MENT SANA IN CORPORE SANO

Molts de nosaltres alguna vegada ens hem plantejat perdre uns quilets acumulats per la bona vida o la inactivitat física. Es important comprendre l'ésser humà i reflexionar sobre els motius, les causes i les conseqüències que tenen plantejar-se aquesta sentència: He de perdre pes! o He de posar-me en forma!

L'ésser humà en els seus orígens prehistòrics, caminava contínuament per aconseguir la seua subsistència. L'homínid havia d'aconseguir una presa, devorar-la i compartir-la amb els seus. Hi ha proves suficients que justifiquen l'època nòmada i sedentària de la subsistència. Al Paleolític l'home caminava i corria moltíssim i ho feia generalment descals, sense sabates. Ja sabeu que no existien les Nike i tampoc existien les Reebok, ni tampoc les Adidas. Puma tampoc hi havia, alguna fera sí que hi havia, totes elles en el seu estat natural, com l'home mateix.

L'altre dia em vaig trobar amb un amic Robert pel carrer. Robert em comentà sobre la manera que tenien els prehistòrics de caminar. Curiosament ho feien diferent a nosaltres, xafaven la planta del peu, nosaltres solem xafar més el taló, hem cambiat la manera de caminar i de córrer. A més, jo em plantege: Caminem el suficient? L'ésser humà i els seus orígens estan fets, deia Robert, per caminar i per córrer. Si observeu estudis de la prehistòria comprovareu que apenes hi havia obesitat i menys encara obesitat mòrbida. Bon senyal, no? Les clíniques estètiques i narcotraficants del cos no existien, no feien falta.

La nostra biologia va encara més lluny. No sé si haureu sentit parlar de la serotonina, un neurotransmisor que s'encarrega de la felicitat. Hi ha uns medicaments receptats per a persones que o bé per causes accidentals o bé de manera crònica necesiten medicar-se per ser mínimament feliços. L'altre dia vaig contemplar com una professora de la universitat, Carmen Cubell, insistia en la recurrència que tenim els humans d'acudir a la psiquiatria. La professora feia referència al llibre Más Platón menos prozac. No obstant, jo em pregunte: La senyora Cubell coneix el problema que algunes persones tenen amb els neurotransmisors? Acàs no coneix les causes biològiques i no solament medioambientals de les malalties mentals? No és "moco de pavo", algunes persones ho passen molt mal i necessiten obligatòriament seguir unes pautes rutinàries de medicació. Amb la medicació s'aconsegueix equilibrar els nivell de serotonina i d'altres neurotransmisors. No m'agradà gens la seua intervenció televisiva, no pense que els humans busquen la manera més fàcil de ser feliços, posiblement siguen els mecanismes de poder els que ens manipulen i ens teledirigeixen cap a un món totalment artificial i aniquilador de valors.

Caminar, fer bicicleta, anar al gimnàs, tot això ens farà segregar endorfines (entre d'altres coses més), Les endorfines són petites proteines que s'estimulen a l'hipòfisis. Quan fem esport la hipòfisis (situada al cervell) és estimulada i es segreguen endorfines. Es d'aquesta manera és com arribem al benestar mental i físic. De segur que tots hem experimentat la sensació que se'ns queda quan sortim de la dutxa després d'una bona sesió esportiva. Relaxant, veritat?

L'alimentació també és important. El Calci, la Vitamina C, el triptòfan, el magnesi i el Potasi són sumament importants. No es tracta de fer un estudi biològic de tots aquests nutrients. Solament vos faré una pregunta: Veritat que vos cambia la cara quan vos cuideu en l'alimentació? L'alimentació rica en grasses és especialista en anestesiar la nostra vitalitat. Ja sabeu, cal menjar bé, a València tenim la dieta Mediterrànea, no cal anar massa lluny: bona cosa de brossa i fruita...

No hem d'oblidar l'ambient que gira al voltant de tot açò: amics, familia, treball...L'ambient és determinant perquè actúa com a col.laborador o enemic del benestar final. De vegades tenim la posibilitat de triar i el.legir un camí o un altre. Està clar que tots els camins acaben ensenyant, però ahí hem d'estar nosaltres per el.legir allò que considerem millor. L'aventura dependrà de les nostres el.leccions i les el.leccions dependran de les nostres decisions. Les decisions vindran molt determinades per la situació que ens envolta i la situació no sempre es pot triar. Posiblement calga que ens relaxem, però no obstant, també cal actuar. Actuar és triar!

