El 1982, la presa de Tous es va trencar. Ara fa 25 anys, poblacions com ara Riola, Polinyà, Alzira, Albalat, Fortaleny i d’altres més varen ser fortament afectades per la tràgica pantanada.
Jo era molt menut, però la meva ment rememora algunes escenes. Vaig haver de fugir a Corbera, a casa dels meus oncles als quals tant estime. Quan escapàvem amb el Dyanne 6, recorde que mon pare es posava nerviós al mateix temps que li donava veu a la ràdio. Per a mi era com una festa, però quan mirava els meus pares alguna cosa em deia que no era un bon moment per somriure.
En tornar a Riola, recorde veure ma casa plena de fang, alguns sofàs i mobles pel carrer i un camió que passava arreplegant-ho tot. Recorde també un helicòpter que aterrà prop de ma casa, crec que portaven queviures. Semblava una festa, però mirava una altra vegada els rostres dels meus pares i les cares parlaven per si mateixes. Ara me n’adone de la importància que tenen els gestos, com diu la dita: una imatge val més que mil paraules.
Una vegada vaig créixer, mon pare em va presentar dos llibres: Alerta, la presa no resiste i La Riada. Són dos clàssics presents en moltes prestatgeries de la Ribera. Mon pare passava pàgines i m’explicava cosetes d’una manera molt dolça i simpàtica, xe quins records! Al llibre apareixien escenes impactants classificades per poblacions. En arribar a Riola i Fortaleny s’aturava i recalcava el desastre del “ganao” mort i els tarongers destruïts per la humitat i la corrent. Però aquest desastre afectà també les nostres ànimes, la nostra sensibilitat. Als llibres també recorde haver vist molta gent trista, amb cara de pena i preocupació. Una tragèdia en tota regla!
Actualment, aparentment no hi ha desastres, però sols és aparentment. Observem el Riu Xúquer, està contaminat i amb màquines sorolloses que oxigenen les nostres aigües negres donant un mínim vital als nostres peixos. Fem cas a Enderock´s: diguem no a la contaminació, a deixar morir la joia… L’escena es podria comparar a la d’un malalt terminal connectat a una màquina de respiració assistida. De les nostres muntanyes ni parlar-ne, estan totalment amenaçades per l’actual “cultura de la rajola”, sols hem de passar-nos pel “far de Cullera” i observar la gran catàstrofe ambiental. La nostra contaminació està produint un escalfament de l’atmosfera originant el famós canvi climàtic que observem amb les pujades de temperatura produïdes de fa uns anys. No siguem hipòcrites, hem progressat econòmicament i tecnològicament però continuem atemptant, cada vegada més, contra la nostra mare, la mare Natura. El progrés cientificotecnològic no ens porta directament a un progrés de la humanitat! I qui té la culpa? Algun partit polític en particular? D’això res, avui en dia hi ha molts instruments de poder com per culpar una persona o un grup polític en concret. Realment, els culpables som concretament tots nosaltres, allò abstracte; la humanitat. Com diria el director de Le Monde Diplomathique, Ignasi Ramonet, estem en una societat en la qual predomina el pensament únic: els diners, allò material.
La causa de la pantanada l’atribuïm a l’atzar o a l’error humà, què més dóna, ja no importa. Però generalment, tots els desastres són producte de les nostres equivocades decisions. L’home, com diu Aristòtil és un “animal polític” o “animal racional”. Sartre parla també de la “llibertat” i “responsabilitat”. Tota aquesta filosofia de res no serveix si no la portem a la pràctica humana. De vegades, els animals es comporten fins i tot millor que nosaltres, em plantege si utilitzant sols els nostres instints tot aniria millor. Teòricament, l’home també té “autoconsciència”, doncs, a veure si reaccionem adonant-nos de les conseqüències que tenen els nostres actes. Si no ho fem, m’imagine un futur totalment Kafkià: tots connectats a màquines de respiració artificial caminant pel carrer. No us estranyeu! Mireu el riu, també està en coma! I quan algú està en coma, us ho dic per experiència, el final pot ser tràgic. Qui s’haguera imaginat fa quinze anys que el nostre riu estaria en aquestes circumstàncies? Recordeu en festes quan es feien els “patos al riu”? Mireu-lo ara, dóna pena! Està negre, sembla xapapote! Jo em pregunte: com definirà la filosofia del segle XXI l’home? Com “animal racional”, com “animal polític” o com “animal autodestructor”? Ai, com han canviat les coses!
