domingo, 31 de diciembre de 2017

LA FELICIDAD SEGÚN ARISTÓTELES

Aristóteles (384-322 a.C), discípulo de Platón, elabora su propia teoría ética y de la felicidad en su obra Ética a Nicómaco. Antes de pasar a desarrollar su teoría, hay que tener en cuenta que la ética aristotélica nace como una crítica al intelectualismo moral de Sócrates: no basta, según Aristóteles, con el conocimiento de la felicidad o del Bien para ser feliz. Dicho de otra manera, uno puede conocer el bien y no hacer el bien. Cabe decir también que la ética de Aristóteles es teleológica, esto significa que para considerar si una acción es buena o correcta, hay que analizar las consecuencias de esa acción. En las consecuencias de toda acción tiene que estar la felicidad, por ese motivo, es una ética eudemonista. 

Según Aristóteles, la felicidad consiste en unir sabiamente la virtud, la vida contemplativa y los bienes externos. Con esta afirmación, Aristóteles nos da una definición en la que intervienen tres elementos muy importantes que los sabios son capaces de combinar par alcanzar la felicidad. Veamos en qué consiste cada uno de esResultado de imagen de la felicidad según Aristótelesos tres elementos. 

Según Aristóteles, la virtud es un elemento importante ya que somos animales sociales por naturaleza. Desde que nacemos, vivimos inmersos en la sociedad. La virtud consiste en el término medio entre los dos extremos: el exceso y el defecto. Aristóteles, nombrará una serie de virtudes éticas explicando el exceso y el defecto de cada una de ellas. Por ejemplo, la valentía sería el término medio mientras que el exceso sería la temeridad y el defecto la cobardía. Pues eso, en el término medio está la virtud. Aristóteles también señala que hay unas virtudes superiores denominadas dianoéticas: allí encontramos la prudencia y la sabiduría, virtudes que nos acercan a los dioses. Hay que destacar que la virtud exige de un entrenamiento; es el hábito el que hace la virtud. 

Por otra parte, Aristóteles habla también de la contemplación o vida contemplativa, una tarea de filósofos. Se trata de una actividad de la percepción y el intelecto. Alcanzar la contemplación en este sentido es algo así como percibir que vemos cuando vemos, percibir que escuchamos cuando escuchamos, percibir que pensamos cuando pensamos y percibir que existimos cuando percibimos que percibimos y que pensamos. Puede que hoy en día nos estemos percatando de esta necesidad humana. 

Finalmente, Aristóteles analiza la importancia de los bienes externos. Su ética es una ética de fines y no de medios. Esto significa que el dinero es un bien material, un medio para satisfacer el fin último que es la felicidad. El dinero es un medio y jamás un fin en si mismo. Por ejemplo, trabajamos para tener dinero y  con el dinero podemos cubrir nuestras necesidades básicas y comprar cosas... Eso sí, es propio de esclavos vivir continuamente pendiente de los placeres externos porque ellos no son la felicidad aunque sí que nos la facilitan.

En definitiva, como habíamos dicho inicialmente, la felicidad consiste en unir sabiamente la virtud, la vida contemplativa y los bienes externos. Sin embargo, Aristóteles nos habla de unas virtudes superiores, a las que llama "dianoéticas". Estas virtudes son básicamente la prudencia y la sabiduría y son virtudes que nos acercan a la perfección de los Dioses. 


lunes, 17 de julio de 2017

AVI, TINC DOS OCELLS.

Resultado de imagen de DOS PERIQUITOS EN UNA JAULA
Eixa nit, el nen dormirà a casa els seus avis. 

- Iaio, saps què? Mon pare m'ha comprat dos ocells. Ara són meus.
- Dos ocells. I on els tens?
- Sí. Són dos periquitos, un blau i un groc. Els tinc dins d'una gàbia que ha comprat la mare. I saps, iaio.... Estan molt contents...
- Segur? Com ho saps que estan tant contents? 
- Sí... Estan contents perquè canten...

L'avi, després d'acomodar el nét al seu llit, l'acarona i li diu:

- Demà anirem al camp i el iaio et mostrarà uns ocellets que viuen a un arbre, en un niu...
- En un niu... Què és un niu, iaio?
- És una cabanya de palla que ha construït la mare dels ocellets amb el seu bec.
- I no fa por que se'n vagen, iaio?
- No sé n'aniran perquè encara són petits i no poden volar... De totes maneres, no et preocupes perquè allí estan molt a gust ja que la mare els porta menjar i els protegeix fins que es fagen majors.
- Ai iaio, tinc moltes ganes de veure'ls... No podem anar ara, iaio?
- Demà, demà..... Dorm i demà veuràs com de contents estan.... A més, en breu mampendran el vol... Aleshores seran lliures i feliços...

El nen, ja dorm...




jueves, 6 de julio de 2017

MEDIOCRES

El terme "mediocre" prové del llatí, concretament de l'adjectiu médius, media, médium. El seu segon lexema "ocris" significa muntanya. Amb això, el terme significà durant cert temps "a meitat de la muntanya". Amb el pas del temps, anà sumant significats i actualment la Real Acadèmia dóna el significat de "baixa qualitat", "tirant a roín" o "amb poc de mèrit".


Supose que tots coneixereu a aquells que mai accepten ni reconeixen el mèrit dels altres. Realment ho veuen, ho pensen, però mai ho reconeixen públicament. Hem de tenir present també que la mediocritat s'aprén i també es cultiva, en aquest aspecte és com netejar-se les dents. Amb açò vull dir que els qui es relacionen únicament amb mediocres, et resultarà difícil deixar de ser mediocres i es moriran pensant que l'altre té alguna imperfecció imperdonable. A més, estem invadits per una gran industria que potència la passivitat, la estupidessa i la distracció. Així és, la indústria de la estupidització està ahí. I viure en la manada és fàcil i molt còmode. Eixir de la mediocritat, plantejar-se cert escepticisme, ens exigeix ser lliures i existencialment, la llibertat s'aconsegueix amb esforç i cert sofriment personal. En certa mesura, la mediocritat és també una situació de confort.

Resultat d'imatges de estudiando con el teléfono móbil en la manoAquell que és mediocre generalment es rodeja de mediocres. Potser ho faja per ignorància, ja que no vol reconéixer la pròpia mediocritat i a la vegada té por de trobar-se amb si mateixa. El mediocre del segle XXI és un ésser insubstancial, no temerari, un ésser que no arrisca, que viu cómode, que mai nada contra corrent, conformista, silenciós, poc reflexiu... Amb tot això, és un ésser que pot ser eficaç a la seua feina, tindre èxit, inclús ser reconegut i tindre un càrrec important a dintre d'una empresa. Existeix una banalitat del mal, dit en altres paraules: malgrat actuar malament en moltes ocasions, és veritat que estem a dintre d'un sistema molt instrumental.litzat.

