jueves, 31 de octubre de 2013

ENTRE REIXES


En temps no tan llunyans, s'aplicava la pena de mort amb instruments variopints: desde la guillotina, el garrot, el potro, fins la màquina elèctrica i la injecció letal...La donzella de Nuremberg sempre m'ha cridat l'atenció. Aquest sarcòfag duia a les portes uns claus molt llargs i afilats. En aquell lloc col·locaven el condemnat i quan tancaven les portes, els claus es clavaven a l'interior de la persona provocant una mort molt lenta. La guillotina es convertí en l'instrument preferit pels condemnats. El filòsof francés Michel Foucault, en la seua obra Vigilar i castigar ens explica el pas que hem realitzat d'una societat de càstig a una societat de control i reconsidera molts aspectes del control carcelari. 

Resulta curiós el control que es viu a les presons. Existeix un horari estipulat, uns funcionaris que vigilen, unes cel·les que s'obrin i es tanquen, unes alarmes que sonen...A més, la figura del Panòptic que dissenyà el filòsof Jeremy Bentham permetia que des de la torre de control els presoners foren totalment vigilats sense a males penes adonar-se'n. Posteriorment, al segle XX, Michel Foucault considerà que aquesta estructura, tard o prompte, s'acabaria aplicant a les fàbriques, a l'educació o a l'exèrcit. Evidentment, la tecnologia es convertí en el Gran Hermano, aquell que tot ho veu i tot ho controla. Em ve a la memòria un cas que succeí estant a la universitat. Un company de classe es posà en peu i amb un to de veu alt explicà al professor que estava cansant que el perseguiren i que posaren càmeres als semàfors. El professor es quedà bocabadat i la resta de l'alumnat sense paraules. A continuació, se n'anà i tancà la porta fortament. Al cap d'un temps ens assabentàrem que patia d'una "esquizofrènia paranoide". No obstant, malgrat ser improbable allò que deia, aquell xic no deia res que fos imposible, en el sentit que avui en dia la DGT ho té tot monotoritzat i totalment controlat.

Però tots sabem que açò de les presons està relacionat amb el tipus de societat en que vivim. Una presó, a Mèxic, res té a veure amb una presó a Àustria o Espanya. La presó espanyola és completament distinta a la russa, la boliviana o mexicana. Existeixen presons molt rudimentàries on el funcionariat i les escopetes són els únics protagonistes del control carcelari. D'altres presons, aconsegueixen clonar el "modus vivendi" d'una societat desenvolupada: sala de visites íntima, Sala de visites familiar, gimnàs, sala de jocs, menús especials, projecció de pel·lícules.... Fins i tot, hi ha presons que són més bé un autèntic hotel de Cinc estrelles, com és el cas de la presó de The Leoben Justice Center, a Steiermark (Àustria). Mentrestant, a d'altres països, viure a la presó es converteix en un autèntic infern on has de dur-te el menjar de casa o has de pagar-te la teua pròpia cel·la, com és el cas de la presó de San Pedro (Bolívia).

Diuen que el senyor Luís Bàrcenas té dret a deu telefonades setmanals de cinc minuts cadascuna, una visita setmanal amb vidre i dos vis-a-vis mensuals, un íntim i l'altre familiar. Segurament, dic jo,  telefonarà la seua dona i potser aquesta també li faça una visita. No crec jo que eixa pija accepte pegar un polvet en un llit on han dormit altres delinqüents. Eixa senyora està acostumada a dormir sobre un matalàs de bitllets robats de cinc-cents euros. Personalment el posaria un temps a base de "pienso" i aigua, a fi de comptes és així com viuen un nombre elevat d'espanyols en l'actualitat.

No crec que siga convenient pensar que la pena de mort s'haja d'aplicar. Existeixen casos tan salvatges que les emocions negatives humanes inclinen a defensar la llei del talión "ojo por ojo, diente por diente". Però la pena de mort atempta contra el dret a la vida i també és irrevocable. La privació de llibertat suposa un gran càstig que va acompanyat d'un dret també a la reinserció, motiu pel qual, els pressos guanyen temps de llibertat en funció del bon comportament.
La lluita de classes o les desigualtats existents a dintre del sistema penitenciari són un reflex de la nostra societat. Curiosament, les pressons estan plenes de gent amb families desestructurades i problemes de tipus mental o toxicològic, extranyament no hi ha pràcticament polítics corruptes. També resulta preocupant que els presoners acaben institucionalitzant-se, de tal manera que molts prefereixen oblidar qualsevol contacte amb la realitat. En la pel.lícula Cadena Perpetua, un senyor molt major, després de tota una vida a la pressó, aconsegueix la llibertat. Finalment es suicida. A les pressons, continuem privant de la llibertat però resulta un repte la reinserció d'aquells que o bé són massa majors o bé tenen problemes de tipus mental o d'exclusió social. Es normal que aconseguesquen adaptar-se i acceptar una vida de control, almenys aquesta vida els garanteix uns mínims vitals que difícilment tindrien en societat. 




