ETERNA LLUITA

En la vida, hem de trovar el nostre equilibri

entre la raó i les emocions o els sentiments. 

Des del primer dia de vida fins l'últim, estem obligats a lluitar. Fixem-nos com en el moment en que ens trauen del ventre matern i ens aboquen a l'exterior, en eixe just moment: arranquem a plorar. Mentrestant, els pares van tantejant el terreny: Per què plora? Tindrà son? O potser és fam? Estarà malalt? Però l'enigma no sempre resulta fàcil de descobrir, de vegades plorem perquè ens fan mal les dentetes, el cap o simplement perquè desconeixem eixa nova realitat fora del ventre matern.

A l'etapa adolescent, pràcticament tots, patim perquè desitjaríem tindre una llibertat absoluta; tornar a casa sense haver de respectar un horari. Ja més majors, ho passem malament perquè tenim problemes econòmics o perquè ens ha deixat la persona amb qui tants anys hem compartit la nostra vida. En definitiva, hi ha mil motius distints pels quals ho passem malament. Quan estem malalts, encara que se'ns fa difícil viure, en algunes ocasions encara aconseguim aferrar-nos a la vida d'un mode quasi sobrenatural. Paga la pena la reiteració: Vivim en una eterna lluita, això sí, si som capaços d'acceptar-la i la normalitzem, tot serà molt més fàcil i cómode. 

En determinades situacions hauríem de relaxar-nos perquè ningú digué que la vida fos de color de rosa i no tingués moments complicats. A més, si ens fixem, gran part dels problemes tenen el seu origen en la nostra racionalitat; el mateix "logos" que en època prehistòrica evità la nostra extinció. De fet, des d'una perspectiva totalment animal són pocs els problemes que tenim. Més que problemes, els animals tenen necessitats que busquen la seua satisfacció: fam, sed, son, supervivència... La resta, són simplement la projecció de les nostres inseguretats, la nostra competitivitat o els mateixos prejudicis. De tant en tant, ens hauríem d'aturar i diferenciar les necessitats dels desitjos, aquestos últims són convencionals i per tant, no sempre són necessaris. Vivim en una eterna lluita però compte, convé destacar que gran part de les nostres lluites són guerres socialment construïdes i evitables en gran part dels casos. El fet de relativitzar, potser és una bona estratègia i un bon art que convé cultivar per tal de no amargar-nos la vida. Ara bé, potser ens resulta molt més fàcil viure guiats per un ús metòdic de la raó.

Pel simple fet d'existir, estem abocats a un món en el que se'ns exigeix lluitar. Hem d'esforçar-nos tots els matins quan anem a treballar i hem de lluitar sobrenaturalment quan tenim alguna malaltia que pretén llevar-nos la vida. Lluitem quan travessem problemes realment complicats com la mort d’un familiar o algun problema amb els nostre fills. I és en aquestes situacions extremes quan realment tirem mà del coratge, l'esperança, la paciència i un bon grapat de valors que semblaven no existir. Convé rememorar que el coratge ens ajuda, entre altres coses, a enfrontar els nostres propis temors o preocupacions. Ara bé, una única consideració, de vegades exagerem aquesta lluita i oblidem allò que els sentiments i les emocions volen comunicar-nos. 

Temps enrere vaig conéixer un alumne que totalment capficat amb la nota de selectivitat, va travessar una etapa molt complicada durant els dos anys últims a l'institut. Va aconseguir una bona nota de Batxillerat, de Selectivitat i finalment, es va matricular (tal i com sempre havia desitjat) a la Facultat de Medicina. Doncs bé, passats 6 mesos se n'adonà que ell realment tenia vocació de mestre i la il·lusió per fer Medicina era, més bé, dels seus pares. En definitiva, cal estar atents perquè malgrat el nostre coratge, no sempre lluitem per allò que volem, sinó també per allò que els nostres éssers estimats, o no tan estimats, desitgen. Així és, aquells que ens estimen, com que ens volen sobreprotegir, acaben penetrant en el nostre inconscient i projectant sobre nosaltres les seues pròpies il·lusions, desitjos o frustracions. Cal estar atent, molt atent i en aquest sentit, hem de fer un treball personal per tal d'evitar lluites innecessàries. També és veritat que de vegades pot resultar saludable actuar sense pensar massa o guiat per algú o alguna extern a nosaltres.