Podríem diferenciar distintes fases de la mediocritat. En primer lloc, la indiferència: aquell que està distret, totalment distret, no se n'adona d'allò que passa al seu voltant. D'altra banda, estan els qui pensen que la manera d'eixir de la mediocritat està en la excentricitat, imitant a algú que té èxit o a alguna persona reconeguda com una estrella de Rock o televisiva. En tercer lloc, el fanatisme és també un tipus de mediocritat posssiblement el més perillós ja que el fanàtic, sense ser capaç de qüestionar res, adopta un model de comportament i coarta l'altre. Pel que fa a la imitació, no crec que el problema estiga en imitar o en copiar. Baix el meu punt de vista, el problema està en no ser-ne conscient de tot allò que estem vivint quan imitem i també en no reconéixer que s'està copiant o imitant.

El mediocre sols premiarà al mediocre, clar i ras... Aquesta actitud té una clara explicació: valorem una persona quan ens projectem amb ella... No s'extranyeu si sou lluitadors, autèntics i mai heu sigut valorat pels vostres superiors. De fet, mai rebreu una palmadeta a l'esquena perquè el mediocre també és un tant envejós i en el fons sap que la seua mediocritat és un mecanisme de defensa o d'ocultació de la seua inseguretat vital. Realment, el mediocre ho té realment difícil per sortir-se'n ja que la mediocritat és el motor del sistema; sols hi ha que veure la televisió. La societat en la que vivim accelerada, flexible, impossibilita que les persones establesquen un projecte i se'ns convenç que tenir un cotxe d'una determinada gama és un rasg important d'identitat. Un ésser mediocre mai posarà en qüestió res, absolutament res...Ell estarà conforme amb tot i parlarà de coses banals... Pense que almenys, en el pijor dels cassos, podrem ser, com diu un gran amic meu: "bones cabres", però mai mediocres...

jueves, 29 de junio de 2017

QUÈ ÉS UN VALOR?


Resultat d'imatges de lamborgini
En aquella ocasió el professor de filosofia, intentava explicar als seus alumnes el significat del terme"valor". Però com de costum, uns xarraven amb el seu company, altres miraven cap a l'infinit, alguns inclús s'intercambiaven discretament deures d'altres assignatures. El professor s'adonà que calia fer alguna cosa que despertés la curiositat en els alumnes i així poder entendre la importància que tenen els valors. 

El professor s'alçà de la cadira i passejant-se per l'aula, llançà una pregunta als seus alumnes: Dieu-me una cosa que segons vosaltres tinga valor! Un alumne, amb certa compulsió, afirmà: "Un porsche té molt de valor". El professor li indicà que estava totalment d'acord amb ell ja que qualsevol cotxe d'alta gama té un valor indiscutible pel fet de costar molts diners. El professor proseguí insistint amb la mateixa qüestió: Dieu-me una altra cosa que tinga valor! El mateix alumne, convençut que dominava la matèria, repetí: "Un mercedes...." El professor hagué de reconduir la classe perquè aquest xiquet sols apelava al valor econòmic però no sabia com fer-ho....Així que es quedà pensatiu fins que se li ocurrí una genial idea.  

De repent, el professor tragué de la seua butxaca una foto i la mostrà als seus alumnes: "Mireu, ací tinc una foto" Un dels alumnes preguntà amb veu amplificada: "Eixa foto de qui és?" Amb certa tendresa, el professor mostrà la foto i els contà que eixa dona era sa mare i que tan sols feia un any que havia mort. Ara sí, durant uns segons, un silenci estupefacte s'apoderà d'aquell espai, no cal dir que els joves quedaren totalment atònits, impactats, emocionats i clarament interessats per allò que estava passant en eixe determinat moment...Un parell d'alumnes situats al final de la classe també s'emocionaren, cosa que pogué comprovar el professor observant els rostres desencaixats i els ulls llagrimossos. Passats uns segons, el professor els plantejà una pregunta: ¿Què creieu que té més valor per a mi, aquesta foto o 100 euros? Un alumne, amb veu baixeta i amb un somriure un tant impertinent, afirmà: "Els cent euros, està clar..." No obstant, quan el professor l'observà amb mirada penetrant, l'alumne acatxà el cap, possiblement avergonyit de la seua descontrolada actitud...

Caminant de part a part de la classe, el professor agafà la foto i la desplegà mentre els explicava que realment aquella no era una foto normal sino més bé la targeta que que hi havia en el tanatori el dia en que sa mare va morir. Pel que els contà, tan guapa estava sa mare en aquella foto que volia conservar-la motiu pel qual se la posà eixe mateix dia a la cartera. A continuació, tornà a repetir la mateixa qüestió als seus alumnes: "Què té més valor, aquesta foto o el millor dels cotxes?" El mateix alumne repetí: El millor dels cotxes té més valor que la foto que tu mostres perquè els grans empresaris es compren cotxes d'alta gama com Mercedes, Jaguar, Porsche..." Estava clar que l'alumne no s'esforçava en comprendre la qüestió i per tant, era incapaç d'empatitzar amb el dolor que en aquell moment podria estar sentint el professor. No obstant, el professor reprengué a explicar-los el concepte de valor, considerant que un valor era una estimació positiva que fem a una cosa, fet o persona. Evidentment, aquesta estimació -seguia explicant el docent- tenia que veure també amb les emocions i no únicament amb la raó.

Com que el professor era conscient que el seu alumne ni tan sols havia sigut capaç d'empatitzar amb ell, li preguntà: Què val més un cotxe de marca Lamborgini o una abraçada de ton pare? La classe quedà totalment paralitzada. El professor era coneixedor que l'alumne en qüestió havia perdut el seu estimat pare feia tan sols un any. L'alumne arrancà a plorar sense poder detindre's...Amb aquella explicació, el professor pretenia fer-lo entrar en raó que allò material, no sempre té més valor que allò emocional. Allò que estimem, de vegades no es pot comprar en diners i no per això té menys valor que el millor dels cotxes: Una foto en un moment donat, una abraçada, un bes, inclús un record....A més, es tracta de valors distints: un n'és econòmic i l'altre és un valor més sentimental o moral. En acabar, el professor, aprofitant l'hora del pati, es va fer un café amb el seu alumne i acabaren abraçant-se ja que els dos realment s'estimaven i això havia sigut simplement una classe de valors i una situació una mica trista però realment molt constructiva. 

miércoles, 28 de junio de 2017

VISITA AL TRAUMATÒLEG

Resultat d'imatges de médico mirando el ordenador
El suposat metge, amb una bata blanca, surt de la consulta i alçant una mica el to de veu pronúncia el meu nom. Inmediatament acudisc. Entre dins la consulta. El metge seu cara l'ordinador.

- Hola. 

