NO TINGUES POR JAUME

Anna és una jove estudiant de Segon de Batxillerat. El seu xicot és 4 anys major que ella. Carles és un xic molt atractiu físicament, encara que un poc materialista. Anna passa un temps dubtant sobre els seus sentiments de cara ell i finalment decideix deixar la relació. Realment, està madurant i se n'adona de que no està enamorada. Reprén una bonica amistat amb el seu company Manel. Manel té 17 anys, canta en un grup de rock, és una persona molt tranquil.la i interessant. La creativitat del jove Manel fascina moltíssim a la jove protagonista. En el moment en que coneix la malaltia del seu professor Jaume, es dedicarà molt a ell ajudant-lo a ser més valent i a concebre la vida des d'una altra perspectiva.

TELEVISIÓ INDIGNANT

El passat divendres anàrem a dinar al casino Lliberal d'Algemesí, alumnes de Primer d'ESO i professors passàrem una estona agradable. Realment cal acompanyar els nanos, no solament en l'educació sino també en l'alegria festiva de que s'acaba un altre curs. Aprofite per donar-los les gràcies, doncs estagueren fins les 15:15h esperant-nos.

La meua companya Ana Ferrús ens comentà una curiositat que aparegué en Tele 5. Aquesta setmana ha sortit una tal Maria Mora, una "madame" de senyoretes de companyia. Afirmà rotundament que ella anava sobrada i que: "lo que yo gano hoy por estar aquí muchos de vosotros tardaréis toda vuestra vida en ganarlo" Com veieu, aquesta afirmació és fortament agressiva, burlesca, intimidatòria, violenta...Entre nosaltres, pensàrem que el públic hauria d'haver-se llançat sobre ella. Jo, personalment em vaig imaginar aquella escena final del Perfume en la que el protagonista es llança sobre si el perfum i la gent se'l menja sense deixar ni un tros de les seves entranyes. El meu company Daniel Gómez, amb la seua expressió: "Mon dieu" mostrava perplexitat quan Ana i jo li comentàvem el funcionament del Salvame Deluxe: "tots ahí picotejant i diguent barbaritats d'altres persones". Comentàrem també el personatge de Lorena Garcia en la serie televisiva Aida, Lorena és imitada per moltes de les adolescents espanyoles. No obstant, és una série fantàstica que enriqueix a tots aquells que la segueixen. Dani, t'aconselle veure-la, et riuràs una estona..Ja saps: "riu-re's és tan sa com córrer!". El personatge de Mauricio és genial!

Tornant a l'afirmació de la "madame" podríem reflexionar. Es preocupant la situació contradictòria en la que vivim actualment. Per una banda, la situació de crisis actual que sobreentén el valor de l'esforç i de l'esperança que es precisa en l'actualitat. Per altra banda, una televisió en la que es ven un model de persona superficial, absurde, i incompatible amb la situació que vivim en l'actualitat.

Les declaracions d'individus com aquest embruten les ments dels nostres joves. Uns quants ninots televisius, alardegen d'allò que tant costa d'aconseguir. No obstant, sempre quedaran les classes d`ètica i filosofia en les que explicaré la moral kantiana, la intenció moral, l'ètica aritotèl.lica...Mentrestant, els nostres representants polítics van eliminant recursos a l'educació. El mite de la caverna de Plató s'aplica una vegada més a l'actualitat: No serem víctimes de la ignorancia? No interessarà al poder polític i/o econòmic que sigam ignorants?

El senyor Joan Fuster, en un dels seus assaigos de Sagitari parla de la televisió i ens diu que hem d'aprendre a "no mirar-la obedientment". D'aquesta manera aconseguirem -pensa Fuster- veure la televisió inclús com "una font de comicitat". Jo afegiria, per què no transpasem la indignació a les programacions basura? Allò que diu Fuster està bé, però mentre existesca audiència existirà emisió. Crec que és el moment d'aniquilar aquestes programacions basura? M'ajudeu?

