EL MEU FILL NO VAL PER ESTUDIAR

A ritme de casalla i mentre prenia el meu tallat habitual, vaig escoltar com un home de mitjana edat li deia a un altre: "Jo ho tinc clar, el meu fill no val per estudiar". Sincerament, aquesta sentència no és la primera vegada que l'escolte en boca d'un pare o d'una mare. Aparentment, la proposició esmentada té cert sentit doncs hi ha xiquet que any rere any mai trau punta: repeteix, suspén...Però compte, l'enunciat també té un rerefons que convé desxifrar. Clar i ras: l'experiència em diu que són pocs els xiquets que no serveixen per estudiar o que no estan capacitats per aconseguir almenys un graduat escolar. Més bé, els xiquets que abandonen els estudis ho fan, generalment, per altres qüestions: desmotivació, falta de constància, carència de disciplina...M'atrevisc a afirmar que la majoria dels alumnes no presenten cap diagnòstic que els impedisca traure's uns estudis d'ensenyament obligatori. De fet, hi ha centres que tenen permès oferir determinats programes educatius (sempre millorables) per als alumnes que presenten dificultats. 

Tots sabem que la llei obliga que tots els joves han d'estar escolaritzats fins els 16 anys. Cal insistir en que aquesta llei obliga també a que, encara que els alumnes presenten greus problemes de disciplina, hagin d'estar escolaritzats fins l'edat esmentada. En aquesta línia podríem plantejar-nos la següent qüestió: Ha merescut la pena que l'educació fos obligatòria fins els 16 anys? Tinc un company que en una ocasió afirmà: "Jo, li llevaria la O a la ESO" L'estimat amic, considera encara que l'educació no hauria de ser obligatòria fins a aquesta edat. Realment l'entenc, ja que tots aquells alumnes que mostren un clar abandonament prematur i perden anys amb l'ESO, podrien estar fent una formació professional o aprenent un ofici que els motivara més. Però clar, com que no tenen l'edat, a aguantar amb la o de la ESO!

Com que la llei està així, els pares tenen l'obligació d'acompanyar els seus fills en el procés educatiu i evitar que caiguen en el cercle de la generació NINI: ni estudie, ni treballe. Estic convençut que el sistema educatiu és millorable, no obstant és el que tenim i els pares han d'estar molt presents en el procés dels seus fills, en cas contrari, el sistema encara es pot tornar més incomprensible i detestable. Els pares, tenen l'obligació i el deure d'estar en contacte amb el tutor i amb qualsevol dels professors. Els xiquets, desde ben petits, haurien de percebre com els seus pares depositen interés per allò que ells fan i pels resultats obtesos. No m'acuseu d'idealista, ni d'utòpic, sóc conscient que també hi ha famílies amb greus problemes, però també conec famílies que et confesen no poder pagar els llibres amb un telèfon de la "pometa" a la mà.

Fa temps, una dona també em digué al bar: "Mira Sergi, el meu fill no vol estudiar, així que jo no pense obligar-lo" Disculpeu, les coses no són exactament així. A molts de nosaltres tampoc ens agradaria treballar i preferiríem dedicar el nostre temps a fer altres coses com viatjar, fer esport o simplement fer el mandra. Les obligacions són obligacions i exigeixen d'una disciplina, seriositat i responsabilitat. Si no hi ha una seguideta, tant el fill com el pare poden acabar convencent-se que no són capaços, però el problema és l'hàbit, la conducta, el treball, l'esforç....Moltes vegades, la frase: "El meu fill no val per estudiar", no és vertadera. El problema, de vegades, no és que no valga, és que ni tan sols ho ha intentat. Inclús vaig més lluny; el problema no sempre està en el fill sinó en el pare o la mare què ho afirma, ja que hauria de responsabilitzar-se de les obligacions que suposa tenir un fill en aquestes edats. Compte, sóc conscient que això d'educar no deu ser  fàcil, com tampoc ho és l'adolescència, però estareu d'acord amb mi que hi ha pares i pares, mares i mares. En definitiva, ser pare no és únicament copular, ser mare no és únicament parir, de fet, els animals també fan això...