- Hola, dime... ¿Qué te pasa? (Em pregunta, curiosament, sense apartar la vista de la pantalla)

- Resulta que... Em fan molt de mal els dos talons. Em vaig posar a jugar a frontenis i supose que entre el sobrepés que tinc i el sobreesforç que he fet, m'he fotut.... En fi...

El metge s'alça de la seua taula i es dirigeix al fons de la consulta on està ubicada la camilla. Encara que no em diu res, jo intuïsc que l.he de seguir...

- Venga, quítate los zapatos y túmbate. Veamos esos pies...¿Te duele aquí? ¿O aquí?

- Ahí, ahí... Em fa molt de mal ahí... Justament en la part central dels talons.

Amb la feina entre mans, sona el telèfon de la consulta. El doctor torna a la taula del despatx i despenja amb certa energia el telèfon. Totalment emprenyat, li explica al seu interlocutor que no està gens d'acord amb el nombre de consultes que li han assignat per a eixe mateix dia. En fi, em sap greu per ell, però així és la vida: tots tenim problemes,... Dos o tres minuts després, torna a la camilla, on estic jo encara gitat...

- Por lo que veo... Esto parece una fascitis plantar...Te haremos unas placas y luego veremos los resultados.

Vint minuts després i amb les radiografies ja realitzades, torne una altra vegada al traumatòleg.

- Hola. Ja estic ací una altra vegada.

El metge, molt seriosament i sense gesticular, observa les radiografies....

- A ver.... Sí.... Está claro, tienes un espolón en el pie derecho.... Te mando a fisioterapia y si en 10 sesiones sigues igual, entonces te infiltraríamos. Venga, ya me dices...

- Aleshores, el peu esquerre, què?

- ¿Cuál es el problema? ¿No ha quedado claro? Tienes espolón en el derecho, en el izquierdo no hay nada... (El metge parla amb una mica d'indignació, com si jo li hagués faltat el respecte...)

- Com que "res de res". Anem a veure... Em fan els dos talons igual de mal, alguna cosa tindré en el taló esquerre, no? Potser vosté no veu res a la radiografia, però el meu dolor, li dic jo que és real... Faja el favor, podria vosté tornar a mirar altra vegada la radiografia per si de cas ens enganyem?

El doctor, primerament em mira una mica molest, però després mira la pantalla, fixant-se ara molt més amb allò que veu...

- Bueno, la verdad es que, si te fijas (Desplaça la pantalla i senyala amb la punta del seu bolígraf una de les dues radiografies) también tienes "un poco" de espolón en el izquierdo.... Venga, te lo escribo en el informe para que hagas rehabilitación, con los fisioterapeutas, en los dos pies.

Mentre ell omplia el informe, no vaig poder evitar permetre'm una petita reflexió.

- Veu, el diàleg entre metge i pacient és molt important. Jo tenia un professor de filosofia a la facultat que una vegada em digué: Si vols ser un bon docent, no dones cap classe sense estar concentrat a la feina i observar atentament els teus alumnes averiguant quines són les seues inquietuds, dificultats i interessos. De fet, quan algun dia no ho faig com toca, les coses no surten igual...

- ¿Y esto a qué viene?

- Molt fàcil. Si vosté recorda, jo li he dit al principi, en la meua primera visita, que em feien mal els dos talons, que tenia un dolor insuportable. Si m'havera escoltat amb atenció, quan havera observat les radiografies, s'havera fixat en els dos peus per igual i no sols en la lesió que més destaca a les radiografies. La cosa és que vosté tenia altres coses al cap... Però no passa res, això pot passar a qualsevol, a mi també em passa de vegades en la meua feina...

- Venga, como quieras. (El metge, alça el cap i em regala una mirada d'indignació)

Potser el metge m'haurà considerat un pedant. Ara bé, ell ni tan sols m'ha preguntat l'edat, ni la meua professió, ni si sóc alèrgic a algun medicament, ni tan sols s'ha interessat per una gran cicatriu d'una intervenció que temps enrere em feren al peu dret, just al costat dun dels talons que tant de mal em fa...El metge sols ha fet cas a les proves, li ha importat tres pitos allò que jo senc o pense....

Si volem comprendre bé una situació, realitat o persona, cal preguntar, escoltar, observar i mostrar-se accesible....Resulta molt important la sentència socràtica, també útil per a l'àmbit de la medicina: "sols sé que no sé res". Sense humiltat no anem a cap lloc....Com deia el gran mestre Sócrates: "La saviesa està en reconéixer la pròpia ignorància" De fet, jo em pregunte: Quantes coses hauran descobert els professionals de la sanitat pel fet de practicar un bon diàleg amb els seus companys de professió o pacients? Ara bé, una cosa és escoltar i altra ben distinta és oir. A més, sigam clars, si mentre visities el teu pacient estàs parlant per telèfon i tens el cap en altres quefers, malament anem.... 

De totes maneres, els metges treballen amb persones i les persones, sobretot quan estem malaltes, necessitem certes coses que s'estudien en l'ètica o deontologia mèdica. Així és, no som robots ni màquines, som persones...A més a més, el dolor, és possiblement allò més personal i subjectiu. Com a tal, mereix d'una especial atenció. Les radiografies no substitueixen el diàleg i aquest pot resultar profitós i agilitzador. 

sábado, 3 de junio de 2017

L'HOME QUE HO FEIA TOT AL REVÉS

Diuen que en un poble petit de la Ribera Baixa hi vivia el senyor Pep, un home major que ho feia pràcticament tot al revés. Es comenta que començava les pel·lícules pel final i les acabava pel principi. També dormia pel dia i treballava durant la nit. Quan menjava, sempre començava pel café i acabava amb la cervesseta i els cacaus. Normalment caminava marxa enrere i sempre amb els peus en alt. Diuen que dedicava un matí a la setmana per embrutar la casa. També llegia les novel·les al revés; començant per l'última lletra i acabant per la primera. De fet, si en alguna ocasió es trobava amb més gent, ningú el comprenia ja que formava paraules totalment extranyes i sense significat. Amb el pas del temps, la gent del poble acabà ignorant-lo i considerant-lo com un cas perdut. Però a ell no li importava en absolut això de ser distint a la resta. A més, estava  plenament convençut que amb la seua manera de viure, a més de divertir-se, no feia mal a ningú.

Aquell matí, algú trucà a la porta. Com que era de dia i el senyor Pep ho feia tot al revés, encara es trobava dormint. Ràpidament s'aixecà del llit i es dirigí, caminant d'esquenes i cap per abaix, fins la mateixa porta de l'entrada. Només va obrir la porta, un home ben vestit li donà la mà a mode de salutació. Pep pensà que malgrat fer-ho tot al revés, en aquella ocasió havia de girar-se i posar-se dret, mostrant-se cordial i receptiu a la presència de l'invitat.

- Sóc Manel, l'alcalde del poble.

