HIPERPATERNITAT I SOBREPROTECCIÓ

Agafa-li la bossa al teu fill quan surta de l'escola, no siga cosa que es canse. Persegueix-lo donant-li mulladetes de pa encara que t'ignore i estiga jugant al parc amb els seus millors amics. Inscriu-lo a una escola prestigiosa ben cara i també a una bona acadèmia d'anglés sense fer-li entendre que això costa diners. Penja contínuament fotos del teu fill o filla a les xarxes socials exagerant la seua descomunal bellessa i convencent-lo que mai has conegut cap ésser tan perfecte. No permetes que el teu fill o filla s'embrute ja que la gent podria considerar-te un gran marrano. Si s'embruta, dis-li que no pot anar per la vida fet un "gitano". Sí, sí, dis-li "gitano" i d'aquesta manera identificarà una raça humana amb la brutícia i l'asquerositat... Quan el teu fill s'ho estiga passant d'allò més bé allà als tobogans, encara que li talles el rotllo, fes-li entendre repetidament que la seua vida està en perill. Soluciona-li tots els conflictes que puga tindre amb els mestres, companys o amics i d'aquesta manera evitaràs que haja d'atravessar eixe mal tràngol de traure's ell, tot sol, les castanyes del foc. Fes-li els deures per a que els tinga bé i li posen una bona nota. Creu-te amb exactitud tot allò que et conte sobre el seu professor o professora. Tampoc permetes que s'aprope a algun gosset o gatet ja que li podrien transmetre alguna greu malaltia infecciosa...Si el teu fill plora, immediatament acudeix per consolar-lo i si té fam, et poses el davantal i li prepares un menú de tres estrelles, aprofitant que s'ha posat ara de moda açò de la cuina. I una cosa, mai li digues que tens un mal dia, que estàs cansat o cansada i que necessites, una mica, la seua col·laboració, això podría traumatitzar-lo.

Si ens fixem bé, els pares d'ara són taxistes, entrenadors, majordoms, mestres, guardaespatlles.....Sigam sincers, els pares estem molt més els xiquets necessiten pares que estiguen tranquils i estables emocionalment doncs ells viuen una època molt tensa i explosiva. Però s'entén massa bé que els pares i mares tenen por de no donar-li als seus fills allò que realment es mareixen; tenen por de no facilitar-los la felicitat. I en aquest aspecte, també ens estressem: el xiquet ha de tenir les dents perfectes, el cos perfecte, el material escolar més bonic del món, la roba més bonica, la casa perfecta... A totes aquestes exigències, cal sumar-li l'estrés que es respira en qualsevol ambient: "Corre, què no arribes..." Vivim clarament en un context de neurosi, un malestar de la cultura, baix el meu punt de vista, gens saludable. I clar, així som els humans, acudim a la meditació o mindfulness quan realment ho necessitem; quan realment toquem fons. De fet, si ho pensem bé, la pràctica meditativa hauria de ser habitual i formar part del dia a dia. Pel contrari, ho instrumentalitzem tot, inclús la respiració, com si això de respirar adequadament i relaxar-se fos quelcom extraordinari. Mon pare, llaurador de professió, treballava tot el sant dia, però quan arribava a casa sempre tenia el seu moment per jugar, xarrar, relaxar-se amb la família....

Si eres un pare o mare sobreprotector, no t'hauria d'extranyar que en un futur els teus fills et seguiran necessitant: cuinar, fer el llit, anar al metge, buscar feina, matricular-se a la universitat, fer la compra, preguntar als professors o al tutor sobre els seus deures....Que tampoc t'extranye si el teu fill o filla responsabiliza o culpabiltza el professor, el centre o inclús l'actual sistema educatiu dels seus patètics resultats acadèmics. Prepara't perquè és molt probable que hages d'acudir també a la revisió d'algun examen a la universitat ja que, molt probablement, el teu fill ni tan sols es molestarà en parlar amb el professor sobre l'examen en qüestió que té suspés. De fet, les seues preocupacions seguiran sent superficials i ben distintes a les teues: la moto, el telèfon, el gimnàs, la roba que posar-se o què sé jo si la propera excursió a la neu o el proper event d'algun DJ conegut...De quina manera pagar tot això, no li preocuparà el més mínim perquè mai li ha preocupat i tampoc mai li ha suposat un problema. Sense anar molt lluny, l'altre dia vaig quedar amb una alumna fora d'horari escolar per tal de solucionar-li uns dubtes. Mentre jo li explicava unes coses servint-me d'esquemes que li feia al moment, ella tragué el telèfon i es posà a redactar-li un missatge a sa mare. Segons em contà, es tractava d'una urgència ja que la mare havia de comprar-li una samarreta i no recordava la marca. Així és, per a l'alumna era molt més urgent que sa mare no s'equivoqué... És qüestió de prioritats i cadascú té les seues, això sí, la hiperpaternitat i també la sobreprotecció, contribueix a que els joves no modifiquen les seues prioritats i no configuren mai la seua pròpia escala de valors. Sigam seriosos, els joves han d'aprendre a sobreviure per ells mateixos...

Així és, els xiquets han d'equivocar-se, han d'investigar, han de descobrir els seus recursos i per suposat; han d'embrutar-se i també han de pegar-se trompades i inclús, perquè no dir-ho, fer-se sang alguna que altra vegada...De fet, ens hauria de preocupar si els nostres fills o filles mai s'embruten o mai s'han fet una ferida... Si això ocorre, potser caldria preguntar-se: El meu fill no juga? Per què no juga? Tinc jo alguna responsabilitat? I ara venen les grans preguntes: Volem el bé dels nostres fills? Volem que siguen autònoms? Volem que siguen responsables dels seus actes? Volem fills creatius i reflexius? Volem que pensen abans d'actuar? D'altra banda, s'ha posat de moda això de convertir els fills en un símbol d'estatus social i això és clarament patètic perquè tractant-los com a prínceps no els deixem viure eixa etapa tan natural i necessària que els permet aprendre dels errors i formar-se com a persones. Atenció a la sobreprotecció, compte amb la hiperpaternitat; no és gens saludable evitar la frustració, cal considerar-la vital, natural i en definitiva, un procés pel qual tots passem i hem d'aprendre a enfrontar. Ah i per favor, la intel.ligència és quelcom més que treure un 10 en les exàmens. Saber parlar, cooperar, tindre la capacitat de ser empàtic, assertiu...Resulta un problema fer-se major i no tindre les eines per enfrontar-te a la vida. La capacitat de reflexió potser siga la millor herència que podem deixar als nostres fills o als nostres joves...Ah, per favor, no passa res si alguna vegada els xiquets s'avorreixen, això també és saludable i permet que es posen a pensar; una pràctica molt urgent avui en dia.