ENS N'ANEM A LA RÀDIO...

Hola amics;

Simplement comunicar-vos que demà día 2 de Setembre a les 17:00h em fan una entrevista a swing radio. Porte un temps escrivint un llibre i comentaré alguna cosa al respecte. A més, també presentarem el pròxim programa de ràdio Café Filosòfic que els nostres alumnes de Batxillerat realitzaran durant el Primer Trimestre.

EMISORA:

swingradio.es

(Canal principal).

Hora: 17h.

RATÓN CONTRATACA

Fa quasi tres anys, un bon alumne em motivà per a que escriguera un article sobre la festivitat taurina. Aprofitant que els alumnes s’interessaren per aquesta temàtica, m’hi vaig llançar amb el títol de Bous a Algemesí, tot centrant-me exclusivament en la modalitat de la correguda de bous.

En aquesta ocasió m’endinse en el món taurí empentat per la polèmica de la setmana protagonitzada pel bou suecà Ratón. Com més gent mata, més “caché” té, coses d’aquesta paradoxal festivitat. De fet, a Xàtiva, l’animal s’acaba de cobrar la vida d’un jove algemesinenc de 29 anys (amb una discapacitat del 65% i segons sembla, amb unes copes de més). A Canals inicialment es presentava com a reclam indiscutible per a la fira de Setembre d’enguany (“A punto de retirarse de las plazas puede ser la última oportunidad de ver a Ratón en acción...”). Després de la tragèdia, les autoritats municipals han reculat; el proper 24 de Setembre reapareixerà però ho farà a mode d’homenatge i evitant qualsevol contacte amb els humans. A Sueca, després d’una reunió extraordinaria i matinal, s’ha confirmat la seua participació el proper 10 de Setembre, això sí, extremant també les mesures de seguretat i com ha transmés l’alcalde de la població Salvador Campillo: “l’exhibició es reduirà a “uns quants minutets i ja està..”. No oblidem però, que els riscos i els beneficis econòmics són tots per al ramader; quan està Ratón la caixa s’ompli ja que la seua cotització és deu vegades superior a la de qualsevol altre bou.

Permitiu-me que torne a les corregudes, no ho puc evitar, em recorden als gladiadors de l’època romana, l’escenari és similar però la diferència està en que en el primer cas no es tracta de dues persones obligades a lluitar en igualtat de condicions sino d’una persona completament armada amb un animal fort però totalment desprotegit. Alguns juncaleros diran: la balança està igualada i el “torero” és un mestre que arrisca la vida davant d’un animal ferotge i perillós. Però si la vida és el valor més important per què no s’aprecia un poc més? No oblidem que el destre no treballa en solitari sino que sempre disposa d’una quadrilla: banderillers i picadors que ajuden en la faena, que és com ells anomenen a la salvatjada sanginària que propicien a l’animal.

Molts consideren la festa taurina com un art. Si entenen com a art el domini d’una tècnica, està clar que és un art com també ho seria (per analogia) un assasinat d’eixos del CSI. Però si entenen que s’està fent una salvatjada amb l’animal, potser s’haurien de repensar l’afirmació inicial. Alguns encara justificaran aquestes bestieses tot dient que hi ha animals genèticament predeterminats per a la plaça. Un argument similar es tenia dels humans en temps de Hitler, quan consideraven als jueus com una raça inferior sobre la qual es justificava la tortura i l’extermini. Ara que també es parla dels drets dels animals i dels drets medioambientals, seria el moment oportú per a redefinir el concepte “d’animal” o pot ser caldria, senzillament, posar-hi una clàusula on s’explicitara “l’excepció dels bous confirma la regla”. De no ser així hauríem de replantejar-nos una redefinició de l’home com “animal irracional”. Em sorprén com molts justifiquen la seva insensibilitat acudint a la tradició: “això sempre s’ha fet i és la festa espanyola” Què no escolteu com brama? No veieu la sang? Es qüestió de reeducar la mirada!