ELS PREJUDICIS I MON PARE

Els prejudicis són els judicis que emetem sense coneixer algú o alguna cosa. Moltes vegades hem escoltat: "els alemanys parlen agressiu" o "els italians parlen romàntics" o "els valencians són uns festers" Evidentment, els humans som conscients que són afirmacions errònees, nascudes de la situació en la que ens trobem. No cal entrar en detalls però simplement podríem fer referència a obres de Shakespeare, el romanticisme aconseguí el seu màxim esplendor a l'alemanya del segle XXI. Al segle XVI, tenim una gran col.lecció d'autors i obres romàntiques a la literatura catalana. Els valencians podem aparentar "bastos" però realment tot són prejudicis, solament cal anar a autors com Teodor Llorente. Al segle XVI, la nostra llengua va renàixer gràcies a l'interés per la nació, la natura, els orígens, la llengua, acàs tot això no és romàntic?

No obstant, no ens hem de conformar amb la postura de que resulta inevitable tenir prejudicis. Potser sigui inevitable tenir prejudicis, però resulta molt constructiu fulminar aquells que no són saludables i que a més de crear problemes als altres, també ens creen problemes a nosaltres mateixos. Hi ha persones que prejutgen sense conéixer, i ho fan amb la intenció d'autoafirmar allò que pensen (de vegades inculcat). Inclús hi ha gent que demana opinió a persones de les que ja coneixen la resposta que els donaran amb antel.lació, d'aquesta manera també s'autoafirmen i els puja el ego. No sé si m'explique, però si demanes opinió a gent del Partit Popular de la Crisis posiblement et dirà que la culpa és del PSOE. Si li preguntes a algú del PSOE et dirà que la Crisis és una qüestió Universal i Mundial. Qui té raó? Potser no existesca i que tot siga qüestió de perspectiva. No obstant, resulta intel.ligent escoltar a tot el món.

Persones com Sócrates fan falta en aquest món. Sócrates mai etiquetaba, parlava amb tot tipus de gent independentment dels seus origens o de la seua classe social. Es molt significativa la seua frase: "Sols sé que no sé res". D'aquesta manera obra amb humiltat i amb predisposició d'obrir un diàleg amb qualsevol persona (dialèctica socràtica). Ara me n'adone del pare que vaig tenir, mon pare sempre em deia: "Totes les persones valen igual, les riques i les pobres, allò important és la persona". Ara me n'adone de quanta raó tenia, hi ha gent que és educada amb uns prejudicis i inculca els mateixos prejudicis als altres. Gràcies pare per presentar-me aquest món desde la llibertat i la responsabilitat, gràcies per haver-me donat la posibilitat de ser imperfecte, d'equivocar-me, de caure'm, d'alçar-me, de cagar-la una i altra vegada, gràcies....Acàs això no és normal en una edat jove? Gràcies pare...

Os aconsejo ver el siguiente video. Es un claro ejemplo de lo que nos suele suceder cuando prejuzgamos:

http://youtu.be/fcT0i4KDYDU

DEDICADO A MIS ALUMNOS DE SEGUNDO DE BACHILLERATO

Me gustaría mandar un mensaje de ánimos a mis alumnos de Segundo de Bachillerato. Tranquilos, esto ya se acaba. Estoy pensando en vosotros todos los días. Dentro de poco ya estaréis relajaditos y en la playa.

Espero que os acordéis de vuestros profesores. Siempre os recordaremos. Un abrazo y ÁNIMOOO

CRÍTICA AL FANATISMO DE ROUSSEAU

Es interesante la crítica que realiza Rousseau al fanatismo. Concretamente la realiza en la parte 5 de La profesión de fe del vicario saboyano (perteneciente al Emilio) aunque se ve venir a lo largo de toda su obra. El problema está en que gran parte de los integrantes de la religión revelada son considerados fanáticos. La crítica se realizará pues tanto a la religión revelada como al fanatismo religioso. Para entender esta crítica, es preciso explicar en qué consiste su postura teista, en qué consiste la religión revelada y analizar detalladamente todos aquellos aspectos que son fuertemente criticados. Evidentemente, esto hay que entenderlo dentro de un contexto ilustrado y partiendo de la base que Rousseau es un autor capaz de ver las aristas puntiagudas a la ilustración; hay aspectos que deben una reconsideración.

