ABSURDA SOBREESTIMULACIÓ

Les classes de matí, les classes de vesprada, el repàs de matemàtiques, les classes d'anglès, estudiar una mica, una horeta d'ordinador, de telèfon mòbil i una mica televisió... L'endemà, la mateixa jugada i més o menys en el mateix ordre....Hi ha qui també practica el ball, juga a futbol, bàsquet o a hambdol... La qüestió és que vivim en una època de màxima sobreestimulació: fem moltíssimes coses al llarg del dia.

Aparentment, això d'estar sempre fent coses, sembla un bon síntoma, ja que els nostres joves permaneixen sempre actius i desenvolupen prematurament moltes capacitats que, de no ser així, quedarien anestesiades. No obstant, aquesta seria una reflexió un tant superficial que no podria permetre'm de cap de les maneres. Amb total sinceritat, sóc dels qui pensen que aquesta sobreestimulació no és gens saludable. De fet, pense que aquestos últims anys hem perdut el nostre rumb; sobreestimulem moltes vegades sense criteri, potser també perquè s'ha posat de moda. Quan de temps dediquen els pares als seus fills? Quan de temps comparteixen els xiquets amb als seus amics? I quant de temps juguen fora de l'escola? Hem de ser objectius no sols per sumar el temps d'estudi sinó també el temps d'oci, D'altra banda, resulta preocupant el fet de que sobrevalorem tot allò que val diners; un bon telèfon, un bon ordinador, una bona consola, extraescolars que valen diners....I descuidem, allò gratuït, allò que sempre s'ha fet i mai ha costat cap gallet....Resulta una evidència que la sobreestimulació és també una filla del capitalisme. Dit en altres paraules: estimulem quasi sempre amb coses que valen diners. Quantes vegades compartim amb els nostres fills una posta de sol? I un dia de pluja? Quantes vegades conversem sense presses amb els nostres fills? 

Em crida bastant l'atenció el tema de les classes de repàs. Després d'haver raonat en un ambient distès amb molts joves, gran part d'ells confessa anar a classes de repàs per qüestió de comoditat. Bàsicament van a repàs per a que algú estiga controlant-los amb bona cosa d'exercicis i d'explicacions. Així de clar, gran part dels joves van al repàs sense ni tan sols haver-se parat a pensar si són capaços d'aconseguir-ho. De fet, gran part dels qui suspenen comenten no haver dedicat cap minut a casa (ni tan sols per fer els deures). Em pregunte si els pares s'han parat a reflexionar sobre aquest assumpte. Concretament, la pregunta seria la següent: si el vostre fill té un professor de matemàtiques a classe per què li pagueu un professor de repàs a banda? Compte, entenc que alguns puguen necessitar-ho: hi ha xiquets o xiquetes que els pot costar una mica la competència matemàtica. Però enteneu-me també vosaltres a mi: no són la majoria. Potser algú es pregunta: I quin és el problema de que vagen al repàs? Pense que el problema està en que després de tot un dia de classes, estaria bé que els xiquets i adolescents reberen altre tipus d'estímuls totalment distints als que reben habitualment al col·legi...De fet, si ens fixem bé, en la nostra societat està mal vist que els xiquets s'avorrisquen...Els pares volen que els xiquets estiguen actius, ocupats, que treballen, que siguen responsables....No obstant, no els preocupa massa això de que siguen crítics, reflexius i que sàpiguen gestionar les seues pròpies emocions. Supose que molts d'ells, ocupats en tants quefers, no s.hauran adonat que al final vida sols hi ha una i al cap i a la fi es tracta de ser feliços.

Tornant al tema de l'avorriment, pense que no és cap pràctica negativa. De fet, avorrir-se és estar durant un temps sense fer cap  cosa concreta. L'avorriment sempre ha existit i és una pràctica que tots hem viscut i de la qual han nascut grans idees. Una persona que s'avorreix, indiscutiblement és una persona que pensa i arriba un moment en que prefereix passar a l'acció. No obstant, hem estigmatitzat massa l'avorriment i hem oblidat que és la base de la creativitat i la reflexió. Però clar, la cultura de l'èxit ens diu que cal estar actius i ser molt competitius. Estar avorrit és, en definitiva, una pràctica de fracassats. 

Els pares i mares haurien de saber que els xiquets, alguna vegada, han de conviure amb l'avorriment. Avorrir-se no és cap problema ja que és una situació totament vital de la que es poden aprendre i extraure moltes coses. Estem dispostos a deixar d'omplir-los l'agenda als nostres fills? De fet, molts xiquets semblen executius del futur: ben vestits i totalment ocupats. Fixeu-vos amb les paraules de la meua neboda després de dir-li que tinc moltes ganes d'estar amb ella: "Tio, tu saps massa bé que jo estic molt ocupada durant la setmana" La cosa és seriosa, la xiqueta té 8 anyets i diu que està completament ocupada de dilluns a divendres. Això volem, un món així? Un món en el que no tingam temps ni a estar amb la família? En som conscients?

Caldria prendre consciència que els joves d'ara acumulen en un dia la mateixa informació que acumulava un xiquet allà pels anys seixanta....Així és, vivim sobreestimulats. En principi, no sembla un problema perquè el nostre cervell té mecanismes biològics que li permeten controlar aquesta sobrecàrrega d'informació. Ara bé, el problema és que acabem saturant-nos, cansant-nos i estressant-nos. Però clar, aquí cadascú és un món, cadascú té un llindar o un altre per aguantar la sobreestimulació. No obstant, es corre el risc del bloqueig, de la saturació i d'una sensació desagradable front a qualsevol aprenentatge per original i interessant que sigui. De fet, quan de bon matí veig les cares dels meus alumnes, em pregunte per quin motiu estan tan cansats: Han dormit bé? Han estat xatejant? Porten massa coses al seu cap? Baix el meu punt de vista, l'educació ha de centrar-se en acompanyar l'alumne i sobretot en estimular el pensament crític. Com que ara tenim un accés molt més fàcil a la informació, cal que l'alumne sàpiga desxifrar la bona informació i aprenga a reflexionar lliurement sobre aquesta. Resulta curiós: volem que aprenguen anglès, que memoritzen continguts de llengua, però no ens preocupa en absolut que en un futur no siguen suficientment crítics o reflexius. Si açò no ho parem, els robots estan al girar el cantó...

En tot cas, allò que la majoria desitja és que el seu fill o filla aconseguesca ser una persona de futur: un bon metge, un bon advocat, un bon empresari, un bon ingenier... Però ens oblidem d'allò essencial...Si realment volem que els nostres fills siguen feliços, cal deixar-los que llegesquen allò que els cau a les mans, que retallen o pinten allò que realment els apeteix o que s'avorrisquen....Cal aconseguir que els xiquets temptegen el terreny de la improvització, de la creativitat. És important que exploren tot allò que puguen i que pregunten, qüestionen, dubten, demanen, s'equivoquen....D'aquesta manera, els xiquets estaran treballant la seua autonomia: Què dec fer? Què m'atrau més? Què em tranquil.litza? Què m'interessa? Què sé fer millor? Ja sabem, l'autonomia és la capacitat de pensar per si mateix. Les activitats pautades, estructurades, evaluades, controlades, encara que siguen activitats d'aprenentatge no potencien l'autonomia, la creativitat i l'esperit crític. Ara bé, si allò que volem són xiquets triomfadors i competititus, doncs a seguir....En cas contrari, deixeu-los que s'avorrisquen, deixeu-los que pregunten, que investiguen  una mica....