DILEMA MORAL

Se me ocurre un dilema moral, ¿lo comentamos?:

Manolo es soltero y Amparo está casada con un hijo. Manolo trabaja de camarero en un restaurante de Sueca y vive felizmente. Amparo es abogada y todos los días (desde hace un año) come en el restaurante donde trabaja Manolo. Manolo y Amparo se han contado muchas cosas íntimas, ya se conocen y se aprecian muchísimo. Después de una dura jornada laboral, Manolo llega a casa y de repente suena el móvil, es un mensaje ¿quién será? Manolo mira en el buzón de entrada y lee: “Manolo me gustas mucho…”. Manolo salta de alegría porque realmente si que se siente atraído por ella. Inmediatamente la llama por teléfono y quedan para tomar un café (el café es barato). Deciden ir a Cullera, lejos de Valencia donde vive Amparo y paseando por El faro se dan un beso muy romántico a la vez que intenso. Después de varias semanas así, Manolo y Amparo se sienten muy confundidos. Amparo tiene sentimiento de culpabilidad a pesar de sentir algo interesante por Manolo. Un día, decide llamar a su amigo Kant para que le de su opinión. ¿Qué consejo le daría Kant? ¿Estás de acuerdo con él? ¿Qué consejo le darías tú? Razona la respuesta basándote en otros autores si lo consideras oportuno (Stuart Mill, Aristóteles, hedonismo de Epicuro…).

PREJUDICI

Prejudici és el judici que tenim abans de l'experiència. Per exemple: “els alemanys parlen agressiu”, o també: “els italians parlen romàntic” o que sé jo: "els algemesinencs són taurins". El motiu està clar, mai coneguem suficientment la realitat a la qual ens referim. La història del Tasó de Caldo ens servirà per comprendre el concepte.

Una senyora major s'atura a un bar de carretera, es dirigeix a la barra, agafa un tasó de caldo i li demana al cambrer que li l'òmpliga, a continuació es senta. Una vegada, sentada se n'adona que ha oblidat el pa. Aleshores s'alça per agafar un tros de pa i mullar-lo amb el caldo. Després torna al seu lloc. Sorpresa! Se n'adona que davant el tasó de caldo hi ha un africà, el qual està menjant-se la sopa tranquil.lament. Ella pensa: “Açò és molt fort, però no em deixaré robar”. En fi, la dona col.loca la cullera en la mateixa sopa que el senyor de color. L'africà somriu amb cara d'alegria. Una vegada s'ha acabat la sopa, l'home es dirigeix a la barra i quan torna ho fa amb un plat d'espagueti i amb dos forquetes, sempre somrient. Mengen junts del mateix plat, imagineu-se la cara de la dona, completament indignada. Finalment, l´home s'acomiada. L´home de color, sembla contentíssim, la dona està totalment indignada. A continuació, la dona mou el braç amb la intenció d'agafar el bolso per pagar i "sorpresa", se n'adona que el bolso ja no està. Al lladre, al lladre!, crida molt fort. Aleshores, movent el cap amb indignació se n'adona que a la taula del costat hi ha una sopa i a la cadira corresponent hi ha un bolso, el seu bolso. Immediatament se n'adona del que ha succeït. No ha sigut l'africà el que menjava de la seua sopa sino ella qui s'ha enganyat de taula després d'agafar el pa oblidat.

Amb aquest text del Tasó de Caldo queda clar que la dona ha jutjat l'home de color de manera molt distinta a conforme és. L'ha tractat de malvat, perillós, inclús ha arribat a pensar que l'havia atracada. Potser amb qualsevol altra persona hauríem actuat igual, o no. És important que caigam en el compte de la gran quantitat de prejudicis que tenim diàriament. Si ens quedem amb prejudicis del tipus: "l´italià és una llengua romàntica", encara ho podem passar, però si no ens esforçem en confrontar els prejudicis amb la realitat, fomentem

EL MITO DE LA CAVERNA

Reflexiona acerca del mito de la caverna

TREBALL VOCACIONAL

Al centre educatiu on treballe es va cel.lebrar la setmana vocacional. Els alumnes de Quart d´ESO reberen diverses xarrades, entre d´altres, la del senyor Miguel Angel Benito. Molt afortunadament, he tingut la sort de presentar-lo i d’escoltar atentament les seves vivències com a professional vocacional.

Quan acabà l’exposició, no vaig poder evitar la reflexió al voltant dels punts en comú que compartim els docents amb els professionals sanitaris. Treballem en contacte amb molta gent, sempre estem en continua formació i hem de tenir una clara ètica professional. A més a més, en els nostres oficis es nota a Kilòmetres llum quan ho fem amb motivació i quan semblem robots teledirigits. Recorde aquella gran estada a l´hospital, malauradament em va servir moltíssim per aprendre sobre l’àmbit sanitari. Sincerament considere que la nostra societat té grans carències, una d´elles, la proximitat. Què ens està passant? Estem malalts?