Aquell senyor es sincerà dient-li que als veïns del poble els semblava molt interessant la manera que tenia de viure i de fer les coses sempre al revés. L'home no pogué evitar preguntar-li a què era degut això de fer-ho tot al revés. El senyor Pep, el va invitar a passar i prendre café. A ritme de badalls, li explicà que temps enrere atravessà una època molt complicada degut a la mort sobtada de la seua muller. En aquell moment decidí que, una vegada jubilat, faria alguns canvis radicals en la seua vida. Sempre havia sigut un home disciplinat, ordenat i metòdic però ara, el temps que li quedava de vida volia aprofitar-lo fent les coses totalment al revés. Manel, aprofità un moment de silenci...

- Tu series capaç d'explicar a la gent del poble la teua manera de viure?

- Clar. Cap problema. Encara que em sorprén tant d'interés.

Com que en eixa ocasió el senyor Pep parlà correctament, Manel l'entengué correctament. Tal i com acordaren, Pep va fer una xarrada per a tots els interessats del poble. Els explicà la seua manera de fer les coses; sempre al revés. La gent va quedar molt satisfeta. Alguns dels assistents arribaren a barallar la possibilitat de començar a fer-ho tot també al revés. 

La gent major del poble comenta que amb el pas del temps, el poble agafà molt de renom per tot arreu. A la comarca de la Ribera no es parlava d'altra cosa. De cop i volta i en tan sols uns quants anys, el poble acabà convertint-se en un referent turístic internacional. De repent, a tothom li interessava la manera de viure dels seus habitants. Poc a poc es construiren restaurants, hotels, aparcaments i demés infraestructures útils per acollir tot el turism que allí s'aglomerava. Tota la gent volia visitar eixe poble on els seus habitants tot ho feien al revés. 

Mai més s'ha sabut d'ell. Ningú va saber quin motiu el portà a abandonar el seu estimat poble. Potser havia arribat el moment de fer un altre canvi important en la seua vida.

                                                                                       Clàudia Pascual Martorell i Sergi Pascual Tur. 

jueves, 1 de junio de 2017

ABSURDA SOBREESTIMULACIÓ

Resultat d'imatges de sobreestimulación negativa
Les classes de matí, les classes de vesprada, el repàs de matemàtiques, les classes d'anglès, estudiar una mica, una horeta d'ordinador, de telèfon mòbil i una mica televisió... L'endemà, la mateixa jugada i més o menys en el mateix ordre....Hi ha qui també practica el ball, juga a futbol, bàsquet o a hambdol... La qüestió és que vivim en una època de màxima sobreestimulació: fem moltíssimes coses al llarg del dia.

Aparentment, això d'estar sempre fent coses, sembla un bon síntoma, ja que els nostres joves permaneixen sempre actius i desenvolupen prematurament moltes capacitats que, de no ser així, quedarien anestesiades. No obstant, aquesta seria una reflexió un tant superficial que no podria permetre'm de cap de les maneres. Amb total sinceritat, sóc dels qui pensen que aquesta sobreestimulació no és gens saludable. De fet, pense que aquestos últims anys hem perdut el nostre rumb; sobreestimulem moltes vegades sense criteri, potser també perquè s'ha posat de moda. Quan de temps dediquen els pares als seus fills? Quan de temps comparteixen els xiquets amb als seus amics? I quant de temps juguen fora de l'escola? Hem de ser objectius no sols per sumar el temps d'estudi sinó també el temps d'oci, D'altra banda, resulta preocupant el fet de que sobrevalorem tot allò que val diners; un bon telèfon, un bon ordinador, una bona consola, extraescolars que valen diners....I descuidem, allò gratuït, allò que sempre s'ha fet i mai ha costat cap gallet....Resulta una evidència que la sobreestimulació és també una filla del capitalisme. Dit en altres paraules: estimulem quasi sempre amb coses que valen diners. Quantes vegades compartim amb els nostres fills una posta de sol? I un dia de pluja? Quantes vegades conversem sense presses amb els nostres fills? 

Em crida bastant l'atenció el tema de les classes de repàs. Després d'haver raonat en un ambient distès amb molts joves, gran part d'ells confessa anar a classes de repàs per qüestió de comoditat. Bàsicament van a repàs per a que algú estiga controlant-los amb bona cosa d'exercicis i d'explicacions. Així de clar, gran part dels joves van al repàs sense ni tan sols haver-se parat a pensar si són capaços d'aconseguir-ho. De fet, gran part dels qui suspenen comenten no haver dedicat cap minut a casa (ni tan sols per fer els deures). Em pregunte si els pares s'han parat a reflexionar sobre aquest assumpte. Concretament, la pregunta seria la següent: si el vostre fill té un professor de matemàtiques a classe per què li pagueu un professor de repàs a banda? Compte, entenc que alguns puguen necessitar-ho: hi ha xiquets o xiquetes que els pot costar una mica la competència matemàtica. Però enteneu-me també vosaltres a mi: no són la majoria. Potser algú es pregunta: I quin és el problema de que vagen al repàs? Pense que el problema està en que després de tot un dia de classes, estaria bé que els xiquets i adolescents reberen altre tipus d'estímuls totalment distints als que reben habitualment al col·legi...De fet, si ens fixem bé, en la nostra societat està mal vist que els xiquets s'avorrisquen...Els pares volen que els xiquets estiguen actius, ocupats, que treballen, que siguen responsables....No obstant, no els preocupa massa això de que siguen crítics, reflexius i que sàpiguen gestionar les seues pròpies emocions. Supose que molts d'ells, ocupats en tants quefers, no s.hauran adonat que al final vida sols hi ha una i al cap i a la fi es tracta de ser feliços.

Tornant al tema de l'avorriment, pense que no és cap pràctica negativa. De fet, avorrir-se és estar durant un temps sense fer cap  cosa concreta. L'avorriment sempre ha existit i és una pràctica que tots hem viscut i de la qual han nascut grans idees. Una persona que s'avorreix, indiscutiblement és una persona que pensa i arriba un moment en que prefereix passar a l'acció. No obstant, hem estigmatitzat massa l'avorriment i hem oblidat que és la base de la creativitat i la reflexió. Però clar, la cultura de l'èxit ens diu que cal estar actius i ser molt competitius. Estar avorrit és, en definitiva, una pràctica de fracassats. 


Els pares i mares haurien de saber que els xiquets, alguna vegada, han de conviure amb l'avorriment. Avorrir-se no és cap problema ja que és una situació totament vital de la que es poden aprendre i extraure moltes coses. Estem dispostos a deixar d'omplir-los l'agenda als nostres fills? De fet, molts xiquets semblen executius del futur: ben vestits i totalment ocupats. Fixeu-vos amb les paraules de la meua neboda després de dir-li que tinc moltes ganes d'estar amb ella: "Tio, tu saps massa bé que jo estic molt ocupada durant la setmana" La cosa és seriosa, la xiqueta té 8 anyets i diu que està completament ocupada de dilluns a divendres. Això volem, un món així? Un món en el que no tingam temps ni a estar amb la família? En som conscients?