sábado, 26 de octubre de 2013

EL MITE DE LA CAWERTNA

Els alumnes de segon de Batxillerat estudien tots els anys el pensament de Plató, concretament el Llibre VI i VII de La República. Considerant tot l'escàndol que està causant la reforma del Ministre d'Educació José Ignacio Wert, potser és convenient recordar el pensament de Plató i, concretament, el seu meravellós Mite de la caverna. En aquest mite es descriu l'existència de dos mons, el món obscur de la caverna que representa la ignorància i el món clar de l'exterior que representa la saviesa. És únicament el filòsof qui  aconsegueix sortir-ne i captar la llum solar.

Segons la Contrareforma educativa LOMCE, la filosofia deixarà de ser obligatòria i es convertirà en matèria de la modalitat de ciències socials. L'Educació per a la ciutadania es batejarà amb el nom de Valors ètics i morals i es convertirà així en una matèria que es podrà elegir juntament amb la Religió. Curiosament, Plató defensava que per sortir de la caverna calia una rigorosa formació on la filosofia jugava el paper més important. La dialèctica socràtica era la disciplina suprema que emprava el mestre Sòcrates amb els seus deixebles. Amb aquest "art de preguntar i respondre", primerament es feia caure en contradiccions i, a continuació, se n'extreia el coneixement. Independentment de si el coneixement és innat o adquirit, el que està clar és que la filosofia ajuda a despertar-nos del somni dogmàtic i col·labora perquè no siguem ni borregos ni camells. Carregar-se la filosofia suposa una amenaça al pensament crític, un retrocés i una tornada a la caverna. Si il·lustrats com Immanuel Kant alçaren el cap no acceptarien la proposta del ministre Wert, la qual atempta contra el "Sapere aude", anestesia la peresa i la covardia i dificulta el pas cap a la majoria d'edat. El que deia Joan Fuster "d'agafar la vaca pels collons", tal vegada resulta perillós per al senyor Wert.

El senyor Ignacio Wert no deu entendre que L'Ètica no és una disciplina qualsevol, sinó que és la part pràctica de la Filosofia. En tot cas, té sentit que l'educació en valors siga una alternativa a l'educació religiosa? Ni l'ètica cívica és una moral per a ateus, ni la religió és una moral per a creients. Recorde quan tenia 16 anys, tant jo com els meus companys teníem assumit que l'Ètica era per als ateus i la Religió per als creients. Després d'haver estudiat Filosofia, m'adone com d'equivocats estàvem. L'ètica cívica ens ensenya uns valors mínims que tots han de compartir en una societat pluralista. L'eliminació d'aquestes disciplines suposaria una clara mercantilització dels alumnes, els quals es convertirien immediatament en màquines productives, competents, amb continguts mínims i competències bàsiques. Dóna igual si als alumnes els deshumanitzem, dóna igual també si els despersonalitzem i robotitzem, la qüestió és complir objectius a nivell europeu; sobretot millorar en l'informe PISA. El que caldria analitzar és també la manera com poden ajudar les disciplines filosòfiques a millorar qualsevol de les competències lingüístiques.

Plató defensava la Teoria del Filòsof Governant, en la qual es defensava la proposta de la Meritocràcia: el govern d'aquell que més mèrits té o qui més sap. El senyor Wert, considera que la filosofia és prescindible, no únicament per al governant, sinó també per a la vida laboral i personal de les persones. Sòcrates partia de la humilitat quan escoltava els seus deixebles i d'aquesta manera aplicava la dialèctica. Wert no escolta i amb arrogància s'eleva per damunt del bé i del mal, potser entén que com que ha sigut elegit democràticament pot exercir un poder absolut fins la següent legislatura. Però els qui coneixem el món de la filosofia sabem que, malgrat ser importantíssima per al desenvolupament del "logos", també precisa de temps i de paciència (ja deia Plató que no es passa de l'obscuritat a la llum en quatre dies). Si la reforma s'aplica, caldrà que ens oblidem de la llum i ens acostumem a viure entre tenebres.

Amb la pujada de les taxes i de l'IVA cultural, l'augment de la ràtio, l'eliminació de beques, la fulminació de determinades assignatures i l'eliminació de molts professors, el senyor Wert perd tota la credibilitat. Però no passa res, ell seguirà tenint el reconeixement incondicional i aplaudiment dels seus incondicionals companys polítics o periodistes. No oblidem que la seua reforma educativa fou votada únicament pels membres del seu partit. És per això que vivim en una pseudodemocràcia que consenteix en el poder dels més poderosos. Si Plató alçara el cap, agafaria Wert del coll i l'obligaria a escoltar allò que diuen professors, pares i altres grups parlamentaris. Però com deia abans, el senyor Wert considera que "mirar cap avall" és rebaixar-se, ell prefereix caminar recte i es creix davant el descontent de la ciutadania ("Soy como un toro bravo, me crezco ante el castigo"). Està clar que vosté, senyor Wert, està suspés en política, de fet és el polític menys valorat i haurà de presentar-se a la revàlida. I si la suspén, tampoc no passa res, ja que ocuparà un alt càrrec i continuarà multiplicant el seu patrimoni.




