DEMOCRÀCIA I INDIGNACIÓ

DEMOCRÀCIA I INDIGNACIÓ

A la Grècia clàssica, la democràcia era participativa, o siga que els ciutadans intervenien activament en els assumptes de la polis (ciutat).  No obstant això, la ciutadania era també restringida: ciutadans eren tan sols els varons, atenesos, de família atenesa i majors de 30 anys. Aquests acudien a l’àgora i allà, d’una manera directa, dialogaven i prenien decisions referents a la polis. Avui en dia, d’una banda, superem aquest concepte de ciutadania en el sentit que tothom (homes i dones) és ciutadà i amb 18 anys tots podem votar. Però, atenció, la democràcia és menys pura: és representativa.

El fet que la democràcia actual siga representativa resulta molt més còmode per a la ciutadania: els ciutadans votem i ens acomodem en les nostres vides particulars. Però, compte, a la vegada és perillós. De fet, si els que ens representen no tenen la intenció moral de buscar el bé de la societat, si es viu un moment de vaques flaques, aleshores la ciutadania es rebel.la. És tot just això el que està passant els darrers dies: els ciutadans comencen a moure’s. Estranyament ens costa moure’ns, manifestar-nos, posar-nos en acció; en paraules de Joan Fuster: “Convertim en normal allò que tan sols és habitual”. Això és: els humans som massa conformistes.

Hi ha molts aspectes que ara són criticats pels ciutadans. En primer lloc, el llenguatge. De fet, resulta indignant que una parlamentària utilitze l’expressió “que se jodan” referint-se als polítics o als ciutadans (no importa!) quan el President del govern està aprovant una mesura molt estricta i dolorosa que en altres llocs (i en els polítics) provoca un mar de llàgrimes. Eixe llenguatge és provocador i mereix una greu sanció, a saber: apartar-la de tots els seus càrrecs polítics. Espere que ningú em considere un radical, la política mereix una major serietat. En segon lloc, el llenguatge no verbal també està sent denunciat, les cridòries i els insults sobren, no estem al circ romà i no es tracta de competir sinó de, si és possible i amb el diàleg, consensuar allò millor per als ciutadans (cadascú a la seua forma). En tercer lloc, la falta de transparència. És indignant també que les retallades no vinguen totes clares al Congrés dels diputats i que després siguen els periodistes els que hagen de llegir la lletra menuda i transmetre-la als ciutadans (cadascú a la seua forma). La manca de professionalitat també és criticada. Resulta vergonyós que un polític no entenga en què consisteix la seua feina: fer el bé de la ciutadania, el millor que puga, perquè justament aquesta l’ha elegit. Per acabar, la retòrica s’utilitza amb qualsevol finalitat, siga per mentir, per convéncer que l’altre està equivocat o per esquivar quan no es vol parlar o respondre a algú. El llenguatge manifesta les intencions de les persones i quan aquestes no són constructives, sinó excusatòries o esquivadores, malament anem.

Em ve al cap la proposta política del filòsof grec Sòcrates: el govern del que més sap. Rebutjava la democràcia perquè pensava que no tots estaven preparats per participar dels assumptes d’Estat. És per això que Plató (deixeble de Sòcrates) fundà l’Acadèmia, per formar governants mitjançant una formació rígida a través de diferents disciplines. No obstant, els grecs preferien majoritàriament la democràcia. Però no ens enganyem, ahí estaven els sofistes que, amb el seu domini de la retòrica, aconseguien persuadir d’allò que els interessava. En canvi, el pobre i humil Sòcrates preferí beure de la cicuta (líquid verinós) abans que escapar d’Atenes. Sòcrates també deia una cosa clara: aquell que insistesca en voler ser polític, deixeu-lo córrer, ja que ningú ha de sentir-se mai interessat ni qüalificat per aquesta professió, doncs l’ofici de governar és el més difícil dels existents.

Sempre hem pensat que la política està en altra dimensió, molts diuen: “Jo de política no entenc”. Curiosament i gràcies als problemes, ens estem adonant que la política és cosa de tots, i encara que a l’escenari tingam uns representants, desde la última fila hem d’alçar el braç i asomar el cap per a què ens escolten. Ja ho deia Aristòtil: l’home és un animal polític, un zoon politikón. També deia que el tot és anterior a la part, per tant l’individu no és ningú sense l’Estat, és un animal solitari. Potser aquesta definició aristotèl.lica justifique l’opinió de la meua amiga Llum, segons ella a Espanya hauria de ser com a Argentina, tots haurien d’estar obligats a votar. Potser a algú li semble radical, però que voleu que vos diga, millor això que tornar a viure una relació d’amos-esclaus, com la que hi havia al feudalisme.