Caldria prendre consciència que els joves d'ara acumulen en un dia la mateixa informació que acumulava un xiquet allà pels anys seixanta....Així és, vivim sobreestimulats. En principi, no sembla un problema perquè el nostre cervell té mecanismes biològics que li permeten controlar aquesta sobrecàrrega d'informació. Ara bé, el problema és que acabem saturant-nos, cansant-nos i estressant-nos. Però clar, aquí cadascú és un món, cadascú té un llindar o un altre per aguantar la sobreestimulació. No obstant, es corre el risc del bloqueig, de la saturació i d'una sensació desagradable front a qualsevol aprenentatge per original i interessant que sigui. De fet, quan de bon matí veig les cares dels meus alumnes, em pregunte per quin motiu estan tan cansats: Han dormit bé? Han estat xatejant? Porten massa coses al seu cap? Baix el meu punt de vista, l'educació ha de centrar-se en acompanyar l'alumne i sobretot en estimular el pensament crític. Com que ara tenim un accés molt més fàcil a la informació, cal que l'alumne sàpiga desxifrar la bona informació i aprenga a reflexionar lliurement sobre aquesta. Resulta curiós: volem que aprenguen anglès, que memoritzen continguts de llengua, però no ens preocupa en absolut que en un futur no siguen suficientment crítics o reflexius. Si açò no ho parem, els robots estan al girar el cantó...

En tot cas, allò que la majoria desitja és que el seu fill o filla aconseguesca ser una persona de futur: un bon metge, un bon advocat, un bon empresari, un bon ingenier... Però ens oblidem d'allò essencial...Si realment volem que els nostres fills siguen feliços, cal deixar-los que llegesquen allò que els cau a les mans, que retallen o pinten allò que realment els apeteix o que s'avorrisquen....Cal aconseguir que els xiquets temptegen el terreny de la improvització, de la creativitat. És important que exploren tot allò que puguen i que pregunten, qüestionen, dubten, demanen, s'equivoquen....D'aquesta manera, els xiquets estaran treballant la seua autonomia: Què dec fer? Què m'atrau més? Què em tranquil.litza? Què m'interessa? Què sé fer millor? Ja sabem, l'autonomia és la capacitat de pensar per si mateix. Les activitats pautades, estructurades, evaluades, controlades, encara que siguen activitats d'aprenentatge no potencien l'autonomia, la creativitat i l'esperit crític. Ara bé, si allò que volem són xiquets triomfadors i competititus, doncs a seguir....En cas contrari, deixeu-los que s'avorrisquen, deixeu-los que pregunten, que investiguen  una mica....

domingo, 21 de mayo de 2017

HIPERPATERNITAT I SOBREPROTECCIÓ

Agafa-li la bossa al teu fill quan surta de l'escola, no siga cosa que es canse. Persegueix-lo donant-li mulladetes de pa encara que t'ignore i estiga jugant al parc amb els seus millors amics. Inscriu-lo a una escola prestigiosa ben cara i també a una bona acadèmia d'anglés sense fer-li entendre que això costa diners. Penja contínuament fotos del teu fill o filla a les xarxes socials exagerant la seua descomunal bellessa i convencent-lo que mai has conegut cap ésser tan perfecte. No permetes que el teu fill o filla s'embrute ja que la gent podria considerar-te un gran marrano. Si s'embruta, dis-li que no pot anar per la vida fet un "gitano". Sí, sí, dis-li "gitano" i d'aquesta manera identificarà una raça humana amb la brutícia i l'asquerositat... Quan el teu fill s'ho estiga passant d'allò més bé allà als tobogans, encara que li talles el rotllo, fes-li entendre repetidament que la seua vida està en perill. Soluciona-li tots els conflictes que puga tindre amb els mestres, companys o amics i d'aquesta manera evitaràs que haja d'atravessar eixe mal tràngol de traure's ell, tot sol, les castanyes del foc. Fes-li els deures per a que els tinga bé i li posen una bona nota. Creu-te amb exactitud tot allò que et conte sobre el seu professor o professora. Tampoc permetes que s'aprope a algun gosset o gatet ja que li podrien transmetre alguna greu malaltia infecciosa...Si el teu fill plora, immediatament acudeix per consolar-lo i si té fam, et poses el davantal i li prepares un menú de tres estrelles, aprofitant que s'ha posat ara de moda açò de la cuina. I una cosa, mai li digues que tens un mal dia, que estàs cansat o cansada i que necessites, una mica, la seua col·laboració, això podría traumatitzar-lo.

Si ens fixem bé, els pares d'ara són taxistes, entrenadors, majordoms, mestres, guardaespatlles.....Sigam sincers, els pares estem molt més els xiquets necessiten pares que estiguen tranquils i estables emocionalment doncs ells viuen una època molt tensa i explosiva. Però s'entén massa bé que els pares i mares tenen por de no donar-li als seus fills allò que realment es mareixen; tenen por de no facilitar-los la felicitat. I en aquest aspecte, també ens estressem: el xiquet ha de tenir les dents perfectes, el cos perfecte, el material escolar més bonic del món, la roba més bonica, la casa perfecta... A totes aquestes exigències, cal sumar-li l'estrés que es respira en qualsevol ambient: "Corre, què no arribes..." Vivim clarament en un context de neurosi, un malestar de la cultura, baix el meu punt de vista, gens saludable. I clar, així som els humans, acudim a la meditació o mindfulness quan realment ho necessitem; quan realment toquem fons. De fet, si ho pensem bé, la pràctica meditativa hauria de ser habitual i formar part del dia a dia. Pel contrari, ho instrumentalitzem tot, inclús la respiració, com si això de respirar adequadament i relaxar-se fos quelcom extraordinari. Mon pare, llaurador de professió, treballava tot el sant dia, però quan arribava a casa sempre tenia el seu moment per jugar, xarrar, relaxar-se amb la família....

