SABINA

El repertori poètic de Joaquin Sabina està ple sentiments. Els sentiment s'expressen amb un llenguatge creatiu, urbà i culte al mateix temps. La seva indumentaria i presència bohèmia a l’escenari i el seu pasotisme personal per l’actual televisió basura donen encara un to més carismàtic a la seva obra. Es evident la imaginació i el cultiu lingüístic: “velo de alquitrán en la mirada” “extraño como un pato en el manzanares” “algunas veces suelo recostar mi cabeza en el hombro de la luna”. Per cert, la meua amiga Gema Rubio alucina amb la primera nombrada; com li s’ocurriria l’expressió “velo de alquitrán en la mirada”?, es preguntava ella..Realment fantàstic!

El cultiu del llenguatge és evident: metàfores, comparacions, hipèrboles, personificacions... La seua poesia dóna molt per tal de fer un bon anàlisis literari. De fet, la meua amiga treballa algunes de les seues expressions a les seues classes de llengua i literatura.

Amb Joaquin Sabina passa una cosa molt interessant, per molt que llegesques o escoltes les seues peces lletres, de vegades, resulta difícil descodificar-les. Sol passar amb tots els grans poemes, sempre tenen una part que el subjecte ha d’interpretar a la seua manera. Es la gràcia de la poesia, la subjectivitat del jo.

El fenomen Serrat i Sabina em posa els pèls de punta, causant-me molt de respecte. Joaquin Sabina, un poeta urbà amb un to de rebeldía educada i pasotisme social. Juan Manuel Serrat, un romàntic i sentimental, educat i compromés socialment. La meua amiga té tota la raó quan diu que Serrat acaricia la música de Sabina. Serrat sent la música i la viu en primera persona, no hi ha més que veure alguna de les seves interpretacions en Dos pájaros de un tiro.

Si ens centrem en la cançó “Sin embargo”, Juan Manuel Serrat enceta la cançó acariciant-la, amb molt de tacte i ternura. A continuació, després d’un dolç i romàntic solo de guitarra apareix, baixant les escales, l’estimat Sabina amb la seua agradable veu esgarradora i casallera.

Són dos poetes i cadascuna de les seues paraules causa sentiments únics i irrepetibles en el receptor. Sobre aquest tema vaig parlar també amb la meua amiga. Ella em comentà sobre un concert de la gira Dos pájaros de un tiro, a Gandia. Va ploure i mentre plovia, els tècnics desmontaven els trastos. Pràcticament es quedaren ells, els micròfons i els altaveus suficients per contactar amb el públic. Queda clara l’autenticitat, algun dubte? Tota la raó Gema, a aquestos els sobra tot, van sobrats!