lectual arxiconegut: John Forbes Nash, premi Nobel d’Economia.

La rellevància o particularitat de la seva vida, ve donada per la seua greu malaltia: l’esquizofrènia. Passa molts anys de la seva vida creient-se un espia que treballa descifrant codis secrets. També creu tenir un amic íntim de la facultat amb el que també ha compartit habitació. En paraules d’anar per casa, el protagonista observa i escolta algo que empíricament no existeix. El seu cervell genera una informació que no existeix a l’experiència. Aquesta informació, evidentment determina la seua vida.

John Nash ingressa a un centre psiquiàtric durant un temps, rebent una terapia de shok amb insulina (5 vegades a la setmana durant un mes). De manera anecdòtica caldria destacar la carta que els colegues de Nash envien a l’hospital rogant als metges “que cuiden atentament la ment de Nash pel bé de la humanitat”. Quan el metge conversa amb la seva muller, explicant-li en què consisteix el tractament, la vida de John Nash experimenta un gran canvi. Suposarà molt d’esforç reconéixer el problema per part de John Nash.

Aleshores el sofriment quedarà suavitzat per la constant lluita i esforç: valors importants per “conviure” amb aquesta greu enfermetat. L’amor és també un valor important; l’ajuda incondicional de la seva muller mantindrà amb esperança al protagonista. Hi ha un moment en què Nash s’atura i s’acomiada dels seus fantasmes, de les seves visions. A partir d’aquest moment mai parlarà amb ells malgrat continuar compartint la seva vida. L’acceptació és necesaria per aconseguir una millora considerable.

Un dels major problemes pel que fa a l’esquizofrènia, pense jo, és la falta d’informació. La massificació dels centres de salud mental provoca una bestial desinformació. El concepte “esquizofrenia” no està a l’alcanç de la cultura popular. Es important el domini del concepte, d’aquesta manera arribem abans a l’objectiu: una vida digna. No ens oblidem que la dignitat és un dels drets humans (i per tant l’objectiu primordial) més importants en l’escala de Drets Humans.

Els especialistas solen oblidar-se d’un valor molt important: la creativitat. El concepte de realitat que tenen les persones amb aquest “problema” és completament distint. Pintar, escriure, composar, pensar….són tècniques que solen destacar quan són originals i completament innovadores. Seria interessant que els especialistes treballaren en aquest punt. No oblidem que grans Genis han tingut i tenen esquizofrenia. Seria important també establir aquesta relació conceptual.

Sergi Pascual Tur
Especialista en Filosofia i Psicologia

domingo, 18 de julio de 2010

MASSA PA TOTS


Te'l dedique, Rizitos. Aquest conte me´l contà mon pare quan jo era petit!
-----------
El senyor Antonio era un home d’uns vuitanta-cinc anys d’edat que vivia a Fortaleny. Últimament tenia una salut bastant delicada. A més, ell es sentia molt sol després de la mort de la seua dona, molt ocasionalment el visitaven els seus tres fills.

Un dia es despertà molt fluix, així que decidí trucar a l’hospital, convençut que els fills estarien ocupats. Vingueren i se l’emportaren immediatament amb l’ambulància. Una vegada estabiltzat els metges l’informaren que passaria allí un llarg periode de temps. Antonio demanà permís per trucar per telèfon, aleshores telefonà el seu fill major:

- Antonio, el pare està malet, estaria bé que vinguereu a vorem perquè tinc una cosa molt important que dir-vos.

En qüestió de minuts acudiren tots els tres fills a l’habitació del pare. Entraren tots preocupats per la salut a la vegada que preguntant per allò important que els havia de dir.

- Mireu fills, el pare vol dir-vos que “hi ha massa pa tots”, que quan el pare es muiga hi haurà “massa pa tots”.

Els fills es miraren entre ells amb cara d’alegria. Els 10 dies següents, els fills tractaren al pare d’una manera especial. Quan algú preguntava al pare ell sempre deia: “hi haurà massa pa tots” Arribà un dia que el pare es posà molt malaltet. Un dels fills li digué: “Pare però on està això què diu?” El pare reuní altra vegada als tres i els digué:

- Mireu fills, el pare està molt malalt i prompte es morirà. Així que, simplement volia dir-vos que quan em muiga, em podeu agafar la clau que sempre porte a la butxaca del pantaló. Quan ja tingau la clau, se n’aneu a la caseta de les seniaes de Fortaleny i allí hi haurà massa pa tots. Ja ho veureu!

