Sempre
m’ha resultat atractiu el terme tolerància. Amb cara encuriosida vaig decidir
mirar el diccionari i hi aparegué, cosa normal en els substantius, la
referència al verb tolerar: “acció de tolerar”. Fixem-nos en el primer dels
significats del verb: “Suportar en els altres alguna cosa que es desaprova,
usant indulgència, no prohibint-la o no impedint-la”. Mira tu per on vaig
arribar a la conclusió, il.lús de mi!, que era un tio molt tolerant. Però,
evidentment el meu cabet no podia aturar-se ací, així que s’activà la neurona del record i patapam em vingué a la ment una de les
obres d’un antic professor, Tobies
Grimaltos.
En
efecte, Grimaltos va més lluny al
seu llibre Prendre-s´ho amb filosofia,
i diferencia dos tipus de tolerància: la tolerància física i la tolerància
psicològica. Segons ell, la primera, la tolerància física, es respecta molt més
a la ciutat que al poble. En un poble no resulta habitual que una persona
insulte verbalment una altra pel fet d’haver comés una infracció vial. Ja
sabeu, als pobles tots ens coneixem! Per contra, la tolerància psicològica,
possiblement predomina molt més a les ciutats, allà la gent ni critica, ni
prejutja ni etiqueta tant com als pobles.
Em ve a
la memòria com, en més d’una ocasió, les persianes dels meus veïns han cobrat
vida. Ja sabeu de què parle: la parella, tu, la nit, les hormones
descontrolades d’ambdós i la passió adolescent i mig controlada pròpia d’un
acomiadament rutinari. Però el problema no ha estat mai el fet que al poble
existiren voyeurs, sinó més bé el mal
que, sense voler, hem ocasionat a algú per avorriment, per tenir prejudicis o,
simplement, per fotre. Siga com siga, s’ha d’entendre que la gent major moltes
vegades s’avorreix i necessita dialogar del que s’hi presente. La intolerància
psicològica existeix sense cap dubte però no sol ser mal intencionada, sinó
totalment connatural i inevitable als pobles.
A la
ciutat és diferent, tinc un amic que viu a València i solament coneix dos dels
quasi dos-cents veïns que habiten el seu edifici. Tant és així que resulta
completament normal trobar-te algú a l’ascensor i quedar-te en silenci:
respiracions, silenci, mirades cap a l’infinit, consultes de mòbil.
L´explicació sembla clara, a la ciutat no existeix eixe concepte tan arrelat de
“comunitat” propi d’un poble, més bé ens associem quan ho necessitem o quan
toca. Al meu poble, a les nits d’estiu la gent seu a prendre la fresca. Resulta
inevitable saludar tots aquells amb qui et vas trobant: Bon dia, bona vesprada,
bona nit, Que aprofite! De vegades, saludem per saludar, però no ens
equivoquem: és una cosa molt senzilla i que no ve malament. De fet, aquesta
complicitat és la causa que no existesca la intolerància física pròpia de la
ciutat.
La
setmana passada circulava pel carril dret de l’Avinguda Blasco Ibáñez buscant
on aparcar. Al darrere, un home tocava el clàxon, en mirar-lo per l’espill vaig
entendre (pel rostre i els gestos) que estava molt cabrejat per la lentitud amb
la qual circulava. En arribar al semàfor, ens posàrem en paral.lel, el vaig mirar
i vaig comprovar que se li havia passat el cabreig. Possiblement, l’home degué
entendre que el seu comportament havia sigut completament desproporcionat. Al
poble, evidentment, no té cabuda aquesta intolerància física perquè tots hem
compartit o compartirem taula en algun moment de les nostres vides. A més, és
lògic: als pobles pràcticament som tots família, hi ha un sentiment clarament
arrelat que evita els crits i les males paraules. També és veritat que la
proximitat física, el clima respectuós del poble, es veu afectat moltes voltes
per qualsevol bajocada. Hauríem de plantejar-nos moltes vegades la importància
de restar al marge dels assumptes personals, això es fa ben bé a la ciutat.
Allà s’entén molt bé això de la privacitat i intimitat.
No
considere que siga necessari decantar-se pel poble o per la ciutat. Recorde una
reflexió que Henry David Thoreau
realitzà quan viatjà al llac Walden.
L’autor utilitzà el terme “soledat acompanyant”. Independentment d’on estiguem
i d’on vivim allò més dolorós és sentir-nos sols, però no sols físicament sinó
sobretot psicològicament. Amb aquella llarga experiència de subsistència, Thoureau trobà, entre altres, la
companyia del despertar dels ocells i la del blau lluent del cel. Alguns
pensareu: “Quin tio més friki!”. i, en canvi, no m’estranya que Thoreau
pensara així, els humans som tan intolerants...!
No hay comentarios:
Publicar un comentario