domingo, 16 de diciembre de 2012

BÉ COMÚ


El sistema econòmic capitalista actual es regeix per dues coordenades: l’afany de lucre i la competitivitat. Els valors del mercat aniquilen la dignitat, la solidaritat i d’altres valors importants. Per fer-nos una idea, les empreses amb èxit ho són independentment de si exploten a menors o de si realitzen contractes fem. A més, és així com eduquem: “xiquets hi ha països pobres i països rics, països desenvolupats, subdesenvolupats i en vies de desenvolupament”. La riquesa l’entenem des de ben petits en termes únicament econòmics.  

El model del bé comú es regiria sobretot pel benestar i la cooperació. No es tracta d’ideals utòpics, sinó del que cal (segurament per natura) en aquest món: ser feliços i cooperar. Aquest model observaria si l’empresa és solidària, si contracta amb estabilitat, si és sostenible ecològicament. El balanç del bé comú ens diria com l’empresa viu tots aquestos valors. El control es realitzaria atorgant entre 0 i 1000 punts o també cinc colors significatius en funció del nivell de bé comú en el que es trobés l’empresa. Les empreses amb èxit i millors resultats ètics obtindrien moltes prioritats: compra pública, inversions, desgravació, avantatges fiscals, incentivació de l’empresa...Evidentment, els consumidors tindrien accés a tota aquesta informació. Als supermercats, per exemple, els productes tindrien un color o altre en funció del nivell de bé comú superat per l’empresa, també podria estar en altres formats digitals per als mòbils, hi haurien mil maneres de democratitzar aquesta informació.

Segons la teoria del bé comú, el fi de l’empresa canviaria: no estaria ja ben vist donar beneficis a partits polítics o a empreses externes desvinculades. També es posaria un límit a la propietat privada. La postura del bé comú entén també que entre els treballadors hi hauria una diferència de sou màxima a relació 10/1. Ja hi ha un banc, que s’anomena Banc ètic on el sou del treballador que més guanya (el director general) és tan sols 9 vegades superior al del sou mínim (que oscil.la al voltant de 900 euros/mes). Si mirem estadístiques en aquest sentit, se’ns posarà la pell de gallina!

El bé comú és constitucional, l’afany de lucre i la competència, per contra, no estan en la constitució espanyola i és a fi de comptes el que s’està estimulant. Tampoc és natural eixa competitivitat social on l’home és un llop per a l’home, som també altruistes per natura, a més l’estat civil hauria d’evitar aquestos impulsos destructius. Els defensors del bé comú tenen clar que la manera d’implantar el bé comú ha de ser ascendent, de baix cap a dalt: ajuntaments, empreses petites i amb el temps (possiblement dècades) podria acabar imposant-se. Neoaristotèlics com MacIntyre, Sandel, Walser o Taylor també en pensaven així, és un sistema que comença per l’individu i per aquells que té al seu costat.

Aristòtil ja donà peu a aquesta proposta del bé comú. Som animals polítics (l’home és un zoon politikón) i per aconseguir la felicitat cal cooperar socialment. San Agustí també en parlava del bé comú en referència al seguiment de la llei natural o llei divina. L’economista Christian Felber i també Paco Alvarez n’estan convençuts d’aquest model econòmic. Empresaris com Cristóbal Colón aposten per un model d’empresa amb un fi clar: donar feina a unes persones i millorar la dignitat d’aquestes. Aquest empresari, psicòleg de professió, utilitzà l’estructura empresarial per aconseguir un fi:  millorar la dignitat de dos-centes persones amb malalties mentals. El fi no era obtindre beneficis, cosa que seria normal en un model capitalista.

La política, pot ser, també haja perdut romanticisme. En la política diària existeix una lluita d’interessos, un darwinisme polític: trepitjar a l’altre per aconseguir objectius. Als partits triomfen els mediocres! El polític professionalitzat sap massa bé que la conservació del seu lloc passa per l’obediència i per llepar culs. Tenir un esquema de valors morals estable i lluitar per ells, a dintre d’un partit és una molèstia, un gra al cul. El model del bé comú és atractiu, romàntic i esperançador, no obstant podria (com qualsevol teoria) sotmetre’s a crítica. El que mai es pot acceptar és que els polítics prioritzen els interessos privats sobre els públics i això passa.
 
 

domingo, 9 de diciembre de 2012

IMPERATIVO CATEGÓRICO


 El filósofo ilustrado Immanuel Kant propuso su teoría formal basada en el imperativo categórico. El imperativo categórico se centra en la forma: “debes hacer x” ó “no debes hacer x”. El imperativo hipotético obedece al esquema “debes hacer x si quieres conseguir y”. Como vemos, los dos tienen una forma concreta pero el categórico triunfa por su carácter no condicional y desinteresado.  

 A simple vista, puede parecer sencillo diferenciar cuando actuamos movidos por algún interés o temor y cuando no es así. Sin embargo, no es tan fácil saberlo. A veces, cuando creemos estar actuando como realmente se debe lo hacemos (de manera inconsciente) movidos por alguna causa desconocida. En nuestro inconsciente radican sentimientos o simplemente realidades (a veces reprimidas) que, sin saberlo, en un momento inesperado, pueden actuar como causas de nuestras decisiones. Si analizáramos decisiones de tipo “debo comprarme esta casa” ó “debo votar a esta persona” nos encontraríamos con una gran cantidad de sentimientos y emociones que actúan sobre el ser humano a la hora de tomar estas decisiones.

 En la propuesta ética Kantiana hay que seguir la forma del imperativo categórico. Este, puede expresarse de distintas maneras: “Actúa de un modo tal que quieras que tu máxima moral se convierta en ley universal”, “Obra de un modo tal que trates a la humanidad como fin y nunca como medio”. Además, Kant también propone la siguiente fórmula: “Haz a los otros lo que quieras que te hagan” ó “No hagas a los otros lo que no quieras que te hagan”. Para que negarlo, esta formulación es muy esperanzadora.

 La ética kantiana puede someterse a críticas. Pueden darse casos en que no sepamos como nos gustaría que nos trataran si estuviéramos en la misma situación que ahora se encuentra el otro individuo. Tampoco resulta nada fácil, tratar a toda la humanidad como fin. Podría resultar muy duro y por mucho que quisiéramos actuar así, siempre trataríamos (aunque fuera de manera inconsciente) a alguien como medio. Analicemos ahora la expresión: “Haz a los otros lo que quieras que te hagan”. ¿Cómo nos gustaría que nos trataran si lleváramos 20 años conectados a una máquina de respiración artificial? ¿Desearíamos que se nos aplicara la eutanasia? Muchas veces resulta difícil (o imposible) ponernos en la piel del otro y como consecuencia imaginar lo que nosotros desearíamos en esa misma situación. Sin embargo, a pesar de tener algunas dificultades, la propuesta ética Kantiana puede servirnos como un tratado de educación en la empatía y la buena voluntad.

