sábado, 27 de diciembre de 2014

SOMNIS. MÓN ONÍRIC.

A tots ens ha passat això de despertar-nos atabalats com a conseqüència d'un espantós somni. És en eixos moments quan el temps esdevé el nostre aliat i ens fa prendre consciència d'allò que era irreal o, millor dit, pertanyia a la realitat inconscient. El mateix succeeix quan el somni és meravellós o fantàstic. Sona el despertador i, immediatament, contemplem el sostre maleïnt que allò somiat no siga real i que simplement haja estat  un simple somni. Ara bé, el que mai pensem és que la frontera que separa aquest de la vigilia, la inconsciència de l'estat conscient, és  fina i fàcilment trencadissa. En altres paraules, allò que passa quan estem desperts repercuteix en els nostres somnis i allò que ens ocorre quan somiem afecta la nostra qüotidianeitat d'una manera eficient. Mireu amb quina intensitat es mostren les nostres vagueries que més d'una vegada he necessitat mig matí per refer-me´n i oblidar-me´n d'allò que he sommiat. 

En aquest sentit, resulta pràcticament impossible  deduir, mentre fantasiegem, que allò no és efectiu i palpable. No és casual que Descartes al seu llibre Discurs del Mètode faça referència a la dificultat de diferenciar entre somni i vigilia o que Calderón de la Barca en La vida es sueño, considere que la vida era, talment, un somni. Així, per posar un exemple, tenim al nostre abast els somnis eròtics o sexuals i per què no dir-ho, les polucions nocturnals són un fet que ens deixa bocabadats davant la força que poden tenir els nostres somnis sobre la realitat conscient. 

Aquestes idees quimèriques formen part, si més no,  de la banda més irracional dels éssers humans. A sovint,  es reorganitzen a partir d´una circumstància viscuda i, altres vegades, són completament absurdes, caòtiques, sense trellat ni forrellat. Aleshores, som nosaltres qui en despertar-nos, ens entestem  en  donar-los forma i un sentit objectiu, filtrar-los pel sedàs del raonament; activitat aquesta, molt humana quan ens convé. Arribats a aquest punt, cadascú és lliure d´actuar conforme li vinga en gana: o bé accepta el joc de la fantasia o bé s´encaparra a seguir aclarint un món que, amb moltes probabilitats, se´ns escapa de tota lògica.

Us heu adonat que, d´alguna manera, quan passem males èpoques, els somnis es veuen perjudicats? Tenim malsons, ens imaginem  perseguits, botem al llit destruïts per la desgràcia, ens impacientem vivament.....De la mateixa manera, quan el nostre dia a dia funciona sense entrebancs, els somnis reviscolen i són el súmmum de la felicitat. Està més que clar que la consciència i la inconsciència s'interrelacionen. Sigmund Freud considerava que les repressions en estat inconscient passen a ser obsessions (neurosis) en estat conscient. Això significa que la inconsciència parla amb el seu llenguatge, però en diu i crec que caldria fer-li  un poc més de cas. De tota manera, sé massa bé que no estem acostumats a desxifrar aquest llenguatge ni resulta gens fàcil ni tampoc cómode.

El mateix Freud escrigué La interpretació dels somnis, una visió, per a alguns, massa reductivista però per a d'altres interessant de cara la comprensió de les nostres preocupacions i quimeres mentals. Com bé sabem, als somnis fem l'amor amb qui menys esperaríem o som capaços d'assasinar algú, els somnis van de vegades en contra de tota la moral social establerta i interpretar-los, encara que incòmode, ens pot resultar molt útil. Tots coneixem, encara que siga de passada, el complexe d'Edip. Segons l'obra de Sòfocles, Edip Rei assasina el seu pare de manera involuntària, sense saber que era el seu pare i es va casar amb sa mare (desconeguent que era sa mare) perquè un Oracle ho va predir. Dit açò, Freud es va inspirar en aquesta història per nomenar el complexe que tenen els infants segons el qual, arriba un moment, que veuen al pare com un element distorsionant que pot fer trencar la relació d'ells amb la mare. Arribats a aquest punt, comprenc perfectament un somni que un amic em contà quan érem adolescents. Ell estava espantat perquè havia sommiat que es gitava amb sa mare. A mi, per aquells temps també em semblà un somni impactant a la vegada que preocupant, no obstant, ara em sembla un somni que entra dins de la normalitat. Segurament, el meu amic atravessava el que els terapeutes ara denominen Complex d'Edip i el somni era, posiblement, la manera més íntima i respectuosa d'exterioritzar-ho.  

