Dedicat a l'amic Daniel Puerto i als seus pares: Dani i Filo. Gràcies pel vostre tracte tan humà.
Aquest estiu he estat a Costa de Marfil, col.laborant amb la ONG SED dels Germans Maristes. Durant la primera quinzena de juliol estaguérem organitzant tallers per a xiquets en un col.legi de Korhogo. La resta del mes col·laboràrem en un centre de salut a Koni, un poblat situat a tan sols quinze kilòmetres de la ciutat marfilenya. Vaig decidir col.laborar en aquest camp de treball amb la idea de compartir el meu temps i donar una maneta en tot allò que poguera. A més, tenia clar que no volia deixar-me arrastrar per la llàstima doncs aquesta mai ha sigut constructiva. Finalment he de reconéixer que aquesta experiència m'ha sacsejat tant per dins que finalment ha transformat la meva persona.
Els "dispensaires" existeixen per tot arreu d'Àfrica. A diferència dels hospitals, són centres gratuïts que funcionen únicament gràcies a organizacions i gent solidària. En aquestos centres sanitaris, a més de l'atenció sanitària també tenen lloc distintes campanyes preventives i de vacunació al llarg de l'any. A dia de hui són la salvació que tenen aquells qui no poden permitir-se un tractament a l'hospital de la ciutat. Sincerament, el sistema sanitari marfileny posa els pèls de punta i ens fa entendre millor eixa baixa esperança de vida o eixa alta tasa de mortalitat infantil.
Només arribàrem al lloc de destí, el metge Juan José Márquez junt a la religiosa i infermera, la germana Nicole, ens contaren la història de Cathérine. Pel que sembla, aquesta dona estava totalment oblidada a un racó de l'hospital de Korhogo així que decidiren emportar-se-la al dispensari de Koni. Dies després vaig tenir l'ocasió de conéixer la seva filla Jacqueline, una jove amb una responsabilitat admirable que des d'un primer moment va veure quina seria la seua responsabilitat. La xiqueta ajudava una mica en les tasques domèstiques de la comunitat religiosa i quan la mare ja dormia aprofitava per llegir i estudiar amb una vela a l'habitació.
Em va sorprendre molt negativament l'actitud del marit de Cathérine. Dia rere dia acudia amb la intenció de menjar-se l'únic plat de calent de la seva muller. Després de vàries advertències sense èxit, decidírem fer-lo fora del centre i prohibir-li l'entrada. Dies després vaig descobrir que aquest senyor tenia dues dones més i una cabassada de fills i filles. M'agrada pensar que Jacqueline s'ha empoderat i té molt clar que vol ser una dona lliure i autosuficient.
Tal i com anaven passant els dies vaig corroborar que tant la desnutrició com la malària eren la causa de mort més comuna arreu del país. A tot açò calia sumar-li també les greus dificultats econòmiques que atravessa la gent per fer fer front als tractaments i el mateix pensament animista que atribuïa la causa de determinats problemes (tant físics com psicològics) a la presència de mals espèrits. Mai ha estat positiu això de mesclar ciència i fanatisme, investigació i dogmatisme.
Després d'uns dies amb tantes vivències, em vingué al cap una qüestió a propòsit d'uns malalts que tenim una mica més oblidats al primer món: els malalts mentals. Resultava inevitable que em preguntara sobre la situació d'aquestos a Costa de Marfil. Com viuen en aquest país les persones que sofreixen la malaltia mental? Pense que la pregunta era pertinent ja que en aquest país, ni tan sols el govern ha volgut considerar-ho un problema de salut mental.