Si analizáramos los actos en función de la intención (buena voluntad) y la empatía con la que se actúa, el deshaucio encabezaría la lista de los hechos más inmorales que actualmente ocurren en nuestra sociedad. Muchos ciudadanos se quedan de patitas en la calle, continúan pagando hipoteca y si esto es poco; cargan de por vida con el cartel de ciudadano moroso. ¿Donde está la empatía por la clase media que ahora atraviesa graves problemas? Lo realmente sorprendente es que la justicia esquiva la mirada hacia actos corruptos de la talla de Jaume Matas, Iñaqui Urdangarín, Diego Torres, Francisco Camps y múltiples puntos suspensivos. ¿Cómo actúa la justicia en estos casos? Es aquí donde la justicia debería ser más agresiva, tratándose de individuos que buscan de manera intencionada lucrarse a costa de las arcas públicas. Robar a las arcas públicas supone robar a los ciudadanos, a los necesitados, entre otros: a los desahuciados. Por decirlo en terminología kantiana, cuando alguien se lleva dinero de las arcas públicas está tratando a los humanos como medios y no como fines en sí mismos. Sin embargo, en estos casos pasan meses, años, el tiempo suficiente para que muchos delitos prescriban y caigan en el terreno del olvido. Interesantes son las palabras de Hannah Arendt: “Existe toda la diferencia del mundo entre el delincuente que evita la mirada pública y el desobediente civil que desafía abiertamente la ley”

MORT I SEGUR DE VIDA



 
En obrir la porta, em vaig assabentar que es tractava d’un agent de segurs. De manera respectuosa em demanà que escoltara les seues propostes. Quan s’adonà que no estava interessat em digué: "I el de decesos, el tens?". La reacció fou immediata per tractar-se d’un tema del que ja havia refelxionat: "Però una vegada estiga mort, que més dóna?" I ell em respongué: "Home, però és una cosa per la qual tots hem de passar i no hem de fugir" Jo li vaig respondre: "Jo fugiré sempre que puga, quan no puga fugir, de res em servirà el seguro". El xic no sabia que respondrem, aleshores em parlà de les cobertures que tenia aquell "seguro de vida". Va fer referència als fills, que si "pediatria", que si "dentista". Immediatament li vaig comunicar que no tenia fills i que aquells xiquets que feien deures i que ell observaba eren alumnes. L'home em digué: "Bueno, a nivell individual molta gent se'l fa!" Valorava el tacte emprat pel comercial; primer em parlà del cotxe, de la casa i finalment de la mort. A més, ho feu amb l´ús del terme “decesos”, un pur eufemisme que evita un dels termes més esquivats pels humans; la mort.


Mentre aquell home parlava, em plantejava si estava sent egoista pel fet de no contractar-me un "segur de vida. Mon pare mai tingué un "segur de vida", és més: mai en la vida ens plantejàrem (almenys seriament) "la dignitat" que mereixeria el seu soterrament, era una veritat evident. Que voleu que us diga, entre familiars ha d'haver certa reciprocitat: allò meu és teu i viceversa. Una vegada, als meus alumnes els vaig parlar d'una pràctica habitual que una tribu australiana realitza; la caça. Quan cacen, aquell que aconsegueix la presa no accepta les gràcies de cap persona, perquè les gràcies poden significar algo així com que tú no compartiries les viandes si estigueres en una situació similar. Vaig tornar al tema que m’ocupava, em vaig acomiadar de l’home, donant per suposat que, mentre hi hagués pasta, els meus descendents es farien càrrec del meu cos. Xe quins pensaments! A fi de comptes és un tema molt natural: la mort. ¿Qui no ha realitzat mai algun judici sobre la mort? Es un tema del tot universal!


Epicuro de Samos en la seua Carta a Meneceu deia: “Mentre estem la mort no està present i quan la mort es presenta nosaltres ja no existim”. Si realment és així, ¿mereix la pena preocupar-se per la mort? Ja ho deia Parménides: “L’ésser és i no és no ser” Si quan morim ja no som, aleshores per què hem de preocupar-nos tant? Està clar, ens preocupem perquè som i el fet de ser et fa emetre judicis encara que siga sobre algo que mai serem: un ésser mort que sofreix. No obstant jo ho veig més bé un problema educacional, com deia Epictet «No són pas els fets allò que torba les persones, sinó els judicis sobre els fets”. I és que els fets poden ser interpretats molt diversament, de manera que la mort pot ser vista com una tragèdia o com un alliberament. Epictet acaba dient que, per no viure alterats, no ens hem de preocupar de les coses que passen, perquè els fets no depenen de nosaltres. Resulta interessant la postura de Fernando Savater al respecte: “…quan algun ser volgut mor sentim dolor però quan pensem en la nostra mort sentim temor, molta por”. Es per açò que projectem una mort dolorosa o simplement un deixar de ser, deixar d’existir. Potser calga aturar-nos i replantejar el concepte de la mort. La doctrina cristiana aposta pel cel i l’infern, Jean Jacques Rousseau preferia els termes content de si i remordiment. El que està clar és que la mort és un concepte que evitem en les nostres converses, els mateixos rituals solen ser silenciosos, a excepció d’alguns molt més exòtics encara que gens higiènics.  

 
De moment, he decidit quedar-me "desprotegit", tal i com afirmen els agents de seguro. Jo em pregunte: Acàs estaré més protegit si pague una determinada quantitat de diners? Si l'ànima és immortal, què més dóna? I si és mortal, què importa? Què paguen els que vinguen darrere, ja m’ocupe jo de deixar-los els diners preparadets.

LA FELICITAT


La Felicitat és un terme abstracte. Segons Plató és una idea, segons Kant un noümen. Però no és una idea o un noümen qualsevol, com la idea de casa o la idea de taula. El terme Felicitat és una idea molt present en totes les persones. En paraules d’Aristòtil: Ès l’objectiu (el telos) al qual aspirem totes les persones. Aristòtil tenia una concepció teleològica de la natura i de l’home; la natura canvia en vistes a una millora. Evidentment, tots compartirem que per aconseguir eixa finalitat caldrà posar-hi uns mitjans. Però... quins són els mitjans per aconseguir la felicitat? Aristòtil parlava de la vida virtuosa: el terme mitjà entre els dos extrems. Ara bé, allò eren altres temps en què l’home entenia que el tot (l’Estat) era anterior a la part (l’individu). Els pensadors neoaristotèlics (MacIntyre, per exemple) tracen un bon diagnòstic sobre la situació actual i parlen del Fre-Rider (l’emotivista). En els temps que corren, les persones amb un “deure moral” consolidat poden convertir-se en presa fàcil d’aquells que s’associen sense cap dosi d’humanitat.

És convenient establir les bases antropològiques de la felicitat. Com deia Aristòtil:L’home és un animal polític” un “zoon politikon”. Quan naixem, tenim una família, una casa, un poble o una ciutat. L’home no és ningú en la soledat, necessita dels altres. Tampoc podem ser feliços sense tenir cobertes les necessitats bàsiques. Em ve al cap la piràmide de Maslow; les necessitats fisiològiques estan a la base. És important la sexualitat? Evidentment, tan important com ho és alimentar-se o tenir un sostre on viure.

La llibertat és un concepte que fonamenta la felicitat. Com que sabem que la llibertat és bona, hem deduït incorrectament: a més elecció, més felicitat. I això és un error! Ens passem el dia elegint: Què compre? Quina pel·lícula veig? Em pose aquesta camisa? Ens comprem el pis? Quin telèfon vull? Ens obsessionem en l’elecció correcta i creiem que, decidint, controlem i, per tant, millorem la nostra vida. Però, enfrontar-nos a moltes decisions ens passa factura, ens esgota, ens agobia, ens tiranitza o, simplement, ens habitua. Curiosament, en aquest món opulent, capaç de satisfer totes les necessitats materials, ens sentim infeliços i deprimits. Ens ofeguem a l’oceà de possibilitats que tenim al nostre abast. Ens passem el temps decidint i apartem (possiblement) moltes vegades allò més important: estar bé amb els altres.  

Epicur de Samos, deia una frase així: no és més feliç el que més posseeix, sinó qui menys desitja. Són els desitjos per aconseguir alguna cosa allò que produeix la infelicitat; per tant, si eliminem gran part dels desitjos i ens conformem amb allò que tenim, aconseguirem fàcilment la felicitat. Entre les pors que ens obstaculitzen, els epicuris assenyalen la por al destí, a la mort i a Déu. En referència a la mort deia: “La mort no és res per a nosaltres. Quan es presenta, nosaltres ja no estem”. No obstant, el sentit comú de vegades no funciona i cal ajuda professional per superar determinats temors o adversitats. El que està clar és que els temors obstaculitzen el camí cap a la felicitat i els desitjos creen expectatives que poden resultar frustrades. El Carpe diem seria la sentència actual que tots coneixem i que tant va triomfar a la literatura.

