L'enveja és una
espècie d'epidèmia que destaca, cada vegada més, en les relacions
interpersonals. Ser envejós consisteix a ansiar allò que l'altre posseeix, siga
o no material. Però no solament és un desig de tenir el que l'altre té. Obeint
l'etimologia del concepte, es tracta de mirar cap a l'altre
("vedere") des d'un mateix ("in"). Això significa que, en
l'altre, observem alguna cosa que nosaltres no podem aconseguir.
Potser els humans encara no tenim clar això que la
igualtat entre nosaltres és una mera fal·làcia. Al cap i a la fi, hi ha de més rics i de més pobres, de més
simpàtics i de menys, de més extravertits i de més introvertits, de més
valents i de més covards... De fet, ja deia Descartes que la raó és la cosa
millor repartida del món: més o menys tots som iguals quant a enteniment o raó,
malgrat que hi haja gent amb més o menys enginy. Doncs això mateix, hi ha també
de més intel·ligents i de menys lúcids. Arribats a aquest punt, si partim
d'aquesta falsa idea de què tots som iguals, aleshores l'enveja sol cobrar més
força quan creiem que l'altre ha
aconseguit quelcom que nosaltres, fets de la mateixa pasta, també desitgem. Amb
tot açò, cap la possibilitat que l'enveja forme part d'una idea equivocada sobre
la igualtat: quan ens envegem no estem acceptant la diversitat i projectem una
idea errònia de què tots podem obtenir els mateixos objectius.
Continuant en la mateixa línia, el filòsof Friedrich
Nietzsche deia alguna cosa així com que, tant la igualtat com la democràcia,
són valors que s'han creat per fer-nos sentir a tots com a "camells".
Ja sabeu, els camells obeeixen el seu amo sense dir ni piu. Deixem-nos de
tòpics, realment ningú no és igual a un altre i existeixen persones més
valentes, més alegres, més motivades o més lluitadores que altres. Per altra
banda, tot siga dit, quan escolte allò de: "Tots som igual davant la
llei", em provoca més que un somriure: una falsa riallada tenint en compte
que, a hores d´ara, el carrer està ple de polítics corruptes i la presó de gent
amb molt mala sort... Així que, si no som igual
com a individus ni socialment parlant,
aleshores estaria bé adonar-se´n que tots i cadascun de nosaltres som
capaços de cultivar, sense por i sense enveges comparatives, el nostre propi
destí.
De la mateixa manera,
a la base de l'enveja es troba la
gelosia, la falta d'autoestima i la mediocritat. En castellà hi ha un refrany
que diu alguna cosa així: "l'enveja és l'homenatge que la mediocritat li
rendeix al talent". Diuen que el mediocre és aquell de "mala qualitat"
o "qualitat baixa". A fi de comptes, el refrany ve a significar que
els vulgars, quan veuen que algú posseeix qualitats o capacitats que ell, de
moment, no pot assolir, aleshores sol tirar mà de l'enveja. Aquesta manera tan patètica de procedir s´estructura,
en abundància, al poder polític . El nostre poder polític també actua per
enveja? Decideix per enveja? I a les empreses, es valora la valentia i
l'instint de superació? Cada vegada estic més convençut que en aquesta societat
triomfen més els mediocres que els talentosos. Ull, quan dic triomfen em
referisc al sentit social del terme.
Una vegada, el meu germà major m'aconsellà que
intentara no sobrevalorar mai els propis èxits en públic. Parlem de
l'anomenada Síndrome de Solomó. Així doncs, es realitzà un
experiment en el qual hi havia un grup de participants camuflats . La prova
consistia en endevinar quina de les tres línies que es mostraven era igual a
una tercera que apareixia separada de la resta. La gent “còmplice,” que
responia saltant, donava sempre una resposta incorrecta. Com a conseqüència
d'açò, un gran percentatge dubtava o bé callava per por a no clavar la pata. La
resposta, abans de la participació dels confidents, fou evident; ara bé, a
continuació esdevingué en un dubte o
confusió. El resultat d'aquest experiment, ens dóna una doble informació que cal
tenir ben present: primer, ens informa
sobre la falta d'autoestima que, actualment, pateixen moltes persones. I, en segon lloc, ens corrobora que
vivim en una societat on es condemna el talent i la creativitat. Aquesta
síndrome es manifesta, sense cap indulgència, a l'àmbit educatiu: l´alumnat
quan el professor planteja una pregunta,
té aprensió (també vergonya) davant
la possibilitat d'equivocar-se així com de la reacció que puguen tenir la resta
de companys.
Els filòsofs han dit coses interessants pel que fa a
l'enveja. Concretament m'interessen en aquest moment les paraules d'Hesiode i
d'Aristòtil. Segons Hesiode, existeix una influència d'Erides entre els homes.
En el cas que es manifeste l'Eris amarga, s'afavoreix la guerra i aleshores cal
rebutjar-la. Per contra, pot repercutir positivament. Aquesta està situada a
l'olimp i estimula el treball. Com a conseqüència podem distingir dues enveges:
la sana (admiració) i la malaltissa o negativa. Però, atenció!, Aristòtil
considerava que l'enveja surt entre gent de proximitat en el temps, espai, edat
i prestigi. Per exemple, costaria molt
trobar gent que envegés Cristiano Ronaldo pel sou que cobra, però és ben
fàcil-per desgràcia-, ensopegar amb problemes d'enveja a dintre d'una família
per problemes d'herència o per qualsevol bajocada sense trellat. La gelosia es
revela entre persones del mateix cercle i en poques ocasions sol ser positiva:
entre veïns hi ha enveja, entre germans, entre amigues, entre companys de
treball.(..I ni parlar-ne de molts nordamericans: acàs no és enveja el fet de
treballar durament amb la intenció de poder adquirir un cotxe de més gama que el
que té aparcat el nostre veí?. Patètica és també la competitivitat capitalista:
com més tens més vals Aquest lema capitalista treballa molt l'enveja a
dintre d'una mateixa empresa. Visca la
companyia xè!