En aquell article Bous a Algemesí em vaig limitar a exposar les distintes opcions sense decantar-m’hi massa, ja que tenia plena consciència del valor cultural que tenien els bous per als habitants d’Algemesí i, concretament, per als meus alumnes. Però després d’haver analitzat el tema amb ells, pensant en el bé dels animals i sobretot en el bé humà, em resultaria imposible trobar arguments sòlids que em portaren a defensar aquesta festivitat taurina.

Alguns diran que els bous al carrer no són com les corregudes, que als bous al carrer no es maltracta els animals com a les corregudes, que existeix el factor risc, de la mateixa manera que passa amb l’arxiconeguda cordà, on sempre hi ha un porcentatge real de perill. Però si el que asisteix és major d’edat i ho consent, no es pot fer absolutament res. Al meu poble ja és històrica la frase qui no vulga pols que no vaja a l’era. Des d’aquesta perspectiva, doncs, em plantege diverses qüestions: com controlem si el que entra a la plaça va begut? Posem un control d’alcoholèmia i una patrulla de la Guàrdia Civil? I si té una minusvalidesa psíquica? Habilitem una unitat de salut mental a l’entrada de la plaça taurina? El mateix Nietzsche ja ho deia: “l’home està limitat fisiològicament”, tenim els sentits tan “toscos” que mai atraparem la realitat que ens envolta. No obstant, incorporant unes estrictes mesures de seguretat i implantant cursos obligatoris de formació per als participants, la responsabilitat recauria més sobre l’individu. Ja està bé de veure gent passejar-se davant del bou com si estigués al Grand Prix!

El futur de Ratón no dependrà ni de les decisions municipals ni del seu propietari Gregorio de Jesús, propietari del bou, sinó de la limitada vida laboral de l’animal. Qualsevol empresari ganader aprofitaria al màxim el moment de vacas gordas. A més, ara es vendran bancs de semen -fins i tot ja s’està parlant de clonació-, es fecundarà i s’obtindrà una descendència forta i conseqüentment perillosa. Com seran els ratolinets? Cregueu que aquesta festa mereix la pena? Es posible conservar la tradició evitant la tragèdia? Es millor erradicar aquesta festivitat? Considereu una irresponsabilitat la decisió presa a Sueca i a Canals? Vos convide que respongueu vosaltres; això sí, feu-ho sempre des de la racionalitat i amb espèrit crític. Perquè al cap i a la fi, quanta gent hi manté rígida i intacta la seua tesis sense haver invertit ni tan sols cinc minutets del seu temps a reflexionar sobre el que pensa? Ja ho deia Kant: “Es tan cómode ser menor d’edat”.

CAMÍ DE SANTIAGO...

En primer lloc m'agradaria agrair a tots aquells que m'han trucat felicitant-me sobre l'entrevista realitzada ahir a Ràdio 9. Ja sabeu que la temàtica era: Què significa per a tú el Camí de Santiago?

En primer lloc, vaig explicar algunes qüestions tècniques: En què consisteix? Què significa? Quines etapes hi ha? Com són els albergs? Què es necesita? Concretament em vaig centrar en el Camí Francés que és concretament el que enguany m'ocupa. (Desde Roncesvalles fins a Santiago)

La meva intervenció fou prou extensa. Hi havia molts temes que volia desenvolupar. En primer lloc; la potenciació dels valors morals. Al Camí, s'exalten tots aquells valors que tan en detriment estan en la cultura actual: la solidaritat, l'amistat, la confiança, el coratge, la superació, la llibertat....No existeix la competitivitat, fer el camí no és cap competició, més bé és una experiència un tant mística. Hi ha gent que competeix i que desde el primer dia porta ampolles als peus, això no és recomanable, cal escoltar la natura i escoltar-se a si mateix.

M'agradaria resaltar un altre aspecte interessant. Vivim un món no solament de crisis econòmica, sino també de crisis de valors (tal i com acabe d'explicar), no obstant també vivim una cultura malalta. La nostra societat està malalta: tenim prejudicis, pors, estrés, ansietat, depresió...Les consultes psiquiàtriques estan completament plenes, no cap ningú més....Què ens està passant? Com actuen els professionals? A Espanya tenim molts grans professionals en Salut mental però segurament, gran part d'ells són massa cientificistes. Existeix una corrent de psicologia nomenada humanisme, inaugurat per Karl Rogers. Doncs bé, al Camí es segreguen totes aquelles hormones que donen les famoses "pastilles de la felicitat".L'esport, la natura, el diàleg, tot això pot ser, la clau per trobar la felicitat.

