REMORDIMENT

Fa un temps vaig llegir un text de Jean Jacques Rousseau que parlava sobre l'educació; el conegut Emili o de L'educació. Aquest llibre dedica una part anomenada "La professió de fe del vicari saboià" al fet religiós. Un jove es troba confós pel que fa al tema religiós i acudeix a un vicari el qual li fa una mena d'orientació. És en aquest context on apareix una idea que, en aquell moment, em va causar molt bona impressió. El senyor Rousseau, en boca del Vicari Saboià, defensa una "religió natural" on substitueix el "cel" pel "content de si" i "l'infern" pel "remordiment". Independentment de si creiem o no creiem, si ho pensem bé, estar satisfet pels bons actes que realitza un mateix és un dels millors premis que podem obtenir i el remordiment, d'una altra banda, pot convertir-se en un turment existencial terrible capaç d'aturmentar-nos i fins i tot de conduir-nos cap a l'autodestrucció.

El remordiment, tal com podem intuir, guarda una estreta relació amb el sentiment de culpabilitat. Si no tenim sentiment de culpabilitat resulta difícil -o pràcticament impossible- sentir remordiment; la cosa funciona més o menys així: pensem que hem fet mal, ens sentim culpables i ens aturmentem. A més, el remordiment no és independent de l'esquema de valors que cadascú puga tenir. Hi ha qui, a sobre, té una escala de valors molt sòlida i estricta. Aquesta gent si damunt és emocionalment sensible, és normal que tinga un sentiment de culpa i, consegüentment, remordiment, quan crega que no ha respectat o ha infringit els valors que, per a ell, són sagrats. Ara bé, moltes vegades el remordiment es disfressa d'inseguretat; això sol ocórrer quan tenim l'autoestima baixa i no ens sentim emocionalment forts. Alerta amb això, una cosa és remordiment i una altra de ben distinta és inseguretat; la molt punyetera (la inseguretat) es manifesta fent-nos sentir culpables, però és simplement el seu llenguatge i nosaltres hem de saber-ho desxifrar...

També és un sentiment aprés o adquirit. Amb això és evident que l'educació hi juga un paper importantíssim. No és un fet arbitrari els valors amb què eduquem, com tampoc no és una barbaritat deixar que cadascú trie al lliure albitri els seus propis valors. Demanar perdó o perdonar-se solen ser pràctiques que aconsellem per a fulminar o per a ni tan sols veure les orelles al remordiment. L'orgull, de vegades, també ens paralitza, així com també ho fa la por: com actuarà l'altre quan li demane perdó? No s'enfadarà amb mi? Hi ha casos en què demanem perdó per egoisme -diem-li egoisme útil-, ja que l'altre passa a millor estat i nosaltres en sortim clarament beneficiats: més contents de nosaltres mateixos. Heu vist com de rebordonits som els humans? També és veritat que quan la intencionalitat és bona, quan hi ha una bona intenció, aleshores el perdó cobra més força i sentit. Ja ho diuen els manuals d'ètica: la intencionalitat és allò que compta! 

Reconec que m'espanta moltíssim la figura del psicòpata; aquests no entenen ni de remordiment ni de sentiment de culpa; generalment actuen a sang freda i són incapaços d'empatitzar amb la gent. És curiós perquè de vegades m'he atrevit a afirmar que els humans tenim cert sentiment altruista innat, però així és: hi ha de tot a la casa del senyor i  de psicòpates n'hi ha també un bon grapat: polítics que roben i no se senten culpables, assassins, assetjadors psicològics.... Atenció amb aquests últims, dissenyen estratègies d'una manera metòdica i solen sortir-se'n amb la seua, cosa normal quan no hi ha sentiments pel mig i el sistema acompanya... La pietat natural de què parlava Rousseau resulta optimista, pròpia d'un "il·lustrat", però potser no siga realista en el sentit estricte del terme. Tot siga dit, vivim en una societat on no es predica amb l'exemple. Em sembla il·lustratiu un acudit al respecte. Em permetré una anècdota a propòsit d'açò. Es conta que un marit no conciliava el son, aleshores la seua muller li preguntà a què es devia tanta volta al llit i tanta inquietud. El marit li digué que no podia dormir perquè devia un milió de pessetes. Immediatament, la dona encengué el llum, buscà el telèfon del director del banc i, encara que a unes hores no massa encertades, telefonà el director de banca a qui li digué: - Senyor, sàpiga vosté que el meu marit no pensa pagar-li el milió de pessetes que li deu i que ara serà vosté qui no podrà dormir. Evidentment es tracta d'un acudit i l'empleat de banca no té cap culpa de com s'han posat les coses, però, compte!: En tot cas no estan abusant els bancs? En tot cas no se n'estan passant de la ratlla amb el tema dels interessos i dels desnonaments? Vinga va, siguem seriosos, conec més d'un empleat que no dorm aturmentat pel remordiment d'haver-li destruït (desinteressadament) la vida a més d'una família. 

Resulta interessant com moltes pràctiques que ara ens causen remordiment, amb el pas de temps deixen de causar-nos-en. Els humans, com deia Heràclit, sempre estem en un continu esdevenir: aprenem i desaprenem, tot això ens fa canviar, ens fa convertir-nos en autèntics éssers adaptatius que lluitem per a sobreviure. Aquell xicot que fa un temps sentia remordiment d'aquella infidelitat que havia comés però ara ho observa com a part del passat i de la pròpia biografia. Realment tot passa, tot es converteix en història, de vegades, insignificant. També pot succeir a la inversa, decisions que prenguérem en el passat amb fermesa i que mai no qüestionàrem, en un present o futur poden ser qüestionades i fins i tot aturmentar-nos fins a extrems de penedir-nos-en i desestabilitzar-nos provocant-nos remordiment: Per què em vaig casar? Què boig que vaig ser! Me'n penedisc i em sent fatal! 

La impulsivitat també guarda una relació estreta amb el remordiment. Hi ha persones que quan actuen, ni pensen detingudament ni tampoc no premediten massa les seues accions. Tinc una amiga que em contà una pràctica que un dia li va causar molt de remordiment. Pel que sembla, el seu nen no parava de plorar i de pegar-se cabotades contra el seient del cotxe. Ella, totalment descontrolada, només arribà a casa li va fotre una galtada. Com a conseqüència d'això, el nen es va orinar al damunt. Aquest comportament del nen, a posteriori, va provocar en la mare un gran remordiment. Alerta, les persones que som molt cognitives ens fem un gran favor si abans d'actuar pensem dues vegades en els nostres possibles actes. Es tracta de cuidar-nos la nostra salut -la mental, és clar,- i en la mesura del possible evitar eixe infern tan concret que és el remordiment.