Arribà el tràgic moment de la mort d´Antonio. El fill major li agafà el clau de la butxaca i tots es dirigiren a la caseta de les seniaes. Una vegada els tres allí, obriren la porta. Allí no hi havia res, solament a un racó hi havia una “massa”, d’aquelles de madera que s’utilitzaven en aquella època per picar l’arròs. Els tres fills es quedaren mirant-se i un d’ells digué: “Ostres, com ens ha enganyat”. El fill menut es quedà plorant en un racó de la caseta. Ell sabia que no havien cuidat el pare com realment mereixia, sempre havien estat ocupats i mai havien tingut temps per ell. El pare els havia donat la millor lliçó de les seues vides.

----------------------------------------------------------


No t’oblides mai dels teus pares, ells t’han portat a aquest món i t’han ajudat en tot el que han pogut i més. Quan es fan majors necesiten molta estima i saber que els diners t’importen molt menys que la companyia d’estar amb ells.

viernes, 16 de julio de 2010

PASSEIG PEL FAR



Aquesta nit no he dormit massa bé, m’he despertat vàries vegades fins que he pensat: què collons faig ací, me la pire a viure! Com de costum, he anat al Bar Rhettus i he desdejunat com un rei. Mentre bebia el got de llet amb café i degustava els meravellosos croissants de xocolate, he pres una decisió: “Ara agafaré la piragua i me n’aniré al faro de Cullera”. Sempre m’han agradat els esports de contacte amb la natura.

A les 7:30 ja estava allí al pie del cañón!. Abans de descarregar la piragua, he baixat al mar per corroborar l’aparent moviment brusc de les ones. Estava algo marejada, sols un poc. De sobte, he vist un home bastant major que caminava en direcció al Mareny de San Llorenç. M’he dirigit a ell: Perdone senyor, “com veu vosté avuí el mar? El veu algo més marejat que de costum? Realment m’invaïa certa indecisió, no sabia si entrar. L’home m’ha contestat: “Ja t’he vist xiquet amb la piragua, ves amb compte amb el mar”. Finalment m’he unit a ell, la invitació no era explícita però la seva extroversió em feia pensar que per ell no seria cap problema compartir la passejada matinal en aquell lloc tant màgic.

Xarrant xarrant hem caminat una hora: aproximadament fins la platja nudista i tornar. Hem començat parlant d’un tema habitual: la crisis. M’ha parlat dels seus fills i m’ha comentat que s’havia fet una caseta. També m’ha explicat que la seua dona va tenir una intervenció quirúrgica molt agresiva per un càncer d’estòmac. Jo també li he contat sobre la meua feina i sobre la figura del meu pare que casualment ara tindria també 70 anys.

El llenguatge és una de les grans potencialitats humanes. Necesitem parlar i comunicar-nos. A més, els humans tenim un prejudici sobre la soletat, la soletat pot ser acompanyant: avuí m’he sentit molt acompanyat a la platja. També em senc molt acompanyat quan converse amb tú. Gràcies per tot rizitos!

miércoles, 14 de julio de 2010

CRISIS I FELICITAT



El substantiu “crisis” ha estat molt en boca de tots nosaltres aquests darrers anys. Realment estem molt preocupats, uns guanyen molt menys, a d’altres ens resten del nostre sou, moltíssims es queden sense feina. Curiosament sempre atribuim la culpa als nostres representants polítics, és la mania humana: sempre ens excusem de les nostres responsabilitats en els altres. Està clar que els polítics ens representen i tenen com obligació lluitar per traure’ns d’aquesta situació. No obstant, la democràcia dóna un gran marge a la llibertat amb la qual construim el nostre món. Algunes eleccions ens han portat a l’actual situació de crisis.

No fa tant compràvem compulsivament. Ens compràvem una casa, un bon cotxe, una moto, tot això amb els diners del banc. No cal ser massa llest per saber que la meitat de les hipoteques eren grans càrregues que tard o prompte causarien problemes de salut en les nostres espatlles. Però els humans som així, som animals de costums: volem viure a la moda, caiga qui caiga i coste el que coste. Mai he comulgat amb aquesta idea de mercat que tenim a l’actualitat. Potser ens desviem massa d’allò realment important, allò més sencill.

