domingo, 30 de junio de 2013

ELS BARS

Als bars, tots ens hem trobat alguna vegada amb gent melancòlica, trista i desil.lusionada que habitualment intenta ofegar els seus problemes amb l'alcohol. També és possible que hàgem presenciat alguna escena en la que la gent es torna violenta quan l'alcohol li puja al cap. En aquestos casos sempre passa el mateix, qualsevol ximpleria degenera en una absurda discusió i acaba com el ball de torrent. Resulta molt peculiar també la figura del catedràtic de barra. Es aquella persona que creu estar sempre en posesió de la veritat sense importar el terreny del que s'estiga parlant. Mai li he donat la mínima importància, doncs ho veig més com un síntoma d'inseguretat i falta d'autoestima. Aquesta gent troba en el bar el auditori perfecte, és més: l'únic auditori que li queda. Parlen compulsivament i mai et donen l'oportunitat de que pugues formar part de la conversa. Però també hi ha gent que malgrat poseir una gran saviesa destaca per la seva humiltat, amb aquestes persones et passaries hores parlant sense adonar-te'n del pas del temps. Realment, el bar és com una gran escola oberta durant tot el dia en la que, pense jo, és aconsellable saber el.legir els teus mestres. Si no el.legeixes, corres el perill de que al teu costat es sente el senyor catedràtic i si et pilla en un mal moment, pot resultar prou traumàtic aguantar-lo.

Els bars sempre han sigut catedrals per a la inspiració literària. José Luís Sanpedro posava micròfons i registrava les converses amb la intenció de trobar un bon argument. Per a què negar-ho, més d'una vegada  m'he deixat dur per la meua agudesa auditiva i he escoltat disimuladament allò que es parla a la taula del costat. Un dia vaig escoltar una conversa de dues senyores; una li contava a l'altra que es sentia desesperada perquè el seu marit s'ho gastava tot amb el joc cosa que els dificultava arribar a la fi de mes. L'amiga li deia amb veu molt baixeta, que no alçara la veu, i quan em miraven jo feia com que estava plenament concentrat amb les noticies. En altra ocasió, vaig escoltar com una xica parlava malament del metge de capçalera del meu poble. El to de veu emprat així com la manera despectiva en la que parlava eren dades més que suficients per no donar-li gens de fiabilitat al contingut del seu missatge. També he sentit parlar malament dels mestres, concretament d'un mestre que jo vaig tenir quan anava a l'escola, com que aparegué l'expressió "fill de puta" vaig desconectar completament. També m'he trobat a gent parlant de política i afirmant sense el mínim dubte que "tots els polítics són igual de lladres". Últimament, gran part de les converses de bar giren al voltant del mateix: la crisi i la corrupció. Per altra banda, ja van sent habitual que els amics es reunisquen, xarren i quan ja porten alguna que altra copeta els pegue per montar empreses. Un dissabte d'eixos que quede per esmorçar amb els amics, aprofitant els efectes del vinet montàrem un tanatori, però no un tanatori qualsevol sino el Tanatori rústic. D'entre les idees que anaren apareguent, pensàrem en eliminar el Mercedes Fúnebre i substituir-lo per un element valencià i econòmic: el carro i aca. El concepte d'empresa que havíem imaginat semblava original i s'adaptava als temps de crisi. En fi, molts ja sabeu com funciona açò, quan l'alcohol baixa als peus, tots cap a casa i les idees mai deixen de ser això, idees.

Entre els anys seixanta i vuitanta, Joan Fuster i la seva tertulia es reunien setmanalment a la cafeteria San Patricio del Carrer la Sang de València. Eren gent compromesa en contra de la dreta d'aquell temps, evidentment gent que lluità per la llengua i cultura valenciana. Amb el pas del temps, tal i com Fuster anà fent-se major, les tertúlies es traspasaren a la seua casa de Sueca. Inevitable resulta senyalar la importancia que tingué el Bar Els Quatre Gats. El nom fou importat de París, Pere Romeu treballà durant molt de temps de cambrer al cabaret Le Chat noir de Paris i decidí portar la idea a Barcelona. Aquell lloc acabà convertint-se en un lloc de trobada per a molts intel.lectuals de l'èpòca: Santiago Rusiñol, Gaudí, Ramón Casas, Enrique Granados, destacant, entre tantes coses, algunes exposicions de Picasso. Pel que fa a Madrid, molt conegudes foren també les tertulies a la Cafeteria Gijón de Madrid. Desde el segle XIX fins l'actualitat s'han reunit molts intel.lectuals, s'han fet xarrades, tertulies, presentacions de llibres, cafés filosòfics. El Café Gijón és també un lloc on menjar i beure, però conceptualment representa un espai cultural, un lloc compromés desde sempre amb la cultura sobretot quan hagué de nadar contra corrent mostrant-se contrària a la política del moment. En la seua fundació, allà pels finals del segle XIX acudien literats com Santiago Ramón y Cajal, Benito Pérez Galdós, Ramón Valle Inclán...En periodes de guerra civil: Federico García Lorca, Enrique Jardiel Proncela...En periodes de postguerra: Eugeni D'Ors, Camilo José Cela, Fernando Fernán Gómez...Amb l'entrada en democràcia es potenciaren més les tertúlies i Francisco Umbral escriurà el seu llibre La noche que llegué al café Gijón en el que exposa la seua visió en els anys 60 i 70. Al llibre La Colmena de Camilo José Cela, es retracta la situació crítica del temps, les dificultats i el món intel.lectual en època de postguerra.

A més de ser un lloc d'encontre, difusió i diàleg també ha sigut sempre un lloc d'inspiració individual. Josep Lluís Bauset, sembla que s'inspirava moltes vegades a l'Ateneu de València. Lluís Buñuel, tal i com apareix en la seua biografia El último suspiro, al bar trobava la soletat necessària per treballar. Diuen que Shubert composava en un bar, es sentava, apuntava notes i quan es possava a cantar la gent es reia. També es comenta que escriptors com Ernest Heminguai i Charles Baudelaire passaven moltes hores al bar, això explica els problemes que tingueren amb l'alcohol. Una amiga em contà que l'autora de Harry Poter tingué problemes econòmics greus, com que no tenia on dormir, acudía diàriament a un bar on es demanava un café i es passava la nit escrivint. No subestimeu als bohemis del bar, qui sap, potser siguen intel.ectuals en potència o simplement intel.lectuals.