M'agradaria motivar a tots aquells que desitgen retrobar-se. Al Camí aconsegueixes "l'autenticitat": Quantes persones no fan més que voler viure aparentant el que no són? El camí, és un bon moment per trobar-se; una experiència inoblidable. Podeu estar tranquils, al camí no es sentireu sols, podeu començar sols, però al final trobareu un grapat de gent relaxada amb la que podreu parlar si voleu i sino, caminareu i parlareu amb la natura que tampoc està tan malament. Allò més important és que parles amb qui tens ganes, el cansanci i l'experiència porta a això. En societat hem d'aguantar a gent que no ens traguem...

En aquest moment, vos deixe. Vaig a menjar fruita i a dormir. Demà, a les 5:30 del matí he d'estar en peu. M'agradaria arribar a Finisterrre. Ja sabeu: la fi del món, la fi de la terra. Al segle IX encara no s'havia descobert Amèrica i es creia que no hi havia res més. Els peregrins arribaven allí i s'aturaven. La tradició diu que cal cremar les botes, hi ha gent que tira la bossa a l' aigua. Ja sabeu com sóc, no sóc massa de tirar, la guardaré per al pròxim any o per a l'altre.

GRÀCIES, GRÀCIES, MOLTES GRÀCIES....

El proper dimarts me'n vaig a fer el Camí de Santiago. He optat pel camí que Surt d'Oviedo fins a Santiago (Camí Primitiu). Aproximadament són quinze dies caminant. Estaré absent del blog i de les xarxes socials durant un mes aproximadament. Aprofitaré per fer esport, conéixer pobles, parlar amb gent nova, escriure, prendre el sol, reflexionar i supose que moltes coses més, algunes de les quals compartiré amb tots vosaltres. Espere que passeu molt Bon estiu. Només arribe, vos promet contar-vos anècdotes o sensacions viscudes. Vullc aprofitar també per agrair també a tots els lectors del Levante el Mercantil Valenciano, alguns ja sabeu que torne a escriure després de dos anys absent. També comence un nou projecte amb la Revista Auriga (Barcelona) a la qual també vullc agrair-li el seu interés pels meus textos especialitzats en filosofia clàssica. Gràcies també als meus companys, a la meua familia...

Vos deixe amb una frase d'Einstein que vaig veure l'altre dia pegada al tabló de la biblioteca de la Facultat, espere veure comentaris només torne.

"Las mentiras más crueles son dichas en silencio". Una veritat evident, sí senyor....

NO TINGUES POR JAUME

Anna és una jove estudiant de Segon de Batxillerat. El seu xicot és 4 anys major que ella. Carles és un xic molt atractiu físicament, encara que un poc materialista. Anna passa un temps dubtant sobre els seus sentiments de cara ell i finalment decideix deixar la relació. Realment, està madurant i se n'adona de que no està enamorada. Reprén una bonica amistat amb el seu company Manel. Manel té 17 anys, canta en un grup de rock, és una persona molt tranquil.la i interessant. La creativitat del jove Manel fascina moltíssim a la jove protagonista. En el moment en que coneix la malaltia del seu professor Jaume, es dedicarà molt a ell ajudant-lo a ser més valent i a concebre la vida des d'una altra perspectiva.

TELEVISIÓ INDIGNANT

El passat divendres anàrem a dinar al casino Lliberal d'Algemesí, alumnes de Primer d'ESO i professors passàrem una estona agradable. Realment cal acompanyar els nanos, no solament en l'educació sino també en l'alegria festiva de que s'acaba un altre curs. Aprofite per donar-los les gràcies, doncs estagueren fins les 15:15h esperant-nos.