LA FELICITAT

Tots hem escoltat això de que en les petites coses podem trobar la felicitat. Segons aquesta afirmació, les persones podem conquerir la felicitat gaudint amb plenitud de les coses més simples que ens ofereix la vida: respirar, beure, menjar, dormir, parlar....Però si ho analitzem amb profunditat, l'ésser humà no és gens simple: no sols mengem, no sols respirem o observem allò que ens envolta, també prenem alcohol, ens fem alguna cigarreta o ens agrada menjar en bons restaurants. Però la cosa no acaba ahí: també ens agrada viure en una bona casa i fer de tant en tant algun que altre viatge. Hi ha qui desitja tindre un cotxe d'alta gama, una bona motocicleta o una bicicleta que costa un ull de la cara... Els humans, en definitiva, no som gens simples, potser sí ho eren els nostres avantpassats. Però ara som complexos, som tan complexos que no vivim per treballar sino que treballem per viure. Ja sabeu de que parle: aigua, llum, segur, contribució, combustible...Viure val diners, pràcticament tot en aquesta vida val diners, m'extranya que encara no ens cobren per respirar...I qui té fills sap massa bé de que parle: bolquers, material escolar...I quan es fan més majorets: telèfon mòbil, ordinador portàtil, motocicleta, diners per anar a la discoteca, classes d'anglès o viatges amb els amics...Així és, ens hem acostumat a la gran fira, on tot es compra i tot es ven. Convé que sigam conscients, una vida simple no és cosa fàcil perquè vivim pendents de tot allò que no és simple i a més, no volem perdre-ho. Això, evidentment ens lleva temps i energia per gaudir d'allò més sencill, més bàsic i possiblement més necessari.

Potser caldria una reformulació a propòsit del terme "felicitat". Cal tenir present que la felicitat és una idea totalment inventada pels humans, per la qual lluitem diàriament i que moltes vegades acariciem amb coses simples. Però clar, la vida també pega punyalades: que si un problema econòmic, que si un problema de salut, una separació o la mort d'un ésser molt estimat....L'atzar també intervé clarament en les nostres biografies i si no hem estat tocats per la gràcia divina, doncs ja ho sabem: cal arromangar-nos i plorar llàgrimes com el puny....Aleshores, si la felicitat és una idea que hem creat, que tots perseguim i que moltes vegades no podem assolir perquè la sort no està del nostre costat, aleshores, possiblement caldria controlar una mica els desitjos. Sí, així és, quan els desitjos no es fan realitat, generalment ens frustrem: sols cal observar el comportament d'un nen quan no aconsegueix aquell gelat que volia i sa mare no li'l concedeix pel motiu que siga...Si desitgem amb ànsia ser milionaris potser ho aconseguirem però és més probable que ens passem la vida esforçant-nos i mai ho aconseguim. Serem ara una mica més durs, si desitgem no tindre cap malaltia i actualment estem patint una greu metàstasi, doncs ens podrirem entre tant de sofriment. Els desitjos cal regular-nos i cal també no ser massa dur amb nosaltres mateixos. Cal canviar l'actitud. Intentem doncs reformular el plantejament inicial: Intentaré guanyar diners o intentaré viure la vida el millor que puga encara que haja agafat aquesta punyetera i greu malaltia... Convé saber que la frustració ens aparta de la meta i nosaltres podem evitar aquest sentiment tan negatiu alterant els pensaments que ens fem sobre la realitat en qüestió. Dit en altres paraules: morir no causa sofriment, el sofriment prové del pensament que tenim a propòsit de la mort. D'això he parlat amb un amic que ara mateix s'ha separat. Coincidim en que els pensaments són el seu principal enemic i ha d'aconseguir regular-los. 

Evidentment, cal gaudir de les petites coses, estic d'acord....Però sigam seriosos, això de pensar que anant a la universitat aconseguirem ser feliços, això no és així. Deixem també de pensar que trobarem la felicitat quan tingam un bon treball, això són bajocades...La felicitat és un terme que hem inventat i l'hem fabricat a la nostra mida: veritat que una persona de Costa de Marfil, no pensa igual que nosaltres sobre la felicitat? I una dona de Kabul?. Els humans som éssers complexos, iguals en moltes coses però també distints.... Cadascú decideix que vol fer amb la seua vida, però en la mesura que siga possible, com que som animals socials, estaria bé que practicàrem la virtut, que regulàrem els desitjos, que disfrutàrem de determinats plaers i que aconseguírem contemplar allò que ens envolta, ara sí; eixes petites coses de les que parlàvem abans. I deixem-nos de buscar la píldora correcta:  la dosi exacta dels ingredients l'ha de descobrir cadascú a través de la seua existència. Això sí, pense que la prudència és molt important en aquest quefer: cal aprendre a detectar allò que ens ompli, allò que ens fa bé i allò que ens fa mal. De fet, la saviesa, virtut més important segons alguns filòsofs clàssics, ahí també hi juga un gran paper. El problema, possiblement és que els humans confonem felicitat amb benestar i oblidem que la felicitat no és un estat, sinó més bé és el fi que perseguim totes les persones. Resulta normal que tots necessitem millorar en algun aspecte de cara la felicitat, això és així perquè la felicitat no és un estat anímic. 

A propòsit de la felicitat, sempre hi ha hagut gent seriosa que ha reflexionat sobre aquest tema, però com en tots els àmbits, molts s'han dedicat a fer caixa. Molts coachings són experts en explicar-nos com ser feliços, sigau prudents i valoreu-ho... Però no sigam ignorants: actuar és triar i cadascú tria com pot, com vol i com li apeteix....Ara bé, si ho voleu facilet, doncs al mateix telèfon mòbil podreu descarregar-vos alguna que altra aplicació per ser feliços. Però ja us dic, el secret està en trobar cadascú la dosi exacta de cada ingredient i inclús així, sempre ens faltarà alguna coseta perquè la felicitat no és un estat sino un fi al qual tendim tots els humans. Mai serem completament feliços, això forma part de la normalitat, però sí podem trobar els ingredients personals que ens orienten cap a l'objectiu...

De totes maneres, vivim en la cultura de la rapidessa i si confieu amb això del fast food, doncs ja sabeu: pagueu a algú que us explique com ser feliços i a la marxa... Amb un bon coaching, una mica de regeeaton lento i quatre bones selfies a la xarxa social, tot solucionat... 

.
Busqueu la felicitat i si no la trobeu, tranquils, és inaconseguible.

TUTORS I TUTORES

Els tutors i les tutores són uns treballadors dels qui ningú mai en parla. Però fixem-nos com, aquestos professionals a més d'exercir la docència en diferents nivells i especialitats, tenen també una funció psicopedagògica i de responsabilitat amb el seu grup classe. Han de vetllar pel bon rendiment acadèmic i sobretot pel bon clima de treball a dintre de l'aula.

En eixe temps lectiu dedicat a la tutoria, solen escoltar coses molt desagradables: Que si este professor explica mal, que si l'altre no ens puntua bé, que si esta professora té molt mala llet i ens ha parlat malament... A més, els tutors també parlen molt amb els pares i aquestos, de vegades, sobreprotegeixen massa els seus fills: Que si el meu fill està tots els dies estudiant, que si la meua filla dedica temps però no entén com explica l'assignatura eixe professor... Però clar, açò és inacabable, si els joves se n'adonen que els pares baixen la guàrdia, aleshores ja han aconseguit una bona manera de justificar la falta de treball.