La religión de Rousseau es una religión de los sentimientos. Rousseau, sin eliminar la razón dará un protagonismo a los sentimientos (la voz del corazón). Este protagonismo será la causa de que consideremosla religión de Rousseau como una religión moral, una propuesta religiosa moral. El "amor de si" y "la piedad natural" forman parte del orden establecido (nos acordamos del "segundo dogma de fe"). El "contento de si", nos indica cuando hemos actuado bien y el remordimiento cuando hemos actuado mal. La regla fácil es la que debemos seguir si queremos actuar sin romper el orden y la armonía establecida por nuestro Dios. Como ya sabemos, Rousseau defiende la existencia de 3 dogmas que unificarán a todos los que pertenecen a una u otra religión.

¿Qué criticará Rousseau de la religión revelada? ¿Qué opinará el vicario acerca del fanatismo? En nuestro libro se critica claramente la existencia de milagros, del cielo y del infierno. No existe cielo e infierno y si existe sólo existe en sentido terrenal. Nuestra conciencia nos dice como debemos actuar, nuestra conciencia nos premia o nos castiga después de nuestros actos, pero no existe un más allá donde esto ocurra, esto es más bien un invento de los humanos. Rousseau, considerará que incluso la gente más malvada siempre ha sentido alguna vez la presencia de estos sentimientos buenos. Sobre este punto convendría una reflexión: ¿Nuestros sentimientos nos dan una información universal acerca de la moralidad de nuestros actos? A veces no resulta tan rotunda y clara la respuesta...

La religión revelada es egoista y degenera el "amor de si" en "amor propio". Además, la religión revelada no acepta otras propuestas motivo por el cual se vuelve fanática. Rousseau las llamará "sectas". Referente a las liturgias, Rousseau considera que no hay que confundir "la celebración de la religión" con "la religión misma". La verdadera religión es aquella que se nos da mediante el culto al corazón, a través del corazón y no mediante mediadores que alteran su significado y su sentido.

Es muy significativa la presencia de "mediadores" en la religión revelada. Las religiones tienen la tendencia de utilizar mediadores para justificar la presencia de Dios. Curiosamente se utilizan como razones las autoridades que hablan sobre el tema: sacerdotes, pastores, libros importantes, profetas....Cuando se dan cuenta que estas razones no son de peso, entonces acuden a considerarse "inspirados" y creen que es Dios mismo el que les habla y se les revela. Aquello que en principio consideraban razón, ahora pierde su peso..

Os aconsejo algunas lecturas:

http://www.contra-mundum.org/castellano/schultz/Bas_Romant.pdf.

http://apuntesdefilosofa.blogspot.com/2009/01/la-teologa-de-rousseau-segn-russell.html (Bertrand Russell es un positivista (mirar positivismo), un pensador que confia plenamente en la razón. Como es de suponer criticará el papel de los sentimientos para llegar a la verdad)

SEGURO DE VIDA?

No és la primera vegada que ve un agent de seguros a casa meua. Vaig deixar que em mostrara tota la seva retafila de propostes fins que em digué: "I el de decesos, el tens?". Em vaig quedar petrificat i mentre li tocava l'esquena li vaig dir: "Mira, en primer lloc et felicite per l'eufemisme, però una vegada estiga mort, que més dóna?" I ell em respongué: "Home, però és una cosa per la qual tots hem de passar i no hem de fugir" Jo li vaig respondre: "Jo fugiré sempre que puga, quan no puga fugir, de res em servirà el seguro". El xic no sabia que respondrem, aleshores em parlà de les cobertures que tenia aquell "seguro de vida". Va fer referència als fills, que si "pediatria", que si "dentista". Immediatament li vaig comunicar que no tenia fills i aquells xiquets que ell observaba fent deures a casa meua eren alumnes i no fills com aparentment semblava. L'home em digué: "Bueno, a nivell individual molta gent se'l fa". Aleshores, el meu cabet es posà en marxa. "A nivell individual? Un seguro? Però què m'aseguren? Una vida eterna?...." Evidentment això no li ho vaig dir, jo sempre amb la cordialitat i guardant la compostura.