La meua companya Ana Ferrús ens comentà una curiositat que aparegué en Tele 5. Aquesta setmana ha sortit una tal Maria Mora, una "madame" de senyoretes de companyia. Afirmà rotundament que ella anava sobrada i que: "lo que yo gano hoy por estar aquí muchos de vosotros tardaréis toda vuestra vida en ganarlo" Com veieu, aquesta afirmació és fortament agressiva, burlesca, intimidatòria, violenta...Entre nosaltres, pensàrem que el públic hauria d'haver-se llançat sobre ella. Jo, personalment em vaig imaginar aquella escena final del Perfume en la que el protagonista es llança sobre si el perfum i la gent se'l menja sense deixar ni un tros de les seves entranyes. El meu company Daniel Gómez, amb la seua expressió: "Mon dieu" mostrava perplexitat quan Ana i jo li comentàvem el funcionament del Salvame Deluxe: "tots ahí picotejant i diguent barbaritats d'altres persones". Comentàrem també el personatge de Lorena Garcia en la serie televisiva Aida, Lorena és imitada per moltes de les adolescents espanyoles. No obstant, és una série fantàstica que enriqueix a tots aquells que la segueixen. Dani, t'aconselle veure-la, et riuràs una estona..Ja saps: "riu-re's és tan sa com córrer!". El personatge de Mauricio és genial!

Tornant a l'afirmació de la "madame" podríem reflexionar. Es preocupant la situació contradictòria en la que vivim actualment. Per una banda, la situació de crisis actual que sobreentén el valor de l'esforç i de l'esperança que es precisa en l'actualitat. Per altra banda, una televisió en la que es ven un model de persona superficial, absurde, i incompatible amb la situació que vivim en l'actualitat.

Les declaracions d'individus com aquest embruten les ments dels nostres joves. Uns quants ninots televisius, alardegen d'allò que tant costa d'aconseguir. No obstant, sempre quedaran les classes d`ètica i filosofia en les que explicaré la moral kantiana, la intenció moral, l'ètica aritotèl.lica...Mentrestant, els nostres representants polítics van eliminant recursos a l'educació. El mite de la caverna de Plató s'aplica una vegada més a l'actualitat: No serem víctimes de la ignorancia? No interessarà al poder polític i/o econòmic que sigam ignorants?

El senyor Joan Fuster, en un dels seus assaigos de Sagitari parla de la televisió i ens diu que hem d'aprendre a "no mirar-la obedientment". D'aquesta manera aconseguirem -pensa Fuster- veure la televisió inclús com "una font de comicitat". Jo afegiria, per què no transpasem la indignació a les programacions basura? Allò que diu Fuster està bé, però mentre existesca audiència existirà emisió. Crec que és el moment d'aniquilar aquestes programacions basura? M'ajudeu?

ELS PREJUDICIS I MON PARE

Els prejudicis són els judicis que emetem sense coneixer algú o alguna cosa. Moltes vegades hem escoltat: "els alemanys parlen agressiu" o "els italians parlen romàntics" o "els valencians són uns festers" Evidentment, els humans som conscients que són afirmacions errònees, nascudes de la situació en la que ens trobem. No cal entrar en detalls però simplement podríem fer referència a obres de Shakespeare, el romanticisme aconseguí el seu màxim esplendor a l'alemanya del segle XXI. Al segle XVI, tenim una gran col.lecció d'autors i obres romàntiques a la literatura catalana. Els valencians podem aparentar "bastos" però realment tot són prejudicis, solament cal anar a autors com Teodor Llorente. Al segle XVI, la nostra llengua va renàixer gràcies a l'interés per la nació, la natura, els orígens, la llengua, acàs tot això no és romàntic?

No obstant, no ens hem de conformar amb la postura de que resulta inevitable tenir prejudicis. Potser sigui inevitable tenir prejudicis, però resulta molt constructiu fulminar aquells que no són saludables i que a més de crear problemes als altres, també ens creen problemes a nosaltres mateixos. Hi ha persones que prejutgen sense conéixer, i ho fan amb la intenció d'autoafirmar allò que pensen (de vegades inculcat). Inclús hi ha gent que demana opinió a persones de les que ja coneixen la resposta que els donaran amb antel.lació, d'aquesta manera també s'autoafirmen i els puja el ego. No sé si m'explique, però si demanes opinió a gent del Partit Popular de la Crisis posiblement et dirà que la culpa és del PSOE. Si li preguntes a algú del PSOE et dirà que la Crisis és una qüestió Universal i Mundial. Qui té raó? Potser no existesca i que tot siga qüestió de perspectiva. No obstant, resulta intel.ligent escoltar a tot el món.

