jueves, 21 de octubre de 2010

TEORÍA DE LAS IDEAS Y MÍMESIS PLATÓNICA




Platón elabora una Teoría de las ideas a partir de la cual centrará sobretodo su tesis política. En la República Libro VII nos presenta el archiconocido mito de la caverna. En dicho mito aparecen unos personajes atados de pies y manos cara un muro, observando sombras. Estas sombras son proyectadas por unos segundos personajes que tienen unos objetos en sus manos. Además, existen unos terceros personajes que están saliendo de la cueva, y tan sólo uno que consigue salir gracias a la ayuda recibida por alguien. Es importante también la existencia de dos símbolos: el fuego y el sol.

Para la interpretación del mito de la caverna, sería lógica la referencia al símil de la línea. Si trazamos una línea debajo del mito de la caverna, se identifican dos mundos así como dos niveles de conocimiento. En el interior de la cueva existe el mundo sensible o mundo de los objetos. En el exterior, el mundo inteligible o mundo de las ideas. El mundo sensible es el mundo de aquello que cambia, el devenir, lo mutable, aquello imperfecto y contingente. El mundo inteligible es el mundo de aquello que no cambia, lo permanente, aquello perfecto y universal. Mediante la doxa captamos el mundo sensible, el mundo de aquello que cambia. Por supuesto, este conocimiento no es un conocimiento verdadero. El conocimiento verdadero sería el que tendríamos a través de la episteme. Vemos pues, como Platón nos plantea éste dualismo.

El mundo sensible es una copia imperfecta del mundo inteligible. Todos los objetos del mundo sensible tienen un correlato inteligible, un referente del que dependen ontológicamente, mucho más real que el objeto en sí. Es aquí donde merece la pena detenerse para comprender la estética que Platón desarrollará en el Libro X de la República. La teoría de las ideas es aplicable también al mundo del arte.

La Atenas clásica y democrática se caracterizaba por la importancia del teatro. Los atenienses acudían al teatro con la intención de liberar sus tensiones emocionales, lo veían realmente como una necesidad; la tragedia producía catarsis. Evidentemente, Platón expulsaría la tragedia de su República (res pública, cosa pública). Según Platón, el arte más perfecto sería el mimético, el arte como copia de la realidad sensible. Si las ideas son la primera realidad y los objetos son una manifestación de la realidad, evidentemente cuanto mejor copiemos la realidad sensible más nos estaremos acercando a la realidad original e inicial. En caso de que no copiáramos fielmente la realidad, estaríamos desviándonos de la verdad inteligible. Así razonaría Platón, si levantara cabeza, consideraría las vanguardias del siglo XX o XXI como una auténtica destrucción del individuo. Ese subjetivismo y relativismo sería inaceptado, lo mismo pasaría con el arte trágico. La tragedia, tan valorada por muchos clásicos (Aristóteles: discípulo de Platón) será negada por Platón. No hay que olvidar que en Platón se plantea una división tripartita del alma. En esta división: alma racional, irascible y apetitiva, queda clara la jerarquía que ejerce la primera sobre las demás restantes. Es por ésto que la tragedia no puede ser considerada para Platón como arte.

Respecto al arte es mucho más convincente la tesis aristotélica y nietzscheana. Los seres humanos necesitamos descargar la tensión acumulada durante nuestras largas jornadas laborales. Sería poco ético, considerar que en pleno siglo XXI los humanos no podamos disfrutar (de vez en cuando) dionisíaa camente. Considero que la tragedia es arte. A pesar de resultar muy estricta, la teoría de la mimesis puede resultar atractiva. Vivimos una época en la que todo puede llegar a ser considerado arte. La mimesis puede ser la brújula que nos oriente en este océano, que es el arte.

sábado, 9 de octubre de 2010

SERGI I LA SENYORA PAQUITA


L'altre dia em vingué a la memòria una experiència que vaig tenir a la localitat de les Borges Blanques (Lleida), en aquell moment treballava com a professor de secundària.

Després de dues setmanes pagant un hostal (bastant caret, per cert!) vaig veure un cartell a la sala de professors de l'institut on treballava. El cartell deia algo així: Es lloga habitació a professor seriós i responsable. Ràpidament em vaig apropar al cartell i vaig anotar en un tros de paper l'adressa i el telèfon que hi figurava. Casualment era un apartament que es trobava just a 100 metres de l'institut. No era la meua il.lusió, però almenys, ara podria estalviar uns durets i viure a un apartament.

