BÉ COMÚ

El sistema econòmic capitalista actual es regeix per dues coordenades: l’afany de lucre i la competitivitat. Els valors del mercat aniquilen la dignitat, la solidaritat i d’altres valors importants. Per fer-nos una idea, les empreses amb èxit ho són independentment de si exploten a menors o de si realitzen contractes fem. A més, és així com eduquem: “xiquets hi ha països pobres i països rics, països desenvolupats, subdesenvolupats i en vies de desenvolupament”. La riquesa l’entenem des de ben petits en termes únicament econòmics.  

El model del bé comú es regiria sobretot pel benestar i la cooperació. No es tracta d’ideals utòpics, sinó del que cal (segurament per natura) en aquest món: ser feliços i cooperar. Aquest model observaria si l’empresa és solidària, si contracta amb estabilitat, si és sostenible ecològicament. El balanç del bé comú ens diria com l’empresa viu tots aquestos valors. El control es realitzaria atorgant entre 0 i 1000 punts o també cinc colors significatius en funció del nivell de bé comú en el que es trobés l’empresa. Les empreses amb èxit i millors resultats ètics obtindrien moltes prioritats: compra pública, inversions, desgravació, avantatges fiscals, incentivació de l’empresa...Evidentment, els consumidors tindrien accés a tota aquesta informació. Als supermercats, per exemple, els productes tindrien un color o altre en funció del nivell de bé comú superat per l’empresa, també podria estar en altres formats digitals per als mòbils, hi haurien mil maneres de democratitzar aquesta informació.

Segons la teoria del bé comú, el fi de l’empresa canviaria: no estaria ja ben vist donar beneficis a partits polítics o a empreses externes desvinculades. També es posaria un límit a la propietat privada. La postura del bé comú entén també que entre els treballadors hi hauria una diferència de sou màxima a relació 10/1. Ja hi ha un banc, que s’anomena Banc ètic on el sou del treballador que més guanya (el director general) és tan sols 9 vegades superior al del sou mínim (que oscil.la al voltant de 900 euros/mes). Si mirem estadístiques en aquest sentit, se’ns posarà la pell de gallina!

El bé comú és constitucional, l’afany de lucre i la competència, per contra, no estan en la constitució espanyola i és a fi de comptes el que s’està estimulant. Tampoc és natural eixa competitivitat social on l’home és un llop per a l’home, som també altruistes per natura, a més l’estat civil hauria d’evitar aquestos impulsos destructius. Els defensors del bé comú tenen clar que la manera d’implantar el bé comú ha de ser ascendent, de baix cap a dalt: ajuntaments, empreses petites i amb el temps (possiblement dècades) podria acabar imposant-se. Neoaristotèlics com MacIntyre, Sandel, Walser o Taylor també en pensaven així, és un sistema que comença per l’individu i per aquells que té al seu costat.

Aristòtil ja donà peu a aquesta proposta del bé comú. Som animals polítics (l’home és un zoon politikón) i per aconseguir la felicitat cal cooperar socialment. San Agustí també en parlava del bé comú en referència al seguiment de la llei natural o llei divina. L’economista Christian Felber i també Paco Alvarez n’estan convençuts d’aquest model econòmic. Empresaris com Cristóbal Colón aposten per un model d’empresa amb un fi clar: donar feina a unes persones i millorar la dignitat d’aquestes. Aquest empresari, psicòleg de professió, utilitzà l’estructura empresarial per aconseguir un fi:  millorar la dignitat de dos-centes persones amb malalties mentals. El fi no era obtindre beneficis, cosa que seria normal en un model capitalista.

La política, pot ser, també haja perdut romanticisme. En la política diària existeix una lluita d’interessos, un darwinisme polític: trepitjar a l’altre per aconseguir objectius. Als partits triomfen els mediocres! El polític professionalitzat sap massa bé que la conservació del seu lloc passa per l’obediència i per llepar culs. Tenir un esquema de valors morals estable i lluitar per ells, a dintre d’un partit és una molèstia, un gra al cul. El model del bé comú és atractiu, romàntic i esperançador, no obstant podria (com qualsevol teoria) sotmetre’s a crítica. El que mai es pot acceptar és que els polítics prioritzen els interessos privats sobre els públics i això passa.

 

 

IMPERATIVO CATEGÓRICO

 El filósofo ilustrado Immanuel Kant propuso su teoría formal basada en el imperativo categórico. El imperativo categórico se centra en la forma: “debes hacer x” ó “no debes hacer x”. El imperativo hipotético obedece al esquema “debes hacer x si quieres conseguir y”. Como vemos, los dos tienen una forma concreta pero el categórico triunfa por su carácter no condicional y desinteresado.  

