En filosofía moral considerem un acte moral quan està fet amb bona voluntat (també enteniment), amb llibertat i responsabilitat. Un acte moral és aquell que desde la bona voluntat no pretén buscar el bé indidual al preu que sigui, sino que sempre evitarà el mal de la resta de ciutadans.S'entén perfectament que si un acte no és lliure no pot ser un acte moral. També s'entén que si una persona no és lliure no es deu sentir responsable perquè ell no ha pres la decisió d'actuar d'eixa manera. Llibertat i responsabilitat són conceptes que normalment s'interrelacionen.
Suposem el cas d'una parella que es divorcia i com a conseqüència, els fills ho passen molt malament. Si suposem que la separació és deguda a una infidelitat per part del marit, s'entén que la xica no té cap responsabilitat sobre el dolor dels fills. No és ella la que ha comés la infidelitat, per tant no es pot sentir responsable d'aquest dolor. No obstant, ella continuarà tenint responsabiliats, inclús es questionarà si en el seu moment no va cumplir amb les seues responsabilitats com a parella...Però finalment, si vol ser feliç haurà de passar pàgina evitant preocupacions. A fi de comptes, aquesta és la finalitat de tot ésser humà: ser feliços.
Tampoc podem otorgar moralitat a un acte fet desde la inconsciència o l'enteniment danyat. Un malalt esquizofrènic o bipolar (que no segueix el tractament indicat) podria actuar malament pressionat per la seua enfermetat. En aquest cas és difícil otorgar responsabilitat a l'individu. Acàs és responsable un psicòtic de creure que volen matar-lo? Acàs ha elegit per voluntat pròpia defensar-se d'aquell que el persegueix?
Ser lliures i responsables no és cosa fàcil. No obstant, jo em pregunte: normalment som lliures? Això és el que tots solem pensar, sobretot en els temps que corren de democràcia. Potser siga aterrador, però hi han moltíssimes tesis deterministes que neguen la llibertat de l'ésser humà. També hi ha pensadors indeterministes. Jo m'incline a pensar que estem condicionats per molts aspectes, encara que aquests no ens determinen sino solament ens limiten. Ara bé, em pregunte: Estava determinat a pensar com estic pensant? Acàs sóc lliure de pensar així? Difícil pregunta.
2 comentarios:
Sartre, es un existencialista, por lo cual, defiende que la existencia predece a la esencia, es decir, fundamenta toda condición absoluta, la cual es esencia del yo pienso, yo actúo, yo puedo, que defiende el proyecto de ser, es decir la libertad es una cualidad propia del hombre.
Él nos está queriendo decir que la libertad acompaña al hombre, sin él quererlo porque es una cualidad del hombre, que no somos libres de decidir si somos o no libres porque como he dicho antes es una cualidad propia del hombre, entonces el hombre es libre por naturaleza.
Yo estoy de acuerdo con Sartre ya que pienso que el hombre es siempre libre de elección, lo que pasa es que a lo mejor el hombre elige y la sociedad lo juzga mal porque esa acción que ha elegido no es la adecuada dentro de esa sociedad, pero si que habrá decidido libremente.cl
M'ha agradat, però no estic d'acord amb aquesta afirmació: "s'entén que la xica no té cap responsabilitat sobre el dolor dels fills". Es pot entendre que no en tinga cap sobre el dolor de l'home infidel (causes a banda o no, clar), però els fills ja no poden gaudir de la vida anterior per la decisió de la mare.
Als fills els dol la traïció del pare i la via (superlegítima) de la mare. De fet, ma mare ens va preguntar, abans de separar-se, què n'opinàvem. A la fi, ho va tirar avant perquè li diguérem que era la seua vida, però tingué en compte que també canviava la nostra.
Publicar un comentario