Curiosament, els bars sempre han sigut llocs de contrastos: alegria-tristesa, motivació-desmotivació, optimisme-pesimisme, amor-odi, dolor-plaer...Deixem-nos de discursos moralitzadors, el dolor i sofriment són tan naturals com l'alegria o el plaer, hem de reconéier d'una  vegada els extrems oposats com a part de nosaltres. El bar és un lloc on, de manera natural, hi ha gent que necesita ser escoltada i gent que està disposada a tirar un cable. Un café al bar en soletat o una cerveseta amb els amics podria resultar terapèutic i sino, doncs un plaer gastronòmic pal cos que tampoc està tan malalment. Per cert, de les tapetes no n'hem parlat, també estan ben bones...Sempre està el gorró que diu: "Va, paga'n una!"




martes, 25 de junio de 2013

MISÈRIES DE FACEBOOK

L'altre dia, em cridà l'atenció allò que un amic va penjar al seu mur de Facebook, es tractava d'una imatge d'eixes predisenyades. Concretament deia: "Basta de Morbo en Facebook, compartiendo la foto de un enfermo terminal no ayudas a nadie" La imatge era la d'un nen hospitalitzat sense cabells, amb un goter i una dolça molt perduda. Aparcant la meua part emocional, em vaig plantejar la següent qüestió: Per què li donem al "me gusta" o "compartim" aquestes misèries? Vaig pensar també que les posibles respostes a aquesta qüestió potser contribuïen a una millor comprensió de l'ésser humà.

Davant d'aquest tipus d'imatges, és important recalcar que quan li donem al "me gusta" o "compartim" està clar que no ho fem perquè ens agrade allò que diu el text, sino perquè volem recolçar el nostre amic o conegut. Donar-li al "me gusta" és com un símbol de: "Ací tens un amic que et recolça". Els humans necesitem sentir-nos volguts i açò resultaria imposible si nosaltres no ens mostrarem també amables amb els demés. La humanització és un fenomen recíproc i polsant el "me gusta" o "compartint" aconseguim donar el nostre muscle a qui nosaltres considerem oportú. Ull, també hi ha gent que polsa "me gusta" a tutiplén sobre tot allò que apareix en els murs dels seus amics, supose que aquesta gent pensarà, buscant el bé propi, algo així com "Fes als altres el que vullgues que et facen". Aquesta darrera actitud potser sigui un poc trista, no obstant, és comprensible que en els temps difícils que vivim ens interesse que ens seguesquen i ens coneguen, siga per baixa autoestima o perquè volem potenciar alguna cosa. Quan actuem amb aquesta impulsivitat és normal que, de vegades, ni tan sols allò que estem fomentant amb el nostre "click".

El fet de compartir imatges sobre desgràcies no implica necessàriament un comportament moral, bàsicament per dos motius. El primer motiu és clarament de privacitat. "Compartir" i donar al "me gusta" suposa difondre sense cap consentiment de tal mode que incurrim en una violació de la privacitat. En segon lloc, tots els humans hem visualitzat (en algun moment) la misèria dels altres per a creixer-nos i alçar el cap davant les nostres adversitats. Davant les misèries, moltes persones polsen el "compartir" o el "me gusta" perquè d'aquesta manera, alçen el vol davant els seus obstacles. Es algo així com que necesitem autoafirmar-nos de que no ens va gens malament. No heu sentit mai allò de: "Ai, per ahí el món matant-se i nosaltrres ens queixem per qualsevol xorrada!"

Això de compartir, és de suposar que gran part de les persones ho fan amb bona intenció. I mira per on, La bona intenció o bona voluntat és un dels fonaments de l'acció moral. Així i tot, la "bona voluntat" mai hauria de rebasar la privacitat d'una persona. Els filòsofs també han parlat molt de "la pietat natural", la qual ve a ser un sentiment d'empatia que ens naix quan veiem sofrir els nostres semblants. Ara bé, personalment considere que la pietat o la bona voluntat humana no tenen perquè anar lligades amb la difusió d'imatges a no ser que es busque impresionar. Pretenem impresionar? O solucionar problemes? En situacions tràgiques es necesiten recursos: bons metges, bona cosa de diners i, de vegades, inclús així, no es pot fer absolutament res....Justicia social és el que cal demanar!

Resulta, sino trist almenys preocupant que els humans compartim no importa el que sigui amb la intenció d'aconseguir seguidors i més seguidors al nostre mur. Hem compartit des d'una decapitació a Siria, una imatge de lapidació a Aganistan fins la imatge d'aquest nen malalt de la que parlàvem inicialment...En moltes ocasions, eixe és el problema, volem aconseguir seguidors al preu que sigui. Caldria que ens plantejàrem en quines ocasions el fi justifica els mitjans. Es important tenir clars determinats valors com la llibertat, la dignitat, la igualtat, la intimitat, la privacitat...L'egoisme és fruit d'aquest sistema capitalista que tant de mal està fent-nos. Allò que diu Joan Fuster sobre la televisió és aplicable també a les xarxes: "mireu la televisió però no ho feu obedientment". Jo diria: Utilitzeu el facebook


