LA FELICITAT

Tots hem escoltat això de que en les petites coses podem trobar la felicitat. Segons aquesta afirmació, les persones podem conquerir la felicitat gaudint amb plenitud de les coses més simples que ens ofereix la vida: respirar, beure, menjar, dormir, parlar....Però si ho analitzem amb profunditat, l'ésser humà no és gens simple: no sols mengem, no sols respirem o observem allò que ens envolta, també prenem alcohol, ens fem alguna cigarreta o ens agrada menjar en bons restaurants. Però la cosa no acaba ahí: també ens agrada viure en una bona casa i fer de tant en tant algun que altre viatge. Hi ha qui desitja tindre un cotxe d'alta gama, una bona motocicleta o una bicicleta que costa un ull de la cara... Els humans, en definitiva, no som gens simples, potser sí ho eren els nostres avantpassats. Però ara som complexos, som tan complexos que no vivim per treballar sino que treballem per viure. Ja sabeu de que parle: aigua, llum, segur, contribució, combustible...Viure val diners, pràcticament tot en aquesta vida val diners, m'extranya que encara no ens cobren per respirar...I qui té fills sap massa bé de que parle: bolquers, material escolar...I quan es fan més majorets: telèfon mòbil, ordinador portàtil, motocicleta, diners per anar a la discoteca, classes d'anglès o viatges amb els amics...Així és, ens hem acostumat a la gran fira, on tot es compra i tot es ven. Convé que sigam conscients, una vida simple no és cosa fàcil perquè vivim pendents de tot allò que no és simple i a més, no volem perdre-ho. Això, evidentment ens lleva temps i energia per gaudir d'allò més sencill, més bàsic i possiblement més necessari.

Potser caldria una reformulació a propòsit del terme "felicitat". Cal tenir present que la felicitat és una idea totalment inventada pels humans, per la qual lluitem diàriament i que moltes vegades acariciem amb coses simples. Però clar, la vida també pega punyalades: que si un problema econòmic, que si un problema de salut, una separació o la mort d'un ésser molt estimat....L'atzar també intervé clarament en les nostres biografies i si no hem estat tocats per la gràcia divina, doncs ja ho sabem: cal arromangar-nos i plorar llàgrimes com el puny....Aleshores, si la felicitat és una idea que hem creat, que tots perseguim i que moltes vegades no podem assolir perquè la sort no està del nostre costat, aleshores, possiblement caldria controlar una mica els desitjos. Sí, així és, quan els desitjos no es fan realitat, generalment ens frustrem: sols cal observar el comportament d'un nen quan no aconsegueix aquell gelat que volia i sa mare no li'l concedeix pel motiu que siga...Si desitgem amb ànsia ser milionaris potser ho aconseguirem però és més probable que ens passem la vida esforçant-nos i mai ho aconseguim. Serem ara una mica més durs, si desitgem no tindre cap malaltia i actualment estem patint una greu metàstasi, doncs ens podrirem entre tant de sofriment. Els desitjos cal regular-nos i cal també no ser massa dur amb nosaltres mateixos. Cal canviar l'actitud. Intentem doncs reformular el plantejament inicial: Intentaré guanyar diners o intentaré viure la vida el millor que puga encara que haja agafat aquesta punyetera i greu malaltia... Convé saber que la frustració ens aparta de la meta i nosaltres podem evitar aquest sentiment tan negatiu alterant els pensaments que ens fem sobre la realitat en qüestió. Dit en altres paraules: morir no causa sofriment, el sofriment prové del pensament que tenim a propòsit de la mort. D'això he parlat amb un amic que ara mateix s'ha separat. Coincidim en que els pensaments són el seu principal enemic i ha d'aconseguir regular-los. 

Evidentment, cal gaudir de les petites coses, estic d'acord....Però sigam seriosos, això de pensar que anant a la universitat aconseguirem ser feliços, això no és així. Deixem també de pensar que trobarem la felicitat quan tingam un bon treball, això són bajocades...La felicitat és un terme que hem inventat i l'hem fabricat a la nostra mida: veritat que una persona de Costa de Marfil, no pensa igual que nosaltres sobre la felicitat? I una dona de Kabul?. Els humans som éssers complexos, iguals en moltes coses però també distints.... Cadascú decideix que vol fer amb la seua vida, però en la mesura que siga possible, com que som animals socials, estaria bé que practicàrem la virtut, que regulàrem els desitjos, que disfrutàrem de determinats plaers i que aconseguírem contemplar allò que ens envolta, ara sí; eixes petites coses de les que parlàvem abans. I deixem-nos de buscar la píldora correcta:  la dosi exacta dels ingredients l'ha de descobrir cadascú a través de la seua existència. Això sí, pense que la prudència és molt important en aquest quefer: cal aprendre a detectar allò que ens ompli, allò que ens fa bé i allò que ens fa mal. De fet, la saviesa, virtut més important segons alguns filòsofs clàssics, ahí també hi juga un gran paper. El problema, possiblement és que els humans confonem felicitat amb benestar i oblidem que la felicitat no és un estat, sinó més bé és el fi que perseguim totes les persones. Resulta normal que tots necessitem millorar en algun aspecte de cara la felicitat, això és així perquè la felicitat no és un estat anímic. 