viernes, 25 de octubre de 2013

JOHN RAWLS: DOS PRINCIPIS DE LA JUSTÍCIA

John Rawls en la seua coneguda obra Una teoria de la justícia, defensa l'existència de dos principis bàsics en tot sistema democràtic: el principi d'equitat i el principi de diferència. Segons ell, aquests principis surten inevitablement si partim d'una situació hipotètica o "posició original" en la qual duem posat el "vel de la ignorància", que és l'expressió metafòrica que utilitza l'autor per a referir-se al desconeixement total que tenen els humans de la situació, tant econòmica com social de tots aquells amb qui convivim.

El principi d'equitat fa referència a una igualtat de drets. Sembla ciència-ficció, veritat? Luis Bárcenas disposava d'un compte a Suïssa amb 22 milions d'euros que mai no declarà. El diari El Mundo revelà també que durant vint anys, a la cúpula del PP, es repartiren sobres amb diners negres. La cara visible d'aquesta acusació és el senyor Mariano Rajoy, que no solament es nega a donar explicacions, sinó que, a més, evita parlar-ne i manté el contacte amb aquest individu alhora que aquest amenaça públicament a contar molts secrets del partit. Pel que sembla, els 50 milions d'euros de procedència injustificada que li han detectat a Bárcenas, no resulta una prova suficient per a condemnar-lo. Sempre he considerat que als lladres de tratge i corbata sempre se'ls tracta amb délicatesse. A l'altra cara de la moneda, trobem el cas d'Emilia Soria, una senyora que fou condemnada (després indultada) a presó per utilitzar una targeta de crèdit que es va trobar en una cartera i que no dubtà a utilitzar per a comprar bolquers i menjar per a les seues dues filles petites. En total es va gastar 450 euros en les dues compres realitzades. ¿Per què en aquest cas la justícia actua tan ràpidament? Per què és tan lenta i permissiva en el primer cas? Quan estudiava Batxillerat, un professor d'Història ens explicava que en democràcia és inqüestionable que el poder judicial i el legislatiu estiguen clarament diferenciats. Això passa, realment, així? ¿Pot un delinqüent anar amenaçant i estar tots tan tranquils? Açò fa riure! Per cert, Isabel Pantoja, la del " saca dientes, que les jode",  ha sigut condemnada a dos anys de presó, però finalment no hi entrarà pel fet de no tenir antecedents. ¿Estem segurs que existeix una igualtat de drets? S'acompleix el principi d'Equitat?

Són molts els casos que actualment estan en procés d'investigació: cas Gürtel, cas Fabra, cas Brugal, cas Pretoria, cas Palma Arena, cas Palau, cas dels ERO d'Andalusia, cas Campeón... En total, a prop de 400 polítics espanyols estan imputats per casos de corrupció. No obstant, el senyor Baltasar Garzón no podrà exercir el seu treball de jutge dura 10 anys. Què passa amb les proves aportades? En tot cas la finalitat d'empresonar els delinqüents no justifica els mitjans de gravar converses? Pot ser que les proves no siguen legals, però compte, perquè les evidències fan mal a la vista i si deixem passar tant el temps, "allò evident", sense entendre 'n de vegades les causes, es converteix en "allò oblidat". Si no apliquem la justícia ràpidament, resulta impossible que es complisca el principi d'Equitat.

Pel que respecta al Principi de diferència, John Rawls deia que la desigualtat està justificada únicament en els casos en què surten beneficiats els qui estan en situació de desavantatge. Un alumne em comentà que no estava d'acord amb el principi. Ho argumentava de la següent manera: "No ho veig clar, Sergi. ¿Aleshores una persona que no treballa, ha de tenir dret a tot?". Vaig intuir que, possiblement, allò era el que pensaven a sa casa. Li vaig explicar que el principi no deia això, li vaig explicar que es tractava almenys de garantir uns mínims vitals: una tassa de brou, un sostre per no mullar-se quan plou, allò que els més conservadors denominen "desigualtat" i jo preferisc denominar respecte a la dignitat humana. Aleshores, s'acompleix el principi de diferència? Ni de casualitat, els pobres segueixen xafats i rematats i als poderosos se'ls aplica la justícia lentament perquè prescriga i no s'hi procedisca. No siguem hipòcrites, el missatge sempre ha sigut doble: "Compra't una vivenda. És una inversió" i "El lloguer no mereix la pena". Però quan succeeix justament el contrari, els considerats "experts" no diuen ni mu, i quan parlen solament ho fan per criticar la dació en pagament amb caràcter retroactiu. El sistema no s'afona per la dació en pagament, el sistema està ja afonadíssim. Compte, parlem de drets humans!