jueves, 20 de junio de 2013

DOCTOR FRANKENSTEIN

Marie Shelley visqué al segle XIX, una època de grans avenços en el terreny de l'electricitat. Per aquells temps, molts científics es plantejaven la posibilitat de crear vida a partir de matèria cadavèrica. Víctor Frankenstein, en la novel.la de Marie Shelley representa una part important de la cultura contemporànea. La posibilitat de que l'home poguera substituir a Déu i controlar la vida, o inclús crear-la, era una poderosa i a la vegada temible idea. Històries de terror com la de Frankenstein, tal vegada foren una alerta als científics que arribaven massa lluny i que representaven la bojeria.
Víctor Frankenstein representa la imatge científica d'aquell temps. En eixa època hi havia molts científics amb els qui podria haver-se inspirat Marie Shelley, encara que caldria destacar a Luigi Galbani. Aquest era un fisic bolonyés molt fascinat per l'electricitat. Es conta que Galbani, descubrí l'electricitat natural, distinta de l'artificial. Luici Galbani investigà sobre aquest tipus d'electricitat, fent-se famós, sobretot, pels seus experiments amb granotes: les dotava d'electricitat i aquestes, curiosament, es movien. Després d'aquest èxit, Galbani pretengué mostrar l'existència de la vida després de la mort. L'electricitat anà aplicant-se a vaques, ovelles, convertint-se en una espècie de moda. El treball de Galbani i del seu nebot Aldini seran una forta influència per a Marie Shelley.
Aldini, el nebot de Galbani, convertí el galbanisme en una moda entre els escriptors i la gent més comú. Viatjà per tota Europa, realitzant grans i coneguts espectacles teatrals. Experimentava amb cadàvers, concretament es conegut aquell experiment en el que li provocà una descàrrega en la mandíbula de John Foster, un criminal condemnat. Aquest es mogué i tots el públic es va quedar atònit! Aldini sempre buscava homes amb qui experimentar. La novel.la de Frankenstein retracta la ciència de l'epoca. 
Aldini s'embarcà en un dels experiments més excèntrics portats a cap. A un  cadàver li va fer petites incisions, introduí unes ondes baix la pell. Una vegada insertades i activades se li obriren els ulls. Se li obriren els ulls i alçà els braços! Foren varis els moviments musculars que deixaren atònits a tot el públic. L'electricitat es convertí en el centre de la vida, celebrant-se l'arribada de les màquines i l'automatisme dels cossos humans. Aquesta imatge d'obrir els ulls i a continuació alçar els brassos és la que més ens ha quedat arxivada de Frankenstein.
Conrad Peaple (siglo XVII), nasqué en el mateix castell de Bur Frankenstein. Era un lliure pensador, alquimista i doctor de medicina. Experimentava amb cadàvers i els enterrava al seu castell. Alquimistes com ell, buscaven un coneixement sobre la natura humana. Herètic desde l'esglèsia i alquimista, des d'un punt de vista acadèmic, fou molt demonitzat. Potser que Marie Schelley visitara el castell i coneguera la figura de Peaple. Pel que hi ha escrit al diari de Schelley, solament es coneix que ella i Persi viatjaren pel riu Rin. Potser arribaren a conéixer l'obscur i misteriós castell de Frankenstein, però falten dades com per confirmar-ho amb certesa.
A l'època de Frankenstein, els científics es plantejaven molts interrogants filosòfics: Què és la vida? Podem crear humans immortals? Què pot fer la ciència? Què no pot fer la ciència? A què tenim por? La maquinària electrònica té molt a veure amb la que utilitzaven Galbani i Andini. No oblidem l'aplicació de descàrregues (abans s'aplicava) en dos electrodes situats en el cervell per a pacients amb depresió. 
Allò que començà sent una obra de terror, acabà convertint-se en un tractat sobre la perfectibilitat i felicitat humana. Frankenstein aconseguirà viure però no serà acceptat ni comprés. El monstre es troba molt sol, la novel.la és un intent d'eixida de la soletat. Tal i com dirà al final de la novel.la: "...hasta ese enemigo de Dios y de los hombres cuenta en su desolación, con amigos y compañeros. Yo estoy solo". La novel.la planteja altra qüestió existencial: De què serveix viure amb soletat? Es pot viure seguent incomprés?
Molts coneguem el Mito de Prometeo en elque es narra la història de Prometeu que roba el foc als déus i l'entrega a la humanitat. Eixe foc representa la raó mitjançant la qual l'home aconsegueix la seua carència instintiva i sobreviure. Una cosa similar succeeix amb la neuroètica. La neuroètica deu colaborar en crear hòmens més perfectes amb ajuda de les ciències que s'ocupen del cervell. Es ací quan la professora Adela Cortina utilitza el terme "posar-se en guàrdia" com a prudència davant de la futura (o ja actual) manipulació humana. Quins són els mits de la ciència? D'això s'ocupa la neuroètica, però clar: Quina ètica? Una ètica cristiana? Una ètica existencialista? O una ètica Kantiana? Hi ha tant en aquest terreny!
Al final de la novel.la, el mateix monstre es rebel.la doncs no es sent ni comprés ni val.lorat, tampoc ha trobat ningú com ell. L'home exigeix al seu creador una companyera i els llança una molt lletja acusació:Ningú té dret a crear un ésser al que no se li ofereixen els mitjans per a ser feliç". El missatge és molt clar, l'home necesita sociabilitzar-se per a ser feliç, la felicitat guarda més relació amb la bondat que amb el perfeccionament del propi cos.

sábado, 15 de junio de 2013

VA DE GOSSOS

Vaig conectar la televisió i em va copsar molt allò que vaig veure. Apareixien uns senyors circulant amb unes motos vetlles que al darrere portaven una espècie de gàvies plenes de gossos. El periodista del documental afirmava algo així: "En este país los perros son animales que se comen, como en España los cerdos o las cabras". La mirada trista d'aquells immobilitzats i asustats animals va provocar en mí cert sentiment de pietat. Immediatament, el documental canvià de temàtica, però aprofitant la migdiada, vaig decidir recrear.me en els meus pensaments.

Recorde quan era petit que teníem una granja amb cabres, ovelles, gallines, conills, conills ratoners (hamsters), porcs..A la meua granja he conegut molts gossos, però recorde  amb certa estima una gosseta en particular. Pepa era una gosseta negra ratera amb un especial instint protector. De fet, una gata que teníem ens va parir 5 cries, quan els gatets intentaven escapar, allí estava Pepa que amb la boca, i de manera silenciosa, els agafava  i els entrava cap a dintre. Si hagués pogut parlar, de segur hauria dit: "Ala va, entreu cap a dins que vos atropellaran" A més, Pepa era una companyera d'aquelles amb les quals pots anar a prendre un café tranquil.lament. Quan acompanyava a mon pare al bar, Pepa esperava tranquil.lament a la porta i quan sortíem ens mirava molt fixament. Jo imaginava que ella pensava: "Ja seria hora, vosatros prenent cafenet i jo ací soleta" No obstant, el premi el tenia assegurat: un tarròs de sucre.