Un segur de vida? Quina cosa més curiosa! Què més dóna! Em vaig plantejar si estava seent egoista pel fet de no contractar-me un "segur de vida". Immediatament em vaig enrecordar de mon pare. Ell, mai tingué un "segur de vida", encara que mai en la vida es plantejaren els seus succesors sobre "la dignitat" que mereixia el seu soterrament. Que voleu que us diga, entre familiars ha d'haver certa reciprocitat: allò meu és teu i viceversa. Als meus alumnes els vaig parlar d'una pràctica habitual que una tribu australiana realitzava; la caça. Quan cacen, aquell que aconsegueix la presa no accepta les gràcies de cap persona, perquè les gràcies poden significar que tú no compartiries les viandes si estigueres en la mateixa situació. Vaig donar per suposat que els meus descendents es farien càrrec de mi si em passara algo, almenys mentre hi hagués una quantitat de diners considerable. Xe quines coses!, inclús quan estàs mort et trauen els diners´!

Una vegada em vaig plantejar (de manera humorística) montar una funeraria. El meu germà i jo, al compàs dels cubates montàvem i desmontàvem empreses, una pràctica habitual en els hòmens quan van algo contentets. Imagineu-se una cridada urgent, sona el telèfon: rinnnnn rinnnnnn, l'agafe i responc: "Funeraria los tres muertecitos, ¿dígame?" Estaria bé una funeraria on es concebira la mort d'una manera completament natural, inclús humorística. Per què tots mudats? Per què tots seriosos? Si total és algo natural, tan natural com menjar o respirar...Fixeu-se els majors; ho veuen d'una manera molt més relaxada, mentre caminen conversen sobre temes agraris: que si cal regar, que si els pimentons no m'han eixit com l'any passat, temes mundans...

Es interessant la postura Nietzscheana i existencialista sobre la mort. Cal concebre la vida com un joc, un entreteniment, un passatemps...I la mort? Ningú ha baixat per contar-nos res...De moment, he decidit quedar-me "desprotegit", tal i com afirmen els agents de seguro. Jo em pregunte: Acàs estaré més protegit si pague una determinada quantitat de diners? Si l'ànima és immortal, que més dóna? I si és mortal, què importa? Què paguen els que vinguen darrere, ja els deixaré jo els diners preparadets.

L'INSTINT DE SUPERVIVÈNCIA: EL PARTIT POPULAR

Són les 22:00h, encara no es coneix el resultat electoral. No obstant, les estadístiques apunten a un èxit rotund per al partit popular. Com que aquest blog està bastant enfocat de cara els meus alumnes, pense que mereixen una reflexió personal al respecte.

Actualment vivim en un sistema democràtic. No obstant, tots sabem que és una "democràcia representativa", una democràcia distinta a l'existent en la Grècia clàssica. A l'època clàssica ja hi havia democràcia però aquesta era una democràcia participativa directa. Cal ser conscients que també era restrictiva, quedant exclosos de tota participació les dones, els varons menors de 30 anys i aquells que no eren atenensos o de familia atenensa.

Es bastant curiós com ha anat cambiant el concepte de "democràcia". L'individu no s'identifica amb els assumptes polítics, poc a poc va perdent el seu interés, poc a poc va alienant-se de la seua ciutat, poble o comunitat. Per aquest motiu és una novetat la rebel.lió jove en contra de l'actual sistema polític. La joventut ha de reaccionar! Això sí que és un èxit!

I per què guanya el PP? Cap motiu especial...Jo em pregunte: Per què va perdre fa 8 anys? Tots coneguem la guerra d'Irak i la gran cagada del nostre expresident del govern José Maria Aznar. Una guerra amb la que la majoria no estava d'acord però que decidiren realitzar atentant contra els drets humans: va morir molta gent innocent, també xiquets. ..I ara, per què guanyarà el PP? Per la crisis econòmica. Vivim una crisis econòmica i l'home (tal i com deia Darwin) "lluita per la supervivència", és un instint innat. Com que l'ésser humà pensa, aleshores es planteja: "vaig a canviar de polític i a vore si així tot aquest problema es soluciona"

Cal coneixer l'ésser humà per entendre els motius que porten al PP a guanyar les eleccions. Les persones, per natura s'avorreixen, de fet ho podem comprovar en el nombre de separacions a l'Estat Espanyol (50% de les parelles). Les persones ja no són unipartidistes, ja no segueixen les tradicions sino que s'avorreixen i cambien de xaqueta amb facilitat. Però no solament estan predisposats a canviar de partit, sino que tampoc volen arriscar-se, motiu pel qual existeix un bipartidisme clar (PP i PSOE). Estaria bé que es trencara aquest bipartidisme d'una vegada per totes!