Doncs així són les coses: cada cert temps apareixen alguns pares tocacollons....Sí, ja sabeu a qui em referisc, són eixos pares que únicament gaudeixen generant una guerra en la que mai guanya ningú. Sigam sincers, hi ha pares que no entenen el joc de l'educació i consideren que estan en un concurs de debat on sempre han de donar els arguments més potents, en favor del seu fill o filla. La sobreprotecció està a l'ordre del dia i no s'acaba d'entendre, amb claredat, quina és la funció que té l'escola i quina és l'obligació i responsabilitat que tenen els pares a casa. No s'acaba d'entendre clarament això d'ensenyar i educar: el xiquet ha de vindre de casa, sempre que es puga, amb determinats valors interioritzats.

Fixem.nos com, el bon tutor o la bona tutora, encara que prenga nota d'aquelles coses importants que comenten els seus alumnes a la tutoria, mai emet un judici de valor que puga perjudicar de manera negativa a ninguna de les parts. Els bons tutors o les bones tutores mai fan o mai haurien de fer un mal gest o pronunciar una mala paraula sobre un company o companya... A més, si no es demostra el contrari, els tutors solen confiar plenament, almenys a priori, amb els seus companys de professió....Cal dir també que no es tracta de donar la raó o la culpa a ningú, més bé, es tracta de solucionar conflictes que surten entre ells mateixos però també, cada cop més, entre alumne i professor.

Un bon tutor o bona tutora és també conscient de la societat en la que vivim, una cultura amb recursos materials però tan plena d'estímuls socials que no resulta gens fàcil motivar els alumnes i tampoc resulta massa fàcil això d'estar motivat. Els alumnes són menors i no poden, ni deuen, dirigir aquesta orquestra que és l'educació.... Ara bé, també és veritat que cal trobar un clima òptim en el que ells puguen exposar els seus problemes o inquietuds i conseguentment poder solucionar-los amb ajuda dels docents.

Mai m'han agradat els tutors que desqüalifiquen un company de professió davant els alumnes, que fan cas a tot allò que escolten d'ells sense analitzar-ho, que actuen fent la pilota a la família. En definitiva, són les tutors que no focalitzen l'atenció en allò esencial: aconseguir un bon clima i rendiment del seu alumnat. Mai m'han agradat els tutors que oculten determinades converses creuades amb família, cap d'estudis i director sobre alguna temàtica relacionada amb el professor. El treball ha de ser transparent i totalment ordenat, les cartes que juguem han d'estar totes damunt la taula i salvar la dignitat de tothom.

Els tutors i les tutores treballen amb alumnes que es juguen un futur però també amb professors que mereixen un gran respecte. Tracten amb pares i mares que volen el millor dels seus fills però també amb professionals totalment qualificats. Els bons tutors, opten pel diàleg formal i amistós quan hi ha un conflicte que resoldre. Els bons tutors i bones tutores són persones que convé cuidar en aquesta societat perquè no prejutgen, no ataquen, no apunyalen, no traïcionen... Els bons tutors, aconsegueixen aparcar a un costat la simpatia o antipatia que senten pels seus alumnes o pels seus companys de feina.

I a les mares i pares que critiquen des del palco vip, a aquells i aquelles que des del banc de la plaça, dediquen vesprades senceres a la xafarderia, sols els diré una cosa: es tan còmode parlar, es tan fàcil queixar-se... Allò difícil és col·laborar, allò complicat és estar pendent i realment preocupat per la formació dels teus fills. La tasca del tutor és realment delicada però cal dir que també és molt satisfactòria, això sí, estes coses funcionen així: una de cal i una d'arena.

MERCEDES MILÁ Y EL ARGUMENTO AD HOMINEM

El pasado 5 de Marzo, Mercedes Milá participó como invitada en el programa Chester in love presentado por Risto Mejide. Pongámonos en contexto indicando como procede una de las partes más entretenidas del programa: va saliendo gente y reflexionando sobre cualquier idea, afirmación o aspecto público del invitado.
En esta ocasión, el bioquímico e investigador valenciano, José Miguel Mulet, desde su pequeño escenario, arrebató contra la tesis de la "enzima prodigiosa" tan defendida por el japonés Hiromi Shinya y ahora respaldada en varios medios televisivos también por Mercedes Milá. Entre tantas afirmaciones que hizo el profesor, quiero destacar la siguiente: "las enzimas prodigiosas no existen sino que son proteínas que cuando las comemos se rompen en cachitos y se degradan" Vaya por delante que, a dia de hoy, son mayoría los nutricionistas y/o bioquímicos que catalogan de "pseudociencia" o simplemente "religión" el planteamiento de la enzima prodigiosa.
Después de la rápida y breve intervención del prestigioso bioquímico, Risto Mejide se tumbó en el sofá y consultó su teléfono móvil no sin antes afirmar que empatizaba con él y con lo que le iba a caer encima. ¡Si eso es empatía, apaga y vámonos! Mercedes Milá respondió con cierta soberbia y, como siempre, creyendo sentar cátedra, así, tajantemente: "Lo primero que te digo es que te leas el libro y adelgaces, porque estás gordo”. Ante semejante salida de tono, el investigador consiguió salir al paso, avergonzado, con un "gracias por decírmelo, porque tengo espejo", afirmando también un tanto cabizbajo: "Tengo un problema de ansiedad", aspecto clave que la periodista pasó por alto y que cualquier persona preocupada por la salud pública, jamás ignoraría puesto que la ansiedad es una de las principales causas de la obesidad y de otros transtornos alimentarios.
Seamos serios, Mercedes Milá actuó sirviéndose de un "argumento ad hominem". En lógica se conoce como argumento ad hominem (del latín, «contra el hombre») a un tipo de falacia (argumento que, por su forma o contenido, no está capacitado para sostener una tesis) que consiste en dar por sentada la falsedad de una afirmación tomando como argumento quién es el emisor de esta. Para utilizar esta falacia se intenta desacreditar a la persona que defiende una postura señalando una característica o creencia impopular de esa persona. Así procedió Mercedes, desvió el tema de discusión y atentó contra la persona intentando ridiculizar a su interlocutor. La periodista, además insistió con afirmaciones del tipo: "tu cintura no es saludable..." El profesor, conservó las formas, recalcando en varias ocasiones que el debate giraba alrededor de la "enzima prodigiosa" y demás afirmaciones relacionadas con la nutrición y la salud. De hecho, finalmente el señor la invitó a que defendiera una dieta saludable pero sin arremeter contra el consumo de la leche y sin defender tales cosas. Menos mal que apareció Risto para separarles, puro espectáculo, a buenas horas...
Después de haber ojeado algunas declaraciones que ciertos especialistas en bioquímica o nutrición han hecho públicas, todo apunta a que el libro del japonés, La enzima prodigiosa, carece de rigor alguno. Sin embargo, ahora son varias las cosas que me preocupan. La primera, que las personas no hayan percibido la falta de respeto o humillación que propinó la periodista al señor ¡ Seamos serios, así no se puede ir por la vida!' Debería preocuparnos si en el momento que pase la tormenta todo estará olvidado. La segunda cosa que me preocupa es que la gente considere esto un habitual escenario en el que conviven dos opiniones distintas pero igualmente respetables. Pero no es así, en la ciencia no es bueno hablar de opiniones porque si así fuera yo podría opinar que los burros vuelan o que la velocidad es igual al tiempo por el radio al cuadrado. En el campo científico, hay que observar únicamente el rigor, lo otro es simplemente espuma... Dicho esto, hay que ser tajantes con el tema, zapatero a sus zapatos, el señor José Miguel Mulet es un experto en bioquímica, ella es una periodista. ¡Juzguen ustedes mismos quién es más fiable para hablar de enzimas y alimentos!
Repito, investiguen y juzguen ustedes si esta señora merece estar en primera fila del periodismo. Más bien yo la situaría allá arriba, a la derecha del padre, allá por encima del bien y del mal, muy lejos del mundanal ruido terrenal. Pero seamos también consecuentes, somos nosotros quienes la hemos hecho millonaria con el programita este que presenta desde hace mil años. ¡Tenemos lo que nos merecemos!
En lo que respecta al canal Cuatro, considero que debería hacerse responsable de lo ocurrido. Sería un despropósito que se pegara carpetazo al tema ya que en muchos centros educativos más de un niño habrá llorado después de que lo llamaran "gordo". Simplemente les diré que, como profesor de filosofía, me he visto en la obligación moral de ponerles este bochornoso vídeo a mis alumnos para que así reflexionen libremente sobre aquello que sucede en la televisión. Pues lo dicho, la cosa es muy seria ya que el sobrepeso es uno de los principales argumentos que se usa hoy en día para hacer bullying a los niños. Ah, se me olvidaba, el señor Risto, por omisión, también es responsable puesto que en ningún momento condenó la conducta de la periodista. Pues eso, Canal Cuatro, Mercedes Milá y Risto Mejide, tic tac tic tac.... No vengáis luego emitiendo programas sobre el bullying sin haber pedido antes disculpas a toda la ciudadanía. En ese caso, vaya por delante la dedicatoria en boca de Artur Schopenhauer: "Predicar moral es cosa fácil; mucho más fácil que ajustar la vida a la moral que se predica"
Tengo que reconocer que ni los contenidos que trata la periodista, ni las formas como lo hace, me interesan en absoluto...Pero jamás he dicho nada porque he considerado que era cuestión de gustos. Ahora bien, en este caso no juzgo las formas, que tampoco me agradan, juzgo el contenido de sus palabras y creo que hay que ser tajantes con el tema: ¿A qué esperan para pedir disculpas? El tiempo pasa: tic tac tic tac...En caso de que no lo hagan, sepan ustedes que se habrá abierto la veda...