Telèfons mòbils, whatsApp, Wechat, Facebook, Tuenti, Twitter, Snapchat...Benvinguts a l'univers social més potent de la joventut actual: el mòbil i les xarxes socials. Pràcticament tots estan en línia, connectats entretinguts i posiblement enganxats. Resulta imparable aquest comportament compulsiu de penjar fotos contínuament, de fer-se selfies amb els morrets o amb gestos dels dits, sempre mostrant l'èxit. Atenció amb aquestes coses, hi ha xiquet que està tot el dia ocupat amb el telèfon mòbil. Hi ha fins i tot biblioteques a la Universitat que han hagut de posar el cartell amb el rètol: "No es pot utilitzar el telèfon mòbil" Estic convençut que molts pares encara ni ho saben, ja que ells no perteneixen a aquest univers social imparable i actual. Doncs així és, hi ha jove que està tota la santa vesprada enviant fotos, whatssApps i penjant cosetes a la xarxa, aplaçant el moment d'estudi....La meua pregunta és: Veiem ara quin és el comportament de molts adolescents que no arriben als mínims per poder aprovar? Veiem com la causa no és una incapacitat? Cal controlar la conducta dels joves que no arriben als objectius, estar present, recomanar, aconsellar, sense imposar però sí exigint responsabilitat i esforç. Mireu, sí hi ha una cosa que sí que faig amb els meus alumnes és trobar moments per conversar. Molts dels qui no em fan els pocs deures que pose, no em presenten els treballs o no aproven els exàmens, reconeixen no tindre hàbit d'estudi, inclús m'han reconegut no tindre ni tan sols un lloc fixe d'estudi a casa o un horari de treball establert. Aleshores, la meua pregunta ara és: Què volem, miracles? Davant d'això hi ha pares que lluiten i d'altres, bé perquè no volen o perquè no saben, s'autoconvencen que el seu fill "no serveix per estudiar". Ja sabeu, estimats pares, els xiquets quan diuen que estan estudiant a l'habitació, potser estiguen més preocupats per tot allò que ocorre a través del telèfon. Però clar, vosaltres continueu comprant-los esportives de 100 euros, telèfon mòbil d'última generació, ordinador portàtil d'una bona marca i no els exigiu responsabilitats, així estareu cavant-los la tomba de la ignorància; els convertireu en "carne de cañón"

Si l'enunciat "tots no valen per estudiar" és vertader, també ho hauria de ser el de "tots no valen per ser pares". Em molesta que alguns joves acaben sentint-se inútils quan realment són grandiosos i tan sols els falta un mètode disciplinat de treball. Però la veritat és que per a segons quins pares, resulta més còmode deixar-los córrer ja que lluitar suposa una dedicació que pot resultar exhaustiva. Em faig la següent pregunta: Els pares són conscients de la minoria d'edat dels seus fills? Acàs molts dels que hem estudiat ho hauríem fet sense la presència insistent dels nostres pares? No ens hem d'oblidar que els menors no són adults i per tant, com que estan cresquent, no poden tenir el marge de decisió tan ampli. També hi ha casos en que molts fills raonen, pensen i decideixen molt més lúcidament que molts pares, això també és veritat. Disculpeu-me aquells pares o mares que teniu problemes de feina, de salut i no podeu dedicar el temps als vostres fills com voldrieu, evidentment no em referia a vosaltres. Insistesc, no em convenç això del "laissez faire", almenys en determinades edats.

En cap moment m'he oposat a l'afirmació "No tots poden estudiar". Simplement m'enfade davant la comoditat per la que opten alguns pares i mares els quals prefereixen fer-se casalles o gitar-se al sofà abans que combatre i lluitar agafant la mà als seus fills. Compte, parlem de menors o adolescents que necessiten sentir-se escoltats, protegits, però també necessiten disciplina i aprendre desde ben petits a separar la responsabilitat de l'oci. Aquest, possiblement és el millor regal que els podem fer als nostres joves: ocupar-nos d'ells. Després, està clar que estudiar no és cap píldora i que hi ha d'altres factors importants si volen aconseguir un bon futur laboral: domini d'una tècnica, idiomes, habilitats socials....Ara bé, sigam realistes, un graduat els obri moltes portes...Ah, i una cosa, estic plenament convençut que cal  urgentment un replantejament del sistema educatiu, però això ja és altre tema de reflexió: intel.ligència emocional, habilitats socials, treball cooperatiu, espèrit reflexiu i un munt de coses més que sempre els resultaran ben útils.

Una cosa se m'oblidava, quan a un menor li repetim tantes vegades això de que no val per estudiar, allò normal és que acabe creient-s'ho. Per favor, ensenyar és quelcom seriós, sigam bons professors, bones professores, bons pares, bones mares i compte amb les parauletes: les justes i necessàries....Prudència, hi ha qui parla per no callar!