En definitiva, no necessitem tenir moltes llums per a adonar-nos que ens trobem davant d'una democràcia d'aparador. És curiós com el poder no reflexiona públicament sobre aquests problemes i com solament ho fan els partits de l'oposició. La ciutadania veu un obsessiu interés a mostrar la part bona de la pel·lícula i amagar les grans cagades. Curiós, no?

domingo, 13 de octubre de 2013

HABEMUS PAPAM

El nou Papa Francesc ha entrat pegant fortet i això ha donat molt que parlar. El seu primer dia de Papat, a Roma, es va mostrar molt senzill. Hi aparegué vestit de blanc, amb una creu al cos i sense la coneguda estola luxosa que han portat els papats anteriors. Amb l'expressió, també s'observaren uns canvis: el Papa Ratzinger obria els braços; el Papa Francesc estengué la mà (sense alçar-la massa) i l'orientà a la gent com a mostra de servei i d'humilitat. La imatge d'humilitat s'incrementà quan aparegueren imatges televisives en les quals estava exercint el bisbat; rentava i besava els peus als presos argentins. Ha renunciat a la meitat del seu cos de seguretat i ha substituït l'anell d'or per un de plata (amb forma hexagonal) molt més barat i senzill. Després de la seua primera aparició a la Plaça Sant Pere, l'esperava l'habitual Limusina, ell la descartà i se'n pujà a l'autobús amb els seus companys cardenals.

Està clar que el nou Papa també s'ha apretat el cinturó i així ho vol fer veure. A més, sembla també un Papa molt compromés. Aquesta darrera setmana, la premsa ha recordat aquella declaració: "Jamás he sido de derechas". Compte!, cal saber que la declaració no és actual i la féu quan li plantejaren algunes qüestions molestes en referència a la seua possible vinculació amb la dictadura de Videla. El seu compromís també s'observa quan afirmà: "Els bisbes han de ser pastors, propers a la gent, homes que no tinguen psicologia de prínceps". No m'estranyaria gens que amb aquesta afirmació proclamada en una conferència episcopal, el nou Papa estiguera pensant en el Cardenal Rouco Varela, un senyor que espanta les vocacions amb això de l'exorcisme, de l'infern i del diable. Si això és poc, ho fa amb veu irritable, llenguatge agressiu i gestos propis d'una persona amb símptomes de diarrea. Em sembla collonut que s'encete una nova línia a l'església. Ara bé, serà el temps qui dirà si es tracta d'una repensada i acordada estratègia de màrqueting o, més bé, d'un objectiu en renovar per complet l'estructura i el "modus operandi" de l'església.

En referència a l'homosexualitat, el bisbe d'Alcalà d'Henares Juan Antonio Reig Pla ens assegurava l'infern. El Papa Francesc digué: "Si un hombre gay busca al señor con buena voluntad, ¿quién soy yo para criticarlo?". Malgrat ser una afirmació carregada de sentit comú, de segur que ha provocat un gran rebombori en la piràmide eclesiàstica. Però de segur, que molts cristians que se sentien traïts, ara se senten acollits i novament valorats. Pel que fa al paper de la dona, el Papa Francesc assenyala que vol una dona activa a l'església. També afirmà el següent: "Quiero una iglesia de pobres y no de ricos" Curiosament, quan aquest senyor era Cardenal, es desplaçava amb transport públic i vivia en un apartament molt senzill. Però no ens precipitem, quan sorgiren les primeres ordes monàstiques també foren mal vistes i amb el temps hagueren d'eliminar el "labora" de l'"ora et labora", ja que anaven sobrats amb els diners que heretaven dels cristians rics a terres conquerides.
 Alguns teòlegs com Helmut Schüller tenen clara la postura de la desobediència. Aquest senyor és el líder d'un moviment denominat "Iniciativa de sacerdots". A aquesta iniciativa s'uniren vora 500 sacerdots austríacs i, a hores d'ara, ja n'hi ha uns 1000 a Irlanda i EUA; 700, a Alemanya i 540 a Suïssa. Han defensat idees diverses: el matrimoni del sacerdot, la dona com a sacerdotessa... Segons aquest senyor, si l'església no compleix i és conseqüent amb allò que predica, perdrà una gran onada de vocacions. Alguns canvis no m'estranyarien gens, com diuen alguns; renovar o morir. Si en aquest camí cap a la renovació, el nou Papa vol eliminar la corrupció de la banca, haurà d'enfrontar-se a gent sense escrúpols. Si vol mantenir-se dur davant dels atacs de l'església més ortodoxa, haurà de demanar ajuda als seus cardenals. Però... De segur que li interessa a l'església tots aquests problemes? En tot cas, no podria produir una separació entre els més moderats i els més tradicionals? Resulta difícil saber-ho! El que no podem és viure amb una religió prohibitiva que ens intenta convéncer de l'infern sense mostrar-nos, ni tan sols un apèndix del cel. Viure així és una altra cosa!