Interessant és també la postura d’Epictet en Què és de debò un esclau?. Els esclaus vertaders no són solament aquells qui tenen un amo, sinó també aquells qui esdevenen súbdits de les pròpies preocupacions. Epictet pensava que no era un tirà el que ens preocupava, sinó la preocupació que ens genera pensar en ell. Tots som esclaus de les nostres preocupacions, i més ara en els temps de crisi que corren. El treball no està per amollar-lo encara que les condicions siguen deplorables. Quanta gent hi ha preocupada actualment?

L’atzar és també un element a considerar de cara a la recerca de la felicitat. Tots sabem que hi ha determinades malalties que es tenen de manera atzarosa. Per exemple, l’esquizofrènia és una malaltia de la qual tots n’hem sentit parlar. El científic John Nash tingué aquesta malaltia i, així i tot, aconseguí el Premi Nobel. L’acceptació és clau en aquestes situacions, sense acceptació no podrem apropar-nos a la felicitat. Determinades malalties mentals apareixen d’una manera purament atzarosa. Determinats medicaments mantenen l’individu en nivells elevats de determinades hormones: la dopamina i la serotonina. No obstant, la psicologia pot arribar a vendre una etiqueta superficial de “salut” adaptada a les actuals exigències.

Mai m’han agradat els discursos moralitzadors ni m’han convençut els manuals d’autoajuda a propòsit de la felicitat. És difícil encertar i és fàcil equivocar-se donant consells; ara bé, la distracció pot convertir-se en la nostra gran aliada en moments durs i complicats:

 “El dolor és inevitable i natural, però s’ha de fer tot allò impossible per reduir-lo al mínim. És pur sentimentalisme pretendre extraure de la desgràcia, com fan alguns, fins l’última gota de sofriment. Naturalment, és obvi que algú pugui estar destruït per la pena; el que dic és que s’ha de fer allò possible per escapar d’eixe estat i buscar qualsevol distracció, per trivial que sigui, sempre que no sigui nociva i degradant”

                                                                                                                 Bertrand Rusell, La conquista de la felicidad.

 

jueves, 25 de octubre de 2012

¿CUANDO DECIMOS QUE UN ACTO ES MORAL?


La neuroética es la disciplina que reflexiona sobre lo que es ético o no es ético en relación a los avances en neurociencias. La neuroética también se ocupa de estudiar la relación entre cerebro y comportamiento ético. En este video (no tiene desperdicio) se estudia como se activa la zona de los sentimientos y de la razón dependiendo de cual sea la elección moral tomada por el sujeto en cuestión.

Pregunta: ¿Qué es una acto moral? ¿Por qué crees que las neurociencias pueden resultar interesantes para dar una respuesta? 

martes, 23 de octubre de 2012

LA IMPORTANCIA DE LA LÓGICA

Hemos estudiado la lógica de enunciados. En primer lugar hemos visto la formalización, que significa pasar al lenguaje de la lógica formal proposiciones del lenguaje natural. En segundo lugar, hemos estudiado las tablas de verdad. En tercer lugar, hemos aprendido a deducir utilizando reglas básicas de deducción formal. En esta actividad, se trata de que expliques la utilidad en la vida práctica esta disciplina tan antigua. No te olvides que la lógica es, en cierto modo, el fundamento de la matemática. 

¿Para qué sirve la lógica?
 Máximo 20 líneas.

jueves, 18 de octubre de 2012

NEUROÉTICA Y FILOSOFÍA MORAL

En toda decisión moral intervienen los sentimientos y la razón. Son muchos los filósofos que han hablado de la libertad como fundamento de la conducta moral. Durante esta última década, la neurología ha avanzado considerablemente. Las resonancias magnéticas funcionales permiten observar el área cerebral que se activa en cada decisión moral. Los avances neurológicos podrian concluir que en el ser humano existe una moral como estructura. Los experimentos demuestran la misma activación neurológica (en seres distintos) delante de una misma elección.

A modo de documentación, tenemos 3 videos que pueden servirnos de gran utilidad. Los dos primeros pueden servirnos a modo de introducción para entender los avances neurológicos y lo que esto puede suponer para el estudio de la ética. El tercer vídeo hace referencia a la primera parte de una conferencia que la prestigiosa Catedrática en Filosofía moral Adela Cortina realizó hace poco en Valparaiso (Chile).La conferencia está guardada en 4 partes, puedes acceder a ellas a través de Youtube.





























CUESTIÓN:

Después de haber leído acerca de la Idea de Bien en Platón y los nuevos avances en neurología (última década), reflexionaremos respondiendo a las siguientes cuestiones: ¿El bien es algo que está fuera o en nosotros? ¿La moral forma parte de la estructura o está fuera del ser humano y es un contenido? ¿Crees que el hombre tiende a actuar moralmente por su propia genética? ¿Los hombres son morales por el hecho de ser hombres? ¿Sería ético manipular neurológicamente a los seres humanos para obtener el bien? ¿La neuroética contradice la tesis platónica?

Estas cuestiones y muchas más pueden servirnos para orientar nuestra reflexión.

Extensión máxima: 15 líneas.

martes, 16 de octubre de 2012

ARISTÓTELES: LA CRÍTICA A LA TEORÍA DE LAS IDEAS


ACTIVIDAD TIPO B. COMPRENSIÓN DE CONTENIDOS

La teoría de las ideas de Platón surge como solución a un problema ya planteado por sus antecesores como Heráclito, Parménides....Sin embargo, Sócrates llevará la reflexión al ámbito de lo humano y no solamente de lo material. Sócrates buscaba la esencia del bien, de la piedad, de la belleza, y de este modo poder llevar a cabo la práctica de esos valores morales. No olvidemos el intelectualismo moral (la virtud es el conocimiento): para hacer el bien deberemos conocer la virtud, el valor en concreto. Será Platón quien concretará la separación entre mundo sensible y mundo de las ideas y quien realmente creará la Teoría de las Ideas.
Aristóteles no admitirá ese carácter separado de las ideas respecto a los objetos, así como tampoco entenderá el concepto de participación del que habla Platón. Según Aristóteles la esencia de algo tiene que estar en ese algo haciéndolo ser lo que realmente es. Por ejemplo, la esencia del hombre tiene que estar en cada hombre para que pueda alcanzar su fin, su telos (principio teleológico).

- Partiendo de la Teoría de las Ideas de Platón (que ya hemos estudiado) y de la crítica que se realiza en esta conferencia, realiza una disertación que llevará por título:
La teoría de las Ideas y la crítica aristotélica.
 El video tiene una duración de 15 minutos, es aconsejable que cojas apuntes y a continuación redactes. Tienes 30 minutos para disertar, es tiempo suficiente.

lunes, 8 de octubre de 2012

DIALÉCTICA, RETÓRICA Y ACTUALIDAD


La clase que he compartido con mis alumnos me ha resultado interesante motivo por el cual la comparto ahora con mis lectores. En primer lugar, presentaré al filósofo que nos ocupa. Sócrates es un filósofo del siglo V a.c, algunos pensadores actuales como Fernando Savater lo denominan protofilósofo. Si buscamos el prefijo "proto" en un simple diccionario, viene a significar "la condición de primero en algún orden, especialmente temporal" ó "la condición de primitivo o incipiente de algo". Lo que está claro es que Sócrates no escribía y tampoco imaginaba que pasaría a la historia, simplemente era un sabio, un amante del saber. Será Platón, su discípulo, quien -en forma de diálogos- primeramente escribirá, poniendo como interlocutor protagonista a su maestro Sócrates. El pensador Whiteead considera que "toda la filosofía son notas a pie de página de la filosofía de Platón"

Por otra parte, es la dialéctica el método que Sócrates siempre utiliza con sus contertulianos. La dialéctica es conocida entre los filósofos como el arte de preguntar y responder. Siempre que Sócrates se reunía con sus discípulos o personas interesadas, dialogaban sobre algunos conceptos de interés práctico: la belleza, el bien, la libertad, la política, la bondad....Era la esencia de las cosas aquello que realmente les preocupaba, los filósofos en esa época se preocupaban por cuestiones sociales y no epistemológicas o metafísicas.