Tots saben que a casa nostra, gran part de les persones amb problemes de salut mental poden aconseguir portar una vida normal sempre que duguen un tractament controlat per un metge o terapeuta. D'altra banda, supose que pocs s'atrevirien a pensar que un atac d'epilèpsia, d'ansietat, un brot psicòtic, esquizofrènic o un problema de retard mental o de alzheimer tenen una causa de caràcter esotèric o sobrenatural. A més, en determinades malalties com la depressió els síntomes remeteixen (o solen remetre) amb un tractament de dopamina o serotonina. Però clar, la mateixa fluoxetina, que és un inhibidor de la recaptació de la serotonina, moltes vegades ha de compatibilitzar-se amb un treball psicològic, físic o nutritiu per allò de la plasticitat neuronal. Baix el meu punt de vista malgrat el nostre coneixement de la ment i la normalització de certes patologies, potser hem medicalitzat massa l'àmbit de la salut mental. Estic convençut que seria molt més saludable invertir en educació emocional i psicològica ja que gran part dels problemes provenen d'una mala gestió o uns hàbits poc aconsellables.
Quan vaig trobar un bon moment, li vaig plantejar també el tema dels malalts mentals a Jacques, el company marfileny encarregat de l'ambulància. Sense deixar passar ni tan sols un segon, Jacques sentencià que a Costa de Marfil els malalts mentals eren considerats una vergonya per al País i també per als mateixos familiars. Inmediatament, tal i com de vegades ocorre, la conversa se n'anà per altres camins. Estava clar que ell, coneixedor de la sanitat, no n'estava gens d'acord amb el tractament que rebien.
Uns quants dies després vaig conéixer també a Abdul, un sacerdot molt Jove. Com que férem amistat, em confessà que tenia el somni de crear algun projecte per tal d'ajudar els malalts més oblidats africans: els malalts mentals. Seguidament, em parlà d'un tal Mr. Gregoire, un antic reparador de pneumàtics, que actualment dirigia una fundació denominada Amics de Saint Camile. Com que aquella nit els mosquits no em deixaven conciliar el son, vaig buscar diferents documents que parlaven de l'asaciació. Finalment, vaig veure un audiovisual sobre aquesta fundació i sobre la figura del senyor Gregoire. A continuació, com que tenia el seu telèfon, el vaig telefonar i vaig parlar amb ell.
Si volem comprendre millor la malaltia mental a Costa de Marfil, resulta inevitable parlar del marabú. Aquest ritual consisteix en aplicar unes brosses i arruixar el cos amb aigua. Tal i com bé ha interioritzat la gent d'allí, si s'està poseït per una serp, la persona desapareix i es transforma en una cobra. Si és un geni qui la poseeix, començarà a moure's i també desapareixerà. En aquest cas, donarà voltes sobre si mateixa i acabarà desapareixent. Però si es tracta d'un home es quedarà quiet encara que l'esperit no desapareixerà del seu cos i la família haurà d'acceptar-lo i portar-lo novament a casa. Una persona de molta confiança en comentà que la majoria de gent que ha acudit a aquestos curanders mai més se'ls ha tornat a veure. Les families que acudeixen a aquestos centres de pregària la família ha d'estar plenament convençuts perquè en el cas contrari, tornaria la maldició al proper embaràs. Com veiem, la por és i sempre ha tingut un gran poder de control.
En alguns poblats de Costa de Marfil encara s'encadenen als malalts mentals. Són una autèntica vergonya motiu per qual estan lligats i maltractats per a que els mals esperits surten, a més també estan encadenats a casa o en alguns casos en un arbre del bosc. Aquest és el destí que tants malalts tenen escrit en aquest país i que el senyor Gregoire, amb escassos recursos, aconsegueix millorar.
Tan sols un baix percentatge de malalts mentals tenen en aquest país africà un accés fàcil als medicaments i també molts pocs estan diagnosticats i tractats amb normalitat. Cal tenir present que malgrat el predomini de l'islam i el cristianisme, l'animisme segueix determinant les distintes maneres de viure i afrontar la vida. De fet, existeix un marcat sincretisme religiós: alguns són musulmans però també animistes.
Pel que he investigat posteriorment a casa, quan el senyor Gregoire era jove guanyava molts diners com a reparador de pneumàtics. Tant bé li anava la cosa que decidí comprar 4 cotxes i consolidar una empresa de taxis a la ciutat de Korhogo. Però l'empresa fracassà i es va arruïnar cosa que li provocà una greu depressió arribant inclús a plantejar-se molt seriament el suïcidi. Casualment, en un curs de Teologia, conegué un centre psiquiàtric situat a la ciutat marfilenya de Bouaké. En eixe moment, entengué que havia de fer alguna cosa per tota aquesta gent tan oblidada i començà a treballar amb molta ll.lusió.