POR A LA MORT

Aquest matí m'he trobat amb un senyor major del meu poble que passejava per la porta de ma casa agafat del seu inseperable gaiato. Quan l'home s'ha percatat de la meua presència, ha anat disminuïnt la velocitat i reduïnt marxes fins que finalment ha estacionat davant meua. Després d'una potent alenada i dues o tres bocanades d'oxigen, alçant uns centímetres el seu bastó amb un moviment tremolós i un tant expressiu, m'ha dit:

- Ai xiquet, els genolls i les cames no em funcionen.

Una vegada recuperat, ha focalitzat la seua lenta mirada en l'interior del meu garaig i inmediatament ha proseguit senyalant el meu cotxe amb la punta del seu bastó:

- Què fas, netejant el cotxe? Em podries posar una mica de gasolina d'eixe cotxe tan bonic que tens ahí aparcat? Eixe cotxe, arreu arreu, valdrà un millonet de pessetes.

Aquest senyor sempre m'ha demostrat tenir un gran sentit de l'humor. Com a mi també m'agrada la broma li he explicat que el meu cotxe funcionava amb gasoil i no amb gasolina com ell realment pensava. A continuació, he seguit:

 - Si vosté s'anima a canviar de combustible jo li puc posar gasoil, però pot imaginar-se quin seria el final...

L'home, amb un entranyable somriure, m'ha contestat:

- Ni gasoil ni gasolina xiquet, deixau estar, tot és broma, allò que realment voldria és tindre 20 anys menys. Ja tinc quasi un segle de vida, saps? Jo crec que ja sóc un poc majoret...

Li he dit que de moment, no s'ha inventat això de poder llevar-nos edat. No obstant, he continuat:

- Ara bé, allò que sí està en les nostres mans és aguantar amablement el que ens passa. O siga, és preferible suportar el dolor amb paciència i amabilitat. També podem  cuidar-nos descansant i acudint al metge perquè ens recepte alguna coseta que ens suavitze una mica el dolor...Però llevar-nos edat, això no és possible...

L'home m'ha explicat que tampoc li preocupa massa això d'anar-se'n cap allà... M'ha dit també, amb les seues paraules, que té la maquinària massa oxidada i que tampoc li fa massa gràcia això de donar feina als altres. Curiós, veritat? Resulta impactant com, mentre hi ha gent que té pànic a morir, hi ha d'altres que veuen la mort com un estat, encara que indesitjable, almenys sí natural.

Cal ser conscient que el tema de la mort semmpre ha sigut ocultat, amagat, negatiu, evitat, esquivat....Però clar, en definitiva som animals, simplement això: animals. No som ni superherois, ni sobrenaturals, ni infinits, ni immortals, ni molt menys superiors a la resta d'animals...Som això, animals, animals que pensem,  això està clar, però animals a fi de comptes. Animals mamífers com un gos, com un gat o com un porc. I més prompte que tard ens n'anirem cap allà, al mateix lloc que aquest estimat home.

D'altra banda, convé que cuidem els nostres majors, ells són font de saviesa però també són els qui han treballat pel nostre present. Compte amb això: no deurien ser mai cap molèstia, més bé haurien de ser prioritat en la nostra societat. Els nostres majors són, en acte, allò que nosaltres som en potència. I pel que fa a la mort, tampoc us preocupeu massa, a fi de comptes, quan la mort vinga, en eixe moment, nosaltres ja no hi serem...Si hi ha una veritat més gran i evident en este món és que tots passarem o bé per la caixa o bé cremats entre brasses, això sí, sempre i quan no inventen altra cosa més moderna que tampoc m'extranyaria.

FELIZ NAVIDAD Y PRÓSPERO AÑO NUEVO.

Ya en Noviembre, las luces de colores, los Papás Noeles y la música navideña invaden nuestras calles anunciando la llegada de la Navidad. Los centros comerciales ponen toda la carne en el asador con la intención de despertar esa gran bestia: el consumismo. Todos reconocemos que detrás de la parafernalia subyace un mensaje subliminal: “gástate el dinero, ahora es el momento”. Sin embargo, para la mayoría viene siendo una costumbre muy arraigada eso de vaciarse los bolsillos saliendo de compras y hacer regalos a nuestros seres queridos. Seamos sinceros, este consumismo latente es alarmante y ha llegado ya a cotas demasiado altas. Tanto es así, que hay gente que no puede evitar esa compulsión por comprar, gastar, gastar y gastar...