En nombroses ocasions, la meua mare m'ha contat que quan mon pare era jove tingué un gos caçador molt especial que es deia Toni. Les vegades que mon pare treballava al poble, ma mare li lligava l'esmorçar amb una bossa i ella (amb la boqueta) li'l portava per a que se'l pogués menjar ben calentet. Aquell fet, segons mon pare, impresionava molt a la gent del poble. Fou una pena que una dona major confongués a Toni amb un altre gos i li llancés des del terrat un perol d'oli bullint per damunt. Pel que em contà també mon pare, aquella dona se n'anava prou del cap, per eixa època s'obsesionà en que els gossos, amb les pixarrades, li descolorien la façana. No vull ni imaginar el dolor que sentiria l'animalet.

No fa molt de temps, en el frustrat intent de trobar aparcament, vaig vore un gos grandot a la porta del mercat central. Eureka, vaig pensar que aquell deuria ser el mític pastor alemany del qual tant es parlava a la ciutat de Sueca. Finalment vaig aparcar! Com que anava bé de temps, vaig pensar en seguir-lo. El gos, de tant en tant s'aturava i em mirava fixament tal i com, de vegades, fan les persones majors amb consciència de que el seu lent caminar pot dificultar la circulació dels que tenen més presa. Com que jo em vaig aturar, l'animal es girà i continuà caminant. Pel seu lent i difícil caminar deuria de tractar-se d'un gos molt major, Finalment el gos s'aturà davant una porta vetlla la qual arrapà de manera molt compulsiva. Una dona molt major obrí la porta, s'acatxà i li despenjà el plàstic que portava lligat al coll. Amb veu baixeta i desde l'altra banda del carrer, li vaig dir: "Senyora, eixe gos que té vosté és molt bo" Com que la dona reaccionà positivament i es mostrà molt acollidora, aleshores em vaig prendre la llibertat de creuar el carrer i aproximar-me a la senyora. No volia que s'espantés! M'explicà que estava molt malalta i apenes podia caminar, cosa ben normal (vaig pensar) en aquestes edats. Em contà que desde feia cinc anys ella feia el llistat de la compra, el posava dins un plastic, li lligava el plàstic al coll i enviaba a Manuel (el nom del gos) a la carniseria. Jo li vaig preguntar: I si vosté necesita algo de la verduderia què fa? Ella em respongué: "Molt fàcil xiquet, quan el gos arriba al mercat central, ja s'apanyen...".

A continuació, em vingué al cap una fet molt recent. Fa tan sols cinc mesos ma mare em telefonà per comunicar-me que la meua gosseta Neleta estava a sa casa. Jo tractava d'explicar-li repetides vegades que Neleta estava gitada just davant meua i que s'hauria confòs amb una altra. Però ella erre que erre no em creïa. Quan ma mare em veié entrar amb Neleta, entengué que s'havia equivocat cosa comprensible perquè aquella gossa s'asemblava moltíssim a la meua. La vaig observar atentament, com que estava al braç de ma mare semblava una gossa tímida i educada, pensant-ho ara millor, potser estaria asustada i molt extranyada. Un mes després vaig convencer un amic per a que se la quedara, se l'endugué de matí, la mateixa nit vaig escoltar una veueta de gosseta plorant a la porta del carrer. Després d'intentar silenciar els lladrits de Neleta, vaig obrir la porta tot comprovant que es tractava de Pepa. L'endemà, quan vaig parlar amb el meu amic, em digué que l'animal es pasà tota la vesprada plorant a la porta de l'entrada, aprofità l'entrada de la seua dona per escapar-se. Al cap de deu dies, ma mare (que insistia en que em desfera d'ella) convencé al seu germà per a que se la quedara. Quan vaig arribar a la caseta de mon tio i vaig intentar agafar-la, la gossa es resistia, vaig entendre que l'animalet intuia que volíem desfer-nos d'ella com en anteriors ocasions ja havíem intentat. Amb molta pena, la vaig deixar plorant.... Però res, l'endemà ja estava a casa meua lladrant....Vaig telefonar el meu tio i em digué que eixe animal es negava a estara amb ell.  Pel que sembla, no parava de plorar fins que aconseguí escapar-se. La vaig tornar a portar i mon tio m'asegurà que la tindria un temps lligada per a que no tornara a passar el mateix. Uff, finalment es solucionà la cosa!

Dos mesos després la gossa tornà a casa. Jo estava amb les meues nebodes jugant a la planta baixa. Aprofitant que la porta estava overta, la gossa entrà i se'n pujà al braç de la meua nebodeta. La gosseta estava molt flaca, desnutrida, bayada i molt bruta. Cap la posibilitat que amb els dies de pluja es va asustar i necesitava estar amb nosaltres. Qué sé jo! Es curiós, com la gossa havia sigut capaç de tornar vàries vegades a casa des d'un poble on mai havia estat. ¿Què hi hauria en el cap d'aquell animalet? ¿Com havia aconseguit fer dos kilòmetres per tornar a casa? ¿Tot això era cosa d'olfacte? Em resistisc a parlar d'intel.ligència o almenys d'intel.ligència tal i com nosaltres la concebim. 