La manera de proceder siempre era la misma. En primer lugar, el interlocutor partía de una verdad. El sabio Sócrates escuchaba e intentaba hacer caer en la cuenta que se incurría en una contradicción. A este subapartado de la dialéctica se le denominaba retórica. Sin enfadarse, el filósofo Sócrates hacía incurrir al interlocutor en contradicción, motivo por el cual debía continuar el proceso dialéctico. Ahora, se daba el segundo apartado, la mayéutica. La mayéutica consistiría en continuar, mediante preguntas y respuestas, recordando la verdad la cual estaba en el interior de las personas. Según el maestro Sócrates, la verdad está en nuestro interior, motivo por el cual conviene que sepamos sacarla hacia fuera, Sócrates lo denominaba "el arte de la comadrona".

Como vemos, la humildad socrática es aplastante. A veces, el maestro Sócrates se pasaba horas para que el interlocutor consiguiera descifrar la verdad, la cual era innata a su ser (En el Banquete, Sócrates se duerme, parece que bebido). Ahora bien, hay que tener en cuenta que el carácter absoluto de la verdad puede ser cuestionado por el ser humano. ¿Solamente existe una única verdad? ¿Solamente hay una única definición del bien? Posiblemente, esta sea la parte más criticada en el maestro Sócrates, a saber: el carácter absoluto de las ideas. Sin embargo, el procedimiento sigue siendo atractivo. Además, la expresión "sólo sé que no sé nada" cobra sentido, puesto que el filósofo parte que no sabe nada, por el simple hecho que es el sujeto el poseedor de la verdad. El filósofo está al servicio de su interlocutor o discípulo, escuchando, cuestionando, acompañando (a fin de cuentas) a alcanzar la verdad. De este modo, queda justificado que Sócrates no cobrara por sus enseñanzas, no daba conocimiento sino que aportaba las herramientas necesarias para que así pudieran (los discípulos) alcanzar la verdad. La verdad no se inculca, ni se adquiere, es algo innato y se recuerda. Evidentemente, hay que tener en cuenta el concepto de reminiscencia. El alma está dentro de los seres humanos y la recordamos por el simple hecho que anteriormente ha estado en otro cuerpo bien distinto (Ver el mito del carro alado).

Por otra parte, los sofistas procedían de otro modo bien distinto. Ellos dominaban la retórica, o lo que es lo mismo: el arte de convencer. Con este arte de la palabra conseguían convencer a sus interlocutores, cobrando por sus enseñanzas. Eran relativistas, no creían en el carácter absoluto de las ideas, más bien pensaban en el escepticismo político: No existe una buena ni mala política, sino que lo que existe es el que convence bien y el que no sabe convencer. Como es de esperar, Sócrates y los sofistas estuvieron en constante disputa, Platón en sus diálogos nombra a muchos de los sofistas criticándolos.

Delante de esta dicotomía dialéctica-retórica podríamos plantearnos: ¿Existe la verdad? ¿O la verdad es relativa? ¿Las ideas poseen un carácter absoluto? ¿Las ideas son relativas? ¿Cual de las dos discplinas aplican nuestros políticos? ¿Se aprovechan del carácter relativo de algunas ideas? ¿A veces recurren al absolutismo moral y otras veces al relativismo? ¿Preferimos un político que proceda como Sócrates o como los sofistas? ¿Por qué? ¿Cual de los aspectos del proceder socrático aplicaríamos a la realidad política? ¿Se le otorga a la política de hoy en día la misma importancia que en los clásicos? Independientemente de si existe una verdad universal o no: ¿Se procede en la política de la misma manera que procedía Sócrates en su época? ¿Los políticos dialogan en el sentido socrático o más bien se oponen y se refugian en el disenso? Creo pues, que tenemos mucho que aprender de nuestros clásicos: los políticos y los ciudadanos.

- ¿Estás más de acuerdo con la dialéctica o con la retórica? Reflexiona aportando razones y no quedándote en la superficialidad.

viernes, 20 de julio de 2012

DEMOCRÀCIA I INDIGNACIÓ


DEMOCRÀCIA I INDIGNACIÓ



A la Grècia clàssica, la democràcia era participativa, o siga que els ciutadans intervenien activament en els assumptes de la polis (ciutat).  No obstant això, la ciutadania era també restringida: ciutadans eren tan sols els varons, atenesos, de família atenesa i majors de 30 anys. Aquests acudien a l’àgora i allà, d’una manera directa, dialogaven i prenien decisions referents a la polis. Avui en dia, d’una banda, superem aquest concepte de ciutadania en el sentit que tothom (homes i dones) és ciutadà i amb 18 anys tots podem votar. Però, atenció, la democràcia és menys pura: és representativa.

El fet que la democràcia actual siga representativa resulta molt més còmode per a la ciutadania: els ciutadans votem i ens acomodem en les nostres vides particulars. Però, compte, a la vegada és perillós. De fet, si els que ens representen no tenen la intenció moral de buscar el bé de la societat, si es viu un moment de vaques flaques, aleshores la ciutadania es rebel.la. És tot just això el que està passant els darrers dies: els ciutadans comencen a moure’s. Estranyament ens costa moure’ns, manifestar-nos, posar-nos en acció; en paraules de Joan Fuster: “Convertim en normal allò que tan sols és habitual”. Això és: els humans som massa conformistes.

Hi ha molts aspectes que ara són criticats pels ciutadans. En primer lloc, el llenguatge. De fet, resulta indignant que una parlamentària utilitze l’expressió “que se jodan” referint-se als polítics o als ciutadans (no importa!) quan el President del govern està aprovant una mesura molt estricta i dolorosa que en altres llocs (i en els polítics) provoca un mar de llàgrimes. Eixe llenguatge és provocador i mereix una greu sanció, a saber: apartar-la de tots els seus càrrecs polítics. Espere que ningú em considere un radical, la política mereix una major serietat. En segon lloc, el llenguatge no verbal també està sent denunciat, les cridòries i els insults sobren, no estem al circ romà i no es tracta de competir sinó de, si és possible i amb el diàleg, consensuar allò millor per als ciutadans (cadascú a la seua forma). En tercer lloc, la falta de transparència. És indignant també que les retallades no vinguen totes clares al Congrés dels diputats i que després siguen els periodistes els que hagen de llegir la lletra menuda i transmetre-la als ciutadans (cadascú a la seua forma). La manca de professionalitat també és criticada. Resulta vergonyós que un polític no entenga en què consisteix la seua feina: fer el bé de la ciutadania, el millor que puga, perquè justament aquesta l’ha elegit. Per acabar, la retòrica s’utilitza amb qualsevol finalitat, siga per mentir, per convéncer que l’altre està equivocat o per esquivar quan no es vol parlar o respondre a algú. El llenguatge manifesta les intencions de les persones i quan aquestes no són constructives, sinó excusatòries o esquivadores, malament anem.

Em ve al cap la proposta política del filòsof grec Sòcrates: el govern del que més sap. Rebutjava la democràcia perquè pensava que no tots estaven preparats per participar dels assumptes d’Estat. És per això que Plató (deixeble de Sòcrates) fundà l’Acadèmia, per formar governants mitjançant una formació rígida a través de diferents disciplines. No obstant, els grecs preferien majoritàriament la democràcia. Però no ens enganyem, ahí estaven els sofistes que, amb el seu domini de la retòrica, aconseguien persuadir d’allò que els interessava. En canvi, el pobre i humil Sòcrates preferí beure de la cicuta (líquid verinós) abans que escapar d’Atenes. Sòcrates també deia una cosa clara: aquell que insistesca en voler ser polític, deixeu-lo córrer, ja que ningú ha de sentir-se mai interessat ni qüalificat per aquesta professió, doncs l’ofici de governar és el més difícil dels existents.