La construcció, imposible obviar-la. El valor del mercat i de la rajola està per damunt de qualsevol paisatge natural. Paradoxes de la vida: la natura ens dóna oxigen i ens la porta fluixa!. Un dia, caminant per la platja em preguntà un amic francés: “Mais qu’est-ce que c’est ça? Putain, il y a trop de maisons ici”...”Doncs sí Silvain, a València (i també a Espanya) montanya que veiem, montanya que tapem”. Primerament es fan les grans urbanitzacions luxoses i després tracem les vies de comunicació. No ens equivoquem, la crisis econòmica va lligada a la crisis de valors i a la crisis ambiental (entre d’altres). Estaria bé que tampoc descuidàrem aquestes crisis!

No fa molt, vaig entrar al casino del meu poble i allí hi havia un escrit signat per Albert Einstein. Diu algo així com que les grans crisis desperten la creativitat. Fixeu-se i veureu com té raó: consumisme i creativitat solen xocar...Personalment m’inspire molt més quan no tinc pensaments materialistes al meu interior. Encara que per no tenir pensaments materialistes, cal tenir algun duret a la butxaca. Molta gent s’ha apretat els pantalons i han calculat estratègies minucioses per poder arribar a la fi del mes. Alguns han descobert inclús els artistes que portaven al seu interior: pintors, escultors, obrers, cambrers....La crisis ens ha ajudat a traure eixes capacitats que es trobaven completament anestesiades al nostre interior.

El mode d’afrontar la crisis clarament està en la perseverància i la insistència però també en allò més simple: la paciència, l’alegria i la bona voluntat. Certa dosis d’humor no ve malament en aquests moments tan durs. Em venen al cap imatges encadenades d’un home molt estimat al meu poble. El recorde amb el seu cabaç penjat a l’esquena i xiulant cançons d’Antonio Molina o Juanito Valderrama pel Carrer Llibertat (el carrer de màxim aforo de Riola). La situació no era per tirar coets, eren moments molt durs. A mode humorístic es comentava pel poble que un dels 3 fills es menjava mig caldero de 8 persones “en una sentà”. Imagineu-se les peripècies que havia de fer aquell senyor (i la seva dona) per alimentar eixes tres boques. Però ell, sempre content i amb bona voluntat: “Mi carro me lo robaron, anoche cuando dormía!!” Ah, per cert, tinc alguna dada més, aquest home va prestar el servei militar amb Vicent (El Sereno), Demetrio (El conill) i el senyor Llopis (del Bar Llopis de Sueca). Ells el varen coneixer en periode de joventut. El senyor Lluís Merino, també l’ha conegut i molt...

Doncs bé, Ja han arribat altra vegada les festes en honor a la nostra patrona Santa Maria la Major. Juanlu conta amb mi: Jo enguany vaig a la cordà! M’agradà la naturalitat amb la que tractares els meus alumnes: “el perill no està en el coet sino en l´ús que fem d’ell així com també en les mesures”. Tens tota la raó, tot joc té unes regles, si es segueixen les regles i aquestes van millorant-se, el joc no té perquè acabar.

Bones Festes Riolencs.

Sergi Pascual Tur
Professor i columnista

sábado, 3 de julio de 2010

FAMILIA


Abans, la família prenia un to càlid. Era algo inacabable i perdurable. Què passa amb l´actual família? Es diferent. Millor o pitjor? Difícil pregunta. Abans, els nostres pares tot ho aguantaven, ara no aguanten res. En certes ocasions, ha sigut per a millor. En quan als maltractes, està bé que la dona hagi posat els ovaris damunt la taula. No obstant, també em dona la sensació que en aquesta societat la humanitat no vol aguantar res de res, qualsevol pusa sembla un elefant. O la precipitació a l´hora de casar-se o la prepotència humana de no voler responsabilitats ens converteix en una societat amb gran percentatges de separacions.

Les famílies que funcionen o tiren endavant, ho fan d´una manera totalment distinta a com ho feien abans. L´autoritat del pare sobre el fill està perdent-se, s´està convertint en un “colegueo”. Si els nens no processen l´autoritat familiar, difícilment processaran l´autoritat dels professors. Pares separats, fills que no obedeixen, capritxos luxosos, sous baixos, vivendes cares, regals per suplir el poc contacte afectiu, realment complicat. Però no ens oblidem: cada familia és un món.

TECNOLOGIA I SOCIETAT


Recorde quan mon pare comprà el primer televisor: en blanc i negre. Amb dues canals ens sobrava. La resta del temps jugàvem a cartes, xarràvem, passejàvem. Hi havia un bon caliu familiar. Quan se n´anava el llum, posàvem una vel.la i a xarrar.