A Europa i al món en general, és tan gran la relació que s'ha creat entre els gossos i els humans que ens costa moltíssim entendre la manera com els tracten en determinats paissos. Ara ja no són únicament animals de companyia, ara el seu ús s'ha sofisticat encara més: gossos policia, gossos de búsqueda, gossos guía, gossos caçadors, gossos terapèutics..El gos és capaç d'intuir com es sent el seu amo, capta clarament quan el seu amo està trist i aleshores el busca i el llepa de dalt baix...Coses com aquestes ens ha portat a afirmar  que el gos és el millor animal de l'home. Aquesta sentència mereix una reconsideració, el mateix Joan Fuster diu: "...el gos és «el millor amic de l’home» només en la mesura que «l’home» siga el  seu amo.". Fuster prefereix parlar-ne de lleialtat, obediència i adulació, el gos no és amic és un animal sumís que s'ha adaptat. Quan xiulem, el gos immediatament acudeix, és així com projectem l'amistat perfecta en la que tot gira al voltant dels humans. Ull, això no vol dir que siga negatiu, simplement són apreciacions evolutives, el gos no entén de conceptes i valors però si reconeix, adora, llepa i necesita al seu amo.
Pot resultar-nos extrany que la carn de gos es consumesca a tants pa: Corea, Xina, Tailandia, India, Indonesia, Mèxic i Filipines. Davant d'aquesta pràctica, hi ha una postura romàntica que s'oposa al consum de l'animal per tractar-se d'un animal que sempre ha estat, desde temps egipcis, en contacte amb l'home. Per altra banda, els més relativistes consideren que un gos és un animal tal i com ho és una cabra, una vaca o un cerdo. Com bé sabem, els antropólegs opten per relativitzar i consideren que mentre critiquem aquesta pràctica actuem d'igual manera amb altres animals com les cabres, les vaques o els cerdos. A més, s'ha demostrat que els cerdos. a més de ser els animals que més s'assemblen als humans, tenen un comportament similar al dels gossos, són animals capaços de sorprendre'ns, amb perfecte olfacte. Jo em pregunte: si els domesticàrem ens sorprendríem?.  En aquesta última dècada ha augmentat la domesticació de conills, hamsters, cabres...Si aconseguírem amb el temps una domesticació, no acabaríem estimant-los a l'igual que als gossos?  No em resulta gens extrany que al meu poble hi haja un nen que passeja una cabreta. El que si em sorprendria seria que intentàrem domesticar una mosca, una puça o una bactèria. Això sí que seria de psiquiatra!

"El gos, en una etapa ja inconcebible de la seua espècie, fou un animal salvatge. L’important és que ha deixat de ser-ho. Déu sap quants segles i quanta energia hagué de consumir la humanitat per fer que la gallina, el gat, el conill, el gos, es convertissenen ens manejables i inofensius, fins i tot rediticis"

miércoles, 12 de junio de 2013

VETLLATORI I TANATORI

L'altre dia va faltar el pare d'un amic. Vaig pensar que hi havia d'assistir, al tanatori, el més aviat possible i fer-li costat. En aquest sentit, i endinsant-nos en l’ambient que es respira en aquests contextos i en la nostra forma d’actuar-hi, adoneu-vos que, en general, quan hem de donar el condol, ens posem seriosos, apretem la boca i parlem sempre en veu molt baixa. Malgrat això, no sé per què sempre hi ha aquella persona determinada que trenca i actua de manera no convencional. En aquesta ocasió, va ser un llaurador qui va alçar massa la veu per al que és habitual en aquestes situacions, però en cap moment vaig pensar que era un “maleducat”. Tot seguit, de sobte, un home molt ben vestit s'acostà, molt amablement, i ens preguntà si volíem beure alguna cosa. Els familiars demanaren una botella d'aigua. Com que no parava d'entrar-hi gent, vaig seure en un sofà negre de pell que hi havia situat en un dels racons d'aquella àmplia i polida sala.
Mentre en contemplava tots els detalls, em vingué a la ment una conversa que vaig tindre temps enrere amb ma mare. Em contava que feia tan sols uns 30 anys, quan algú moria hi havia el costum de posar, els veïns, una cadira a la porta de casa. D'aquesta manera, l'enterrador donava part a l'Ajuntament i al rector del poble. Els vetlatoris es feien a casa (per descomptat, no hi havia tanatoris). Els veïns i la gent més arrimada passava la nit amb la família del finat, formant una pinya. Tanta gent acudia al vetlatori i hi passava la nit, que el veïnat havia de traslladar les seues cadires fins a la casa del mort. Com que les nits es feien llarguíssimes, qualsevol familiar o algú dels presents preparava una cafetera d'eixes grans que solament s'utilitzava en situacions multitudinàries. A més, els gots de til·la –substituïda avui en dia per ansiolítics- eren omnipresents, ja que es tenia una fe absoluta en aquesta infusió que era considerada el millor remei per a tranquil·litzar l’ànima i calmar el dolor dels més íntims. Tampoc no fa tant de temps d'això, no cregueu! Jo ho he arribat a conéixer, però era tan petit que ni em parava a pensar-ho.
En referència al dol, els més acostats a la família es posaven un mocador negre lligat per sota del coll. D'això, en fa encara més temps! Efectivament, la mort sempre ha sigut negra, un túnel fosc; per contra, la vida sempre ha estat blanca i alegre com els vestits tradicionals de bateig, comunió, o casament. Els hòmens també es posaven vestit i corbata negra. Els dies i mesos posteriors al soterrament, estava mal vist que la dona o la filla del difunt passejaren l'arròs (abans el coïen al forn del poble). Ma mare, amb tan sols 12 anys, hagué de dur dol durant 3 anys, tot i que la dona que havia faltat era germana de sa tia. Però bé, com que allò era habitual ningú no se'n queixava, ni tan sols s'ho plantejaven.
Passats uns moments, vaig retornar al moment. La porta s'obrí i entrà un altre amic nostre. Em vaig alçar per saludar-lo. Però era el seu moment i, evidentment, ell també féu careta de circumstàncies: boca tancada, llavis serrats, una encaixada de mans i una palmada a l'esquena, tot acompanyat de quatre paraules tendres de condol. No obstant, entre nosaltres hi havia suficient complicitat com per no haver d’aparentar res, s'entenia que era el fill del difunt qui patia la pèrdua. Això sí, nosaltres estàvem allí per donar-li suport psicològic. 
He de reconéixer que m'impactà molt positivament la presència d'aquell llaurador que alçava la veu i parlava lliurement de qualsevol cosa. Potser ell entenia la mort d'una manera molt més natural; a fi de comptes, és un dels fenòmens universals amb què cada dia convivim els humans. De fet, va abraçar el seu nebot (el meu amic) i, ara amb veu baixeta, li digué: "Bé, bonico, el tio se'n va a acabar de regar el tomacar, després em dutxaré i vindré amb ta tia. Estate tranquil”. Un home autèntic! 
Avui en dia, el dol quasi s'ha eradicat; de fet, el meu amic portava camisa blanca i texans. Ara no està mal vist que la gent muira fora de casa i siga visitada també fora de casa. Les multitudinàries converses nocturnes, de vegades massa sarcàstiques, han desaparegut. Ara, la mort és quelcom privat que la família decideix amb qui, quan i com compartir. Vaig recordar que feia temps, al meu poble, es feien tres acomiadaments: un, a la porta de l'església; un altre, al cantó i, finalment, el tercer, al cementeri. En aquesta última dècada, hi ha famílies que solament desitgen i reben el condol del cementiri. A les ciutats, actualment, s'ha estés la pràctica de portar el cadàver del tanatori (moltes vegades situat en el que diuen polígon) fins el cementeri, de vegades sense tocar l'església. No cal oblidar que, als tanatoris, els serveis han anat ampliant-se; avui en dia, ofereixen serveis distints i heterogenis: assessoria fiscal, atenció psicològica, escampament de cendres, servei de càtering, floristeria, eucaristies... De fet, un tanatori situat a la M-30 de Madrid ha oferit, amb èxit, un servei de condolença mitjançant SMS. Tots coneixem les originals ofertes a propòsit de les urnes, hi ha per a tots els gustos.
Actualment, davant la mort s’eviten crits, plors, crisis d'ansietat i d'altres manifestacions, ara considerades espectacles folklòrics i de gent vulgar. No obstant, contradictòriament, sols se’n parla (de la mort) a les esglésies. És una llàstima que no es relativitze aquest tema i s'eduque un poc en aquest valor. El silenci o l'evitació n’és la resposta que, generalment, solem donar als nostres fills davant d'aquest universal dubte existencial. L'home llaurador, devia tindre uns 70 anys. En aquells temps, les caixes les feia el fuster a encàrrec i alguna que altra vegada el vetlatori es realitzava sense que aquesta estigués acabada. Inclús els xiquets travessaven molts inesperats “malmoments” de trobar-se el mort al terra o encara desvestit. La mort era per aquells temps un fenomen més proper i, si a algú no li quedava clar, ja se n'ocupava l'església de recordar-li-ho, a més, com que es patia fam, no era considerada una gran tragèdia. Avui intentem no parlar-ne, és vista com alguna cosa que s'ha d'evitar.  
Al segle XIX, com que la gent, a males penes, es feia fotos i la mort arribava molt prompte i sense avisar, es fotografiaven els morts per aconseguir l'última “instantània”postmortem. Se'ls maquillava i se simulava que estaven amb la família i hi introduïen petits detalls com ara una flor cap avall , que denotava la mort. Aquesta pràctica s'estenia a tot tipus d'edats. Als majors, els posaven un bon vestit, el bastó i com podien, de vegades, fent peripècies, el posaven dret i li obrien els ulls. També es donava un tracte diferent als nens batejats i als que no ho estaven. Als primers, se'ls vestia bé, se'ls soterrava al cementeri i se'ls tancava els ulls. Als no batejats, els soterraven amb els ulls oberts perquè d'aquesta manera –deien- aconseguirien veure la glòria del Senyor.
Em vaig alçar del sofà i vaig xarrar una estona amb l’afectat, el meu amic. Em comentà que es trobava bé i que, possiblement, tot li vindria després. Segurament es trobava en estat de shock i encara no havia assimilat el que havia succeït. Me’n vaig acomiadar amb una abraçada ben forta i vaig sortir del tanatori. De camí cap a casa em feia vàries preguntes: Fins a quin punt anirien guanyant terreny les extravagàncies? Seria millor familiaritzar-nos amb la mort o evitar tota imatge possible d'aquesta? Seria moral una educació en la mort? Abans vivíem la mort amb més naturalitat? Per què actualment l’evitem? Amb quina de les dues maneres d'enfocar la mort preferia quedar-me? El que sí que tinc ben clar és que allò que avui considerem normal, tard o prompte, deixarà de ser-ho. La història corrobora allò que Joan Fuster defensava: “Allò habitual es converteix en normal”. O en paraules d’Heràclit, “Tot canvia i res roman igual”.