Sempre hem pensat que la política està en altra dimensió, molts diuen: “Jo de política no entenc”. Curiosament i gràcies als problemes, ens estem adonant que la política és cosa de tots, i encara que a l’escenari tingam uns representants, desde la última fila hem d’alçar el braç i asomar el cap per a què ens escolten. Ja ho deia Aristòtil: l’home és un animal polític, un zoon politikón. També deia que el tot és anterior a la part, per tant l’individu no és ningú sense l’Estat, és un animal solitari. Potser aquesta definició aristotèl.lica justifique l’opinió de la meua amiga Llum, segons ella a Espanya hauria de ser com a Argentina, tots haurien d’estar obligats a votar. Potser a algú li semble radical, però que voleu que vos diga, millor això que tornar a viure una relació d’amos-esclaus, com la que hi havia al feudalisme.


Respon en una sola qüestió:

¿Creus que la proposta política de Plató (i Sòcrates) és millor que la democràcia de l'època?
¿Creus que la proposta de Plató es podria aplicar a la realitat política actual?

sábado, 7 de julio de 2012

INCENDI, FUTBOL I IMMORALITAT HUMANA


El dilluns passat vaig sortir a caminar i, en mirar al cel, vaig contemplar que una gran taca negra cobria pràcticament tota la Ribera Baixa. Al principi vaig pensar que seria un avís de pluja però immediatament, i gràcies a les notícies de la ràdio, vaig entendre que es tractava del fum ocasionat per l’incendi que, finalment, ha devastat 50.000 hectàrees del nostre patrimoni paisatgístic.

Tal i com assenyalà fa temps un titular del periòdic El País; “El gobierno valenciano pretende dejar construir en suelo quemado”. Pel que sembla, hi ha intencions de canviar la llei (Ley de Montes) actual segons la qual no es pot construir en sòl cremat almenys durant 30 anys. Tal com declarà Fabra a la mateixa notícia: “l’excepció es tindrà en compte sempre i quan es declare el lloc d’interés general o quan la comunitat considere que hi ha un projecte amb caràcter singular” Si açò s’acceptara, caldria saber qui decideix si un determinat paisatge és o no és d’interés general i qui decideix si el paisatge aquell té o no té un projecte que meresca ser indultat per la bèstia salvatge de la construcció. Perillós, veritat? Se’m posen els pèls de punta!
Em repugna i m’espanta que les normes i les lleis puguen realitzar-se intencionadament i amb la finalitat d’aconseguir, com ja va sent habitual, una bona part del pastís. M’espanta, fins i tot, que isca entre nosaltres una nova espècie distinta a l'homo sapiens sapiens, a saber:  el pirómanus constructori o politicus corrupti.


Mentre els bombers han complit amb el seu deure, els valencians hem celebrat la victòria espanyola al campionat europeu. El futbol sempre ha sigut un gran fenomen sociabilitzador, quan hi ha futbol els cotxes piten, acceleren, els coets sonen i les persones aguditzen el to de veu tot traient el cap per les finestres dels seus cotxes. Hem guanyat 4-0 i això ens fa oblidar la part més agra de la realitat, a saber: que València s’ha cremat i que cadascun dels jugadors s’emportarà 300.000 euros per la victòria dels quals ni nosaltres, ni els afectats ni els aturats en veuran ni un cèntim. Però està clar, així som els humans, no som més que cavernícoles que ens conformem amb allò que tenim, som animals de costums que, com diria Fuster: “convertim en normal allò que tan sols és habitual” Acàs és normal que la ment humana estiga amb el futbol més que amb l’incendi? Ja ho deia Aristòtil: “la catarsi és una necessitat humana” i el futbol és catàrtic ja que aconsegueix relaxar-nos i alliberar-nos dels nostres problemes.


A La República de Plató s’afirmava que els humans no érem més que presoners que observem ombres de l’autèntica realitat. Quina realitat s’amaga darrere del futbol? Fins on arriba el deute a la seguretat social dels equips nacionals de futbol? Tal com afirma Joan Pla al seu blog: "deuen 800 milions d’euros a les arques de la Seguretat Social i se’ls va ajornant el deute indefinidament sense embargar-los.." D'això en som conscients? D’on es trauran els diners per als damnificats? Per a rematar, periòdics com el Superdeporte banalitzen la situació afirmant que: “El futbol no apagará los incendios de Valencia pero sirve para calentar el alma” Fins on arriba la immoralitat periodística? Finalment han rectificat! Si està clar, que el fi de vendre no justifica el mitjà d'utilitzar un titular d'aquest tipus.


Si tot açò és poc, els humans caiem en la trampa de la rumorologia. Que si Iniesta ha donat els 300.000 euros, que si Albiol també pensa donar diners, que si ara es donarà l’efecte rebot i s’uniran tots els jugadors de la selecció espanyola. Continuem presoners! Als meus alumnes els ho dic: La responsabilitat és un dels fonaments de l’acció moral. No ens enganyem, els jugadors de la roja no tenen cap responsabilitat i no tenen per què donar els seus diners. Cap d'ells no té l’obligació moral de donar res del que guanya. És per això que continuem al món cavernícola al pensar que hi ha futbolistes més humans o més bons que altres. Possiblement, la responsabilitat se li hauria de demanar a qui ofereix eixos sous astronòmics o als qui d’una manera institucionalitzada ens roben diàriament. De totes formes, en els temps que corren, cal saber que la bona voluntat o voluntat lliure també n’és un dels fonaments de la moral. Si una persona lliurement elegeix donar, evidentment que realitza un acte moral. A veure si algú s’anima, no n’estem obligats però...com que som lliures de fer-ho i si ho fem ho fem amb bona voluntat, seria un acte innegablement moral.

lunes, 18 de junio de 2012

ANÈCDOTA D'UN COMPANY

M'agradaria compartir amb vosaltres una anècdota molt graciosa que em comentà el meu amic Carles l'altre dia. Ja feia temps que no el veia, jo em dirigia al Bar Rhettus, on habitualment prenc café a Riola. I res, el meu amic David passà amb la seua moto deportiva i de repent s'aturà. 

-Xe Sergi, ja fa temps que no et veia? Com estàs? 
- Ei bé, mira ací estem. 

 Normalment sempre utilitzem una salutació neutra sense massa implicació. Però ell va insistir en saber com m'anava tot. Poc a poc, rememoràrem algunes anècdotes i la conversa va anar agafant més autenticitat. Em contà una cosa molt curiosa que li havia passat. 

El director del col.legi on ell treballa de mestre, ha aprovat un espai als seus companys per a que puguen sortir a fumar. Un dia, ell va sortir amb la resta dels companys i el director li va dir: 

- David, no vullc que t'ofengues, però aquest lloc és per a fumadors que tenim necesitat de fumar. 

David (segons em conta) li explicà al seu director que amb eixe raonament estava fomentant el consum del tabac. Li va fer entrar en raó però l'home erre que erre no cambiava de pensar. L'endemà quan arribà el moment del pati, David va sortir al lloc on sortien els fumadors. Allí estava el director....David es tragué de la butxaca un "caliqueño" i li prengué foc. Els companys, es quedaren pretificats: - Xe David, què fas fumant? I ell respongué: 

- Es que m'ha dit el director que ací sols poden sortir els fumadors... Segons m'ha comentat, molta gent somrigué mentre ell fumava tot seriós com si fos una cosa normal que un professor d'Educació Física es fumara un caliqueño a la porta del seu col.legi....

lunes, 4 de junio de 2012

EL MITO DE LA CAVERNA





En esta cuestión, el alumno describirá perfectamente el mito de la caverna. Para la descripción, no olvidaremos aquellos detalles: fuego, luz, cadenas, sombras, objetos, cueva... ¡Todos los símbolos tienen un significado!, puesto que el mito de la caverna es una alegoría. A continuación realizaremos una reflexión, en esta reflexión se podrá aplicar el mito a la realidad actual o a cualquier aspecto que se considere oportuno. Hay que tener presente que el mito de la caverna guarda relación también con muchas películas que todos conocéis: Matrix, The Cube, El show de Trouman
 Esta cuestión tendrá una puntuación de +O,5 en el presente examen.


lunes, 23 de abril de 2012

CAMÍ SENSE RETORN

Alba i Alí són dos adolescents que viuen un amor lliure. No obstant, a l'institut hi ha un grup d'ultres que acaben pegant-li una greu pallisa. Açò farà que Alí escape i desaparega.   