En lo que concierne a nuestras decoraciones navideñas, en realidad son puestas para crear un clima familiar y de proximidad en nuestro hogar. Si las calles prolongan este clima, bienvenida sea la decoración, pero seamos sinceros, la decoración de la ciudad persigue otra finalidad bien distinta. Las decoraciones esconden unos mensajes que se meten como dardos envenenados en nuestro inconsciente estimulándonos a malgastar nuestra pasta. Así es, gástate el dinero aunque sea con bolsitas de arena o vasos llenos de oxígeno. De hecho, la cosa se ve más clara si analizamos el origen y la función que tiene Papá Noel en nuestra sociedad: es americano, gordito y trae siempre muchos regalos. ¿Pero los regalos quién los paga? El papá, así es, pero no el Papá Noel sino generalmente ese papá mileurista que está hasta los cojones de que le puteen en el trabajo o incluso ese que está en paro y le cuesta llegar a fin de mes. Pero claro, sigamos engañando a nuestros niños para que no se frustren. No quiero ni imaginar el despago cuando se percaten de que todo eso era un montaje: renos volando, cabras, hombres de 20 cm escalando por los balcones...

Entiendo que algunos utilicen esta fiesta religiosa como trampolín para descansar, salir, estar con la familia, lo que hacemos las personas cuando no trabajamos. Pero por favor, permítanme que separe la alegría festiva del desbarajuste y el consumismo exagerado, no quiero ofender a los más pobres. Cada cual que haga en su casita lo que quiera: si uno quiere poner ciervos de madera que ponga ciervos, si otro quiere poner cabras montesas pues que las ponga también. Si se da el caso que alguien desea iluminarse todo su chalet y contratar 10.000 vatios de potencia para que resuenen villancicos las 24 horas del día, allá él si se lo permiten sus vecinos... De hecho, no decoran igual Donald Trump que José Mújica. Eso sí, conviene recordar que la vía pública es de todos, señores, y esa iluminación contamina además de costar muchísimo dinero. Quizá sea el momento de recordar eso de que en el término medio se encuentra la virtud.

Por otra parte, en estas fechas tan entrañables nos enviamos un montón de mensajes con imágenes prediseñadas. Resulta preocupante como ni tan siquiera nos paramos a elaborar nuestro propio mensaje en función de la persona a quién vaya dirigido. ¿Dónde están las postales navideñas? ¿Ubi sunt? Pues lo dicho, la cultura de lo precocinado y recalentado resurge con más fuerza en estas fechas: el mismo vídeo que te envía tu mujer o tu novia, te lo envía también ese amigo con el que compartes ducha y olores varios en el gimnasio. Bienvenidos a la cultura del copia y pega, el mismo copia y pega que utilizan los chavales cuando hacen trabajos del instituto, ese que tanto cabrea a los profesionales de la educación. Autenticidad, seamos serios, si quieres a alguien, si alguien te importa, sal de tu zona de confort y llámale o  envíale un mensaje escrito que salga de tu puño y letra. Y por favor, respetemos las normas ortográficas que tampoco cuesta tanto... Llamadme raro, incluso antiguo, pero creo que no es tan difícil respetar, al menos, las reglas básicas de acentuación...

Venga, va, que vienen las navidades, tiremos la casa por la ventana: la vajilla más nueva, el marisco, los polvorones, el champagne, los turrones, el entrecot, el solomillo y los padrinos a rascarse los bolsillos sí o sí.... Son navidades y hay que estar ahí, comiendo y con gente, rodeado de mucha gente, aunque esa gente te desborde, aunque sólo compartas con ella tu segundo, tercero o incluso cuarto apellido. Así es la navidad, una época en la que aumentan las visitas al psiquiatra pero también un periodo en el que hay que sonreír, hay que cantar villancicos y también hay que brindar por un próspero año nuevo. Bienvenidos a la navidad, una época en la que tu vida es perfecta, en la que saludas a todo el mundo, en la que eres bueno, bondadoso y solidario... Seamos sinceros, así es la navidad, una época en la que más que sentarte para compartir, te resignas a soportar ese primo machista o esa cuñada pija y prepotente. Así son las navidades, un periodo en el que se te exige presencia física, mucha presencia física, a veces demasiada presencia física...

Independientemente de cuales sean los orígenes de la navidad, resulta muy curioso que la celebración navideña nos someta a una serie de obligaciones cuidadosamente diseñadas y estructuradas de forma rígida e inamovible. Independientemente de las creencias místicas, es innegable que entorno a la navidad gira una interesante combinación de actitudes y sentimientos, tales como la entrega, el perdón y la culpa. Pero seamos sinceros, muchos asesinamos la celebración cristiana religiosa pero contribuimos, puede que de manera inconsciente, a que haya otras creencias, normas morales y rituales nada humanos. Así es, profanamos lo sagrado, olvidamos el nacimiento de Jesús pero colgamos esos papás noeles diminutos y luces intermitentes en nuestros balcones. Nos olvidamos del adviento y el perdón pero hacemos grandes regalos y estrenas a golpe de talonario. Sin embargo, la simbología cristiana aguanta y sigue resistiéndose: el nacimiento de Jesús, la estrella de Belén, las campanas anunciando la buena nueva y los regalos que se intercambian a modo de símbolo y como recuerdo de los magos de Oriente.  

A todos los que no lleváis este periodo nada bien, quiero desearos paciencia, mucha paciencia, para rematar visitas y compartir mesa.  Pues eso, si realmente te importa lo que piensen de ti, enseña dientes, suele dar muy buen resultado. Eso sí, no te sorprendas que en la mesa haya alguien a quien le moleste tu alegría y entonces enseñe más dientes que tú. Si esto ocurre, tranquilo, es el eterno retorno, a fin de cuentas siempre hemos sido un animal competitivo. Si se da el caso, no saques los colmillos, eso sería arriesgado, dicen los especialistas que la respiración profunda o diafragmática conseguirá que te relajes y además te ayudará a focalizar la atención. Paciencia, mucha paciencia...

Llegados a este punto, permítanme, ahora sí, que les desee Felices Fiestas y un próspero año nuevo. Yo seguiré con mi pequeño Belén, ese que conservo de mi mamá... Seguiré también con la tradición y buscaré esa cercanía

                                                                                                                Sergi Pascual
                                                                                                               

TOLERÀNCIA

Era un dia d'hivern i en aquell xicotet cementiri hi havia una dona major posant-li flors al seu estimat difunt. Una vegada dalt de l'escala, la senyora considerà que havia d'aprofitar l'ocasió per torcar, una mica, la pols a la làpida i d'aquesta manera aconseguir també que lluïra la fotografia del seu adorable marit.

Conservant la calma d'aquell lloc sagrat, s'apropà, molt silenciosament, un home xinés de mitjana edat. Aquest senyor repetí la mateixa operació: agafà també una escala per poder accedir a la quarta altura que era casualment on es trobava el seu difunt. Una vegada pogué accedir a la làpida en qüestió, tragué un plat d'arròs (que tenia guardat dins d'una bossa de plàstic) i el diposità, molt pacientment, en el lloc destinat a les flors. Quan la dona que estava just al seu costat es percatà de la situació, li digué:

- Senyor, vosté realment creu que el seu difunt es menjarà  l'arròs que li acaba de posar? 