Després de les lectures dels clàssics, em decepciona el panorama polític actual així com també el "modus operandi" dels nostres representants. "La política", com el nom indica, és el estudi d'allò públic, la disciplina que s'ocupa d'allò públic, de la ciutat. Els grecs es reunien a l'àgora i allí dialogaven hores i hores per tractar qualsevol tema d'interés general per a la ciutadania. Què fan els nostres representants? Es llancen pedres i curiosament mai es posen d'acord en res. La crispació política és una autèntica pena! Es patètic veure'ls discutir, hauria de ser obligació que es posaren d'acord quan es tracta de problemes greus per a la ciutadania. Es curiós, com a qualsevol feina ens sentim obligats a pactar i els nostres polítics sempre estan en total desacord. Qui no és fia no és de fiar!

Ara em pregunte una cosa: Qui té culpa de la crisi? El PSOE? Acàs el PP no va fer grans cagades immobiliàries a la comunitat valenciana? Sóc dels que pensen que "la crisis" és un problema que hem creat entre tots i no únicament un partit polític. Un problema mundial que es veia venir ja fa molts anys i que existeix a tots els paissos del món. Hi havia un filòsof (Hegel, crec que era) que deia: "Es la història la que determina el pensament de les persones". Traduït al nostre llenguatge, podríem afirmar: "en funció d'allò que succeeix, la gent vota a un lloc o a un altre."No obstant, com deia Nietzsche, sempre hi haurà camells, ànimes quietes, que obeeixen la doctrina d'un partit sense rexisma. Açò si que és una autèntica pena!

Es pura casualitat que guanye el PP o guanye el PSOE. Els ciutadans, voten influïts per molts factors, però sobretot moguts per la supervivència. Clar està que el prolongament de la jubilació als 67 anys també ha influït i l'alta tasa d'atur...Jo em quede amb allò que han fet molts joves de l'Estat espanyol. Milers de joves s'han reunit en totes les ciutats, reivindicant una major democràcia i criticant l'actual existent. Això sí que és un èxit: la joventut es rebel.la, com a l'època hippie. Mon pare ja ho deia: "quien no llora, no mama". Es preocupant la situació, semblem robots teledirigits, camells obedients, gent que no reflexiona sino que es genuflexiona!

EL SUPERHOME I LA SUPERDONA.

Cada persona té un model de vida distint, però si ens fixem, solem compartir un mateix esquema, un mateix còdig moral que es concretitza en la vestimenta, el protocol, la correcció...Realment, pense igual que el filòsof alemany Friedrich Nietzsche. Ell, considerava que durant gran part de la història (referint-se sobretot a occident), els humans hem viscut com a "camells". El camell representa l'obediència i la resignació. Aquesta manera de viure provoca cert desencant en l'ésser humà que acaba veient la seua manera d'actuar, com una manera de viure massa convencional, molt poc creativa, poc activa i avorrida. Quanta gent hi ha que actúa convencionalment i de repent, realitza un canvi radical en la seua vida. Deixem-nos de generalitats: quanta gent es divorcia després de molt de temps amb una vida "aparentment" modèlica? Es comenta que quasi el 50% de les parelles espanyoles acaben separant-se.

Nietzsche, realitza un bon diagnòstic sobre la situació actual en la que ens trobem. Els occidentals vivim en la ignorància, ens creem unes convencions i donem per sentat que coneguem allò universalment vertader. Per a què negar-ho, els humans tenim eixe defecte; ens sentim protagonistes en aquesta pel.lícula que és la vida. Sempre ho he tingut molt clar, som l'animal més destructor i autodestructor del planeta terra.

No obstant, estem equivocats. La veritat és perspectiva, cadascú de nosaltres observa el món desde la seua pròpia realitat. La realitat sensorial i psicològica és distinta en cadascun dels nostres casos. Cada persona té una única percepció sensorial, totalment única. A més, tots tenim el nostre món anterior que ens condiciona a la percepció que pugam tenir. La percepció que la gent puga tenir de la meua persona serà distinta en cadascun dels cassos. A més, una mateixa persona experimentarà distintes percepcions de la meua persona al llarg de les nostres comuns biografies.