Persones com Sócrates fan falta en aquest món. Sócrates mai etiquetaba, parlava amb tot tipus de gent independentment dels seus origens o de la seua classe social. Es molt significativa la seua frase: "Sols sé que no sé res". D'aquesta manera obra amb humiltat i amb predisposició d'obrir un diàleg amb qualsevol persona (dialèctica socràtica). Ara me n'adone del pare que vaig tenir, mon pare sempre em deia: "Totes les persones valen igual, les riques i les pobres, allò important és la persona". Ara me n'adone de quanta raó tenia, hi ha gent que és educada amb uns prejudicis i inculca els mateixos prejudicis als altres. Gràcies pare per presentar-me aquest món desde la llibertat i la responsabilitat, gràcies per haver-me donat la posibilitat de ser imperfecte, d'equivocar-me, de caure'm, d'alçar-me, de cagar-la una i altra vegada, gràcies....Acàs això no és normal en una edat jove? Gràcies pare...

Os aconsejo ver el siguiente video. Es un claro ejemplo de lo que nos suele suceder cuando prejuzgamos:

http://youtu.be/fcT0i4KDYDU

DEDICADO A MIS ALUMNOS DE SEGUNDO DE BACHILLERATO

Me gustaría mandar un mensaje de ánimos a mis alumnos de Segundo de Bachillerato. Tranquilos, esto ya se acaba. Estoy pensando en vosotros todos los días. Dentro de poco ya estaréis relajaditos y en la playa.

Espero que os acordéis de vuestros profesores. Siempre os recordaremos. Un abrazo y ÁNIMOOO

CRÍTICA AL FANATISMO DE ROUSSEAU

Es interesante la crítica que realiza Rousseau al fanatismo. Concretamente la realiza en la parte 5 de La profesión de fe del vicario saboyano (perteneciente al Emilio) aunque se ve venir a lo largo de toda su obra. El problema está en que gran parte de los integrantes de la religión revelada son considerados fanáticos. La crítica se realizará pues tanto a la religión revelada como al fanatismo religioso. Para entender esta crítica, es preciso explicar en qué consiste su postura teista, en qué consiste la religión revelada y analizar detalladamente todos aquellos aspectos que son fuertemente criticados. Evidentemente, esto hay que entenderlo dentro de un contexto ilustrado y partiendo de la base que Rousseau es un autor capaz de ver las aristas puntiagudas a la ilustración; hay aspectos que deben una reconsideración.

La religión de Rousseau es una religión de los sentimientos. Rousseau, sin eliminar la razón dará un protagonismo a los sentimientos (la voz del corazón). Este protagonismo será la causa de que consideremosla religión de Rousseau como una religión moral, una propuesta religiosa moral. El "amor de si" y "la piedad natural" forman parte del orden establecido (nos acordamos del "segundo dogma de fe"). El "contento de si", nos indica cuando hemos actuado bien y el remordimiento cuando hemos actuado mal. La regla fácil es la que debemos seguir si queremos actuar sin romper el orden y la armonía establecida por nuestro Dios. Como ya sabemos, Rousseau defiende la existencia de 3 dogmas que unificarán a todos los que pertenecen a una u otra religión.

¿Qué criticará Rousseau de la religión revelada? ¿Qué opinará el vicario acerca del fanatismo? En nuestro libro se critica claramente la existencia de milagros, del cielo y del infierno. No existe cielo e infierno y si existe sólo existe en sentido terrenal. Nuestra conciencia nos dice como debemos actuar, nuestra conciencia nos premia o nos castiga después de nuestros actos, pero no existe un más allá donde esto ocurra, esto es más bien un invento de los humanos. Rousseau, considerará que incluso la gente más malvada siempre ha sentido alguna vez la presencia de estos sentimientos buenos. Sobre este punto convendría una reflexión: ¿Nuestros sentimientos nos dan una información universal acerca de la moralidad de nuestros actos? A veces no resulta tan rotunda y clara la respuesta...

La religión revelada es egoista y degenera el "amor de si" en "amor propio". Además, la religión revelada no acepta otras propuestas motivo por el cual se vuelve fanática. Rousseau las llamará "sectas". Referente a las liturgias, Rousseau considera que no hay que confundir "la celebración de la religión" con "la religión misma". La verdadera religión es aquella que se nos da mediante el culto al corazón, a través del corazón y no mediante mediadores que alteran su significado y su sentido.