viernes, 4 de octubre de 2013

LÒGICA POLÍTICA

La lògica és una disciplina que molts professors de filosofia impartim en el curriculum de primer de Batxillerat. En aquesta disciplina, estudiem bàsicament la formalització i la deducció lògica. Servint-nos d’unes regles bàsiques formals i partint d'unes premisses, aprenem a trobar la conclusió que se'ns demana. La lògica agrada molt als alumnes perquè la veuen com una manera entretinguda de jugar i  de relacionar-se amb el llenguatge i el raonament. No obstant, sempre desitge que algun d’ells em pregunte: Sergi, per a què serveix açò de la lògica? És aleshores el moment d'explicar-los alguns usos importants que pot tenir aquesta disciplina: fonamentació de la matemàtica, programació informàtica.... Però entre els usos més col·loquials d'aquesta disciplina està el de poder entendre quan un raonament és o no és vàlid independentment del seu contingut. L’altre dia, quan conduïa cap a casa, em vingué a la memòria un text de John Dewey, el qual defensa una tesi a partir de la qual podem extraure conclusions lògiques pel que fa al comportament detestable que actualment tenen els nostres representants polítics.

Segons Dewey, l’home és un animal amb pensament reflexiu. L'ésser humà (a diferència dels animals) no actua únicament per impulsos sinó que, a més, és capaç de pensar, reflexionar, anticipar-se i prevenir allò que possiblement succeirà. Si l'ésser humà consulta la metereologia, pot prevenir que demà plourà, aleshores evitarà no quedar amb els amics per a fer senderisme i en el cas que ja ho haja fet, possiblement (sempre que vulga) canviarà el planning per un altre distint, a saber: fer-se unes cerveses amb els amics. Tant el fet d'inventar signes (la meteorologia) com el fet de consultar-los amb la finalitat d'anticipar-nos, són fets exclusivament humans.

L’autor també estableix una diferència entre els homes salvatges i civilitzats. Suposem ara que volem viatjar a algun lloc totalment desconegut. Els homes civilitzats som capaços de crear uns signes i, amb ells, avançar-nos al futur. Som capaços de fabricar una brúixola, un GPS o un aparell metereològic i consultar tots aquests aparells, de tal manera que ens apropem i ens anticipem al futur, bé siga omplint el dipòsit de gasoil o calculant el temps aproximat que ens costarà arribar al lloc de destinació. Els salvatges, després d’haver-se equivocat, aprendran el camí i potser arribaran a entendre alguns signes, una altra cosa ben distinta és que siguen capaços de construir-los. Un dia, després de classe, un alumne em plantejà un exemple que em resultà interessant. Suposem -em deia- que un home civilitzat se’n va a una illa deserta. Aquest home agafarà la brúixola, el salvatge es deixarà portar pels signes que detecte i si s’equivoca, aleshores recapacitarà i com que s'haurà familiaritzat amb el paisatge per on havia passat, mai més no optarà per aquest camí. L’home civilitzat, com que té pensament, té reflexió i com que reflexiona és capaç d’evitar futures desgràcies. Està clar que el pensament, generalment, ens fa la vida molt més còmoda.

Així som els humans: animals que pensem i que, per tant, reflexionem. Si reflexionem, aleshores ens anticipem. Quan dic que així som els humans, encara que no ho semble, també em dirigisc als polítics. I és en aquest punt on comença el meu raonament: Si els humans som animals que saben anticipar-se als seus problemes i els polítics són humans, la conclusió és clara: Els polítics poden i saben anticipar-se als problemes i, amb això, intentar prevenir-los. És aleshores quan qualsevol xiquet amb sentit comú es planteja les qüestions següents: Per què els nostres representants no es posen durs amb la corrupció? Per què deixen que passen tants anys perquè se celebre un judici? Per què deixen que la gent perda la casa i es quede al carrer? Per què han gastat tants diners en coses supèrflues i insignificants? És que no saben que retallar en sanitat afectarà en la vida de les persones? És que no saben que si retallen en educació afectarà en la intel·ligència i la reflexió de les persones?