Si eres un pare o mare sobreprotector, no t'hauria d'extranyar que en un futur els teus fills et seguiran necessitant: cuinar, fer el llit, anar al metge, buscar feina, matricular-se a la universitat, fer la compra, preguntar als professors o al tutor sobre els seus deures....Que tampoc t'extranye si el teu fill o filla responsabiliza o culpabiltza el professor, el centre o inclús l'actual sistema educatiu dels seus patètics resultats acadèmics. Prepara't perquè és molt probable que hages d'acudir també a la revisió d'algun examen a la universitat ja que, molt probablement, el teu fill ni tan sols es molestarà en parlar amb el professor sobre l'examen en qüestió que té suspés. De fet, les seues preocupacions seguiran sent superficials i ben distintes a les teues: la moto, el telèfon, el gimnàs, la roba que posar-se o què sé jo si la propera excursió a la neu o el proper event d'algun DJ conegut...De quina manera pagar tot això, no li preocuparà el més mínim perquè mai li ha preocupat i tampoc mai li ha suposat un problema. Sense anar molt lluny, l'altre dia vaig quedar amb una alumna fora d'horari escolar per tal de solucionar-li uns dubtes. Mentre jo li explicava unes coses servint-me d'esquemes que li feia al moment, ella tragué el telèfon i es posà a redactar-li un missatge a sa mare. Segons em contà, es tractava d'una urgència ja que la mare havia de comprar-li una samarreta i no recordava la marca. Així és, per a l'alumna era molt més urgent que sa mare no s'equivoqué... És qüestió de prioritats i cadascú té les seues, això sí, la hiperpaternitat i també la sobreprotecció, contribueix a que els joves no modifiquen les seues prioritats i no configuren mai la seua pròpia escala de valors. Sigam seriosos, els joves han d'aprendre a sobreviure per ells mateixos...

Així és, els xiquets han d'equivocar-se, han d'investigar, han de descobrir els seus recursos i per suposat; han d'embrutar-se i també han de pegar-se trompades i inclús, perquè no dir-ho, fer-se sang alguna que altra vegada...De fet, ens hauria de preocupar si els nostres fills o filles mai s'embruten o mai s'han fet una ferida... Si això ocorre, potser caldria preguntar-se: El meu fill no juga? Per què no juga? Tinc jo alguna responsabilitat? I ara venen les grans preguntes: Volem el bé dels nostres fills? Volem que siguen autònoms? Volem que siguen responsables dels seus actes? Volem fills creatius i reflexius? Volem que pensen abans d'actuar? D'altra banda, s'ha posat de moda això de convertir els fills en un símbol d'estatus social i això és clarament patètic perquè tractant-los com a prínceps no els deixem viure eixa etapa tan natural i necessària que els permet aprendre dels errors i formar-se com a persones. Atenció a la sobreprotecció, compte amb la hiperpaternitat; no és gens saludable evitar la frustració, cal considerar-la vital, natural i en definitiva, un procés pel qual tots passem i hem d'aprendre a enfrontar. Ah i per favor, la intel.ligència és quelcom més que treure un 10 en les exàmens. Saber parlar, cooperar, tindre la capacitat de ser empàtic, assertiu...Resulta un problema fer-se major i no tindre les eines per enfrontar-te a la vida. La capacitat de reflexió potser siga la millor herència que podem deixar als nostres fills o als nostres joves...Ah, per favor, no passa res si alguna vegada els xiquets s'avorreixen, això també és saludable i permet que es posen a pensar; una pràctica molt urgent avui en dia.

martes, 18 de abril de 2017

LA FELICITAT

Tots hem escoltat això de que en les petites coses podem trobar la felicitat. Segons aquesta afirmació, les persones podem conquerir la felicitat gaudint amb plenitud de les coses més simples que ens ofereix la vida: respirar, beure, menjar, dormir, parlar....Però si ho analitzem amb profunditat, l'ésser humà no és gens simple: no sols mengem, no sols respirem o observem allò que ens envolta, també prenem alcohol, ens fem alguna cigarreta o ens agrada menjar en bons restaurants. Però la cosa no acaba ahí: també ens agrada viure en una bona casa i fer de tant en tant algun que altre viatge. Hi ha qui desitja tindre un cotxe d'alta gama, una bona motocicleta o una bicicleta que costa un ull de la cara... Els humans, en definitiva, no som gens simples, potser sí ho eren els nostres avantpassats. Però ara som complexos, som tan complexos que no vivim per treballar sino que treballem per viure. Ja sabeu de que parle: aigua, llum, segur, contribució, combustible...Viure val diners, pràcticament tot en aquesta vida val diners, m'extranya que encara no ens cobren per respirar...I qui té fills sap massa bé de que parle: bolquers, material escolar...I quan es fan més majorets: telèfon mòbil, ordinador portàtil, motocicleta, diners per anar a la discoteca, classes d'anglès o viatges amb els amics...Així és, ens hem acostumat a la gran fira, on tot es compra i tot es ven. Convé que sigam conscients, una vida simple no és cosa fàcil perquè vivim pendents de tot allò que no és simple i a més, no volem perdre-ho. Això, evidentment ens lleva temps i energia per gaudir d'allò més sencill, més bàsic i possiblement més necessari.

Potser caldria una reformulació a propòsit del terme "felicitat". Cal tenir present que la felicitat és una idea totalment inventada pels humans, per la qual lluitem diàriament i que moltes vegades acariciem amb coses simples. Però clar, la vida també pega punyalades: que si un problema econòmic, que si un problema de salut, una separació o la mort d'un ésser molt estimat....L'atzar també intervé clarament en les nostres biografies i si no hem estat tocats per la gràcia divina, doncs ja ho sabem: cal arromangar-nos i plorar llàgrimes com el puny....Aleshores, si la felicitat és una idea que hem creat, que tots perseguim i que moltes vegades no podem assolir perquè la sort no està del nostre costat, aleshores, possiblement caldria controlar una mica els desitjos. Sí, així és, quan els desitjos no es fan realitat, generalment ens frustrem: sols cal observar el comportament d'un nen quan no aconsegueix aquell gelat que volia i sa mare no li'l concedeix pel motiu que siga...Si desitgem amb ànsia ser milionaris potser ho aconseguirem però és més probable que ens passem la vida esforçant-nos i mai ho aconseguim. Serem ara una mica més durs, si desitgem no tindre cap malaltia i actualment estem patint una greu metàstasi, doncs ens podrirem entre tant de sofriment. Els desitjos cal regular-nos i cal també no ser massa dur amb nosaltres mateixos. Cal canviar l'actitud. Intentem doncs reformular el plantejament inicial: Intentaré guanyar diners o intentaré viure la vida el millor que puga encara que haja agafat aquesta punyetera i greu malaltia... Convé saber que la frustració ens aparta de la meta i nosaltres podem evitar aquest sentiment tan negatiu alterant els pensaments que ens fem sobre la realitat en qüestió. Dit en altres paraules: morir no causa sofriment, el sofriment prové del pensament que tenim a propòsit de la mort. D'això he parlat amb un amic que ara mateix s'ha separat. Coincidim en que els pensaments són el seu principal enemic i ha d'aconseguir regular-los. 