Inmediatament, el senyor, li respongué:

- Sí sí, estic plenament convençut. Jo crec que el meu estimat difunt es menjarà l'arròs just quan el seu puga olorar les flors que vosté, tan delicadament, li acaba de portar.

-----------------------------------------------------------------------------------------

La intolerància disminueix quan fem servir el llenguatge per preguntar i informar-nos i no per a sentenciar, etiquetar i prejutjar. 

EL FENOMEN RIUÀ

Al meu poble, hi ha més ambient que el dia de Festa Major. La gent es desplaça amb vitalitat d'un lloc a un altre i es saluda amb empatia i solidaritat: "Xe, com estàs?, anem a veure com va el riu..." Els xiquets, lliures de classes, queden admirats per un fenomen natural, en ocasions novedós i totalment extraordinari: el cabal del riu Xúquer. Els més majors reviuen una experiència del passat més o menys tràgica i desenterren històries que semblaven oblidades però permaneixien en l'inconscient. La curiositat supera la preocupació i sols uns quants preveuen un gran desastre. No hi ha res d'extrany, els humans ens sorprenem davant les meravelles naturals i ens enganxem a experiències sublims com ho és, en aquest cas, la pujada del riu xúquer o les imatges (també vídeos) relacionades amb el fenomen que ens enviem a través de la missatgeria instantània o les xarxes socials. En definitiva, el fenomen riuà està servit.

Finalment tot està controlat. Això sí, com sempre, a pagar-la els llauradors. És l'etern retorn, ara declararan zona catastròfica en alguna zona geogràfica i els agricultors cobraran quatre gallets per a comprar-se tabac, pipes o fer-se quatre casalles....Ahí ho teniu senyors llauradors, els qui no heu venut la taronja, ja no cal que es preocupeu, la teniu al terra, massa madura o inclús podrida... I la cosa té collons, els llauradors, com de costum, passaran pàgina, trauran pit i amb el cap alçat seguiran endavant amb valentia i plena convicció de que el proper any tot anirà molt millor i podran traure algun duret de la taronja. La majoria, oblidarem els més perjudicats i ens quedarem amb una experiència impactant però sobretot divertida.

La gent pregunta i s'expressa amb èmfasi: com va el riu? Ha pujat? Com ho veus? Què diuen? Se n'eixirà? Mare meua, quina barbaritat! Plou per dalt? Has llegit l'avís d'emegència? Recorde la pantanà del 82 que vaig haver d'anar-me'n a Corbera....Tots es mouen amunt i avall, xiquets amb els seus pares, parelles agafades de la mà, hi ha qui aprofita per traure el gos a passejar.....Xe, el camí del riu Xúquer al seu pas per Riola sembla el Paseo de la Castellana de Madrid o les Rambles de Barcelona. A Riola encara hi ha vida, vitalitat, però compte: curiosament és sols un fenomen natural (mullat de certa alarma social) és capaç de provocar-nos eixa admiració. De fet, caldria valorar fins a quin punt podríem introduir una mica d'aventura en les nostres vides. Els grecs contemplaven tragèdies (Edipo Rey, l'Antígona...) i experimentaven eixe alliberament de la tensió emocional acumulada. És una evidència que ens hem tornat molt racionals i hem oblidat la nostra dimensió dionisíaca més primitiva i natural. Caldria que ens ho miràrem si necessitem més passió a les nostres vides...

Amb el fenomen riuà d'aquestos dies hem viscut un moviment humà que ens pot servir per entendre el naixement de la filosofia. De fet, en època presocràtica, els humans quedaren meravellats davant determinats aspectes de la natura i conseqüentment es preocuparen per donar una explicació coherent i racional: el foc, la terra, l'aire, l'aigua o allò indeterminat com la causa del cosmos. A partir d'ahí, els humans començàrem a reflexionar i a substituir el mite pel logos, la imaginació per la raó i el pensament. I així, fins ara...No obstant, tornar als orígens tampoc està tan malament: convé ser de tant en tant un poc dionisíac.

SEDUCCIÓ O SEDUCCIONS

L'infinitiu "seduir" prové del llatí "seducere", format pel prefixe se- i l'arrel "ducere". "Ducere" ve de l'arrel indoeuropea "deuk" que significa guiar, conduir i dirigir. En definitiva, el terme "seducere" ve a significar una cosa així com conduir a algú separadament cap a un lloc. El significat podria ser també canviar o alterar l'opinió que algú té formada sobre una determinada realitat. Si ho pensem bé, la seducció suposa, moltes vegades, un engany, una certa manipulació, conscient o inconscient, del seductor sobre el seduït. Realment ens poden seduir moltes coses però si teclegem el terme "seducció" o "seducción" a qualsevol buscador de la xarxa ens apareixeran un bon grapat de pàgines, totes elles relacionades amb la seducció humana, interpersonal i generalment de tipus sexual. Aquesta, existeix en el moment en què generem sobre els altres molta més atracció del que resulta habitual. En aquesta línia, un polític pot ser un bon seductor, com també ho pot ser un cantant, un escriptor o el veí nostre de tota la vida. Ara bé, no estaria gens malament que reflexionàrem en relació a allò que ens sedueix ja que moltes vegades actuem de manera gregària i arribem a idealitzar la mateixa persona o realitat que sobrevalora la gran majoria de la gent. No obstant això, encara que som animals de costums, també és veritat que el relativisme està servit: a cadascú ens sedueix una realitat diversa i en cada moment de la nostra vida ens sedueixen unes coses més que unes altres.

La història està plena de grans seductors com ara Giaccomo Casanova o el fictici Don Juan. En el món de la política, l'art, la literatura, el cine i els negocis, també hi ha un bon grapat de seductors: el pintor Pablo Picasso, l'actor Rodolfo Valentino o el monarca Carles II d'Anglaterra. Com que la dona ha estat sempre infravalorada, sempre s'ha parlat més d'hòmens seductors que no de dones seductores. Però no podem oblidar-nos de Cleopatra, de la qual s'ha recreat una imatge cinematogràfica física un poc falsa ja que tant els 3 bustos com les monedes que es conserven originals mostren un rostre amb nas punxegut i una boca amb un llavi molt estret. Ara bé, malgrat existir un qüestionament generalitzat sobre la seua bellesa física real mai se li ha negat el gran poder de seducció amb el qual aconseguí enamorar Juli César (tenia uns 30 anys més que Cleopatra) i Marc Antoni i així conquerir o mantenir el poder....Molt comú entre els mortals és també aqueixa imatge seductora que l'existencialista francés Albert Camus va donar d'aventurer, bon comunicador, intel·lectual intel·ligent i altament creatiu. D'altra banda, cal tenir present que molt recentment hem tingut actors i actrius que han sabut seduir el seu públic d'una manera molt més ràpida, evident, explícita i sexual. Podem rememorar, per exemple, el moment eròtic en què Sharon Stone creua les cames en la pel·lícula Instint bàsic. La seducció, evidentment, segueix moltes vegades uns camins molt més pantanosos, ja que pot arribar a seduir-nos una persona que ens provoca una vida turmentosa i carregada d'inestabilitat i sofriment. Tots hem conegut o viscut aqueixes relacions que conjuguen el dolor amb el plaer, el risc amb la seguretat, l'aventura amb l'estabilitat, la tensió amb la tranquil·litat, relacions plenes d'antítesis però que a la vegada provocadores d'experiències sublims que retroalimenten l'ànima i de les quals resulta molt difícil desenganxar-se'n. La pel·lícula Atracció fatal, dirigida per Adrian Lyne i protagonitzada per Michael Douglas i Glen Close, narra la relació llibertina de Dan Gallagher, un advocat pare de família, amb una jove editora soltera, una relació que es transformarà en un vertader malson amorós i passional. En fi, mai digues d'aquesta aigua no en beuré per tèrbola que siga...