En últim lloc, comentar que mai no m'ha agradat aquella afirmació que sentencia que els somnis són negatius, que allò que veritablement no molesta és la realitat. Si considerem que passem un terç de les nostres vides dormint i somiant  podríem intentar de tenir una bona qualitat de somnis així com entendre un poc més  quin n'és el seu funcionament. A més, els humans som éssers irracionals i dionisíacs encara que, amb el pas del temps, hem volgut ser únicament apol.linis i hem cregut que així seria millor per a la nostra salut mental. Ja està bé, l'home és també un ésser ple d'emocions i sentiments que, de vegades, no es poden racionalitzar i afloren en qualsevol situació. 

Davant d'un somni irracional i encara que aquest ens dóna alguna informació, potser el més còmode que pugam fer siga relativitzar-lo. A fi de comptes, al somni brollen els nostres orígens, la nostra essència, el nostre inconscient, la “veritat” i l'absurditat de la nostra raó de viure. No hem d'oblidar que els humans som éssers racionals, però limitats, finits i mortals.  


jueves, 25 de diciembre de 2014

BODA I VERGONYA

Ja sabeu el que sol ocórrer als sopars d'empresa. Al principi, la cosa sembla bastant formal, inclús les conversacions giren al voltant de la faena; ara bé, a poc a poc Dionís va fent de les seues i, llavors, el personal va deixant-se anar-hi.

El cas és que en un d'aquests sopars -jo ja un poc enterbolit- se'm presentà l'ocasió de contar un afer que havia tingut lloc un any abans. Llavors, un amic meu, present al sopar en aquell moment, es casava. La boda era a Alzira, un migdia del mes d'Abril. En arribar-hi, vaig aparcar el cotxe a un bon lloc amb la intenció de dirigir-me caminant cap a l'església. De sobte, em vaig adonar que a l'exterior no hi havia ningú. Recelós, vaig endinsar-m'hi. De manera imprevista vaig ensopegar amb el meu amic.

- Xè!, Sergi, què fas ací -exclamà tot sorpés- T'has equivocat de data. Em case el proper dissabte.

Immediatament em vaig quedar en blanc. El meu cos es paralitzà i vaig pensar: "terra, traga'm!"

Això sí, vaig saber dissimular i, com aquell que no fa, vaig pegar mitja volta i me'n vaig fugir. Ara bé, he de confessar-vos que el meu amic va saber estar a l'altura de les circumstàncies perquè em somreïa i em posava la mà al muscle, tot i transmetent-me la seua comprensió.

Arran d'aquesta situació -fa un temps desconcertant, ara tendra i divertida-, em van vindre unes immenses ganes de meditar sobre allò que provoca el sentiment de la vergonya. Per què sentim vergonya? D'on prové aquesta? Pot esdevenir positiva? I negativa? Quin paper juguen els diferents tabús?

Si considerem que el sentiment de vergonya és, clarament, un fet social, una majoria de persones en pateix. Així, a través de l'educació ens ensenyen que, per exemple, posseir un cos que no respon als cànons de bellesa vigents o, parlar en públic o tindre la sensació que estàs fent en ridícul, pot inundar-nos d'un torbament vergonyós. De manera paral·lela, el sentiment de rubor, de confusió va lligat a la personalitat de cadascú i, en ocasions, aquest és negatiu, sobretot quan es barreja amb el sentiment d'inseguretat i/o timidesa. És en aquest cas quan l'espontaneïtat humana pot arribar a emmudir-se. No obstant això, el sentiment de vergonya pot resultar positiu, -ser més respectuosos amb els altres- si tenim en compte que som animals socials i necessitem cooperar amb la resta del món per tal de conviure.

Per aquests camins de déu vagava quan vaig observar el que ocorria al sopar: hi havia plats amb trossets de carn, un calamar per ací i una oliva per allà. Casualitat o vergonya? A l'acte, un company amb les restes del menjar i l'oferí a la resta. Per què? Per educació? Per què no gosava prendre, lliurement, aquell aliment que tant cobejava? En aquest sentit, la línia que separa l'educació de la vergonya és molt fina.

Després de compartir aquella anècdota, vaig assumir que sóc un animals imperfecte i que aniria contra natura avergonyir-me'n. A fi de comptes, aquells càrrecs públics que omplin la vidriola a costa dels ciutadans, ni tenen vergonya ni la coneixen. Fins i tot pense que, una manca absoluta d'ella és una símptoma que hi ha, tal volta, quelcom de patològic que caldria analitzar.

Un altre punt important, és la temàtica dels tabús. Aquests actuen com a limitadors i consegüentment, generen certa vergonya en aquell que no vol o no pot infringir-los. Posem per cas els tabús de tipus sexual. Parlar de sexualitat davant de les persones és una qüestió que, a hores d'ara, continua deshoronant-nos. El mateix llenguatge té també els seus tabús. Aquelles paraules malsonants, per posar un exemple. Com també els fanàtics als qui el desacord amb qualsevol dogma tradicional pot abocar-los a un seriós dilema i, tot per culpa de la vergonya. Particularment, em ve a la memòria la servil importància del rite del mocador per al poble d'ètnia gitana.