D´altra banda, mentre l'enveja va fent forat,
últimament m'adone que destaquen aquells que volen ser reconeguts fins al punt que descriuen, a la xarxa, cadascun dels
seus moments. Que si puge a l'avió, que si estic de viatge, que si sóc
futbolista i ara estic escoltant Melendi amb uns auriculars de gamma alta, que
si sóc jugador de tennis i ara estic navegant amb el vaixell per la platja. Com
veiem, vivim obsessionats per un afany
de protagonisme bestial. És clar que els nous avanços tecnològics s'han
d'aprofitar ja que tenen un gran poder de convocatòria. Ara bé, si no som
conscients dels seus límits, les conseqüències poden resultar d´allò més
dramàtiques. Algú pot viure en un món d´engany, d´il.lusió d´èxit personal i
professional, que no té res a veure amb la seua realitat de tots els dies. No
cal ser molt lúcids per entendre que si ens contemplem bé, tots tenim les
nostres tecles i ningú no és perfecte. Una dosi d'humilitat i naturalitat
tampoc no resulta tan malament.
La inseguretat, de tant en tant, va també unida a l'enveja. Em crida l'atenció el fet que algunes persones fan coses bones
perquè realment són bones i poc envejoses. Però hi ha d'altres que aparenten ser solidàries, humanes i ho
comparteixen tot amb la intenció de triunfar com els altres. Em
pregunte si les persones que són insegures acàs no estan sentint enveja per aquelles que habitualment mostren
certa seguretat i posiblement no els interesse això de ser reconeguts.
No m'agradaria que ens quedàrem amb el missatge del
conformisme. La qüestió rau en intentar
créixer i treballar les nostres capacitats.
Valorar allò que hom té, i alegrar-se dels èxits de l'altre; no creure's el
centre ni el melic del món. A fi de comptes, no som immortals i un dia hem de
dinyar-la. Tots volem ser reconeguts i esdevenir el patró bàsic de la realitat sense adonar-nos que tan sols som una puça, un
bacteri, un microbi, un no-res.
2 comentarios:
Conec una persona que identifica l’avarícia amb l’enveja de manera que sempre nomena la segona. Tots dos són vicis, o sentiments, si volem ser indulgents amb les debilitats humanes, però crec que convé distingir-los, mínimament, abans de començar.
L’avarícia és voler-ho tot sense que t’importe què passa amb la resta de persones i només per la fam d’acumular. L’enveja és voler el que tenen els altres, massa sovint, amb una antipatia manifesta envers els “afortunats” que no existiria si no n’haguera sabut mai res d’ells o d’eixa sort. Val a dir que de l’existència de tots dos sentiments s’aprofiten certs individus i multinacionals per a estimular el consumisme. En una societat educada en els béns materials més que en el profit que en poden traure, el Centre Comercial n’és l’àgora. Que és com dir que a ningú dels que manen els interessa un poble lliure dels estímuls publicitaris. El criteri i la templança són doncs, “enemics del sistema”. I per això es ridiculitzen, s’ignoren o desapareixen del sistema educatiu. Per això podem ser indulgents amb aquestes persones, perquè estan ensinistrades a respondre així als estímuls que els ofereixen. Solem jutjar primer però, l’efecte, no tant la causa (ni els causants).
Així doncs, no es tracta només d’un tema del catecisme. L’ésser humà és ultrasensible al que anomenem vicis.
Si ens centrem en el tema que planteges, trobe perniciós el cas de l’enveja eternament insatisfeta. Si l’enveja continua, fins i tot quan ens fan partíceps del que volíem i no teníem, hi ha avarícia pel que fa al desig de la totalitat (TOOOOT per a MI) i enveja pel que fa al desig de l’exclusivitat (la MILLOR part per a mi i PROU). I ací està la clau de volta que els diferencia: l’enveja naix de la comparació amb els altres. Per això hi ha malvolença en l’enveja, perquè crea un fals enemic que és fa més enemic quan més difícil és de superar. I total, l’altre no ha fet res, només existir amb havers que l’envejós no en té. A més, és destructiva perquè crea impotència, baixa una autoestima que volem pujar amb l’anhel que el proïsme es degrade i estableix una competitivitat negativa: no volem superar-nos sinó superar algú. L’afany de l’envejós no és només deixar d’envejar. El deler més malaltís i més secret, és ser envejat. Però no ho pot dir, perquè com està mal vist, per això de la vanitat, el poden jutjar moralment per davall d’algú. I clar, això és insuportable.
No som iguals. Això justifica positivament a qui es vol superar, però ridiculitza a qui manifesta eixa cara verda de malíccia infinita. L’esperit de superació i l’enveja no van de la mà perquè mentre que el primer té com a objectiu comprovar progressos en l’espill; en l’enveja, la imatge de glòria de l’altre ha de quedar igualada o substituïda per la nostra. L’avariciós vol atesorar l’espill, l’envejós vol ser la imatge.
Publicar un comentario