Amb el pas del temps i després de l'entrevista que Alba manté amb Mauru, se s'adona de l'existència d'un grup radical islàmic presidit pel líder Asir Ben Faqur.

Un dia, Alba veu a Alí al metro i se l'abraça, aleshores se n'adona que porta alguna cosa al seu cos. La gent s'escandalitza i els dos surten del metro escapant de la multitud. A partir d'aquest moment es convertiran en fugitius.

Passen molt de temps escapant i fugint. Els pares d'Alí són asaltats pel grup al que ell pertanyia, per haver incumplit el manament establert. La mare mor i el pare queda ferit. Com que estaven a una casa deshabitada on feia molt de fred, un dia Alí decideix anar a per llenya. En eixe moment, un grup d'ultres amb el cap rapat l'apallisen brutalment fins que un altre grup el defén. 

Finalment, ell retorna al seu passat, amb una idea clara de venjança que malauradament porta a la pràctica. Alí, s'enfada i decideix cometre un atemptat. Alba intenta arribar abans que ell i de camí cap a València té un accident. No obstant, amb l'ajuda del germà aconsegueix informar les autoritats policials i arribar al lloc on Alí guardava els explosius. Ja és massa tard, Alí ja es troba a València i finalment fa explotar un autobús amb un resultat tràgic.

VALORS QUE HI APAREIXEN:

AMOR: L'amor està per damunt de les idees. Dues persones de creençes religioses distintes s'estimen. Alba es juga la vida quan l'abraça al metro. Alba vol fer-lo recapacitar i ho aconsegueix. Ell també es deixa convéncer per amor. L'amor frena la violència encara que les idees fanàtiques poden amb l'amor.  

RELIGIÓ: La religió pot arribar a ser fanàtica. El fanatisme religiós peca de ser "etnocèntric" i de no veure més enllà. Alí, és un fanàtic que finalment torna a les seues idees de venjança, idees que li van inculcar al grup radical al que va pertanyer. L'etnocentrisme consisteix en no acceptar allò que no s'adapte a les exigències pròpies de la pròpia cultura o religió. El fanatisme utilitza la violència per portar avant les seues idees.

ESPERANÇA: L'esperança està present en l'obra. Alba és conscient del perill que corre, però també confia en l'esperança de que tot es solucionarà. A fi de comptes, ella tan sols intenta evitar una masacre. 

DIVERSITAT CULTURAL: La diversitat cultural està present en l'obra. Apareixen grups radicals distints: els grups ultres i els integristes religiosos àrabs. El problema de la convivència entre aquests grups és fàcilment explicable: tant un grup com l'altre parteixen d'un etnocentrisme cosa que els dificulta la convivència en societat. A més, acudeixen a la violència per tal de portar a fi els seus propòsits.

SENSIBILITAT: Alí es mostra sensible quan s'entera de l'atac que han sufrit el pare i la mare. El pare ha quedat ferit i la mare ha mort. També hi ha una clara sensibilitat en Alí quan torna a sentir-se atacat.

LLIBERTAT: El valor de la llibertat apareix en el moment que escapen. No obstant, també es pot parlar d'una carència de llibertat. Alí no és lliure en el moment en que entra a formar part d'eixa secta integrista.

FAMILIA: El valor de la familia està present durant tota l'obra a l'igual que el valor de l'amistat. En tot moment, els protagonistes telefonen les families les quals es troben preocupades. Els pares d'Alba no poden dormir pensant en allò que està succeint.los.

AVENTURA: L'aventura està present durant tota l'obra. Aquest és un valor recurrent en les obres de Joan Pla. Alba i Alí comencen el seu viatge desde València fins arribar al Nord de Lleida. Pel camí s'instal.len en diferents llocs i viuen distintes experiències.

EMPATÍA:  Alba és una acolescent amb molta empatia. Ella entén la situació que atravessa Alí.

DIGNITAT I VIDA: El valor de la dignitat i la vida estan present durant tota l'obra. Quan apallisen a Alí es carreguen la seua dignitat. El resentiment el porta a pertanyer a un grup integrista religiós. Gràcies a l'aparició d'Alba, Alí no cometrà l'atemptat. No obstant, la segona vegada que l'apallisen serà el detonant. Aleshores Alí posarà en marxa el resentiment (influït per les idees inculcades) i la venjança sobre persones innocents. Aquesta és la gran malaltia dels grups terroristes, sempre acaben pagant-la gent innocent. A més, la vida és un dret que tots tenim pel fet de ser "éssers humans". No solament moriran 13 persones, morirà Alí i morirà la mare d'Alí. Si ens parem a analitzar-ho, totes les morts haveren pogut ser evitades, totes les morts són per creences religioses fanàtiques.

sábado, 14 de abril de 2012

PEPA I XIQUI. RATER VALENCIÀ I AFGANO

Voldria compartir amb vosaltres el pensament que ha rodat avuí pel meu cap.

M'he despertat, he anat al casino del meu poble i he pres un tallat. Allí hi havia un home major que ja casualment s'ha posat a parlar del gos rater valencià: que si en tinc cinc, que si hi ha de varis colors, que és una raça perfecta. Mentre ell parlava i parlava (ja sabeu, un trago i bla bla bla...) jo recordava aquella gossa que mon pare tingué fa molts anys. Vos contaré algunes coses que passaven pel meu cap.

Mon pare arribà a casa, com de costum, brut de dalt a baix, el pantaló amb mig cul fora i cantant cançons d'Antonio Molina. I res, em cridà: "Sergiet, Sergiet, vine amb mí que m'he trobat un gosset i em tens que ajudar" I res, ja sabeu, quan som xiquets solem deixar-nos portar per mentires, enganys i estratègies que els nostres pares utilitzen per a portar-nos al seu terreny. I bé, jo tot il.lusionat vaig pujar a la "mula", i cap al terme de Sueca, concretament als Canos, lloc on antigament feien correr les motos els adolescents de la Ribera.

En arribar a aquell lloc, mon pare em digué: agafa la carretilla i baixa. Jo m'olorava algo roín, a saber: que m'havia portat per a que treballara més que un burro. I li vaig dir: "Papà i el gosset?" I ell com contestà: "Ah sí el gosset. No m'enrecordava!". Com podia haver-se oblidat? Em preguntava jo interiorment, pensant que havíem anat allà justament a això: a vore un goset. Tampoc entenia que feia jo amb la carretilla a la mà si anàvem a vore un gosset.

I res, finalment vaig vore el gos. Sincerament, que voleu que vos diga: "Per a mí era un gosset lleig. Més lleig que un pecat" A mí m'agradaven peludets i sempre que en veia un el tirava cap a dins de casa. Com que el gosset ens amenaçava de mort si intentàvem tocar-lo, mon pare em digué: "Deixa-lo que ja anirà acostumant-se. Tú agafa la carretilla i serrarem un poc de llenya aprofitant que estem ací" I jo pensava: "Aprofitant que estem ací? Mec!" Sabia perfectament que el gos era l'excusa perfecta per a que jo aceptara la proposta d'anar amb ell.

I res, quan ja estava més cansat que una burra, després de carregar mil quilos de llenya amb la carretilla. Mon pare agafà la gosseta i la pujà dalt la mula. Pobreta, estava asustada d'anar allà dalt, justament entre la motoserra i la carretilla. I res, arribàrem a casa...