lunes, 10 de junio de 2013

FELICITAT I ENTRETENIMENT


En primer lloc, cal dir que la Felicitat és un terme abstracte. Segons Plató és una idea, segons Kant un noümen, o siga, quelcom que no podem conéixer. Però, com sabem no és una idea o un noümen qualsevol, com puga ser la idea de casa o la idea de taula. El terme Felicitat és una idea molt especial per a les persones. Segons Aristòtil, és l’objectiu (el telos) al qual aspirem totes les persones. Aristòtil tenia una concepció teleològica de la natura i de l’home; segons ell, la natura canviava en vistes a una millora. Una perspectiva molt optimista! Evidentment, tots compartirem que per aconseguir eixa finalitat tan abstracta caldrà posar-hi uns mitjans molt concrets i diversos. Però clar, eh ahí la cuestión...qui coneix amb certesa els mitjans per aconseguir la felicitat? Aristòtil parlava de la vida virtuosa: el terme mitjà entre els dos extrems. Ara bé, allò eren altres temps en què l’home entenia que el tot (l’Estat) era anterior a la part (l’individu). Curiosament, determinats pensadors "neoaristotèlics" com MacIntyre tracen un bon diagnòstic sobre la situació actual i parlen del Fre-Rider. El Fre-Rider és aquell que se n'aprofita de la bondat dels altres. En els temps que corren, correguem el perill que les persones amb una responsabilitat moral molt arrelada es convertisquen en presa fàcil d’aquells que s’associen (fent careta d'angelets) amb la clara finalitat d'aconseguir els seus objectius encara que siga apunyalant per l'esquena els seus companys.
És convenient establir les bases antropològiques de la felicitat. Com deia Aristòtil:L’home és un animal polític” un “zoon politikon”. Quan naixem, diu Aristòtil, tenim una família, una casa, un poble o una ciutat. L’home no és ningú en la soletat, necessita dels altres. Determinats pensaments com el de Henry David Thoreau en Walden ens fan confiar en la "soletat acompanyant": la natura, els pardalets, el despertar del dia, una posta de sol....Què voleu que vos diga, personalment pense que la cabra tira pal monte!, simplement són pensaments i pensadors (interessants) que poden resultar útils de cara la reflexió a propòsit del model (potser autodestructiu) que amb el temps i de manera inconscient els humans hem creat per viure. En aquesta línea, interessant és la reflexió d'Ignasi Ramonet: "Amb un deu per cent del que es gasta a EEUU amb material militar, ningún xiquet moriria per falta d'aliment" Em ve al cap també la piràmide de Maslow; les necessitats fisiològiques estan a la base si volem viure bé. Acàs no és important l'alimentació? I la sexualitat? El descans? Allà cadascú, hi ha qui aposta pel sacrifici mundà com a trampolí per arribar al "món vertader". D'altres, més bé hedonistes, pensen en l'ací, en l'ara i com a molt en el demà.