Es muy significativa la presencia de "mediadores" en la religión revelada. Las religiones tienen la tendencia de utilizar mediadores para justificar la presencia de Dios. Curiosamente se utilizan como razones las autoridades que hablan sobre el tema: sacerdotes, pastores, libros importantes, profetas....Cuando se dan cuenta que estas razones no son de peso, entonces acuden a considerarse "inspirados" y creen que es Dios mismo el que les habla y se les revela. Aquello que en principio consideraban razón, ahora pierde su peso..

Os aconsejo algunas lecturas:

http://www.contra-mundum.org/castellano/schultz/Bas_Romant.pdf.

http://apuntesdefilosofa.blogspot.com/2009/01/la-teologa-de-rousseau-segn-russell.html (Bertrand Russell es un positivista (mirar positivismo), un pensador que confia plenamente en la razón. Como es de suponer criticará el papel de los sentimientos para llegar a la verdad)

SEGURO DE VIDA?

No és la primera vegada que ve un agent de seguros a casa meua. Vaig deixar que em mostrara tota la seva retafila de propostes fins que em digué: "I el de decesos, el tens?". Em vaig quedar petrificat i mentre li tocava l'esquena li vaig dir: "Mira, en primer lloc et felicite per l'eufemisme, però una vegada estiga mort, que més dóna?" I ell em respongué: "Home, però és una cosa per la qual tots hem de passar i no hem de fugir" Jo li vaig respondre: "Jo fugiré sempre que puga, quan no puga fugir, de res em servirà el seguro". El xic no sabia que respondrem, aleshores em parlà de les cobertures que tenia aquell "seguro de vida". Va fer referència als fills, que si "pediatria", que si "dentista". Immediatament li vaig comunicar que no tenia fills i aquells xiquets que ell observaba fent deures a casa meua eren alumnes i no fills com aparentment semblava. L'home em digué: "Bueno, a nivell individual molta gent se'l fa". Aleshores, el meu cabet es posà en marxa. "A nivell individual? Un seguro? Però què m'aseguren? Una vida eterna?...." Evidentment això no li ho vaig dir, jo sempre amb la cordialitat i guardant la compostura.

Un segur de vida? Quina cosa més curiosa! Què més dóna! Em vaig plantejar si estava seent egoista pel fet de no contractar-me un "segur de vida". Immediatament em vaig enrecordar de mon pare. Ell, mai tingué un "segur de vida", encara que mai en la vida es plantejaren els seus succesors sobre "la dignitat" que mereixia el seu soterrament. Que voleu que us diga, entre familiars ha d'haver certa reciprocitat: allò meu és teu i viceversa. Als meus alumnes els vaig parlar d'una pràctica habitual que una tribu australiana realitzava; la caça. Quan cacen, aquell que aconsegueix la presa no accepta les gràcies de cap persona, perquè les gràcies poden significar que tú no compartiries les viandes si estigueres en la mateixa situació. Vaig donar per suposat que els meus descendents es farien càrrec de mi si em passara algo, almenys mentre hi hagués una quantitat de diners considerable. Xe quines coses!, inclús quan estàs mort et trauen els diners´!

Una vegada em vaig plantejar (de manera humorística) montar una funeraria. El meu germà i jo, al compàs dels cubates montàvem i desmontàvem empreses, una pràctica habitual en els hòmens quan van algo contentets. Imagineu-se una cridada urgent, sona el telèfon: rinnnnn rinnnnnn, l'agafe i responc: "Funeraria los tres muertecitos, ¿dígame?" Estaria bé una funeraria on es concebira la mort d'una manera completament natural, inclús humorística. Per què tots mudats? Per què tots seriosos? Si total és algo natural, tan natural com menjar o respirar...Fixeu-se els majors; ho veuen d'una manera molt més relaxada, mentre caminen conversen sobre temes agraris: que si cal regar, que si els pimentons no m'han eixit com l'any passat, temes mundans...

Es interessant la postura Nietzscheana i existencialista sobre la mort. Cal concebre la vida com un joc, un entreteniment, un passatemps...I la mort? Ningú ha baixat per contar-nos res...De moment, he decidit quedar-me "desprotegit", tal i com afirmen els agents de seguro. Jo em pregunte: Acàs estaré més protegit si pague una determinada quantitat de diners? Si l'ànima és immortal, que més dóna? I si és mortal, què importa? Què paguen els que vinguen darrere, ja els deixaré jo els diners preparadets.