Passaren uns quants anys. Eixa gossa em va enamorar: el seu caràcter, la seua fidelitat, la seva capacitat de reacció, la seua intuició, la seua fortallessa física...Una vegada ens crià una gata i va parir 5 gatets. Quan aquestos gatets intentaven sortir al carrer, la gosseta (batejada amb el nom de Pepa) els entrava amb la boca amb la intenció de protegir-los. Es per això que aquest home del casino parlava i parlava però jo ja tenia la meua idea feta: el gos rater és una canya. Té un caràcter al.lucinant, ja sabia tot allò que em contava amb la casalla com a testic.  

I res, ací vos deixe unes fotos del gos rater valencià. Sol trobar-se en dos colors: blanc i negre i totalment negre. Tant un com l'altre tenen a la boca i a la part superior dels ulls unes marques color foc. Són petits i àgils. Vos deixe també un vídeo d'uns valencians de l'albufera. Em ve al cap un acudit dels valencians, vos el conte: "Això era una dona tant valenciana, tant valenciana, tant valenciana que en més de gastar tampons gastava fartons" Doncs aquest és també un gos valencià, un gos autocton que ha sigut establert com a raça fa ara aproximadament 10 anys. Tal i com explica el vídeo, antigament els llauradors valencians, normalment als pobles, es menjaven les rates amb la paella i amb alls. Ahí és on entrava el gos ratoner, encara que sense gos també es podien caçar. Per a què negar-ho, és un gos de companyia, però si el deixeu al terme es torna boig i comença a buscar, olfatejar.

Finalment, vos he deixat també un vídeo d'un gos gay, és el Galgo Afgano. Aquest és un gos que tela marinera. No sé quina utilitat donar-li: segurament córrer i córrer. Però mireu-lo és un autèntic príncep o princesa. I res, sobre aquest gos també guarde records. Quan jo era petit, el meu germà José Maria (que era i és músic) un dia aparegué per casa (després d'una gira llarga per Espanya) i li demanà a mon pare la furgoneta perquè havia d'anar a per un gos. El meu germà deia: "Es un catxorro, no es preocupeu" I res, jo estava esperant a vore eixe catxorro, a mí sempre m'han cautivat els gossets. No arribava i com que no hi havia mòvil havíem d'esperar, no era precís fer aquella telefonada tonta que solem fer per dir: "ja vens?" "On estàs?", com si això agilitzara el procés. Finalment aparegué.

Del cotxe baixà un gos com el que teniu al vídeo, encara que aquell era negre. El meu germà tot content deia: "Es diu xiqui" I el meu germà Isidre deia: "Ai xiquiiiiiiii, és gayyyy" Es partia el cul, doncs el meu germà Isidre sempre ha sigut partidari de gossos com el Pastor Alemà o el Doberman. Quan el gos baixà del cotxe tot el carrer es quedà al.lucinat: "Ale Sergio passeja'l però no el soltes" Jo estava flipat, era com un cavall però elegant. Mireu si era elegant que semblava que tenia tracció a les quatre rodes, quan girava ho feia amb les quatre pates, d'una manera molt elegant. Amb el pas del temps, aquest gos s'escapà i un dia me'l vaig trobar a una granja prop de l'institut de Sueca on jo estudiava. Quin futur més roín li esperà a aquest animal, semblava un altre, el pelatge fet pols, ple de mosques. En fi, així és la vida.

Ara jo vos dic: Quin vos agrada més? A mí, personalment el ratoner. Ah, per cert, meresqué la pena carregar tota aquella vagonada de llenya i de res lleig: la gosseta Pepa pel temps cada vegada era més guapa. Siga com siga, per favor: no abandoneu els animalets. Ells sommien, desitgen, intueixen i cauen malalts de tristessa, com nosaltres. No són racionals, correcte, no obstant jo em pregunte: Estem demostrant ser animals racionals? O realment som animals autodestructors? No ho oblideu: el gos és el millor amic de l'home i el gos rater és patrimoni de la cultura valenciana.





















L'EXTRANYA MORT DE BERTA

BREU RESUM

Berta, que havia trencat unilateralment les relacions amb Ferran, apareix morta als lavabos del xalet de Teresa durant l'aniversari d'aquesta. Ferran es sorprés al seu costat i és acusat d'assasinat pels seus amics. Davant la imposibilitat de demostrarla seua innocència decideix fugir. Durant la fugida viurà un seguit d'experiències inimaginables, coneixerà Irene, la dels ulls verds, i seguirà el camí de la seua descoberta interior, a la recerca de la seua innocència. Només l'arracada, el valor de la qual era ignorat per Ferran, serà la clau que obrirà la porta de l'esperança.

VALORS I CONCEPTES FILOSÒFICS

Sorpresa. Situació kafkiana: Ferran és acusat de culpable sense esperar-ho. Aquesta situació ens fa pensar en Kafka i en la seua obra La condemna, quan al protagonista se l'acusa d'un assasinat.
En algun moment de les nostres vides ens ocurreix algo similar; se'ns acusa d'algo del que som innocents. Cal tirar endavant passe el que passe, com ho fa el mateix Ferran, encara que no sapigam cap on caminem, és millor això que deixar de caminar.

Llibertat i carència d'ella: "En breu segons, Ferran va passar de ser un home lliure, sense cap altre problema que el menyspreu inexplicable de Berta, a ser un fugitiu de la justícia" L'arracada i la intuició d'Irene donaran un gir radical a la investigació. La llibertat cobra en sí mateix un valor important: "No els calgué anar enlloc més. Enviny i Sort. Les muntanyes nevades, els llacs glaçats, la neu, protagonistes callats del seu amor. Perquè les flames, a la caseta d'Enviny, mai no estaven apagades".

Prejudici: Els amics de Ferran en principi l'acusen. Després el busquen desesperadament (junt als pares) i el valoren. De vegades, tenim prejudicis sense tenir-ne la culpa. Finalment Ferran els dona disculpes i els valora el que han fet per ell. Es important passar pàgina, relativitzar i empatitzar quan succeeixen situacions tràgiques o dramàtiques: el rencor mai és positiu: "Ara crec que ens convé oblidar-ho -va dir Ferran- Estàvem tots..Ja sabeu. Potser jo hauria reaccionat igual...Tanmateix, l'interés que vau mostrar per mí després -va dir referint-se als cartells-, crec que us justifica....va somriure lleugerament"

A més, les persones no som culpables dels nostres pensaments, de vegades jutgem malament perquè no tenim les dades suficients (veure el meu text El tazón de caldo)

Amor: L'amor que sent per Berta és evident. L'amor per Irene cobrarà molta  força a l'obra, doncs ella li ofereix una total confiança. No oblidem que ella el protegeix i el recolça, sobretot confia amb ell. Realment són valors bàsics dins d'una relació de parella. Aquest canvi d'un amor per un altre té el seu periode de transició i d'adaptació: "El cos tebi de Berta, de pell colrada pel sol de la platja, amb sabor de salnitre, deixava pas a la tebior d'Irene, amb la seua pell colrada pel sol de la verema. La timidesa de Berta, la seua inexperiència, els seus ulls encuriosits, deixaven pas a la dolçor dels llavis d'Irene, i quedaven esborrats davant la imatge dels seus ulls amorosits i parlaires. El silenci últim de Berta contrastava amb la xerradissa simpàtica d'Irene. Però el cos de Berta, fred, inert, continuava encara apoderant-se finalment de les seues imatges. I potser així es va quedar arraulit i es va adormir"

De vegades, cal que vinga un nou amor per poder curar les ferides causades per un desamor o una absència d'amor.  

Aventura: L'aventura està present en tota l'obra a partir del segon capítol. Desde Gandia, aconsegueix ascendir fins a Sort, el Nord de Lleida. De vegades camina sense saber cap a on dirigir-se, fins que descobreix el camí. Ja ho deia el poema "caminante no hay camino, se hace camino al andar..." Tota l'obra és una aventura que portarà a la llibertat, a l'amor i a la pèrdua de la por.

El paisatge: El paisatge català (i lleidatà) és descrit per l'autor. La boirina lleidatana, el fred, els arbres, les montanyes, els pobles...Poblacions com Lleida, Mollerusa, Balaguer, Sort...

