IMPORTÀNCIA DEL DIÀLEG

La Filosofia mai ens ofereix solucions immediates ni irrevocables. Potser per aquest motiu, molts prefereixen altres camins que siguen més còmodes. El saber filosòfic planteja bones preguntes i amb aquestes s'aconsegueix posar en marxa l'engranatge del pensament.

Aquest art és la "dialèctica" i requereix que el mestre o filòsof sigui algú mínimament accesible. Molts hem escoltat parlar de la humiltat socràtica: "sols sé que no sé res" La humiltat és una categoria moral o de caràcter que no tots tenen. A l'Atenes del segle V a C la gent més culta gaudia presenciant els discursos dels sofistes. Eren especialistes en oratòria i erística, els primers mestres que cobraren pels seus ensenyaments. Ara bé, un grup més reduït de gent preocupada per assumptes de caràcter moral, acudia a Sòcrates. El mestre de Plató, escoltava atentament els seus deixebles, sense cap pressa i arribat el moment, plantejava unes preguntes útils i necessàries per tal de que aconseguiren donar amb la solució. Generalment eren sempre problemes que exigien una definició de les essències: El Bé, La Justícia, la Pietat, La Bellessa...

Les preguntes que feia Sócrates eren triades a pols, bombes nuclears que moltes vegades explotaven donant a llum una sagnant contradicció en el raonament del propi deixeble. Seguidament, el mestre seguia plantejant preguntes i tractant d'acompanyar el seu interlocutor en el camí cap a la veritat. Posem per cas que algú que era acusat de ser irrespectuós. Si sentia simpatia per Sòcrates, acudia al mestre i li contava el cas. Finalment, amb les qüestions que Sòcrates anava llançant, s'encetava un debat a propòsit de la definició del "respecte" i era el propi interlocutor qui havia de solucionar les contradiccions i extraure les pròpies conclusions o síntesis filosòfiques.

A continuació, veurem un diàleg que jo mateix he adaptat entre Hipias (sofista) i Sòcrates. En aquest diàleg, veurem com s'arriba a una contradicció. Aquesta seria la primera part de la dialèctica, denominada Ironia. La segona part de la dialèctica s'anomena Maièutica i consisteix en estimular el record (anàmnesi) En aquest darrer sentit, discrepe en alguns aspectes i no veig gens clara l'existència de la veritat en una vida anterior (Mite del carro alat. El Fedó. Plató).

El diàleg és el següent:

- Hola Sòcrates. Vaig a pronunciar un discurs al gimnàs. Tots diuen que és molt bell. M'agradaria que vingueres.

- Has dit bell. Què és per a tu la bellessa?

- La bellessa és... Una bella verge.

- I una cassola, no pot ser també bella?

- Sí Sòcrates, però la més bella cassola en comparació amb la més bella verge es lletja.

- Així és...Però la més bella verge en comparació amb Déu també ho és de lletja. Aleshores, la verge seria bella i lletja al mateix temps.

- Me n'he d'anar....

A continuació, un escric una adaptació d'una conversa real que vaig tindre amb un alumna fa ara dos anys. En aquest cas, sóc jo qui planteja les preguntes (Sòcrates) i és el meu alumne (deixeble) qui rectifica la seua afirmació inicial. Com veurem, en aquest cas ni tan sols s'arriba a una contradicció. No obstant, crec que el diàleg és interessant perquè ens fa veure la precipitació amb la qual emetem determinats judicis de caràcter moral que, tot siga dit, poden colpejar l'ànima de determinades persones.

-Hola Sergi.

- Hola. Què tal?

-Fotut... Mon pare és un maltractador.

- Ah si? I què és un maltractador, segons tu?

- Un maltractador, doncs algú que pega o insulta repetides vegades.

- Vols dir que ton pare et fa això?

- No. No ho fa...A mi mai m.ho ha fet.

- Aleshores. Per què dius que és un maltractador?

- Res Sergi, deixau. Ma mare sempre està dient-me el mateix però jo no ho tinc tan clar.

- Sols intentava comprendre't. Estàs millor?

-Sí Sergi. M'havia precipitat una mica amb l'afirmació. Això és tot.

- Bé, ja parlem...

Arribats a aquest punt, voldria destacar unes conclusions personals:

1. És important crear un clima on es puguen fer preguntes: el professor al seu alumne, el metge al seu pacient, els pares als fills...

2. És necessària la Filosofia en l'educació, entesa com un saber que planteja preguntes i fa pensar. És necessària la Filosofia en totes les edats: Infantil, Primària i Secundària.

3. Cal aprendre a escoltar en els temps que corren. Escoltar atentament i educadament. Si no escoltem no hi ha comunicació i no pot haver diàleg.

4. Cal conscienciar-se que canviar de tesi o d'opinió sobre algun aspecte, no és cap cosa mala ni d'éssers inferiors. La disposició a canviar d'opinió també facilita el bon diàleg: un diàleg lliure i pacífic.

6. Amb l'art de plantejar preguntes, aconseguirem persones més crítiques. L'esperit crític resulta necessari en un sistema democràtic on és el poble qui vota i participa, encara que representativament, dels assumptes de l'Estat o el poble.

7. Si no pensem per nosaltres mateixos, algú ho farà per nosaltres. Una societat que no pensa és una societat enganyada i fàcilment manipulable.