Quan vaig acabar la meua jornada laboral vaig trucar immediatament a la senyora Paquita, aparentment semblava molt bona persona encara que algo histèrica. Vàrem parlar i vaig acceptar el tracte, el preu era molt més econòmic que el de l'hostal. Vaig portar tots els meus trastos, a la nit ja estava completament instal.lat.

Recorde la sensació de dormir en aquell lloc, em venien al cap idees com: "quines ganes que tinc de tenir ma casa" "m´agradaria tenir més estabilitat" "ara visc amb una dona" "que coses més rares em passen"...De repent, un soroll em va despertar, vaig observar el rellotge del telèfon mòvil: eren les 6 del matí. Vaig obrir els ulls i vaig veure a la senyora Paquita. Estava a la meua habitació amb dos gossos cridant.me amb una mirada frenètica: "Sergi has de passejar els gossos!", "Avuí et toca a tú!"....I jo: "Paquita, però si són les 6 del matí". Doncs bé, imagineu-se, jo per les Borges Blanques amb dos gossets que no guardaven cap relació amb mi. I no solament els gossos, el poble, la vivenda, tot era nou, realment semblava un somni d'aquells extranys. Els gossos no foren cap obstacle, ràpidament em vaig acostumar a ells, sempre he pensat que molts animals són més fidels que algunes persones. El problema era el fet: Per què collons havia de carregar amb aquells rotllos? Extrany, no?

Foren moltes les coses extranyes que em passaren, semblava un dels llibres de Kafka. Un dia em tallà un fuet a trossets i me´l guardà en un tuper, una altra vegada em cambià els llibres de lloc...Em controlava l'horari d'entrada i eixida...Em sentia agobiadíssim! Quan em dutxava, ella esperava a la porta i entrava ràpidament per netejar la màmpara amb molta ràbia. Parlant un dia amb el seu fill, vaig corroborar la meua tesis; Paquita estava malalta. El seu fill Jordi em digué que la seua mare no estava bé i que son pare l'havia deixada perquè no l'aguantava. En pocs dies m'aconsellà anar-me'n quan abans.

Solament vaig suportar una setmana, ella no volgué tornar-me els diners corresponents al mes que li havia abonat. No m'ho vaig ni pensar, els diners me la portaven fluixa. Era una situació d'alt risc, havia d'escapar d'aquella situació. Ara ho recorde com si hagués passat un any en aquella casa, em va resultar molt pesada aquella estància.

El dia següent tenia tutoria amb els meus alumnes de segon de Batxillerat, vaig aparcar el Pla d´acció tutorial i vaig propossar un tema: Buscar pis al professor Sergi. Ells es quedaren al.lucinats quan els vaig contar la situació que estava atravessant. Potser no fou massa ètic, però jo amb 26 anys em trobava més pròxim als meus alumnes que als meus companys de centre. Tot siga dit; els meus companys ja tenien massa preocupacions de tipus nacionalista. Molts pesats els catalans de l'interior!

El dia següent, mentre esmorçava amb els meus companys en un baret que es trobava prop del centre, vaig notar una mà en la meua esquena: "Hola, eres Sergi el professor de filosofia?" i jo vaig respondre: "Sí, sí...digam". Ell em respongué: "Sóc Enric Vall, el pare de la Iris Boldú, conec la teua situació i tinc un pis per tú". M'explicà que ell dirigia el club de Tenis Taula de Les Borges Blanques, em digué que casualment se n'havia anat un jugador i hi havia una habitació lliure. Em mostrà el pis i estipulàrem un preu totalment simbòlic, 150 euros mensuals. Em vaig quedar de pedra, no solament pel preu sino també per la gran empatia que aquell home va sentir per la meua persona. Li envie una gran abraçada si ho llegeix...

Només acabar la jornada laboral, vaig fer el canvi. A partir d'aquell moment tot començà a marxar bé. A més, tenia uns companys molt especials: subcampions d'Espanya de Tenis Taula. No eren especials pel fet de ser campions, sino perquè sempre estaven viatjant i em deixaven tot el pis per mi, de vegades durant setmanes.

No obstant, no li guarde cap rencor a la senyora Paquita, tot el contrari, espere que estiga millor, espere que la seva vida haja aconseguit certa harmonia. Plató ja ho deia: L'armonia és la clau de la felicitat.

IMPORTÀNCIA DEL DIÀLEG

La Filosofia mai ens ofereix solucions immediates ni irrevocables. Potser per aquest motiu, molts prefereixen altres camins que siguen m...