 A simple vista, puede parecer sencillo diferenciar cuando actuamos movidos por algún interés o temor y cuando no es así. Sin embargo, no es tan fácil saberlo. A veces, cuando creemos estar actuando como realmente se debe lo hacemos (de manera inconsciente) movidos por alguna causa desconocida. En nuestro inconsciente radican sentimientos o simplemente realidades (a veces reprimidas) que, sin saberlo, en un momento inesperado, pueden actuar como causas de nuestras decisiones. Si analizáramos decisiones de tipo “debo comprarme esta casa” ó “debo votar a esta persona” nos encontraríamos con una gran cantidad de sentimientos y emociones que actúan sobre el ser humano a la hora de tomar estas decisiones.

 En la propuesta ética Kantiana hay que seguir la forma del imperativo categórico. Este, puede expresarse de distintas maneras: “Actúa de un modo tal que quieras que tu máxima moral se convierta en ley universal”, “Obra de un modo tal que trates a la humanidad como fin y nunca como medio”. Además, Kant también propone la siguiente fórmula: “Haz a los otros lo que quieras que te hagan” ó “No hagas a los otros lo que no quieras que te hagan”. Para que negarlo, esta formulación es muy esperanzadora.

 La ética kantiana puede someterse a críticas. Pueden darse casos en que no sepamos como nos gustaría que nos trataran si estuviéramos en la misma situación que ahora se encuentra el otro individuo. Tampoco resulta nada fácil, tratar a toda la humanidad como fin. Podría resultar muy duro y por mucho que quisiéramos actuar así, siempre trataríamos (aunque fuera de manera inconsciente) a alguien como medio. Analicemos ahora la expresión: “Haz a los otros lo que quieras que te hagan”. ¿Cómo nos gustaría que nos trataran si lleváramos 20 años conectados a una máquina de respiración artificial? ¿Desearíamos que se nos aplicara la eutanasia? Muchas veces resulta difícil (o imposible) ponernos en la piel del otro y como consecuencia imaginar lo que nosotros desearíamos en esa misma situación. Sin embargo, a pesar de tener algunas dificultades, la propuesta ética Kantiana puede servirnos como un tratado de educación en la empatía y la buena voluntad.

Si analizáramos los actos en función de la intención (buena voluntad) y la empatía con la que se actúa, el deshaucio encabezaría la lista de los hechos más inmorales que actualmente ocurren en nuestra sociedad. Muchos ciudadanos se quedan de patitas en la calle, continúan pagando hipoteca y si esto es poco; cargan de por vida con el cartel de ciudadano moroso. ¿Donde está la empatía por la clase media que ahora atraviesa graves problemas? Lo realmente sorprendente es que la justicia esquiva la mirada hacia actos corruptos de la talla de Jaume Matas, Iñaqui Urdangarín, Diego Torres, Francisco Camps y múltiples puntos suspensivos. ¿Cómo actúa la justicia en estos casos? Es aquí donde la justicia debería ser más agresiva, tratándose de individuos que buscan de manera intencionada lucrarse a costa de las arcas públicas. Robar a las arcas públicas supone robar a los ciudadanos, a los necesitados, entre otros: a los desahuciados. Por decirlo en terminología kantiana, cuando alguien se lleva dinero de las arcas públicas está tratando a los humanos como medios y no como fines en sí mismos. Sin embargo, en estos casos pasan meses, años, el tiempo suficiente para que muchos delitos prescriban y caigan en el terreno del olvido. Interesantes son las palabras de Hannah Arendt: “Existe toda la diferencia del mundo entre el delincuente que evita la mirada pública y el desobediente civil que desafía abiertamente la ley”

MORT I SEGUR DE VIDA

 

En obrir la porta, em vaig assabentar que es tractava d’un agent de segurs. De manera respectuosa em demanà que escoltara les seues propostes. Quan s’adonà que no estava interessat em digué: "I el de decesos, el tens?". La reacció fou immediata per tractar-se d’un tema del que ja havia refelxionat: "Però una vegada estiga mort, que més dóna?" I ell em respongué: "Home, però és una cosa per la qual tots hem de passar i no hem de fugir" Jo li vaig respondre: "Jo fugiré sempre que puga, quan no puga fugir, de res em servirà el seguro". El xic no sabia que respondrem, aleshores em parlà de les cobertures que tenia aquell "seguro de vida". Va fer referència als fills, que si "pediatria", que si "dentista". Immediatament li vaig comunicar que no tenia fills i que aquells xiquets que feien deures i que ell observaba eren alumnes. L'home em digué: "Bueno, a nivell individual molta gent se'l fa!" Valorava el tacte emprat pel comercial; primer em parlà del cotxe, de la casa i finalment de la mort. A més, ho feu amb l´ús del terme “decesos”, un pur eufemisme que evita un dels termes més esquivats pels humans; la mort.