La soletat acompanyant: Tomàs, un gos que es troba Ferran, formarà part de la seua història. Ferran li parla i li comenta allò que li passa pel cap. Finalment, el gos acaba sent atropellat cosa que li produeix molta tristesa al protagonista. Ferran continua sol i busca
La soletat també es veu al principi del text, quan Ferran puja al camíó d'aquell camioner desconegut: "perquè si el camioner volia companyia per a xarrar, Ferran li donava conversa"

Hi ha persones que necesiten parlar, d'altres que necesiten el seu animal. El que està clar és que la soletat pot ser molt enriquidora si no és una soletat trista i desesperançadora.

Amor als animals: L'obra transmet un amor als animals per part de l'autor. Per una banda l'amor a Tomás i per altra l'amor als cavalls allà a ca Solà. Ferran treballa d'una manera molt responsable i  tracta als clients i als animals d'una manera especial.

Intuició: Irene intueix que l'arracada no és de Berta sino de la persona que l'ha assasinada, per a fer-li-ho vore al seu amic Ferran simularà la situació: "De sobte estrenyé el coll a Ferran amb les dues mans. Pensava que anava de broma, ell, però ella premia i premia. Fins que Ferran va haver-se de defensar. Aleshores ell va intentar agafar Irene del coll i amb desesperació va estirar-li els cabells, li va fer unes arrapades per la cara i pel coll i es va quedar també amb una arracada seua entre les mans. La dreta. Llavors Irene el va soltar. També li rajava sang del lòbul de l'orella esquerra. Ferran ho va entendre de seguida" A continuació, li ho fa entendre que l'arracada no és de Berta sino de la persona que l'ha atacada. Gràcies a la intuició d'Irene, l'arracada passarà de ser un símbol del seu amor a ser la prova de la seua innocència.

Atzar: L'atzar és important en l'obra. Quan se n'adona que ha perdut el mocador amb l'arracada, aleshores torna enrere i reprén tot el trajecte. Casualment trobarà aquella arracada. Després, quan està a casa d'Irene torna a perdre l'arracada. La guàrdia civil acaba trobant-la amb un detector de metalls. En cas de que no l'hagués trobat en cap de les ocasions, el final podria haver-se convertit en tràgic.

En les nostres vides, l'atzar és un element important. No obstant, cal buscar-lo, cal llançar-se a l'aventura.

jueves, 12 de abril de 2012

LA SECTA DEL GRAAL

UN RESUM DE L'OBRA

L'aventura naix quan dos hòmens a punta de pistola roben el sant graal (calçe) a  una localitat de València. En el moment que un dels lladres escapa, una dona intenta llevar-li el pasamuntanyes. Immediatament és colpejada. Finalment, els lladres s'escapen amb un seat 127. Ricard aconsegueix fixar-se amb el rostre del lladre i amb la marca del cotxe.  

Ricard i Empar veuen la cara d'un dels sospitosos a la finestra de l'hotel Garbí. A continuació Ricard li ho conta tot al seu amic Enric (que té madera de detectiu), aquest l'acompanyarà a l'hotel per investigar-ho. Allà a l'hotel, averiguen l'habitació i una vegada han parlat amb l'amiga, se'n pujen a investigar Un dels hòmens els apunta amb una pistola i els obliga a entrar a l'habitació. Finalment els amordassen fins que arriba la policia amb Empar que s'havia ocupat d'avisar-los. La policia no creu la versió d'ells i com que hi havia un sobre d'heroina a l'habitació, consideren que es tracta d'un grup de traficants perillosos, cosa que l'endemà acaba publicant-se a la premsa. No obstant, ells tornen dies després i aconsegueixen una samarreta on hi ha escrit Parsifal i apareix una fulla lanconada, com la que havien vist dies abans dibuixada a la mar per aquell alemany sospitós. Investiguen a propòsit de Wagner i de la Parsifal cosa que els fa entendre millor el cas.  

El pare de Ricard decideix col.laborar amb ells. Observen un seat 127 sortir de l'hotel i el segueixen. Aquest va a parar al Port. Sembla que pretenen emportar-se el Sant Calç cap a Bayreuth.  Allò únic que aconsegueixen saber és el domicili del president del teatre.
El dia següent els telefona el capità i els informa que no havien trobat ni droga ni els atracadors. Però els sospitosos es dirigeixen cap a Bayreuth, aleshores ells decideixen seguir-los. Quan arriben, decideixen passejar pel teatre de wagner, on s'anuncia la reestrena de Parsifal. Ricard i Empar acudeixen a ca Herr Kruhmen, aquest solament els va dir que anaren amb compte que aquest senyor (pel que preguntaven) era molt perillós. A continuació tornen a l'hotel i veuen al sospitós.

Casualment coneixen un català i li conten la historia del robatori així com les investigacions que estaven fent. L'home els conta que tenia un treballador que pertenanyia a aquesta secta. Se'n tornen a l'hotel i vigilen la casa dels lladres, aleshores descobreixen una casa: els Hohenzollern. Ricard i Empar decideixen donar una volta i quan tornen es produeix el segrest  d'Empar.

Se'n van a  la comisaria i li conten allò ocurrit al sargent, ell els aconsella que no isquen de l'hotel. Ells no fan cas i se'n van a passetjar. Aleshores veuen a Herr Kruhnen i a altres persones sospitoses que es dirigeixen cap a una casa on acaben entrant. Ells també entren en la casa en la casa i remiren en totes les habitacions, fins que troben una anella subjecta al sòl. Alçen l'anella i veuen a Herr Kruhnen i a tota la banda de lladres amb el sant graal i amb Empar. A aquesta, li fan un tall a les monyiques deixant córrer la sang pel graal. De sobte, es tanca la porta i es queden atrapats. Després de dia i mig els troben a  una habitació on els havien transportat i els porten a l'hospital. Finalment arriba el día de la reestrena i ells acudeixen a veure-la. També hi van uns quants policies vestits de paisans i a mitjan òpera apareix Konrad amb el graal. Es en aquest moment quan intervé la policia i els deté.

ELS VALORS

La curiositat: Els protagonistes tenen molta curiositat en resoldre el cas, malgrat no sentir-se (en un primer moment) recolçats per la policia. Si no foren curiosos ni tinguessin interés passarien del tema.
La valentia: Cal ser valents per començar una aventura com aquesta.
L'aventura: Són jòvens i viuen una "aventura" espectacular. ¿Quí no ha viscut una aventura en la seua vida? En la joventut es viuen moltes aventures, algunes reals i d'altres imaginàries.
La informació: Les dades, les informacions prenen un valor important. De vegades, allò que sabem no és rel.levant per a les nostres biografies. En l'obra, és rel.levant cadascuna de les dades que es donen.  
L'amor o estima: Quan Empar corre perill, els protagonistes estan sofrint i patint pel que li puga estar succeint.
El risc: Es important córrer riscos per aconseguir solucions. Quan Empar corre perill, els protagonistes arrisquen les seues vides però aconsegueixen destapar un robatori molt important. Quan li passa algo a algú estimat, ¿Veritat que lluitem? 
La llibertat: A mitjan investigació ja saben que el Graal guarda relació amb La Parsifal de Wagner. Aconsegueixen descifrar que es tracta d'una secta. Les sectes s'amaguen, són inaccesibles i manipulen als seus components.
Atzar: Es casual que una persona d'origen català aparega i els ajude en la investigació. Realment és com la vida mateixa. Quan menys ho esperem ens passa algo rel.levant...

"I les sectes sempre es componen de membres fanatitzats...Són un greu perill. Tenen una idea fixa. Un únic objectiu. Potser aquest siga l'objectiu que s'hagen fixat, en el centenari de l'estrena del Parsifal: la recuperació del Graal"


IMPORTÀNCIA DEL DIÀLEG

La Filosofia mai ens ofereix solucions immediates ni irrevocables. Potser per aquest motiu, molts prefereixen altres camins que siguen m...