Centrem-nos ara una mica en les preocupacions. Si ens fixem, som autèntics esclaus d'elles. Ens preocupa perdre la feina, que la nostra parella ens abandone, que els nostres fills tinguen algun problema de salut, que tingam problemes per arribar a la fi de mes. Però les preocupacions no sempre són fàcils de detectar: de vegades creiem que ens preocupa una cosa i realment, quan ho analitzem detingudament i rasquem en el nostre interior, ens n'adonem no és aquesta la cosa que ens preocupa sino una altra ben distinta. En aquest sentit, l'inconscient també s'encarrega de disfressar les nostres preocupacions. Cal prestar atenció i detectar eixes falses preocupacions, focalitzant l'atenció sobre aquelles que són realment importants i prioritàries. Aquesta lluita és totalment personal, cadascú la fa d’una manera però convé fer-la sense cap tipus de temor. Si ho pensem bé, la mort és una de les grans preocupacions que tenim però quan ella arriba, nosaltres no ens enterem de res perquè realment ja no estem en aquest món. Amb això vull dir que gran part de les preocupacions no serveixen de res, però ens hi hem acostumat a viure tenint-les i algunes formen part ja quasi de la nostra personalitat.

Pel que fa a les preocupacions, hauríem d'acabar assimilant-les, controlant-les, superant-les o simplement acceptant-les. La ira és a fi de comptes una manera que tenim de combatre les nostres dificultats o preocupacions. L'enuig i la ira provenen d'una resistència quan la vida no s'adapta als nostres desitjos. Segons deia Sèneca, nosaltres som gossos lligats a la part de darrere d'un carro: la corretja és suficientment llarga per donar-nos llibertat però no ens permet moure'ns en la direcció que vulguem. Seguint amb l'analogia, si seguim en la direcció oposada, de segur que ens farem mal. En la vida ocorre més o menys el mateix, moltes vegades (no sempre) és millor seguir en una direcció no desitjada que anat en sentit contrari o quedar-se paralitzats. En aquest sentit, la recerca de la serenitat és (o hauria de ser) una eterna lluita humana. En aquest camí, hem d'aprendre a evitar la frustració i a controlar els nostres desitjos.

Recorde un dia a l'hospital, quan ma mare ja estava diversos dies en coma... Vaig pensar, mentre l'acariciava: "Ai mare, bonica, desitjaria que estigueres desperta, poguérem xarrar junts, fer-nos un cafenet...". Com veiem, la causa del meu sofriment era eixe desig de poder estar en condicions normals amb ma mare. El meu era un desig completament humà, això està claríssim, però evidentment, era un desig que em provocava dolor i que, estava en les meues mans, canviar-lo per un altre més agradable: "Mamá, desitge que no patisques i que no ens separem fins el final" Aquest últim, és un desig molt més saludable i realista, adequat a la realitat, almenys així ho pense jo... Si volem ser feliços, hem de lluitar per acceptar la realitat i controlar els pensaments i desitjos que formem sobre ella. Vaig estar al seu costat, acompanyant-la primer en el seu procés de curació i després, finalment, fent-me la idea del problema que tenia i desitjant-li una mort digna. Amb aquest desig d’una mort digna, vaig poder gaudir dels últims moments amb ella: la vaig acariciar, la vaig besar, li vaig parlar i vaig sentir tot el seu amor. La mort dels pares: una eterna lluita humana, una guerra que guanyem quan acceptem amb amor aquest fet tan extrany i absurd: la mort dels éssers que més estimes.