Respon en una sola qüestió:

¿Creus que la proposta política de Plató (i Sòcrates) és millor que la democràcia de l'època?
¿Creus que la proposta de Plató es podria aplicar a la realitat política actual?

INCENDI, FUTBOL I IMMORALITAT HUMANA

El dilluns passat vaig sortir a caminar i, en mirar al cel, vaig contemplar que una gran taca negra cobria pràcticament tota la Ribera Baixa. Al principi vaig pensar que seria un avís de pluja però immediatament, i gràcies a les notícies de la ràdio, vaig entendre que es tractava del fum ocasionat per l’incendi que, finalment, ha devastat 50.000 hectàrees del nostre patrimoni paisatgístic.

Tal i com assenyalà fa temps un titular del periòdic El País; “El gobierno valenciano pretende dejar construir en suelo quemado”. Pel que sembla, hi ha intencions de canviar la llei (Ley de Montes) actual segons la qual no es pot construir en sòl cremat almenys durant 30 anys. Tal com declarà Fabra a la mateixa notícia: “l’excepció es tindrà en compte sempre i quan es declare el lloc d’interés general o quan la comunitat considere que hi ha un projecte amb caràcter singular” Si açò s’acceptara, caldria saber qui decideix si un determinat paisatge és o no és d’interés general i qui decideix si el paisatge aquell té o no té un projecte que meresca ser indultat per la bèstia salvatge de la construcció. Perillós, veritat? Se’m posen els pèls de punta!

Em repugna i m’espanta que les normes i les lleis puguen realitzar-se intencionadament i amb la finalitat d’aconseguir, com ja va sent habitual, una bona part del pastís. M’espanta, fins i tot, que isca entre nosaltres una nova espècie distinta a l'homo sapiens sapiens, a saber:  el pirómanus constructori o politicus corrupti.

Mentre els bombers han complit amb el seu deure, els valencians hem celebrat la victòria espanyola al campionat europeu. El futbol sempre ha sigut un gran fenomen sociabilitzador, quan hi ha futbol els cotxes piten, acceleren, els coets sonen i les persones aguditzen el to de veu tot traient el cap per les finestres dels seus cotxes. Hem guanyat 4-0 i això ens fa oblidar la part més agra de la realitat, a saber: que València s’ha cremat i que cadascun dels jugadors s’emportarà 300.000 euros per la victòria dels quals ni nosaltres, ni els afectats ni els aturats en veuran ni un cèntim. Però està clar, així som els humans, no som més que cavernícoles que ens conformem amb allò que tenim, som animals de costums que, com diria Fuster: “convertim en normal allò que tan sols és habitual” Acàs és normal que la ment humana estiga amb el futbol més que amb l’incendi? Ja ho deia Aristòtil: “la catarsi és una necessitat humana” i el futbol és catàrtic ja que aconsegueix relaxar-nos i alliberar-nos dels nostres problemes.

A La República de Plató s’afirmava que els humans no érem més que presoners que observem ombres de l’autèntica realitat. Quina realitat s’amaga darrere del futbol? Fins on arriba el deute a la seguretat social dels equips nacionals de futbol? Tal com afirma Joan Pla al seu blog: "deuen 800 milions d’euros a les arques de la Seguretat Social i se’ls va ajornant el deute indefinidament sense embargar-los.." D'això en som conscients? D’on es trauran els diners per als damnificats? Per a rematar, periòdics com el Superdeporte banalitzen la situació afirmant que: “El futbol no apagará los incendios de Valencia pero sirve para calentar el alma” Fins on arriba la immoralitat periodística? Finalment han rectificat! Si està clar, que el fi de vendre no justifica el mitjà d'utilitzar un titular d'aquest tipus.


Si tot açò és poc, els humans caiem en la trampa de la rumorologia. Que si Iniesta ha donat els 300.000 euros, que si Albiol també pensa donar diners, que si ara es donarà l’efecte rebot i s’uniran tots els jugadors de la selecció espanyola. Continuem presoners! Als meus alumnes els ho dic: La responsabilitat és un dels fonaments de l’acció moral. No ens enganyem, els jugadors de la roja no tenen cap responsabilitat i no tenen per què donar els seus diners. Cap d'ells no té l’obligació moral de donar res del que guanya. És per això que continuem al món cavernícola al pensar que hi ha futbolistes més humans o més bons que altres. Possiblement, la responsabilitat se li hauria de demanar a qui ofereix eixos sous astronòmics o als qui d’una manera institucionalitzada ens roben diàriament. De totes formes, en els temps que corren, cal saber que la bona voluntat o voluntat lliure també n’és un dels fonaments de la moral. Si una persona lliurement elegeix donar, evidentment que realitza un acte moral. A veure si algú s’anima, no n’estem obligats però...com que som lliures de fer-ho i si ho fem ho fem amb bona voluntat, seria un acte innegablement moral.