Com veiem, els tabús tenen un poder infinit. En el cas concret que ens ocupa, si el mocador de la mossa no es taca de sang en trencar-li l'himen, indubtablement per a ells, la xicona no és verge i l'enamorat pot, amb tot el dret del món i emparat per la resta de la família, rebutjar-la. Veritablement us dic que aquestes pràctiques ancestrals i desafortunades, m'humilien, em causen repugnància i antipatia. Quin sentit té que l'home avantpose els dogmes a la seua dignitat i integritat intrínseca a tot ésser humà?

Tot i això, tancaré  aquesta petita anàlisi sobre el sentiment de vergonya amb un bocí d'ironia. Imagineu-vos, per un moment, quins hagueren estat els efectes del meu desordre pel que fa a la data del casament del meu amic si jo hi hagués acudit amb una parella. Ben bé que coneixeu el temps que dediquen les dones a empolainar-se! El meu amic i jo somriguérem a propòsit d'aquesta posibilitat hipotètica. 





domingo, 14 de diciembre de 2014

DOLOR


M'he despertat amb tant de mal de cap que, sincerament, ho veig tot negre. Me'n vaig a casa ma mare i ella em comenta que té un dolor de cames insuportable. En fi, albire el dia dolent. Demà en serà un altre, almenys això espere. 

No és cap barbaritat afirmar que el dolor, no sols el físic sino també el d`ànima, és comú a tots els humans. Aquest ens pot arribar en qualsevol  moment, de cop, com si fos un huracà: en trencar una relació, en enamorar-te d'alguna persona que no et correspon, en perdre éssers estimats o quan recordes un  aspecte biogràfic que t'entristeix en excès...   

Quan el dolor ens arriba, tirem mà de tot: aspirina, Nolotil, Neobrufé... Anem al sofà i tanquem els ulls una estona, ens fiquem gel o calor al lloc on sentim el mal, enfosquim l´habitació; pot ser, a última hora telefonem un amic i li ho contem amb vista a compartir l´angoixa del malestar i que aquest rebaixe. Com a últim recurs, si és dolor de cap i si la cosa va passada de rosca, sempre ens queda la visita al neuròleg.

D´altra banda,  el dolor és també necessari. Tant és així que, gràcies a ell, valorem el plaer i ,gràcies al plaer, clar està, entenem millor aquell. La felicitat cobra força perquè a les nostres vides es manifesta també l'angoixa i la tristesa. De fet, molts són els coneguts milionaris que, sense veure-li l'alegria a la vida, han acudit al suïcidi per tal de silenciar les seues vides. També és veritat, tot siga dit, que la desplaença, moltes vegades, esdevé molt martiritzadora. Pel que fa a aquest punt, el filòsof Nietzsche  ens diu quelcom d´interessant: el superhome és capaç d'acceptar el dolor com a part de la vida. A més, deia el filòsof vitalista: aguantar el dolor ens fa més humans i més valents. 

A més a més, el sofriment -físic i moral- guarda una relació bestial amb el llenguatge. Quan més llenguatge usem per definir el dolor, possiblement més estem radicalitzant-lo. Hi ha situacions doloroses que aguantem sense verbalitzar-les, però d'altres, més qüotidianes, més trivials, quan les diem en veu alta cometem una exageració. Fixem-nos com, una simple baixada de temperatura, ens condueix, habitualment, a afirmar: "Xè, quin fred fa!", o "Fa un fred que pela!" Acàs no estem desorbitant, engrandint la situació? ¿Podem imaginar-nos, per un segon,  el  que sofriren, en silenci, els jueus quan estaven als camps de concentració a l'Alemanya nazi? És que el silenci no implica que tot vaja bé i el llenguatge -generalitzador- no és capaç de transmetre eixe poder dialèctic propi de la vida. No obstant, tot siga dit, el fet de compartir, és, en certa manera, un exercici terapèutic i com a tal, necessari, perquè ens relaxa les emocions. 

D´una manera especial em fa que pensar l´existència d´individus que exageren el dolor mentre d'altres, com si foren autòmates, no manifesten tenir-ne. Davant d'aquesta realitat i quan anem al metge, és normal que la subjectivitat del dolor no siga compartida. Allò ideal és que el metge pregunte per poder fer-se´n una idea i aproximar-se, tot el possible, a un adequat i correcte diagnòstic. Sembla que és una evidència però, que el dolor compartit no sempre és el dolor real de la persona en qüestió. 