Em sembla inevitable fer diferència als qui tenen algun problema de tipus mental. Molts d'ells es desperten sense forces i han d'anar a treballar, han de fer la feina de casa, atendre els fills i fer tantes coses més. Alguns d'ells encara poden enfrontar-se al món, a la realitat, però d'altres no alcen el cap i viuen en la més oblidada situació. La resta d'humans, reaccionem amb l'estigma. Així és, considerem que són malalts i oblidem que a fi de comptes són persones, com nosaltres, però amb un problema, trastorn o malaltia. A més, ni en l'educació ni en els mitjans de comunicació s'ha normalitzat encara aquesta situació, de tal manera que a més del problema que ja tenen cal sumar-los eixa eterna lluita que consisteix en enfrontar-se a la societat i als seus propis prejudicis. Estaria molt bé que els humans forem capaços de lluitar contra l'estigma i acceptàrem la diversitat humana. Ens resistim també a acceptar l’homosexualitat, les dones valentes, els homes tendres i afectuosos. Així és, aquesta hauria de ser també una altra eterna lluita.

Les persones amb certs problemes patents, vivim baix pressió de certes categories que pretenen controlar-nos. Aquestes categories no accepten la individualitat i sempre ens clasifiquen: invàlid, inútil, drogadicte, boig, discapacitat... És una evidència que determinades malalties dificulten certes tasques professionals i tenir un diagnòstic ens resulta molt útil, però també és veritat que en l'imaginari col·lectiu s'ha instaurat sempre eixa idea d'incapacitat tan extremasament radical. Però no ens hem d'oblidar de Nietzsche, Kafka o Mozart... Tampoc ens hem d'oblidar d'eixe veí que malgrat la seua malaltia mental, aconsegueix pintar bé o escriure d'una manera molt digna i creativa. D'altra banda, la perillositat és altre dels prejudicis enquistats que es tenen sobre els malalts mentals. Una vegada vaig llegir una notícia que portava com a titular Assasinat a mans d'un malalt mental. Així és, en ple segle XXI un sector molt significatiu de la població segueix pensant que els malalts mentals són éssers perillosos. En canvi, subratllem eixa qualitat, un tant subjectiva i n'oblidem altres. Hi ha malalts mentals que destaquen per ser simpàtics, creatius, amables, interessants o intel·ligents. Però clar, el qualificatiu de perillositat aconsegueix eclipsar moltíssims valors i això és també una eterna lluita que tenim o hauríem de tindre sempre els humans. No hi ha més que veure la pel·lícula Una ment meravellosa per adonar-nos de tots els valors que John Forbes Nash tenia com a persona. Sols per un moment, tanqueu els ulls i imagineu un món on no hi ha bells ni lletjos, ni llestos, ni inútils, ni discapacitats, ni malalts mentals. Un món format per persones, simplement això, persones...

En les meues classes de Filosofia sempre he intentat destacar que les persones no som conceptes, ni etiquetes sino més bé això: una realitat que està en continu devenir. L'eterna lluita potser consisteix en trencar amb el silenci. Podeu fer l'experiment d'imaginar un món en el que les persones aconseguiren trencar amb el silenci i eixiren sense por de la caverna. De fet, a Catalunya hi ha una associació que porta el nom d'Obertament que pretén trencar amb els prejudicis i destapa la malaltia mental. Allí, tot aquell que vol pot explicar obertament els seus problemes o preocupacions. 

Al cap i a la fi, l'eterna lluita, està en acceptar-se un mateix tal i com realment és i acceptar la resta amb les seues diferències. Que voleu que us diga, estic cansat d'escoltar a determinats especialistes parlant de metodologies per solucionar l'assetjament i mai escolte allò més constructiu: cal educar en la diversitat. Eixa possiblement siga l'eterna lluita si no volem acabar en un món totalment deshumanitzat: una educació en la diversitat perquè les persones no poden classificar-se amb dos o tres conceptes. Abraçar la multiplicitat seria l’ideal, l’eterna lluita també.

persones.