Evidentment, cal gaudir de les petites coses, estic d'acord....Però sigam seriosos, això de pensar que anant a la universitat aconseguirem ser feliços, això no és així. Deixem també de pensar que trobarem la felicitat quan tingam un bon treball, això són bajocades...La felicitat és un terme que hem inventat i l'hem fabricat a la nostra mida: veritat que una persona de Costa de Marfil, no pensa igual que nosaltres sobre la felicitat? I una dona de Kabul?. Els humans som éssers complexos, iguals en moltes coses però també distints.... Cadascú decideix que vol fer amb la seua vida, però en la mesura que siga possible, com que som animals socials, estaria bé que practicàrem la virtut, que regulàrem els desitjos, que disfrutàrem de determinats plaers i que aconseguírem contemplar allò que ens envolta, ara sí; eixes petites coses de les que parlàvem abans. I deixem-nos de buscar la píldora correcta:  la dosi exacta dels ingredients l'ha de descobrir cadascú a través de la seua existència. Això sí, pense que la prudència és molt important en aquest quefer: cal aprendre a detectar allò que ens ompli, allò que ens fa bé i allò que ens fa mal. De fet, la saviesa, virtut més important segons alguns filòsofs clàssics, ahí també hi juga un gran paper. El problema, possiblement és que els humans confonem felicitat amb benestar i oblidem que la felicitat no és un estat, sinó més bé és el fi que perseguim totes les persones. Resulta normal que tots necessitem millorar en algun aspecte de cara la felicitat, això és així perquè la felicitat no és un estat anímic. 

A propòsit de la felicitat, sempre hi ha hagut gent seriosa que ha reflexionat sobre aquest tema, però com en tots els àmbits, molts s'han dedicat a fer caixa. Molts coachings són experts en explicar-nos com ser feliços, sigau prudents i valoreu-ho... Però no sigam ignorants: actuar és triar i cadascú tria com pot, com vol i com li apeteix....Ara bé, si ho voleu facilet, doncs al mateix telèfon mòbil podreu descarregar-vos alguna que altra aplicació per ser feliços. Però ja us dic, el secret està en trobar cadascú la dosi exacta de cada ingredient i inclús així, sempre ens faltarà alguna coseta perquè la felicitat no és un estat sino un fi al qual tendim tots els humans. Mai serem completament feliços, això forma part de la normalitat, però sí podem trobar els ingredients personals que ens orienten cap a l'objectiu...

De totes maneres, vivim en la cultura de la rapidessa i si confieu amb això del fast food, doncs ja sabeu: pagueu a algú que us explique com ser feliços i a la marxa... Amb un bon coaching, una mica de regeeaton lento i quatre bones selfies a la xarxa social, tot solucionat... 
.
Busqueu la felicitat i si no la trobeu, tranquils, és inaconseguible.


sábado, 15 de abril de 2017

TUTORS I TUTORES

Resultat d'imatges de profesor tutor
Els tutors i les tutores són uns treballadors dels qui ningú mai en parla. Però fixem-nos com, aquestos professionals a més d'exercir la docència en diferents nivells i especialitats, tenen també una funció psicopedagògica i de responsabilitat amb el seu grup classe. Han de vetllar pel bon rendiment acadèmic i sobretot pel bon clima de treball a dintre de l'aula.

En eixe temps lectiu dedicat a la tutoria, solen escoltar coses molt desagradables: Que si este professor explica mal, que si l'altre no ens puntua bé, que si esta professora té molt mala llet i ens ha parlat malament... A més, els tutors també parlen molt amb els pares i aquestos, de vegades, sobreprotegeixen massa els seus fills: Que si el meu fill està tots els dies estudiant, que si la meua filla dedica temps però no entén com explica l'assignatura eixe professor... Però clar, açò és inacabable, si els joves se n'adonen que els pares baixen la guàrdia, aleshores ja han aconseguit una bona manera de justificar la falta de treball.

Doncs així són les coses: cada cert temps apareixen alguns pares tocacollons....Sí, ja sabeu a qui em referisc, són eixos pares que únicament gaudeixen generant una guerra en la que mai guanya ningú. Sigam sincers, hi ha pares que no entenen el joc de l'educació i consideren que estan en un concurs de debat on sempre han de donar els arguments més potents, en favor del seu fill o filla. La sobreprotecció està a l'ordre del dia i no s'acaba d'entendre, amb claredat, quina és la funció que té l'escola i quina és l'obligació i responsabilitat que tenen els pares a casa. No s'acaba d'entendre clarament això d'ensenyar i educar: el xiquet ha de vindre de casa, sempre que es puga, amb determinats valors interioritzats.

Fixem.nos com, el bon tutor o la bona tutora, encara que prenga nota d'aquelles coses importants que comenten els seus alumnes a la tutoria, mai emet un judici de valor que puga perjudicar de manera negativa a ninguna de les parts. Els bons tutors o les bones tutores mai fan o mai haurien de fer un mal gest o pronunciar una mala paraula sobre un company o companya... A més, si no es demostra el contrari, els tutors solen confiar plenament, almenys a priori, amb els seus companys de professió....Cal dir també que no es tracta de donar la raó o la culpa a ningú, més bé, es tracta de solucionar conflictes que surten entre ells mateixos però també, cada cop més, entre alumne i professor.

Un bon tutor o bona tutora és també conscient de la societat en la que vivim, una cultura amb recursos materials però tan plena d'estímuls socials que no resulta gens fàcil motivar els alumnes i tampoc resulta massa fàcil això d'estar motivat. Els alumnes són menors i no poden, ni deuen, dirigir aquesta orquestra que és l'educació.... Ara bé, també és veritat que cal trobar un clima òptim en el que ells puguen exposar els seus problemes o inquietuds i conseguentment poder solucionar-los amb ajuda dels docents.

Mai m'han agradat els tutors que desqüalifiquen un company de professió davant els alumnes, que fan cas a tot allò que escolten d'ells sense analitzar-ho, que actuen fent la pilota a la família. En definitiva, són les tutors que no focalitzen l'atenció en allò esencial: aconseguir un bon clima i rendiment del seu alumnat. Mai m'han agradat els tutors que oculten determinades converses creuades amb família, cap d'estudis i director sobre alguna temàtica relacionada amb el professor. El treball ha de ser transparent i totalment ordenat, les cartes que juguem han d'estar totes damunt la taula i salvar la dignitat de tothom.

Els tutors i les tutores treballen amb alumnes que es juguen un futur però també amb professors que mereixen un gran respecte. Tracten amb pares i mares que volen el millor dels seus fills però també amb professionals totalment qualificats. Els bons tutors, opten pel diàleg formal i amistós quan hi ha un conflicte que resoldre. Els bons tutors i bones tutores són persones que convé cuidar en aquesta societat perquè no prejutgen, no ataquen, no apunyalen, no traïcionen... Els bons tutors, aconsegueixen aparcar a un costat la simpatia o antipatia que senten pels seus alumnes o pels seus companys de feina.