La primera possibilitat lògica és que els nostres polítics no siguen animals amb pensament i, per tant, siguen éssers extraterrestres, açò suposaria negar una premissa massa evident, encara que graciosa. Ara entenc, doncs, per què no entenem això de la "simulación en diferido en forma de simulación". Els extraterrestres, com a tals, parlen un altre llenguatge. La segona possibilitat seria que se senten éssers superiors i consideren que se sacrifiquen tant per nosaltres que no tenen cap inconvenient a agafar una part molt més gran del pastís, aquesta és la lògica que potser ells deuen tenir al seu inconscient per tal de dormir tranquils. A aquest fenomen jo el denomine fenomen Popeye, no sols per la semblança que té el seyor Rajoy amb l'heroi quan infla els llavis, sinó perquè Popeye es menjava un quilo d'espinacs totalment convençut que ho necessitava. No obstant, Popeye era un heroi, Rajoy... Millor continuem amb la lògica! Cap també la possibilitat que els polítics vegen normal i natural el fet d'utilitzar el pensament per a prioritzar el seu interés personal sobre l'interés de la ciutadania. Aquesta tercera conclusió sembla coherent amb l’actitud que el senyor Mariano Rajoy i tota la cúpula del PP estan tenint en referència al cas de Bárcenas: callen com les putes. Per les xarxes socials hi ha molt d'humor al respecte, concretament em fa gràcia aquella fotografia del formatge marca President, que diu: "President, fàcil d'untar". La tercera possibilitat potser siga que molts dels nostres parlamentaris no veuen bé determinades coses, però callen per temor a represàlies. També circula per les xarxes socials. Com digué el cofundador d'Alianza Popular, el senyor Manuel Milian Mestre en una entrevista televisiva: “En política solo triunfan los mediocres y oportunistas”. Els que callen, atorguen i els que atorguen són vistos com a triomfadors, per tant, els que triomfen a la política són còmplices. Ja ho veiem, o bé tenim un govern d'extraterrestres o bé gentola orgullosa, corrupta i còmplice. Ara és quan convindria remuntar-nos a l'etimologia del concepte política: “Del llatí politicus, relatiu als assumptes del ciutadà”. S’ocupen els polítics dels assumptes dels ciutadans? Vinga va, i encara tenen el morro de dir-nos que ens apretem els cinturons.
Com veiem, la lògica avança amb peus de plom i no té massa mala llet. El sentit comú (de vegades exaltat) és molt més agressiu. Potser, els polítics no es posen d'acord amb la corrupció perquè no els dóna la gana i si no els dóna la real gana és perquè són ells els corruptes i no els interessa solucionar el problema. Els judicis tarden tant a realitzar-se perquè no canvien les lleis i si les lleis no canvien és perquè moltes vegades  jutges i polítics són els mateixos. Pensen en coses supèrflues perquè pensen molt en ells i en gaudir de la seua vida faraònica amb construccions faraòniques. Deixen que la gent perda la casa perquè els polítics i els banquers són els mateixos. Retallen en sanitat perquè així hi haurà més morts i menys gent a la seguretat social i sense pensió. I retallen en educació perquè d'aquesta manera les persones estarem menys formades i tindrem menys esperit crític. Així de clar, volen que siguem cavernícoles i que quan s'encenga la llumeneta del "logos" no siga per a reflexionar, sinó únicament per a sentir-nos culpables i considerem que cal apretar-nos més el cinturó. M'agradaria acabar amb un acudit que em contà un amic. Un home aparca el seu cotxe a la porta del Congrés dels diputats, aleshores la policia li explica que el retire perquè en breu sortiran els polítics. L'home respon: "No es preocupe, el cotxe té alarma".






martes, 1 de octubre de 2013

VIDA MONÀSTICA



Sempre m'ha cridat l'atenció això de la vida monàstica. De fet, fa uns anys vaig visitar per tercera vegada el monestir medieval císter de Poblet (Tarragona), en aquesta ocasió acompanyat per ma mare. Aquest monestir, dotat d'una bellesa gòtica i romànica indiscutibles, fou fundat el 1150 pel comte Ramon Berenguer IV amb l'objectiu de cristianitzar les terres reconquerides.

En un moment en què em vaig quedar abstret fotografiant les tombes dels reis Jaume I,  Pere el Ceremoniós, Ferran d’Antequera, el seu fill Alfons el Magnànim i Martí l’Humà, entre d'altres, vaig presenciar que ma mare estava parlant amb un d'aquells monjos. M’hi vaig apropar, me'l presentà i  em féu saber que, a més d’anomenar-se Francisco, era natural de Bétera, una localitat molt propera a València. Com que la vaig veure tan emocionada xarrant amb l'home, els vaig fotografiar junts perquè guardara per sempre un bon record. Abans d'anar-nos-en, però, el monjo em demanà un favor: si podia explicar-li unes cosetes de filosofia. Amb aquesta proposta vaig entendre que cinc minuts havien estat suficients perquè la senyora Rosarito, ma mare, li contara mitja biografia meua, no sols que era professor d’aquesta matèria a Lleida, sinó que, a més, era un xic molt llest. He de dir que aquesta darrera qualitat sempre l'exalta quan no hi estic present. Ja sabeu, és el que tenen les mares: davant de l'aparador amaguen els defectes.