Tanmateix, contràriament a allò que molts pensem, la seducció no prové únicament d'aquell que la provoca sinó també i sobretot del seduït. L'explicació n'és clara: quan quedem seduïts, segreguem molta més dopamina i això és totalment subjectiu. Resulta evident que dependrà de moltíssims factors el fet que una persona ens seduïsca molt més que una altra: dependrà del seu comportament, la seua manera de parlar, la seua mirada, la seua presència física, la mirada, la seua simpatia o de qualsevol qualitat que en un determinat moment ens crida l'atenció, ens resulta agradable i ens desperta el desig. De fet, quan hem travessat un mal moment de parella i hem sofert, deixa d'interessar-nos tant una persona d'unes similars característiques i potser ens sedueix molt més algú que combregue amb la tendresa, l'amor i el bon tacte. Així és, arriba un moment en les nostres vides en que no ens sedueixen tant els «dolentots/tes» sinó més aviat aquells o aquelles que ens transmeten estabilitat, seguretat i tranquil·litat. Ara bé, quan hem conquerit açò, hi ha qui recomana no contar-ho tot a la parella, ja que així mantenim intacte aqueix toc d'interés i admiració, tot siga dit, de fàcil evaporació. Mira que a vegades som rebuscats els humans! De fet, la mateixa persona que sempre ens ha despertat la líbido, arriba un moment en que deixa de seduir-nos, deixa de despertar les nostres passions, però l'olor corporal és el mateix, el seu color d'ulls, la seua manera de ser....Sigam realistes, ens costa reconéixer que ens hem gelat, que el nostre cos no reacciona davant de l'altre i acabem afirmant que és l'altre qui ha canviat. Tots canviem, això és una evidència, però també ho fa el subjecte que s'excita. De vegades, la seducció té els seus orígens a l'inconscient, aleshores no té cap sentit que intentem racionalitzar les causes ja que aquestes poden ser totalment irracionals, primitives i surrealistes. De fet, els somnis són un estat on aflora l'inconscient i ens sedueixen persones que no ens sedueixen quan estem desperts. Així de clar: no som conscients de tot allò que ens sedueix.

Alguns hem experimentat això de quedar hipnotitzats i seduïts amb una persona que habitualment ens maltracta o provoca molt de dolor. Hi ha relacions que són doloroses, però que alhora tenen molts reforçaments. Aqueixes relacions són altament complicades perquè d'una banda et demanen que fotes el camp però d'una altra t'exigeixen més entrega perquè hi ha una química aplastant i difícilment igualable. Cal tenir present que vivim amb una certa repressió social, la qual ens marca unes normes morals, costums o prejudicis que ens reprimeixen els nostres desitjos. Doncs això mateix, allò prohibit, també ens enganxa. Ens pot enganxar una persona més major que nosaltres, el nostre professor o professora, el nostre entrenador o entrenadora, aqueixes coses són normals perquè vivim reprimits amb allò prohibit; la societat ens obliga a mirar cap a un altre costat. Tot i això, els humans també som canviants, experimentem canvis i això ens pot fer pensar que el que avui ens sedueix, demà podria no seduir-nos. I com que tenim diferències, té sentit la subjectivitat: allò que sedueix a algú pot no seduir a un altre.

Seria un error oblidar la importància que tenen els diners pel que fa a la seducció. Molts de nosaltres tendim a no aprovar aquestes relacions d'atracció basades en els diners, no obstant hem d'entendre que cadascú té la seua pròpia escala de valors. Generalment, associem els diners amb sensacions com ho és la diversió. Tenir diners significa estar obert a un gran ventall d'opcions que ens produeixen agrado: llocs exclusius, viatges exòtics, tracte especial allà on vas...Realment no són els diners els qui realment provoquen la seducció sinó la vida que la persona seduïda veu que pot aconseguir si està amb algú que té la butxaca ben plena. I clar, alguns no volen renunciar a açò perquè realment ho han assaborit i els agrada molt, en certa manera, els sedueix (inclús els crea dependència) poder viure una vida de luxes. D'altra banda, inmediatament relacionem els diners amb el poder que la persona té sobre la resta. Aquesta relació dels diners amb el poder és evident: si tens diners pots comprar, pots manar, et respecten, en definitiva: si tens diners, tens poder....I ja sabem el que pot acabar passant: convertim en normal allò que tan sols és habitual i no podem imaginar una vida amb uns plaers distints dels que podem aconseguir amb una butxaca ben plena. Ara bé, no canteu victòria si teniu diners ja que la vostra parella podrà quedar seduïda per qualsevol persona que mai s'havereu imaginat. A fi de comptes, tots som en potència uns seductors així com també uns seduïts.

Considere interessant fer referència també a la mirada seductora i insinuadora. A l'igual que allò prohibit o difícil d'aconseguir pot despertar cert interés, una simple mirada insinuadora o insinuació verbal és l'aliment perfecte per a que la imaginació viatge sense fronteres. D'altra banda, els humans, tenim la tendència a valorar allò que és realment extraordinari. De fet, aqueixes mirades perdudes de determinats escriptors o artistes sempre ens han seduït perquè ens atrau allò desconegut, misteriós i a la vegada fem memòria sobre com de normal i rutinària continua sent la nostra vida. De totes maneres, més prompte que tard ens n'adonem que estem simplement davant d'un ésser humà de carn i os, com nosaltres i aleshores ens cau el món a terra i mor la seducció. Ah, per cert, convé no oblidar mai que no som únicament racionals, sinó també animals, això no ens ha quedat massa clar. Els instints també ens mouen: l'olor, l'olfacte, el tacte, l'oïda...Ja sabeu, unes gotetes d'un bon perfum, unes paraules ben dites o una forta abraçada poden canviar moltes coses...

EL MITO DE LA CAVERNA

Este vídeo es una representación audiovisual del mito de la caverna de Platón. El mito de la caverna aparece en La República de Platón. En este texto, Sócrates, maestro de Platón, le cuenta un mito a Glaucón, hermano de Platón.
Te animo a que respondas estas cuestiones mediante una breve redacción.
¿Crees que vivimos engañados? ¿Qué significan las sombras? ¿Quién nos engaña? ¿Quién consigue salir de la cueva? ¿Por qué consigue salir? ¿Qué dimensiones representa el mito de la caverna? ¿Qué símbolos aparecen en el mito de la caverna? ¿Quieres añadir alguna cosa más?