Bones Festes riolencs! En aquestos dies cal oblidar les penes i passar uns dies de glòria i felicitat. Tots tenim problemes, però si podem, intentarem apartar-los. I aquell que no puga apartar-los, sols dir-li que festes són tots els anys. Tant en estiu com en hivern hi ha coses per gaudir en aquest món. La música i l’olor a pólvora anuncien les festes patronals de Santa Maria la Major. Unes festes que no existirien sense tots i cadascun de vosaltres. Què ho passeu bé veïns!
Sergi Pascual Tur
Jo era molt menut, però la meva ment rememora algunes escenes. Vaig haver de fugir a Corbera, a casa dels meus oncles als quals tant estime. Quan escapàvem amb el Dyanne 6, recorde que mon pare es posava nerviós al mateix temps que li donava veu a la ràdio. Per a mi era com una festa, però quan mirava els meus pares alguna cosa em deia que no era un bon moment per somriure.
En tornar a Riola, recorde veure ma casa plena de fang, alguns sofàs i mobles pel carrer i un camió que passava arreplegant-ho tot. Recorde també un helicòpter que aterrà prop de ma casa, crec que portaven queviures. Semblava una festa, però mirava una altra vegada els rostres dels meus pares i les cares parlaven per si mateixes. Ara me n’adone de la importància que tenen els gestos, com diu la dita: una imatge val més que mil paraules.
Una vegada vaig créixer, mon pare em va presentar dos llibres: Alerta, la presa no resiste i La Riada. Són dos clàssics presents en moltes prestatgeries de la Ribera. Mon pare passava pàgines i m’explicava cosetes d’una manera molt dolça i simpàtica, xe quins records! Al llibre apareixien escenes impactants classificades per poblacions. En arribar a Riola i Fortaleny s’aturava i recalcava el desastre del “ganao” mort i els tarongers destruïts per la humitat i la corrent. Però aquest desastre afectà també les nostres ànimes, la nostra sensibilitat. Als llibres també recorde haver vist molta gent trista, amb cara de pena i preocupació. Una tragèdia en tota regla!
Actualment, aparentment no hi ha desastres, però sols és aparentment. Observem el Riu Xúquer, està contaminat i amb màquines sorolloses que oxigenen les nostres aigües negres donant un mínim vital als nostres peixos. Fem cas a Enderock´s: diguem no a la contaminació, a deixar morir la joia… L’escena es podria comparar a la d’un malalt terminal connectat a una màquina de respiració assistida. De les nostres muntanyes ni parlar-ne, estan totalment amenaçades per l’actual “cultura de la rajola”, sols hem de passar-nos pel “far de Cullera” i observar la gran catàstrofe ambiental. La nostra contaminació està produint un escalfament de l’atmosfera originant el famós canvi climàtic que observem amb les pujades de temperatura produïdes de fa uns anys. No siguem hipòcrites, hem progressat econòmicament i tecnològicament però continuem atemptant, cada vegada més, contra la nostra mare, la mare Natura. El progrés cientificotecnològic no ens porta directament a un progrés de la humanitat! I qui té la culpa? Algun partit polític en particular? D’això res, avui en dia hi ha molts instruments de poder com per culpar una persona o un grup polític en concret. Realment, els culpables som concretament tots nosaltres, allò abstracte; la humanitat. Com diria el director de Le Monde Diplomathique, Ignasi Ramonet, estem en una societat en la qual predomina el pensament únic: els diners, allò material.