L'home m'ensenyà la biblioteca, el dormitori –realment espaiós-, el menjador, la capella… Tot això em va fer sentir un privilegiat perquè era del tot conscient de la sort que havia tingut de poder contemplar el monestir des de dins i no des de fora, com el coneix gran part de la humanitat. Finalment, entràrem a una sala d'estudi. Em va cridar l'atenció que allà dins no precisaven de refrigeració, ja que els murs actuaven com a aïllants i termoreguladors. Com que estàvem al mes de juny, a l'exterior feia una basca considerable i la diferència de temperatura entre dins i fora era aplastant. A la sala d'estudi hi havia un monjo que llegia molt concentrat. Pel que m'explicaren, tant un com l'altre estaven estudiant Teologia i els havien manat un treball sobre el pensament de Friedrich Nietzsche, concretament sobre l'Anticrist. Un d'ells em comentà, amb un to purament irònic, que la regla benedictina del "ora et labora" l'havien canviada per una altra: "ora et estudia". Pel que semblava, a aquest senyor no li feia massa gràcia això d'estudiar! Vaig pensar que treballar a les vinyes ja havia esdevingut història, cosa que ja havia intuït (i que després vaig corroborar) abans d'entrar al monestir quan vaig veure el cartell de la coneguda Bodega Torres clavat entre les vinyes.  

L’orde de Cluny, creada pel duc d’Aquitània i comte de Mâcon, Guillem I, considerava que la pobresa individual que buscaven els monjos es feia possible únicament perquè la comunitat monàstica generava riquesa. Cal no oblidar que molts monjos, pertanyents a la noblesa, eren "oblati", o siga, oferits des de petits sense una vertadera vocació personal a canvi del prestigi i d’alguns beneficis que obtenien les famílies. Aquesta orde, de base benedictina, no se sentia a gust amb aquesta forma de pobresa, ja que es renunciava a la possessió personal. La realitat, no obstant, n’era una altra ben diferent. En efecte, sense cap tipus de problema, podríem qualificar aquesta pobresa com a "artificial" pel fet que  al monestir vivien com a reis.

És curiós com la vida monàstica, en un principi, no resultà interessant a l'església. Al principi, Sant Antoni Abat representà exemplarment la vida eremítica caracteritzada pel retir a la soletat, la pietat i la penitència. Després, quan començà a imposar-se la vida en comú totalment organitzada, els bisbes i l'església en general no ho veien amb bons ulls perquè la vida monàstica pretenia revitalitzar les formes més radicals de l'esperit evangèlic: la pobresa. No obstant això, amb el temps, allò es convertí en una arma de doble fil: un lloc on viure la religiositat amb l'oració i meditació, però alhora un lloc de cristiandat que anava creixent econòmicament i cristianitzant cada vegada més. Molta gent de classe social alta donava les propietats al monestir i així se sentia en salvació i també molt reconeguda per la comunitat. Tan important serà el monestir de Poblet, que finalment es convertirà en el referent més important de la Corona d'Aragó, per això que no és d'estranyar que els reis elegiren el monestir per descansar eternament. Tot siga dit, oficialment els reis estan soterrats ací, però queda el que queda després de la desamortització de Mendizábal, el traspàs a Tarragona i la tornada a Poblet. El que hi ha juga i juga molt per a atraure els turistes.

Finalment, amb quatre esquemes, els vaig explicar els aspectes que jo considerava més essencials del pensament de Nietzsche. Tot siga dit, no els convencé massa bé allò del "nihilisme" i del "vitalisme", menys encara la tesi del "superhome", "l'Anticrist" i la "mort de Déu". Per a què negar-ho…, la filosofia de Nietzsche els desagradava i els cabrejava a més no poder. No obstant, sí que entenien el relativisme existent en la nostra societat. Ells deien que el relativisme era conseqüència de la crisi de valors; jo, en canvi, ho veia (en part) com un símptoma positiu de la multiculturalitat: a l'Índia tracten les vaques com a entitats divines i ací les tractem com a animals que es poden menjar. Quan acabàrem, els vaig prometre que els enviaria uns bons apunts de Nietzsche; ells em prometeren que abans de llegir-los es prendrien alguna pastilleta per a evitar una indigestió pròpia dels estius calorosos. Com veieu, sempre amb el bon sentit de l'humor, aquests monjos! El monjo Francisco m'acompanyà a l'eixida. Ma mare, que esperava quasi dues hores, em mirà sospirant i alleugerida i em preguntà què havia estat fent durant tot eixe temps. Al cap i a la fi, jo simplement havia continuat l'amistat que ella havia encetat dues hores abans… A més, no crec que li molestara tant haver esperat tot eixe temps ja que ella sempre havia volgut tindre un fill religiós i aquella experiència era clarament interessant, sorprenent i misteriosa alhora.