A propòsit de la felicitat, sempre hi ha hagut gent seriosa que ha reflexionat sobre aquest tema, però com en tots els àmbits, molts s'han dedicat a fer caixa. Molts coachings són experts en explicar-nos com ser feliços, sigau prudents i valoreu-ho... Però no sigam ignorants: actuar és triar i cadascú tria com pot, com vol i com li apeteix....Ara bé, si ho voleu facilet, doncs al mateix telèfon mòbil podreu descarregar-vos alguna que altra aplicació per ser feliços. Però ja us dic, el secret està en trobar cadascú la dosi exacta de cada ingredient i inclús així, sempre ens faltarà alguna coseta perquè la felicitat no és un estat sino un fi al qual tendim tots els humans. Mai serem completament feliços, això forma part de la normalitat, però sí podem trobar els ingredients personals que ens orienten cap a l'objectiu...

De totes maneres, vivim en la cultura de la rapidessa i si confieu amb això del fast food, doncs ja sabeu: pagueu a algú que us explique com ser feliços i a la marxa... Amb un bon coaching, una mica de regeeaton lento i quatre bones selfies a la xarxa social, tot solucionat... 

.
Busqueu la felicitat i si no la trobeu, tranquils, és inaconseguible.

TUTORS I TUTORES

Els tutors i les tutores són uns treballadors dels qui ningú mai en parla. Però fixem-nos com, aquestos professionals a més d'exercir la docència en diferents nivells i especialitats, tenen també una funció psicopedagògica i de responsabilitat amb el seu grup classe. Han de vetllar pel bon rendiment acadèmic i sobretot pel bon clima de treball a dintre de l'aula.

En eixe temps lectiu dedicat a la tutoria, solen escoltar coses molt desagradables: Que si este professor explica mal, que si l'altre no ens puntua bé, que si esta professora té molt mala llet i ens ha parlat malament... A més, els tutors també parlen molt amb els pares i aquestos, de vegades, sobreprotegeixen massa els seus fills: Que si el meu fill està tots els dies estudiant, que si la meua filla dedica temps però no entén com explica l'assignatura eixe professor... Però clar, açò és inacabable, si els joves se n'adonen que els pares baixen la guàrdia, aleshores ja han aconseguit una bona manera de justificar la falta de treball.

Doncs així són les coses: cada cert temps apareixen alguns pares tocacollons....Sí, ja sabeu a qui em referisc, són eixos pares que únicament gaudeixen generant una guerra en la que mai guanya ningú. Sigam sincers, hi ha pares que no entenen el joc de l'educació i consideren que estan en un concurs de debat on sempre han de donar els arguments més potents, en favor del seu fill o filla. La sobreprotecció està a l'ordre del dia i no s'acaba d'entendre, amb claredat, quina és la funció que té l'escola i quina és l'obligació i responsabilitat que tenen els pares a casa. No s'acaba d'entendre clarament això d'ensenyar i educar: el xiquet ha de vindre de casa, sempre que es puga, amb determinats valors interioritzats.

Fixem.nos com, el bon tutor o la bona tutora, encara que prenga nota d'aquelles coses importants que comenten els seus alumnes a la tutoria, mai emet un judici de valor que puga perjudicar de manera negativa a ninguna de les parts. Els bons tutors o les bones tutores mai fan o mai haurien de fer un mal gest o pronunciar una mala paraula sobre un company o companya... A més, si no es demostra el contrari, els tutors solen confiar plenament, almenys a priori, amb els seus companys de professió....Cal dir també que no es tracta de donar la raó o la culpa a ningú, més bé, es tracta de solucionar conflictes que surten entre ells mateixos però també, cada cop més, entre alumne i professor.

Un bon tutor o bona tutora és també conscient de la societat en la que vivim, una cultura amb recursos materials però tan plena d'estímuls socials que no resulta gens fàcil motivar els alumnes i tampoc resulta massa fàcil això d'estar motivat. Els alumnes són menors i no poden, ni deuen, dirigir aquesta orquestra que és l'educació.... Ara bé, també és veritat que cal trobar un clima òptim en el que ells puguen exposar els seus problemes o inquietuds i conseguentment poder solucionar-los amb ajuda dels docents.

Mai m'han agradat els tutors que desqüalifiquen un company de professió davant els alumnes, que fan cas a tot allò que escolten d'ells sense analitzar-ho, que actuen fent la pilota a la família. En definitiva, són les tutors que no focalitzen l'atenció en allò esencial: aconseguir un bon clima i rendiment del seu alumnat. Mai m'han agradat els tutors que oculten determinades converses creuades amb família, cap d'estudis i director sobre alguna temàtica relacionada amb el professor. El treball ha de ser transparent i totalment ordenat, les cartes que juguem han d'estar totes damunt la taula i salvar la dignitat de tothom.

Els tutors i les tutores treballen amb alumnes que es juguen un futur però també amb professors que mereixen un gran respecte. Tracten amb pares i mares que volen el millor dels seus fills però també amb professionals totalment qualificats. Els bons tutors, opten pel diàleg formal i amistós quan hi ha un conflicte que resoldre. Els bons tutors i bones tutores són persones que convé cuidar en aquesta societat perquè no prejutgen, no ataquen, no apunyalen, no traïcionen... Els bons tutors, aconsegueixen aparcar a un costat la simpatia o antipatia que senten pels seus alumnes o pels seus companys de feina.

I a les mares i pares que critiquen des del palco vip, a aquells i aquelles que des del banc de la plaça, dediquen vesprades senceres a la xafarderia, sols els diré una cosa: es tan còmode parlar, es tan fàcil queixar-se... Allò difícil és col·laborar, allò complicat és estar pendent i realment preocupat per la formació dels teus fills. La tasca del tutor és realment delicada però cal dir que també és molt satisfactòria, això sí, estes coses funcionen així: una de cal i una d'arena.