Sempre he tingut ben clar que sense llibertat no pot haver felicitat. Com que tant ens ha costat aquesta, la supravalorem i deduïm incorrectament la següent conclusió: a més elecció, més felicitat. I això és un greu error! Ens passem el dia elegint: Què compre? Quina pel·lícula veig? Em pose aquesta camisa? Quin telèfon vull? Ens obsessionem en elegir correctament i creiem que, decidint, controlem i controlant millorem les nostres vides. Però, enfrontar-nos a moltes decisions ens passa factura, ens esgota, ens agobia, ens tiranitza o, simplement, ens habitua. Es curiós com en aquest món opulent, capaç de satisfer totes les necessitats materials, ens sentim infeliços i deprimits. Ens ofeguem a l’oceà de possibilitats que tenim al nostre abast. No m'extranya, això ja ho deia Joan Fuster: "Convertim en normal allò que tan sols és habitual" De vegades inclús, racionalitzem tant les nostres decisions que apartem allò més important: estar bé (o simplement estar) amb els altres. 

Epicur de Samos, deia algo així: no és més feliç el que més posseeix, sinó qui menys deitja. Són els desitjos per aconseguir alguna cosa allò que produeix la infelicitat; per tant, si eliminem gran part dels desitjos i ens conformem amb allò que tenim, aconseguirem fàcilment la felicitat. Entre les pors que ens obstaculitzen, els epicuris assenyalen la por al destí, a la mort i a Déu. En referència a la mort deia: “La mort no és res per a nosaltres. Quan es presenta, nosaltres ja no estem”. No obstant, el sentit comú de vegades no funciona i cal ajuda professional per superar determinats temors o adversitats. El que està clar, i no és cap tòpic, és que els temors obstaculitzen el camí cap a allò que desitgem i els desitjos creen expectatives que, moltes vegades, poden resultar frustrades. El Carpe diem de Jorge Manrique seria la sentència actual que tots coneixem i que tant va triomfar a la literatura. No m'extranyaria que alguns es preguntareu: I com aprofitem el moment? Hi ha algun manual bo que ho explique? Manuals? Al final a la dreta, en autoajuda.

Interessant és també la postura d’Epictet en Què és de debò un esclau?. Els esclaus vertaders no són solament aquells qui tenen un amo, sinó també aquells qui esdevenen súbdits de les pròpies preocupacions. Epictet pensava que no era l'existència d'un tirà el que ens preocupava, sinó la preocupació que ens genera pensar en ell. Tots som esclaus de les nostres preocupacions, i més ara en els temps de crisi que corren. Caldria especificar també que en el món de les preocupacions n'hi han algunes de més vitals i molt més urgents que d'altres. El treball no està per amollar-lo, encara que les condicions actuals siguen molt deplorables. Degut a la crisi, vivim un moment de molta angoixa i preocupació. I què podem fer per no preocupar-nos? Al final a la dreta, en autoajuda. Ja voldria tenir la resposta!

Per altra banda, considere que l'atzar també és un element a considerar de cara la recerca de la felicitat. Tots sabem que determinades malalties arriben sense avisar abans. Per exemple, l’esquizofrènia és una malaltia de la qual tots n’hem sentit parlar. El científic John Nash tingué aquesta malaltia i, així i tot, aconseguí el Premi Nobel. L’acceptació és clau en aquestes situacions, sense acceptació resulta difícil viure dignament. Determinades malalties mentals apareixen d’una manera purament atzarosa. Determinats medicaments mantenen l’individu en nivells elevats de determinades hormones: la dopamina i la serotonina. No obstant, allò més preocupant, pense jo, és que la psicologia ven un concepte de felicitat adaptat a les noves exigències. Jo em pregunte: Per què la psicologia o psiquiatria no es centra en potenciar també els aspectes positius? Conegudes investigacions mostren que la frontera entre genialitat i locura és molt més fina del que pensem.
Supose que haurà quedat clar que mai m’han agradat els manuals d’autoajuda. És difícil encertar i molt fàcil equivocar-se donant consells; ara bé, la distracció podem convertir-la en una aliada universal davant les dificultats que ens servisca la vida. Distracció i bons aliments!, això recomanen els savis: "-Has menjat? -Quan de temps fa que no menges?, li pregunta en Una ment meravellosa John Nash a un jove que li demanava un consell matemàtic. Es que aconsellar en aquestos quefers mai ha resultat encertat, els manuals d'autoajuda no són més que això, manuals, i per tant generalitzadors. Això sí, a dintre de la literatura són els qui més i millor han sabut adaptar-se a les exigències del mercat. Els sofistes també eren adorats, tingueren l'habilitat de trobar el mecanisme adequat de convicció: la retòrica. Amb l'ús de la retòrica i aprofitant que tot és relatiu mira que en deien de mentides, però la gent soltava les monedes convençuda d'escoltar paraules sàvies. A l'altra banda Sòcrates que amb humiltat i pura convicció (potser també s'equivocava) pasava desapercebut. Com són les coses!

 “El dolor és inevitable i natural, però s’ha de fer tot allò impossible per reduir-lo al mínim. És pur sentimentalisme pretendre extraure de la desgràcia, com fan alguns, fins l’última gota de sofriment. Naturalment, és obvi que algú pugui estar destruït per la pena; el que dic és que s’ha de fer allò possible per escapar d’eixe estat i buscar qualsevol distracció, per trivial que sigui, sempre que no sigui nociva i degradant” Bertrand Rusell, La conquista de la felicidad.
Com veiem, la felicitat (com tots els valors) és un terme molt elàstic. A fi de comptes, la vida de les persones consisteix en això: en tenir com a referent unes idees molt elàstiques. Ja ho deia Kant a la Crítica de la Raó Pura: els noumens no es poden conèixer però sí pensar i a més són necessaris perquè amb ells, regul.lem la nostra conducta moral. Ara bé, com veiem, no és cosa fàcil.
   