Mentre ma mare i jo xarràvem d'altres afers, no podia evitar pensar en l'experiència que havia viscut: havia entrat dins del monestir de Poblet i havia donat classes als monjos que hi vivien. Interessant, no? Tal com poguérem observar per l'arquitectura, el monestir s'adaptava perfectament al principi del "stabilitas loci" (estabilitat en el lloc). Des del claustre es podia accedir a la biblioteca, a la cuina, a la capella i al menjador sense cap necessitat de sortir del monestir. El claustre era vist com un lloc de pas i mai com un lloc en el qual passar el temps  (antigament també passaven pel claustre per accedir a les granges). Al centre del claustre hi havia una font, l'aigua sempre fou vista com una purificació cristiana i un alliberament de l'energia negativa. El dormitori el tenien ubicat al primer pis, que tot siga dit, la regla de Sant Benet ordenava que havien de dormir vestits, tots junts, vigilats i els joves al costat dels més majors. A més, la regla benedictina marcava que al dormitori sempre hi hauria una espelma que il·luminara la instància. Mentre hi passejàvem, intentava imaginar-me com seria un dia qualsevol en la vida d'aquelles persones.

La vida monacal dedica molta atenció al temps. Així,  aquesta vida està marcada per vuit moments d'oració: Matines (entre dues i tres de la matinada), Laudes (a trenc d'alba), Prima (a l'eixida del sol), Tèrcia (al matí), Sexta (migdia), Nona (després de dinar), Vespres (al final del dia), Completes (abans de dormir). Com veiem, un dia ben ocupadet! El temps s'aprofita, però no existeix l'angoixa per aconseguir res, la gent camina tranquil·lament, sense estrés i sembla convençuda del sentit de les seues vides: la recerca de la veritat divina mitjançant l'oració. Segons Sant Bernat, la sexualitat és innecessària: l'amor no necessita ningú fora d’un mateix, l'amor a Déu i a un mateix és més que suficient.: "Escoltar Déu i estimar la veritat". En aquesta comunitat s'aposta pel silenci i la soledat com a manera d'assolir la veritat. Coneixent-me, estic segur que me’n pujaria per les parets de veure que ningú no em parla i que no puc parlar, em mossegaria les ungles i acabaria fabricant-me una mascota a l'estil del Nàufrag. No ens oblidem tampoc del menjar, normalment se solen fer únicament dues menjades i en determinats temps se’n fa una només, totes molt bàsiques, a base de verdura i fruita generalment.

Aristòtil quan parlava de la felicitat també feia referència a la vida contemplativa: en aquest cas una vida dedicada a la filosofia; no obstant, en el cas de la vida monàstica jo detecte un problema: la manca de llibertat. Què passa si t'entren ganes d'anar-te'n al cinema? Què passa si tens ganes de fer-te un gin tònic? No pots! I això resulta difícil! La vida monacal no deu ser gens fàcil! Quan la soledat, el silenci i l'estudi es converteixen en variables constants la cosa pot resultar molt agobiant. Cal dir també que gràcies a aquests sacrificis, els monjos medievals retragueren la cultura clàssica, sense la qual les nostres vides haurien sigut força diferents. 

Una vegada a casa vaig pensar en la importància que tenia l'escrivà en la vida monàstica. Aquestes persones treballaven també en soledat i ho feien amb freqüència en un scriptorium molt mal il·luminat. Aquesta tasca era tan laboriosa que danyava la salut, tant visual com física (els ronyons). L’"armarius" era el responsable d'assegurar que tots els monjos reberen llibres per a llegir i també la potestat de denegar l'accés a determinades obres prohibides (només hem de recordar El nom de la Rosa per poder entendre bé aquesta última dada). Fins al segle X, l’ armarius tenia també funcions litúrgiques: cantava l'octau responsori, aguantava el fanal mentre llegia l'abat i aprovava el material que es llegiria en veu alta a l'església. Els monjos escrivans també tenien un gran coneixement dels Salms, ja que cadascun d'ells almenys s'havia recitat una vegada a la setmana durant el període d'estudi i n’anotaven i  en conservaven els comentaris. A continuació, nemotècnicament els passaven a la Sagrada Escriptura. Generalment, tenien un gran coneixement dels textos que copiaven. L'acte de transcripció es convertia també en un acte de meditació i d'oració i no de mera còpia. Els escrivans traduïen, però eren controlats en tot moment pels armarius i no podien fer qualsevol cosa. L'ofici d'escrivà era molt pesat, res a veure amb l'ofici actual de traductor. A ells, els devem evidentment moltes traduccions i recuperacions de determinats pensadors clàssics. Això és un avantatge o un inconvenient? Per a respondre aquesta pregunta, pense que és molt important la perspectiva des d’on ho mirem. Així, ens podem plantejar les qüestions següents. Ens han transmés cultura o ens han manipulat la informació dels nostres clàssics? Va meréixer la pena l'existència d'aquests intel·lectuals dedicats a la vida monàstica? No en tinc cap dubte! Això sí, posa'm un gin tònic!



IMPORTÀNCIA DEL DIÀLEG

La Filosofia mai ens ofereix solucions immediates ni irrevocables. Potser per aquest motiu, molts prefereixen altres camins que siguen m...