Tornant a la filosofia de Nietzsche, em sembla interessant tant el seu diagnòstic com la seua teràpia de la situació existent. Cal deixar de ser camells, convertir-nos en lleons i després en xiquets. L'analogia és clarament significativa: el camell representa l'obediència, el lleó la crítica i enderrocament dels valors inqüestionats durant tant de temps i el xiquet aquell creatiu, lliure que pren la vida com un joc i un divertiment. Si ens fixem, Nietzsche no solament realitza una proposta particular sobre la moral i el seu model de comportament, sino que traça una realista història de la filosofia occidental. Dualisme de mons en Plató, Igualació entre món intel.ligible i Déu en l'Edat Mitjana, secularització de la moral en Kant i finalment el nihilisme: època de Nietzsche.

La pregunta seria: Podem viure en un món nihilista? Es posible actuar com el superhome? Nietzsche considera que "el superhome" s'enfronta al "darrer home", aquell que obeeix sense rexismar els imperatius. Entre les característiques del superhome podem destacar: lluita, valentia, consideració del dolor com a part de la vida, instint de superació, voluntat de poder, vitalitat...La pregunta seria: Es possible viure amb el model del superhome? Desvirtuaríem les relacions humanes? Nietzsche considera que l'home ha de ser més "dionisíac" i menys "apolini", l'home ha de seguir més les seues passions, els seus instints, els seus sentiments. Aleshores què seria allò moral en Nietzsche? Allò que és moral per a cadascun de nosaltres! L'home ha de tenir la "voluntat de poder" per a crear el seu propi món, no concebint-lo com un mitjà per aconseguir alguna cosa, sino exclusivament com un joc, un divertiment, un fi en si mateix. Nietzsche recurreix també a l'analogia de la vida com una obra d'art.

A simple vista pot semblar un plantejament utòpic, però Nietzsche és bastant realista. Quan més majors ens tornem, més esclaus de la vida som, més esclaus de les nostres pròpies idees. Els xiquets viuen al dia i s'entreguen completament al present. Un company filòsof em digué l'altre dia: "Sergi, l'ètica Nietzscheana no és posible!" Jo li vaig contestar: Està clar que les convencions són necessàries, però de tant en tant hauríem de ser algo dionisíacs. De fet, els humans hem inventat les vacances...Per què? La resposta és evident: és una necesitat...

Abans d'acabar m'agradaria fer una reflexió sobre la locura i la voluntat de poder. Nietzsche, considera que ens hem d'encarnar en un tipus especial d'home: el superhome. Tornant altra vegada a la veritat com a perspectiva, una persona amb "esquizofrènia" percep la realitat desde un altre punt de vista. Una deficiència en un neurotransmisor neuronal, determina la nostra percepció. Una de les malalties més desconegudes! La qüestió seria ara: Quina percepció és l'adequada? Estic segur que Nietzsche ens contestaria que es tracta de percepcions distintes, a més ens donaria molt bon consell: Mai ens hem de rendir! Som superhòmens! Perdoneu-me les dones: També sou superdones! Rendir-se és de covards i de persones febles!

"La madurez del hombre es haber vuelto a encontrar la seriedad con que jugaba cuando era niño."

Vos deixe ací uns Lynks que poden servir per treballar l'ètica en Nietzsche:

http://www.youtube.com/watch?v=EjJ2T0-eo7w

¿Es posible vivir siguiendo el modelo del superhombre? Mira el video y razona la respuesta.

http://www.youtube.com/watch?v=EdvLNXy_Ll8&feature=grec_index

http://www.youtube.com/watch?v=oAGiPZO-d_Y&feature=grec_index

A MIS ALUMNOS DE PRIMERO DE BACHILLERATO

Podéis responder la cuestión aquí mismo. Espero que aprovechéis y la hagáis correctamente. En las próximas sesiones, se trabajará el comentario de texto. Aprovecho para deciros que el Plan lector continuará a nivel individual. El próximo día tomaré nota del horario de entrevistas personales. Antes de Junio deberán estar todas las entrevistas realizadas. El próximo día os digo la nota de los ensayos, quiero leerlos tranquilamente este fin de semana. Os dejo una cita filosófica para que on animéis en época de exámenes:

"Me puedo caer, me puedo herir, puedo quebrarme, pero con eso no desaparecará mi fuerza de voluntad"

Madre Teresa de Calcuta

GRANADA, SABE MIXTA y SOY DE CHECOSLOVAQUIA

Després d'arreplegar a Rafa de Cullera i a Jose de Benissa començàrem el llarg viatge cap a Granada. Realment no ens donà temps a visitar res, no obstant, compartiré amb vosaltres alguna de les meues experiències i pensaments.