La causa de la pantanada l’atribuïm a l’atzar o a l’error humà, què més dóna, ja no importa. Però generalment, tots els desastres són producte de les nostres equivocades decisions. L’home, com diu Aristòtil és un “animal polític” o “animal racional”. Sartre parla també de la “llibertat” i “responsabilitat”. Tota aquesta filosofia de res no serveix si no la portem a la pràctica humana. De vegades, els animals es comporten fins i tot millor que nosaltres, em plantege si utilitzant sols els nostres instints tot aniria millor. Teòricament, l’home també té “autoconsciència”, doncs, a veure si reaccionem adonant-nos de les conseqüències que tenen els nostres actes. Si no ho fem, m’imagine un futur totalment Kafkià: tots connectats a màquines de respiració artificial caminant pel carrer. No us estranyeu! Mireu el riu, també està en coma! I quan algú està en coma, us ho dic per experiència, el final pot ser tràgic. Qui s’haguera imaginat fa quinze anys que el nostre riu estaria en aquestes circumstàncies? Recordeu en festes quan es feien els “patos al riu”? Mireu-lo ara, dóna pena! Està negre, sembla xapapote! Jo em pregunte: com definirà la filosofia del segle XXI l’home? Com “animal racional”, com “animal polític” o com “animal autodestructor”? Ai, com han canviat les coses!
Bones Festes riolencs! En aquestos dies cal oblidar les penes i passar uns dies de glòria i felicitat. Tots tenim problemes, però si podem, intentarem apartar-los. I aquell que no puga apartar-los, sols dir-li que festes són tots els anys. Tant en estiu com en hivern hi ha coses per gaudir en aquest món. La música i l’olor a pólvora anuncien les festes patronals de Santa Maria la Major. Unes festes que no existirien sense tots i cadascun de vosaltres. Què ho passeu bé veïns!
Sergi Pascual Tur
2 comentarios:
Hola Sergi, sóc Paula Girbés.
Com que ningú havia comentat aquest text he decidit ser la primera.
Al llegir la redacció m´he enrecorda't que ara acava de passar una cosa molt semblant a Andalucia. En les notícies tots els dies apareixen, i amb ells les seues cares de tristor ja siga pels bens materials, que han perdut o per aquells que tinguen una estima especial.
Té que ser molt dur perdre-ho tot del matí a la nit; i que potser haja ocorregut per la nostra culpa, com bé tu has dit, per l'acció humana que tant està destruïnt la Natura, allà on vivim.
Aquestes terribles notícies venen acompanyades dels comentaris de ma mare, que és d'Alzira i va patir aquesta pantanada. Sols en veure-li la cara, no podria alcançar el pensar com ho hauran passat de malament. I tinguent un cas tan proper, torne a enrecordar-me dels que ho estan passant ara, i en part em senc culpable ja que l'error de cadascú desenvoca en un catàstrofe, com per exemple, ara, una inundació, entre altres moltes.
Per a finalitzar dir que, mai saps a qui li pot pasar ni quan; i com diu la dita més val previndre que curar; així que serà l'hora de fer alguna cosa, abans de que siga massa tart.
Ens vegem demà pel col·legi!
Hola Paula...
Jo tan sols tenia 5 anyets, recorde algunes imatges...Ma mare diu que "no pot ser". Però ella no sap que jo tinc molta memòria....Realment la gent ho passà molt malament, a Alzira, concretament va ser on pijor...Et deixaré un llibre per a que li´l mostres a ta mare...Són dos llibres que me'ls estime moltíssim (ja te contaré). No t'asustes, si els perderes ben perduts estan...A més, et puc passar un treball que han fet els alumnes de quart, així li fas un regalet a ta mare....Alzira fou la localitat on més profunditat agafà, 6 o 7 metres, crec que més.....La pantanà fou una tragèdia en tota regla....Ara tenim una crisis, que és forta, però això no és res comparat amb el que han viscut els nostres iaios i els nostres pares...Es per això que vosaltres heu d´aprofitar que sou jovens i teniu recursos....Ala, ja ens veurem a classe i continuaràs dormint...
Publicar un comentario