
La recreació que Albert Camus fa del mite de Sisif ens ve com anell al dit. Sisif desafià els déus i, com a conseqüència d'això, aquests el condemnaren a pujar una pedra molt pesada fins al cim d'una muntanya. Cada vegada que estava a punt de conquerir el seu objectiu, la pedra li queia i havia de repetir l'esforç un altre cop per tal d'aconseguir el seu propòsit. Si ens fixem, no hi ha treball més inútil i dolorós que l'estèril i el desesperançat. És tot just la condemna del protagonista la mateixa amb què, d'una manera o d'una altra i més prompte que tard, ens retrobem tots i cadascun de nosaltres. El missatge sembla clar: l'absurditat està servida i és el suïcida aquell qui més l'entén; ara, però, cal elegir entre renunciar al que va en contra de la lògica i de la raó o acceptar-ho i reincorporar-nos.
El mateix dia a dia és també un tornar a començar. L'obrer que de bon matí es desperta i treballa sense descans per guanyar-se el jornal; el docent que tots els dies es troba amb la realitat complexa dels alumnes i de les famílies; els metges que cada jorn han de tragar-se les impertinències de pacients concrets... Camus assenyala: "Despertar-se, tramvia, quatre hores d'oficina o de fàbrica; dinar,
tramvia, quatre hores de treball; sopar, dormir, i dilluns, dimarts, dimecres, dijous, divendres i dissabte al mateix ritme..." Per a molts, malauradament, la rutina és encara més absurda: "casa, casa, atur, casa, atur...". És clar que podem lamentar-nos o fins i tot plorar-li a la mala sort, però encara que això siga natural no és gens constructiu, ja que l'atzar és, a més d'invisible, una força indomable sobre la qual els humans res no podem fer.
A més del victimisme o de l'acceptació, també hi ha qui opta per la resignació, una opció tan moral com qualsevol altra. Imagineu aquell qui després de tanta lluita contra l'alcohol o les drogues decideix llançar la tovallola. L'home major que ha perdut la seua muller i ja no s'esforça ni tan sols per fregir-se un ou o també qui té una malaltia greu i no veu el sentit de seguir les pautes d'un tractament. Però clar, tots nosaltres hem estat domesticats amb allò de "la vida és molt bonica i cal viure-la". Ara bé, si pensem una mica entendrem que, simplement, estem davant d'un eslògan que pretén vendre'ns una realitat molt diferent a la real i que en la pràctica esdevé enormement dura. Resulta comprensible també que molts ens refugiem en la religió i veiem aquesta vida com una prova implacablement cruel per a després, en l'altra, aconseguir recompensa.
De petits, generalment ens convencen -i ens autoconvencem- que als divuit anys serem més feliços. Quan arribem a la majoria d'edat ens adonem que no és tan fàcil i ajornem pujar la pedra per al moment que tinguem una bona feina. Quan som ja adults, som conscients de les peripècies que cal fer per arribar a la fi de mes. Aleshores, tornem a decebre'ns i ens fem creure que ja vindran les vaques grosses. Però, en un tres i no res, ens fem majors i confiem en la jubilació. Mireu com d'enrevessats som que fins i tot a l'època on totes les debilitats estan a flor de pell, encara confiem que aconseguirem una vida més feliç. No sé si sóc pessimista o massa realista, també és veritat que marcar-se objectius i projectar un futur millor ens anima a seguir lluitant en aquesta absurditat humana i tornar a començar. De fet, tampoc està gens malament allò de "cal viure la vida"; això sí, una vida en la qual cadascú faça la seua. Ah, se m'oblidava! Arriba un moment en què ja no podem tornar a començar: és quan el silenci etern tan temut esdevé, en aquesta ocasió, el nostre aliat i ens allibera.
No hay comentarios:
Publicar un comentario