Es molt atractiu el paisatge tal i com vas acostan-te a Granada: Tot ple de montanyes i Sierra Nevada (encara nevada). Una vegada arribàrem a Granada, em va sorprendre el vestuari dels joves; completament alternatiu. Encara estic rient-me d'aquella conversa que simulà Rafa:

- "Ie, on estàs"
- "Estic regant però ara acabe i vaig".

La gràcia estava en que teníem la sensació de que qualsevol vestimenta era adequada per sortir de festa en aquella meravellosa ciutat. La gent jove caminava pels carrers amb bosses, amb xandal, cadascú amb el seu estil particular. Potser fos el cansansi el que ens va traure eixe somriure tan exagerat. I bé, ja érem a Granada, la ciutat mora... Em vingué al cap la canço: que vaig cantar mentre conduïa: "Granada tierra soñada por mi, mi cantar se vuelve gitano cuando es para ti....Mi cantar, flor de melancolíiiiiiaaaaaa" Vos deixe la versió de Plácido Domingo per a que la difruteu:



Després de dinar, vaig pegar una breu volteta pel centre. Vaig observar que la gent vestia molt elegant. Em donà el temps justet per fer-me un cafenet en una d'aquelles terrases que donen a la Catedral, m'acompanyava la veu flamenca d'una cantant que animava als clients. Vaig fer una fotografia d'aquell moment, que penjaré al passadís de ma casa, vaig comprar una coca (que ja he compartit amb les meues nebodes) i un plat de ceràmica andalusa per a ma mare que deia: "Dale limosna mujer que no hay en la vida nada como la pena de ser ciego en Granada" Evidentment és una ciutat que té una part històrica molt encantadora. No obstant, podria estar molt més néta...

Estagué molt bona l'amanida aquella del dinar i també aquell paté que degustàrem tots els companys. Mateo deia que era de gambes, jo deia que era de salmó. Finalment, per sortir del dubte Mateo li preguntà a la cuinera i res: No era ni de salmó, ni de gambes, sino de pavo. Va estar molt bé conversar amb Francisco i amb Mateo. Mateo em semblà un tio interessant, Francisco un home molt natural.

Un viatge com aquest dóna molt per parlar. Recorde quan vaig anar a Guardamar amb el meu company Enrique Sanchis. Vàrem conversar sobre moltes coses que en el dia a dia no dóna temps per parlar. Tots hauríem de fer algun viatge llarg de tant en tant amb els nostres amics, és una bona teràpia per traure allò que tenim dins i per escoltar els altres...A més, els viatges et donen temps per estar en silenci, per reflexionar, per pensar, per imaginar, per observar, per contemplar....

Una de les converses interessants que tinguérem (tant a l'anada com a la tornada) va ser el tema dels anuncis de la cervessa Mixta. Els vaig contar que hi ha concretament un anunci en el que surt un home ballant i cantant "Si el Checo viene de checoslovaquia, el chaleco viene de Chalecoslovaquia" Com que de manera verbal no es pot plasmar la música, vos deixe ací el video per a que reflexioneu (també val riure's val?). Com veiem, la marca Mixta intenta afectar (i ho aconsegueix) al receptor encara que siga amb coses que no tenen "ni trellat ni forrellat".

Els guionistes Mixta saben molt de l'ésser humà. Els humans necesitem sorprendre'ns, necesitem riure'ns i no és precís que siga amb arguments o acudits racionals. De vegades, el poc trellat, el sense sentit (qualsevol parida) és suficient. Moltes vegades, ens oblidem que no solament som racionals sino que també som animals i necesitem deixar-nos portar. Ens oblidem també de que som persones amb sentiments, amb emocions, que tenim una part no tant racional i dionisíaca arraconada. Els meus alumnes de 4 d'ESO C també gaudeixen dels anuncis Mixta, aprofite per saludar.los.