I a les mares i pares que critiquen des del palco vip, a aquells i aquelles que des del banc de la plaça, dediquen vesprades senceres a la xafarderia, sols els diré una cosa: es tan còmode parlar, es tan fàcil queixar-se... Allò difícil és col·laborar, allò complicat és estar pendent i realment preocupat per la formació dels teus fills. La tasca del tutor és realment delicada però cal dir que també és molt satisfactòria, això sí, estes coses funcionen així: una de cal i una d'arena.

sábado, 11 de marzo de 2017

MERCEDES MILÁ Y EL ARGUMENTO AD HOMINEM

El pasado 5 de Marzo, Mercedes Milá participó como invitada en el programa Chester in love presentado por Risto Mejide. Pongámonos en contexto indicando como procede una de las partes más entretenidas del programa: va saliendo gente y reflexionando sobre cualquier idea, afirmación o aspecto público del invitado.
En esta ocasión, el bioquímico e investigador valenciano, José Miguel Mulet, desde su pequeño escenario, arrebató contra la tesis de la "enzima prodigiosa" tan defendida por el japonés Hiromi Shinya y ahora respaldada en varios medios televisivos también por Mercedes Milá. Entre tantas afirmaciones que hizo el profesor, quiero destacar la siguiente: "las enzimas prodigiosas no existen sino que son proteínas que cuando las comemos se rompen en cachitos y se degradan" Vaya por delante que, a dia de hoy, son mayoría los nutricionistas y/o bioquímicos que catalogan de "pseudociencia" o simplemente "religión" el planteamiento de la enzima prodigiosa.
Después de la rápida y breve intervención del prestigioso bioquímico, Risto Mejide se tumbó en el sofá y consultó su teléfono móvil no sin antes afirmar que empatizaba con él y con lo que le iba a caer encima. ¡Si eso es empatía, apaga y vámonos! Mercedes Milá respondió con cierta soberbia y, como siempre, creyendo sentar cátedra, así, tajantemente: "Lo primero que te digo es que te leas el libro y adelgaces, porque estás gordo”. Ante semejante salida de tono, el investigador consiguió salir al paso, avergonzado, con un "gracias por decírmelo, porque tengo espejo", afirmando también un tanto cabizbajo: "Tengo un problema de ansiedad", aspecto clave que la periodista pasó por alto y que cualquier persona preocupada por la salud pública, jamás ignoraría puesto que la ansiedad es una de las principales causas de la obesidad y de otros transtornos alimentarios.
Seamos serios, Mercedes Milá actuó sirviéndose de un "argumento ad hominem". En lógica se conoce como argumento ad hominem (del latín, «contra el hombre») a un tipo de falacia (argumento que, por su forma o contenido, no está capacitado para sostener una tesis) que consiste en dar por sentada la falsedad de una afirmación tomando como argumento quién es el emisor de esta. Para utilizar esta falacia se intenta desacreditar a la persona que defiende una postura señalando una característica o creencia impopular de esa persona. Así procedió Mercedes, desvió el tema de discusión y atentó contra la persona intentando ridiculizar a su interlocutor. La periodista, además insistió con afirmaciones del tipo: "tu cintura no es saludable..." El profesor, conservó las formas, recalcando en varias ocasiones que el debate giraba alrededor de la "enzima prodigiosa" y demás afirmaciones relacionadas con la nutrición y la salud. De hecho, finalmente el señor la invitó a que defendiera una dieta saludable pero sin arremeter contra el consumo de la leche y sin defender tales cosas. Menos mal que apareció Risto para separarles, puro espectáculo, a buenas horas...
Después de haber ojeado algunas declaraciones que ciertos especialistas en bioquímica o nutrición han hecho públicas, todo apunta a que el libro del japonés, La enzima prodigiosa, carece de rigor alguno. Sin embargo, ahora son varias las cosas que me preocupan. La primera, que las personas no hayan percibido la falta de respeto o humillación que propinó la periodista al señor ¡ Seamos serios, así no se puede ir por la vida!' Debería preocuparnos si en el momento que pase la tormenta todo estará olvidado. La segunda cosa que me preocupa es que la gente considere esto un habitual escenario en el que conviven dos opiniones distintas pero igualmente respetables. Pero no es así, en la ciencia no es bueno hablar de opiniones porque si así fuera yo podría opinar que los burros vuelan o que la velocidad es igual al tiempo por el radio al cuadrado. En el campo científico, hay que observar únicamente el rigor, lo otro es simplemente espuma... Dicho esto, hay que ser tajantes con el tema, zapatero a sus zapatos, el señor José Miguel Mulet es un experto en bioquímica, ella es una periodista. ¡Juzguen ustedes mismos quién es más fiable para hablar de enzimas y alimentos!
Repito, investiguen y juzguen ustedes si esta señora merece estar en primera fila del periodismo. Más bien yo la situaría allá arriba, a la derecha del padre, allá por encima del bien y del mal, muy lejos del mundanal ruido terrenal. Pero seamos también consecuentes, somos nosotros quienes la hemos hecho millonaria con el programita este que presenta desde hace mil años. ¡Tenemos lo que nos merecemos!
En lo que respecta al canal Cuatro, considero que debería hacerse responsable de lo ocurrido. Sería un despropósito que se pegara carpetazo al tema ya que en muchos centros educativos más de un niño habrá llorado después de que lo llamaran "gordo". Simplemente les diré que, como profesor de filosofía, me he visto en la obligación moral de ponerles este bochornoso vídeo a mis alumnos para que así reflexionen libremente sobre aquello que sucede en la televisión. Pues lo dicho, la cosa es muy seria ya que el sobrepeso es uno de los principales argumentos que se usa hoy en día para hacer bullying a los niños. Ah, se me olvidaba, el señor Risto, por omisión, también es responsable puesto que en ningún momento condenó la conducta de la periodista. Pues eso, Canal Cuatro, Mercedes Milá y Risto Mejide, tic tac tic tac.... No vengáis luego emitiendo programas sobre el bullying sin haber pedido antes disculpas a toda la ciudadanía. En ese caso, vaya por delante la dedicatoria en boca de Artur Schopenhauer: "Predicar moral es cosa fácil; mucho más fácil que ajustar la vida a la moral que se predica"
Tengo que reconocer que ni los contenidos que trata la periodista, ni las formas como lo hace, me interesan en absoluto...Pero jamás he dicho nada porque he considerado que era cuestión de gustos. Ahora bien, en este caso no juzgo las formas, que tampoco me agradan, juzgo el contenido de sus palabras y creo que hay que ser tajantes con el tema: ¿A qué esperan para pedir disculpas? El tiempo pasa: tic tac tic tac...En caso de que no lo hagan, sepan ustedes que se habrá abierto la veda...

IMPORTÀNCIA DEL DIÀLEG

La Filosofia mai ens ofereix solucions immediates ni irrevocables. Potser per aquest motiu, molts prefereixen altres camins que siguen m...