Mentre aquell home parlava, em plantejava si estava sent egoista pel fet de no contractar-me un "segur de vida. Mon pare mai tingué un "segur de vida", és més: mai en la vida ens plantejàrem (almenys seriament) "la dignitat" que mereixeria el seu soterrament, era una veritat evident. Que voleu que us diga, entre familiars ha d'haver certa reciprocitat: allò meu és teu i viceversa. Una vegada, als meus alumnes els vaig parlar d'una pràctica habitual que una tribu australiana realitza; la caça. Quan cacen, aquell que aconsegueix la presa no accepta les gràcies de cap persona, perquè les gràcies poden significar algo així com que tú no compartiries les viandes si estigueres en una situació similar. Vaig tornar al tema que m’ocupava, em vaig acomiadar de l’home, donant per suposat que, mentre hi hagués pasta, els meus descendents es farien càrrec del meu cos. Xe quins pensaments! A fi de comptes és un tema molt natural: la mort. ¿Qui no ha realitzat mai algun judici sobre la mort? Es un tema del tot universal!

Epicuro de Samos en la seua Carta a Meneceu deia: “Mentre estem la mort no està present i quan la mort es presenta nosaltres ja no existim”. Si realment és així, ¿mereix la pena preocupar-se per la mort? Ja ho deia Parménides: “L’ésser és i no és no ser” Si quan morim ja no som, aleshores per què hem de preocupar-nos tant? Està clar, ens preocupem perquè som i el fet de ser et fa emetre judicis encara que siga sobre algo que mai serem: un ésser mort que sofreix. No obstant jo ho veig més bé un problema educacional, com deia Epictet «No són pas els fets allò que torba les persones, sinó els judicis sobre els fets”. I és que els fets poden ser interpretats molt diversament, de manera que la mort pot ser vista com una tragèdia o com un alliberament. Epictet acaba dient que, per no viure alterats, no ens hem de preocupar de les coses que passen, perquè els fets no depenen de nosaltres. Resulta interessant la postura de Fernando Savater al respecte: “…quan algun ser volgut mor sentim dolor però quan pensem en la nostra mort sentim temor, molta por”. Es per açò que projectem una mort dolorosa o simplement un deixar de ser, deixar d’existir. Potser calga aturar-nos i replantejar el concepte de la mort. La doctrina cristiana aposta pel cel i l’infern, Jean Jacques Rousseau preferia els termes content de si i remordiment. El que està clar és que la mort és un concepte que evitem en les nostres converses, els mateixos rituals solen ser silenciosos, a excepció d’alguns molt més exòtics encara que gens higiènics.  

 

De moment, he decidit quedar-me "desprotegit", tal i com afirmen els agents de seguro. Jo em pregunte: Acàs estaré més protegit si pague una determinada quantitat de diners? Si l'ànima és immortal, què més dóna? I si és mortal, què importa? Què paguen els que vinguen darrere, ja m’ocupe jo de deixar-los els diners preparadets.

LA FELICITAT

La Felicitat és un terme abstracte. Segons Plató és una idea, segons Kant un noümen. Però no és una idea o un noümen qualsevol, com la idea de casa o la idea de taula. El terme Felicitat és una idea molt present en totes les persones. En paraules d’Aristòtil: Ès l’objectiu (el telos) al qual aspirem totes les persones. Aristòtil tenia una concepció teleològica de la natura i de l’home; la natura canvia en vistes a una millora. Evidentment, tots compartirem que per aconseguir eixa finalitat caldrà posar-hi uns mitjans. Però... quins són els mitjans per aconseguir la felicitat? Aristòtil parlava de la vida virtuosa: el terme mitjà entre els dos extrems. Ara bé, allò eren altres temps en què l’home entenia que el tot (l’Estat) era anterior a la part (l’individu). Els pensadors neoaristotèlics (MacIntyre, per exemple) tracen un bon diagnòstic sobre la situació actual i parlen del Fre-Rider (l’emotivista). En els temps que corren, les persones amb un “deure moral” consolidat poden convertir-se en presa fàcil d’aquells que s’associen sense cap dosi d’humanitat.