Ell és qui presideix i coordina l'associació. Amis de Saint Camile s'ocupa de buscar a tots aquells malalts mentals encadenats, maltractats i estigmatitzats per les seves famílies. La funció del senyor Gregoire consisteix en sensibilitzar els familiars sobre la malaltia mental i dignificar les seves vides. Una vegada localitzada la persona es posa en contacte amb la família. A continuació, sempre insisteix en la immoralitat que suposa aquesta pràctica pel fet d'invair els Drets humans més universals. Una bona dutxa, la cura de les ferides produïdes del rosament de la cadena, l'alimentació i un nou missatge de confiança que realment necessiten. Confiança, aquesta paraula la repetia insistentement el senyor Gregoire en la conversa telefònica que tinguérem. De fet, gran part dels malalts mentals que pertanyen a l'associació incorporen responsabilitats laborals i càrrecs a dintre de la mateixa organització. El treball és també un gran aliat en el camí cap a la recuperació i la normalització. En aquest sentit, estic totalment convençut que a casa nostra encara no hem comprés que treball i dignitat són termes inseparables. I compte, no em referisc a la formació o les activitats lúdiques, cosa que fan ací tantíssims centres de Salut mental...En referisc a treballar i guanyar diners: falta confiar amb ells i amb la seva capacitat productiva. En la memòria col.lectiva ha quedat enregistrada eixa imatge del "manicomi" i potser ens calga resetejar-la ja d'una vegada.
En aquesta línia, resulta inevitable parlar també dels centres de pregària. Són espais on es provoca dolor i sofriment als malalts ja que pensen que d'aquesta manera se n'aniran els mals esperits. Els peguen i els deixen de donar menjar durant un temps... I res, tots ho saben però ningú s'atreveix, potser per falta de convenciment, a denunciar-ho públicament. L'opció de la pregària és l'opció que prenen encara algunes families i que el senyor Gregoire, molt insistentment, intenta fer desaparéixer.
Quan el senyor Gregoire Ahongbonon visita els centres intenta convencer-los de que això és un clar atemptat contra els Drets Humans de la persona. Però la cosa no resulta fàcil ja que determinats sacerdots, malgrat ser cristians, creuen també en la idea animista de la possessió demoníaca. Tal i com em digué el senyor Gregoire, és un clar exemple de la presència del mal al món.
Nosaltres tenim avanços mèdics, fàcil accés als medicaments i una cultura d'acceptació i normalització que va desestigmatitzant la malaltia mental. No obstant, tenim una urgència que resoldre: la falta de confiança en ells. La manera pública que tenim ací d'afrontar el problema és aconseguint que el malalt mental tingui una pensió i deixe de treballar. Compte, nosaltres podem aprendre dels marfilenys i de Gregoire això de que el treball dignifica i ens fa sentir éssers lliures, útils i autosuficients. De fet, estic convençut que molts especialistes que ara no treballen podrien haver seguit amb les seves professions si s'haguera fet una recol.locació en altre lloc a dintre de la seua empresa o secció.
Permitiu-me acabar amb unes qüestions a propòsit del problema que ens ocupa. Per què no volem que els nostres malalts mentals treballen? Continuem pensant que són els més perillosos? Per què no es fan polítiques que faciliten el reconeixement overt de la malaltia mental? Per què no s'inverteix més en prevenció psicològica? Existeix un interés econòmic en que tingam una societat fortament medicalitzada? Quina repercussió en la salut tindrà aquest excessiu i actual consum de medicaments? Resulta positiu que tingam tantes patologies al nostre manual? Per quin motiu no s'introdueixen als hospitals els distints tractaments alternatius que podrien reduir eixe excessiu consum de fàrmacs? Som una societat feliç? La mirada cap a Costa de Marfil ha de servir per mirar-nos a nosaltres mateixos.