Els anuncis Mixta poden convertir-se també en referent de les nostres vides. Una vida sencilla i modesta, una vida sense complicacions. Sense enganyar, sense mentides, sense falsetats, un comportament directe..."Sóc el que veus" i res més. Els anuncis Mixta poden ser un referent vital de comportament. Som sencills? Aparentem algo distint? Per què? Ens posem una màscara per viure en societat?

Vos deixe un video per a que contempleu l'Alhambra, una autèntica meravella.

HEM CONEGUT AL SUPERHOME

Ací em teniu a mi, algo cansadet...
(Escalant una cova falsa al museu)

Avuí hem quedat el meu amic Helios, Yasmina i el que vos escriu a la porta de ma casa amb la finalitat de realitzar una ruta de senderisme. Hem pujat al cotxe i ens hem deixat portar per la intuició, finalment hem arribat a Barx, em semblava un lloc atractiu per veure.

Hem arribat a Barx i hem entrat al refugi d'informació. Tot siga dit, allí dins hi havia dues xiques simpatiquísimes. Es molt bonic trobar-se amb gent així! Només hem començat a caminar hem vist un home al qual li hem demanat consell (els peregrins han de parlar, sino és un avorriment!). L'home ha sigut molt cordial i ens ha explicat la ruta a la vegada que ens acompanyava. Evidentment, s'ha sobreentés que anàvem a fer-la junts...

Fins aquí tot molt bé, l'home ha anat agafant confiança, l'home xarrava i xarrava, un poc massa potser: que si la filla té 7 guitarres, que si ell és un gran executiu, que si l'altra filla té un violí del segle XVII de 12000 euros...L'home parlava i parlava, nosaltres anàvem cansant-nos no solament físicament sino també d'espèrit. Una mirada de complicitat ens sobrava per asegurar-nos que l'home estava siguent un poc massa pesat..

Mai m'ha agradat etiquetar a les persones, però és inevitable: era un d'aquells que parlen, parlen i mai escolten. Que si la coca-cola és roín, que cal ser naturista, que si les plantilles han de ser de tal forma, que si les sabates han de ser de sola dura, que si ell no beu mai alcool...Finalment, hem arribat a una zona xulísima...Un paisatge atractiu; d'allà dalt del Mondúver es veia Cullera, Tavernes, Gandia, inclús ens ha asegurat l'home que també es veia Eivissa.

Hem continuat i el meu amic Helios, ha començat a defensar una postura clarament casallera: "Si home, la casalla està feta de brosses!"...I l´home responia: "Si però amb gran destilació" Ell repicava: "Al meu poble, la casalla és com l'aigua i es beu a "palo seco" " Jo, desde el silenci, he captat el missatge: Helios volia punxar-lo: "Xe, que bo estaria un porquet jabalí a la brassa" I l'home com que era vegetarià no ho veia massa clar...Està clar que l'home necesitava no solament parlar, sino també sentir-se val.lorat: "Tinc 4 pisos" "Vaig a comprar-me un pis en la zona de la Plaça Catalunya" I res, ahí no he pogut quedar-me callat i li he dit: "Vosté és un home molt afortunat" I ell ha repicat: "Jo vaig renunciar a una plaça d'Inspector d'Hisenda...Ahí ja m'ha deixat paral.litzat i ha he pensat: "Menudo fantasmín". Però bé, són coses de la vida, cadascú té la seua història..Casualment no ens ha parlat de la seua dona, potser siga un home que precise estima, carinyo, ternura, a saber...

Hem arribat a una font "Font del Garrofer" on hi havia unes xiques amb un gos. Per cert, el gos es deia Elvis. Ens hem aturat per beure i ens hem sentat una estona...L'home semblava ja un malson, deia que havíem de continuar i que aturar-se era perjudicial...I res, hem continuat fins al lloc on havíem iniciat la ruta...

A l'arribar ens hem acomiadat de l'home i hem entrat al museu d'entrada on hem conegut un poc més d'aquest paisatge...En conclusió, hem realitzat una ruta de 6 km. Hem començat a les 11h fins les 14:00h...Una ruta dolça, molt sencilla per camí i senda fàcil. Algunes escales repentines que et fan sudar...

Com a conclusió, ha sigut un dia bonic, he gaudit dels meus amics i he comprovat una vegada més que el món està a gom a gom de persones que necesiten parlar i sentir-se val.lorades... Finalment, hem visitat el Port de Gandia i ens hem pres una cervesseta...