                                                                        
                                                                    

domingo, 9 de junio de 2013

BÉ COMÚ: UTOPIA O SENTIT COMÚ


El sistema capitalista actual es regeix per dues coordenades: l’afany de lucre i la competitivitat. Cada vegada estic més convençut de que els valors del mercat aniquilen la dignitat, la solidaritat i d’altres valors importants. Per fer-nos una idea, les empreses amb èxit ho són independentment de si exploten a menors o de si realitzen contractes fem. A més, és així com eduquem: “xiquets hi ha països pobres i països rics, països desenvolupats, subdesenvolupats i en vies de desenvolupament”. La riquesa l’entenem des de ben petits en termes únicament econòmics.  
El model del bé comú es regeix sobretot pel benestar i la cooperació. Segons els defensors, no es tracta d’ideals utòpics, sinó del que cal en aquest món: ser feliços i cooperar. Si aquest model s'implantara, observaria si l’empresa és solidària, si contracta amb estabilitat, si és sostenible ecològicament. El balanç del bé comú ens diria com l’empresa viu tots aquestos valors. El control es realitzaria (en alguns llocs ja s'està fent) atorgant entre 0 i 1000 punts o també cinc colors significatius en funció del nivell de bé comú en el que es trobés l’empresa. Les empreses amb èxit i millors resultats ètics obtindrien moltes prioritats: compra pública, inversions, desgravació, avantatges fiscals, incentivació de l’empresa...Evidentment, els consumidors tindrien accés a tota aquesta informació. Als supermercats, per exemple, els productes tindrien un color o altre en funció del nivell de bé comú superat per l’empresa, també podria estar en altres formats digitals per als mòbils, hi haurien mil maneres de democratitzar aquesta informació.

Segons la teoria del bé comú, el fi de l’empresa canviaria: no estaria ja ben vist donar beneficis a partits polítics o a empreses externes desvinculades. També es posaria un límit a la propietat privada. La postura del bé comú entén també que entre els treballadors ha d'haver una diferència de sou màxima a relació 10/1. Ja hi ha un banc, que s’anomena Banc ètic on el sou del treballador que més guanya (el director general) és tan sols 9 vegades superior al del sou mínim (que oscil.la al voltant de 900 euros/mes). Si mirem estadístiques en aquest sentit, se’ns posarà la pell de gallina! Esperem que aquest banc ètic no faja cap marranada, desilusionaria a molta gent esperançada!
Pot semblar una utopia, però el bé comú és constitucional, l’afany de lucre i la competència, per contra, no estan en la constitució espanyola i és a fi de comptes el que estem continuament estimulant. Tampoc és natural eixa competitivitat social hobbesiana on l’home és un llop per a l’home, som també altruistes per natura, a més l’estat civil hauria d’evitar aquestos impulsos destructius. Els defensors del bé comú tenen clar que la manera correcta per implantar aquest sistema ha de ser ascendent, de baix cap a dalt:  primer ajuntaments, empreses petites i amb el temps (possiblement dècades) podria acabar imposant-se. Neoaristotèlics (i conservadors) com MacIntyre, Sandel, Walser o Taylor també en pensaven així, és un sistema que comença per l’individu i per aquells que té al seu costat. 

Des de ben antig, Aristòtil ja donà peu a aquesta proposta del bé comú. Som animals polítics (l’home és un zoon politikón) i per aconseguir la felicitat és necessari cooperar socialment. San Agustí també en parlava del bé comú en referència al seguiment de la llei natural o llei divina. L’economista Christian Felber i també Paco Alvarez n’estan convençuts que aquest és el model econòmic que necesitem. Empresaris com Cristóbal Colón aposten per un model d’empresa amb un fi clar: donar feina a unes persones i millorar la dignitat d’aquestes. Aquest empresari, psicòleg de professió, utilitzà l’estructura empresarial per aconseguir un fi: millorar la dignitat de dos-centes persones amb malalties mentals. Sona extrany que determinades persones veguen algo més que peles i més peles. Rebuscant per la xarxa he llegit sobre un joc que un antropòleg proposà a una tribu africana. L'antropòleg posà una cistella de fruita al centre d'unbon grapat de nens. El joc consistia en que ells correrien al escoltar el senyal de l'home, el guanyador es menjaria la fruita que hi havia a aquell cabaç. Quan donà el senyal de córrer, s'agafaren tots les mans i corregueren junts fent sonar ben fort la paraula UMBUCTU. UBUNTU, a la cultura Xhosa significa: "Jo sóc perquè nosaltres som.". Curiós no?

La política actual ha anat perdent romanticisme i interés. En la política diària (i no sols a la política) existeix una lluita d’interessos, un darwinisme polític: trepitjar a l’altre per aconseguir objectius. Als partits triomfen els mediocres! El polític professionalitzat sap massa bé que la conservació del seu lloc passa per l’obediència i per "llepar culs", de vegades, ben bruts. Tenir un esquema de valors morals estable i lluitar per ells, a dintre d’un partit (o d'una empresa) sol resultar una molèstia, un gra al cul. Ja va convertint-se en habitual que quan algú presenta una denuncia de corrupció a dintre del seu partit el fotin fora. Acàs no és per al bé comú? Per al bé comú sí però no per al partit. Però per què no és bo per al partit? Doncs perquè el partit és desigual, com el mercat. 

En els seus origens, el capitalisme fou un model que va sortir com a alternativa al model feudalista que exis durant tants segles. Amb aquest sistema econòmic, la burguesia va aconseguir prosperar. Però ara estem estancats i la classe mitjana sofreix greus retallades. Potser ens hauríem de plantejar aquest nou model econòmic! A veure que pense en veu alta: Acàs no ho deia Kant això de fer als altres el que vullgam que ens facin? Acàs l'imperatiu categòric Kantià no és una adaptació bíblica? Però ja sabem el que Jesús deia dels fariseus: "sepulcres emblanquinats per fora i podrits per dins..." ¡Ja està bé, tornem al bon salvatge de Rousseau i cridem TUMBUCTU!

IMPORTÀNCIA DEL DIÀLEG

La Filosofia mai ens ofereix solucions immediates ni irrevocables. Potser per aquest motiu, molts prefereixen altres camins que siguen m...