Parlem un poc del dolor psicològic. Aquest turment punyeter es manifesta de distintes maneres. Deixem de costat els trastorns i les malalties mentals de les quals molts hem sentit parlar. Em ve a la memòria una anècdota que em contà un amic meu infermer. Marc atravessava mals moments degut a una separació traumàtica. Doncs, un dia, només arribà, com de costum, a l'hospital on treballava, en dirigír-se a agafar les claus de la butxaca i mirar cap a baix s'adonà que portava una sabata de cada manera. Podeu formar-vos una imatge de la sensació d'impotència que en eixe moment degué sentir el meu amic. Aquesta situació fou un punt d'inflexió en aquell context existencial. Marc va pensar que, definitivament, alguna cosa n´hi havia de fer. I per què us conte açò? Doncs, perquè el dolor mental, quan es torna intens, repercuteix moltíssim en la nostra conducta; al mateix temps i, curiosament,  és aquesta conducta que actua de motor perquè reaccionem i posem fi al  sofriment que, tan inútilment, és capaç d'arruinar-nos la vida.  

Davant el dolor de les persones, la tendència normalitzada dels altres és esfumar-se. Fixem-nos com, quan veiem algú plorar o demanar almoina, el que fem, habitualment, és fotre el camp. Quan som menuts, no ens eduquen en el dolor; ens ensenyen a ser persones d'èxit, competents, i, poca gent ens diu que, fora de nosaltres, del nostre món hi ha qui  pateix, qui sent punxades al cor i al cos. Per què no aprendre a donar-los suport, a ser empàtics?  Ull, no parle de fer donatius materials amb un alt valor econòmic. Parle d'abraçades, de compartir les molèsties, de calmar el malalt amb la nostra companyia i les nostres bones paraules. En definitiva, de ser-hi... Conforme anem fent-nos majorets tot açò podem entrendre-ho millor -no sempre i no pas tothom-, perquè aleshores, la sensació del dolor ens pot sobrevindre. Âdhuc, amb una mica de sort, acceptem, amb més o menys facilitat, que el dany és  connatural a qualsevol ésser humà.

Em resulta interessant destacar la importància de conèixer amb qui comparteixes el teu dolor. Tot açò ho dic perquè, la teoria és molt bonica, però ben bé sabem que hi ha gent l´actuació de la qual és cínica i hipòcrita. Cal anar amb compte amb el psicòpata de torn. Aquest sempre és a l'aguait i quan veu que alguna persona amb èxit flaqueja, llavors, a la callada, te la clava fins el mànec. La cosa és així de trista!

Acabaré confessant-vos, igualment, la meua preocupació pel problema de l'assetjament en les seues distintes manifestacions. L'assetjant es creix amb l'anihilació de la teua pròpia dignitat. El volta i el volta, insistentment, esperant, joiosament, la teua caiguda. Aquest  dolor deu ser  insuportable. El fet que algú estiga humiliant-te, trepijant-te, inventant-se rumors sobre la teua persona és una salvatjada difícilment sostenible -reconec que l´infern dels diferents dolors és infinit i, per tant, impossible d'enumerar- 

Em ve al cap la figura de Dionís. (El dolor no deixa de ser una qüestió social i per tant, apresa.) Us dic. Els grecs adoraven Dionís; déu del vi.  Aquest, mitjançant diverses manifestacions, aconseguia la catarsi, una mena de purificació de l'ànima humana, necessària, segons ells, per ser feliços. Pot ser ens trobem davant la pedra angular d´aquest fet, qui sap, en no fugir del dolor i acceptar-lo com a part de les nostres biografies. A propòsit d'açò recorde un veí xinés que tenia a Barcelona, el xic tenia un Bazar. Doncs el seu pare va faltar i ell, l'endemà mateix, estava ahí, al peu del canyó, venent objectes d'euro i negociant com un campió. Li vaig preguntar i, amb certa energia em respongué: "-La vida es eso, no todo es bonito..." Potser l'home es referia al fet de que el dolor és tan necesari com el plaer en el procés d'aprenentatge cap a l'evolució humana. Tindria en ment allò del Ying Yang? 

Friedrich Nietzsche, al Naixement de la Tragèdia, estava plenament convençut que el dolor i el plaer eren un binomi inseparable. Viure d'una manera apolínea, potser supose renunciar a la vida perquè aquesta és tot just això; plaer i dolor. M'alegre, sincerament que molts filòsofs, en aquest aspecte, discreparen amb la tesis platònica. Ara em trobe millor, potser siga la catarsi de la que parlaven els grecs, a saber...

IMPORTÀNCIA DEL DIÀLEG

La Filosofia mai ens ofereix solucions immediates ni irrevocables. Potser per aquest motiu, molts prefereixen altres camins que siguen m...