És convenient establir les bases antropològiques de la felicitat. Com deia Aristòtil: “L’home és un animal polític” un “zoon politikon”. Quan naixem, tenim una família, una casa, un poble o una ciutat. L’home no és ningú en la soledat, necessita dels altres. Tampoc podem ser feliços sense tenir cobertes les necessitats bàsiques. Em ve al cap la piràmide de Maslow; les necessitats fisiològiques estan a la base. És important la sexualitat? Evidentment, tan important com ho és alimentar-se o tenir un sostre on viure.

La llibertat és un concepte que fonamenta la felicitat. Com que sabem que la llibertat és bona, hem deduït incorrectament: a més elecció, més felicitat. I això és un error! Ens passem el dia elegint: Què compre? Quina pel·lícula veig? Em pose aquesta camisa? Ens comprem el pis? Quin telèfon vull? Ens obsessionem en l’elecció correcta i creiem que, decidint, controlem i, per tant, millorem la nostra vida. Però, enfrontar-nos a moltes decisions ens passa factura, ens esgota, ens agobia, ens tiranitza o, simplement, ens habitua. Curiosament, en aquest món opulent, capaç de satisfer totes les necessitats materials, ens sentim infeliços i deprimits. Ens ofeguem a l’oceà de possibilitats que tenim al nostre abast. Ens passem el temps decidint i apartem (possiblement) moltes vegades allò més important: estar bé amb els altres.  

Epicur de Samos, deia una frase així: no és més feliç el que més posseeix, sinó qui menys desitja. Són els desitjos per aconseguir alguna cosa allò que produeix la infelicitat; per tant, si eliminem gran part dels desitjos i ens conformem amb allò que tenim, aconseguirem fàcilment la felicitat. Entre les pors que ens obstaculitzen, els epicuris assenyalen la por al destí, a la mort i a Déu. En referència a la mort deia: “La mort no és res per a nosaltres. Quan es presenta, nosaltres ja no estem”. No obstant, el sentit comú de vegades no funciona i cal ajuda professional per superar determinats temors o adversitats. El que està clar és que els temors obstaculitzen el camí cap a la felicitat i els desitjos creen expectatives que poden resultar frustrades. El Carpe diem seria la sentència actual que tots coneixem i que tant va triomfar a la literatura.

Interessant és també la postura d’Epictet en Què és de debò un esclau?. Els esclaus vertaders no són solament aquells qui tenen un amo, sinó també aquells qui esdevenen súbdits de les pròpies preocupacions. Epictet pensava que no era un tirà el que ens preocupava, sinó la preocupació que ens genera pensar en ell. Tots som esclaus de les nostres preocupacions, i més ara en els temps de crisi que corren. El treball no està per amollar-lo encara que les condicions siguen deplorables. Quanta gent hi ha preocupada actualment?

L’atzar és també un element a considerar de cara a la recerca de la felicitat. Tots sabem que hi ha determinades malalties que es tenen de manera atzarosa. Per exemple, l’esquizofrènia és una malaltia de la qual tots n’hem sentit parlar. El científic John Nash tingué aquesta malaltia i, així i tot, aconseguí el Premi Nobel. L’acceptació és clau en aquestes situacions, sense acceptació no podrem apropar-nos a la felicitat. Determinades malalties mentals apareixen d’una manera purament atzarosa. Determinats medicaments mantenen l’individu en nivells elevats de determinades hormones: la dopamina i la serotonina. No obstant, la psicologia pot arribar a vendre una etiqueta superficial de “salut” adaptada a les actuals exigències.

Mai m’han agradat els discursos moralitzadors ni m’han convençut els manuals d’autoajuda a propòsit de la felicitat. És difícil encertar i és fàcil equivocar-se donant consells; ara bé, la distracció pot convertir-se en la nostra gran aliada en moments durs i complicats:

 “El dolor és inevitable i natural, però s’ha de fer tot allò impossible per reduir-lo al mínim. És pur sentimentalisme pretendre extraure de la desgràcia, com fan alguns, fins l’última gota de sofriment. Naturalment, és obvi que algú pugui estar destruït per la pena; el que dic és que s’ha de fer allò possible per escapar d’eixe estat i buscar qualsevol distracció, per trivial que sigui, sempre que no sigui nociva i degradant”

                                                                                                                 Bertrand Rusell, La conquista de la felicidad.