Avuí en dia hi han, amb el TDT (televisió digital terrestre), més de 30 canals. Molta informació. Massa informació! Me n´adone que anem molt ràpid, és necessari tant de canal, si no ho podem captar tot?. Sóc partidari del poquet però bo i no del molt però mal. En fi, la televisió ha progressat si atenem a termes tecnològics. Però quin és el preu a pagar? Les hores perdudes, la mala qualitat televisiva, els programes basura. Ni parlar del contingut televisiu que tenim a l´actualitat, és un depredador dels nostres espèrits i especialment dels nostres joves. Una bèstia a imitar...

Internet, ha sigut també un avanç si ho mirem en termes tècnics. Però si ens n´adonem, em convertit la gran eina de l´oci i la distracció. Són realment pocs els que utilitzen la tecnologia per a fins positius. D´altres pensen que el terme és sinònim de progrés, que ignorants són!

Les tecnologies han avançat, però cal més educació. Fan mal als nostres joves, adormen els nostres espèrits i ens tornen més gelats, més apàtics i generalment més irresponsables. Abans, els joves quedàvem de setmana a setmana, ara amb els sms cambiem els plans moltes vegades: “tardaré 2 minuts”. Ai quin món! Menys informació i millor educació i qualitat.

AMOR


Un invent del segle XII? De la literatura trovadoresca? Es una necessitat humana? Una convenció a la que arriben alguns humans? Alguns diuen que és etern, d´altres pensen que sols dura uns dies. Certes persones diuen que és una creació o com a molt una idea o sentiment passatger. Sigui com sigui, s´usa generalment en certs casos en els que dues persones es comprenen i arriben a fer grans coses com formar una familia. Que bé sona, una familia...

EL TREBALL


Quan era ben petit, mon pare m´ensenyà que per tenir allò o allò altre calia treballar. Que el treball era important per tenir coses. Sempre ho he tingut molt en compte, des de ben petit he treballat en diverses coses mentre anava estudiant.

Ara me n´adone que tot ha cambiat d´una manera espectacular. Ara no treballem per viure sino que vivim per treballar. L´excusa clàssica: Ara és que tenim més gastos. Tot una mentida, hauríem de rectificar: Ara ens hem creat més gastos. Que si la tele plasma de 44 pulgades, que si ordinador x, que si consola y...A fi de comptes tot són objectius que hem d´aconseguir i de la única manera possible que ho podem aconseguir és mitjançant el treball. El problema augmenta quan amb el treball no es pot aconseguir tot això, aleshores apareix el cambi: ja no treballem per viure sino que vivim per treballar. Són moltes les hores que cal treballar per tenir tots aquestos productes i valors del mercat. La única solució al problema passa per anar al banc i demanar un préstec, o no...

jueves, 1 de julio de 2010

DILEMA MORAL




Se me ocurre un dilema moral, ¿lo comentamos?:

Manolo es soltero y Amparo está casada con un hijo. Manolo trabaja de camarero en un restaurante de Sueca y vive felizmente. Amparo es abogada y todos los días (desde hace un año) come en el restaurante donde trabaja Manolo. Manolo y Amparo se han contado muchas cosas íntimas, ya se conocen y se aprecian muchísimo. Después de una dura jornada laboral, Manolo llega a casa y de repente suena el móvil, es un mensaje ¿quién será? Manolo mira en el buzón de entrada y lee: “Manolo me gustas mucho…”. Manolo salta de alegría porque realmente si que se siente atraído por ella. Inmediatamente la llama por teléfono y quedan para tomar un café (el café es barato). Deciden ir a Cullera, lejos de Valencia donde vive Amparo y paseando por El faro se dan un beso muy romántico a la vez que intenso. Después de varias semanas así, Manolo y Amparo se sienten muy confundidos. Amparo tiene sentimiento de culpabilidad a pesar de sentir algo interesante por Manolo. Un día, decide llamar a su amigo Kant para que le de su opinión. ¿Qué consejo le daría Kant? ¿Estás de acuerdo con él? ¿Qué consejo le darías tú? Razona la respuesta basándote en otros autores si lo consideras oportuno (Stuart Mill, Aristóteles, hedonismo de Epicuro…).

IMPORTÀNCIA DEL DIÀLEG

La Filosofia mai ens ofereix solucions immediates ni irrevocables. Potser per aquest motiu, molts prefereixen altres camins que siguen m...