CULTURA COACH

És normal que en algun moment de la nostra vida pugam trobar-nos perduts, confosos, tristos, angoixats, ansiosos, deprimits o inclús vàries d'aquestes coses al mateix temps...És el que té ser animals racionals: sentim, pensem, raonem i no sempre podem fer-ho veient el got mig ple. Hi ha qui viu angoixat perquè no troba feina, d'altres estan de baixó perquè l'empresa no els funciona com caldria. Però els motius no sempre són així de clars i concrets. Cal tindre present que també podem caure en depressions o en crisis existencials terribles sense tenir, almenys aparentment, cap motiu. Fa uns quants anys, a aquest desconegut dimoni se li deia "nerviós", ara, ja tenim diferents noms propis i especialistes que ho estudien, ho diagnostiquen i també ho tracten: els psicòlegs i els psiquiatres.

Aquesta última dècada han nascut a l'Estat Espanol uns especialistes hereus de la societat nordamericana que es presenten com "entrenadors de la vida", se'ls anomena "life coach". Compte amb açò, no són necessàriament titulats universitaris i tampoc estan autoritzats per tractar cap problema relacionat amb la salut mental. Els  "life coach" són entrenadors, persones que acompanyen els seus clients en el camí cap a determinats objectius: l'èxit, el triomf, la bona gestió empresarial o l'autocontrol emocional...Si aquest és l'objectiu, sols heu 'd'entrar al facebook i trobareu moltes persones que vénen els seus serveis de coaching personalitzats o en forma de tallers.

Resulta curiós com molts estem convençuts que si visitem un "life coach" ningú ens etiquetarà amb els termes "boig" o "tronat". A més, aquell qui es deixa aconsellar per un coach sap que està actuant d'una manera moderna i sap també que molts famosos també tenen el seu propi entrenador, no sols físic sinó també mental. Així de clar, si vas a un coach, podràs dir tranquil·lament en el teu cercle: "Jo tinc el meu propi life coach personal" Si vas a un coach, podràs també vanagloriar-te de que fas bé anant a algú que t'ajuda a créixer i a ser millor persona, sense que això implique tenir un transtorn diagnosticat. Com veiem, encara que açò és una novetat, anar a un coach està socialment acceptat, digam que ho pots fer sense amagar-te i amb la cara ben alta. Si anem més lluny, potser el fet de saber que actues com ho fan molts famosos és reconfortant i, de segur, que també et pujarà l'autoestima i la confiança. Si vas al psicòleg, segurament seleccionaràs a qui dir-ho, perquè no és una realitat tan socialment acceptada, tots sabem que encara existeix cert estigma. Seria molt possitiu que arribara un moment en que els famosos lluitaren contra l'estigma i contaren públicament les seues crisis, les seues patologies, les seues malalties i les seues visites recurrents a psiquiatria. D'aquesta manera, normalitzaríem una realitat, a saber, que molts de nosaltres hem necessitat, en alguna ocasió, d'un especialista en salut mental. No hi ha que amagar-se, així són les coses, es comenta que el 20 per cent dels pacients de medicina general són pacients que podrien ser derivats a psiquiatria però que el metge de capçalera decideix tractar-los (generalment són pacients lleus o estabilitzats) per evitar el colapse dels seus col·legues de salut mental. 

Però la cosa no acaba ací. Si vas a un coach, cap la possibilitat que a la llarga també et convertisques en coach. De fet, en conec un bon grapat que, després d'haver atravessat algun problema personal, com que han vist que és un novedós i atractiu camp professional, han decidit convertir-se també en life coach. De fet, si ens fixem bé, en aquest món del coaching caben persones de distints perfils i especialitats: ingeniers, arquitectes, economistes, advocats psicòlegs....A més, si ho pensem bé, realment, l'oferta del coach és interessant, moderna i atractiva: tenir un confidencial amistós que es dedica a traure la millor versió de nosaltres. Resulta curiós com els humans reconeixem que volem èxit i no reconeixem que estem malalts, reconeixem que volem millorar les nostres habilitats socials i no reconeixem que tenim estrés, ansietat o depressió. Tinc un amic que l'altre dia va anar al psiquiatra i es va trobar amb un alumne seu a la consulta, pel que em contà, ho va passar molt malament i hagué de tartamudejar per justificar la seua presència en aquell lloc.

Els coach, s'enfoquen en traure el nostre millor rendiment, en que aconseguim l'èxit. Ens ajuden a invertir correctament el temps. La presència actual del coach està també justificada totalment pel temps i l'ànsia en què vivim: tots volem trionfar. És aquest el motiu pel qual abunden tant i destaquen a les xarxes socials. Pegues una patada a una pedra i de sota, en surten una dotzena de coach. Realment em fa gràcia, perquè si ens pasegem per les xarxes socials, molts de nosaltres, de manera inconscient, ens hem convertit en coach: busquem imatges amb text i les peguem o inclús posem una foto nostra i escrivim un text donant consells. De fet, la gent ha interioritzat la necessitat de donar missatges motivacionals. Encara que ho comprenc, a títol personal continua costant-me això de donar consells, què voleu que us diga, sóc més de la vetlla escola: escoltar, dialogar, fer-me present....Sempre he sigut molt prudent a l'hora d'aconsellar. 

Em preocupa molt que aquell especialista en "coach" no siga conscient de les seues limitacions amb els seus clients. No sóc partidari d'utilitzar cap etiqueta, però un problema d'ànima (diem-li de moment així) és quelcom distint a una debilitat que et dificulte aconseguir determinats objectius. Salut i malaltia, tampoc són conceptes dels que m'agrada abusar, per les fines línies que separen cadascuna d'aquestes dues, però els coach han de detectar quan es troben davant d'alguna persona amb problemes de salut mental. De fet, els psicòlegs són professionals sanitaris i els coach són mentors, entrenadors, tècnics del benestar....El psiquiatra? És un metge i com a tal, està capacitat per recetar-te la medicació pertinent. Tots sabem que en aquesta societat trionfa la paraula, el màrqueting, les xarxes, la imatge, és per això que fa por la confussió entre peres i bresquilles, pomes i carabasses. No ens pot ajudar més qui actualitze millor el seu facebook o qui penge videos parlant d'una manera guai o de com d'important és la felicitat. La paraula és necessària però en totes les èpoques s'ha utilitzat, també, per a enganyar i manipular la realitat.

A fi de comptes, aquesta cultura del coach és, en certa manera, una reminiscència de la maièutica de Sòcrates. El mestre, escoltava els seus deixebles i dialogava servint-se de preguntes. D'aquesta manera, procedien mestre i deixeble fins arribar a una conclusió després de diverses contradiccions. Sempre he sigut un gran admirador de Sòcrates i el seu deixeble Plató, no obstant, mai he tingut clar això de que tots tenim al nostre interior les definicions essencials dels conceptes o la solució als nostres problemes. Pense que moltes vegades no podem traure res del nostre interior, estem totalment desarmats i podem necessitar ajuda...No ens enganyem, la cultura del coach és semblant a la maièutica socràtica, això sí, amb els euros per davant, Quines coses ens haurem de tragar mentre va quedant aparcada la filosofia!