La vena filosòfica continuà bombejant! El terme “vocació” i “prejudici”, són termes que xoquen frontalment. En la nostra mà està el.legir uns estudis o uns altres. Evidentment que “la pela” és important a l´hora d´el.legir i més ara en època de crisis. No obstant, si la feina ve reconfortada per una vocació, si la feina que realitzem ens enamora molt millor que si obeïm els nostres desitjos d’ocupar un lloc elevat en l’escala social. Això de l´escala social són bajocades! A més, és evident que avuí en dia, en aquesta societat de l´especialització, totes les tasques són igual d´importants. Si un auxiliar d´infermeria no tracta amb tacte els pacients, la tasca del metge serà inútil i les vacunes de l´infermer s’injectarán sobre una persona “desmotivada”. El dualisme ment-cos mai l´hauríem d’oblidar: tant professionals sanitaris com professors treballem amb persones que pensen, desitgen, ploren, es deprimeixen i s’alegren...Ai, si Descartes alçara el cap! Plató també profunditzà molt sobre aquest assumpte!

El senyor Miguel Angel Benito em va permetre una última reflexió. Els nostres alumnes cursen moltes disciplines que no són de la modalitat i a les quals no veuen una clara aplicabilitat: Llengües, Filosofia, Ètica, Psicologia....Evidentment, tenen una forta aplicabilitat! S´imagineu un metge sense valors? S´imagineu un infermer sense saber parlar-ne correctament? Què acàs avuí en dia no és molt important coneixer llengües en aquest món global? Pel que fa a la psicologia, un metge, un infermer o un auxiliar d´infermeria perdrien el seu sentit sense l´empatia i comprensió que han de tenir de cara el pacient. No oblidem que els professionals curen també ànimes! En els pijors dels casos, sempre està bé tenir on recolçar-se! Aquesta idea m’emocionà, moltes gràcies Miguel Angel!

SOLETAT, FELICITAT I LLENGUATGE

Parlar de la soletat al segle XXI és com parlar d’una epidèmia, algo que no volem i que cal evitar. Tots volem sentir-nos acompanyats en el curt viatge de la vida. Aquest viatge se’ns fa pesat si no ens sentim envoltats, protegits i escoltats. Quan tenia 18 anys vaig llegir un llibre que em regalà un amic: Walden de Henry David Thoreau. Em va fer pensar moltíssim a propòsit de la soletat.

En aquest llibre, l’autor és el protagonista de la història. Thoreau decideix escapar de la societat capitalista i posar-se a viure a les llanures del llac Walden. Allí extrau moltes conclusions, la més important: « la millor companyia és la soletat acompanyant ». Estant sol, escolta les veus dels ocells, observa el cel blau i el so del cosmos (un poc estrany, no?). Acàs no és això companyia? Quantes vegades ens hem sentit sols i a la vegada rodejats de molta gent? Quantes vegades ens hem sentit plens de vida i alegria estant sols a casa nostra?

La soletat és un d’aquells valors que estan en crisis. La societat i els mecanismes de poder han aconseguit un món que no s’atura i que funciona a velocitats vertiginoses. El treball, la casa, els fills, els amics, el gimnàs, el bar, l’esport, la televisió, el treball…I el jo? Quan ens ocupem del jo? Ara, amb la crisis, molta gent repren o inaugura pràctiques individuals que havia abandonat o desconeixia en moments de màxima ocupació. Ja sabeu: “No hay mal que por bien no venga” Al casino del meu poble hi ha una frase d’Einstein que fa referència a la crisis com un moment necessari per despertar la creativitat humana.

A occident ens passem anys estudiant i dècades treballant per poder ser feliços. Recorde mon pare quan li deia a ma mare: “Rosarito, ja queda menys per jubilar-me, ja tinc ganes de descansar”. La felicitat és un concepte abstracte, aleshores qualsevol moment és ideal per ser feliç. Estic segur que si mon pare estigués, m’agafaria del muscle i em diria: “Sergiet, fes allò que sàpigues fer, disfruta però amb coneixement”. El Carpe diem, o el Tempus fugit són sentències significatives a dintre de la literatura. Un bon concert, una bona cançó, una lectura, una xarrada nocturna, una passejada…

A propòsit de la felicitat, és necessària una referència al llenguatge. Com deia Nietzsche, el llenguatge ens priva de la felicitat que suposa el nostre estat natural: “l’aspecte dionisíac”. Té tota la raó quan diu que el llenguatge ens aparta de la realitat. Està clar que la teoria de la veritat com a correspondència és errònea. No obstant, ens dóna una seguretat moral saber que amb el llenguatge toquem el món tal i com és. Aleshores, com que el llenguatge és necessari i caracteritzador de l’ésser humà, cal utilitzar-lo però sent conscients també de que actua com a màscara. La felicitat s’alcança també amb els sentiments. De tant en tant, no està mal ser algo animal. A fi de comptes, som “animals racionals”, racionals però animals.

COSES QUE PASSEN

A L'ESQUERRA JOAN FUSTER, A LA DRETA JEAN PAUL SARTRE

Mai vaig saber què estudiar en un futur: Psicologia? Dret? Quan era adolescent bromejava amb la Ginecología i m’imaginava amb una bata blanca magrejant el cos d’una Top model. Ja conegueu tots el pes que tenen les hormones a “l’edat del pavo”. Un anyet després vaig caure en la idea que no solament vindrien a consulta xiques com la presentadora Pilar Rubio, sino que també vindrien dones arrugades majors de 120 anys. Casualment i després d’una curta conversa amb el meu germà Isidre, vaig acabar estudiant Filosofía. Coses que passen! Recorde amb molta il.lusió l’assignatura Teoria del Coneixement, impartida en primer curs pel professor Tobies Grimaltos, autor de llibres com El Joc de pensar que tant recomane als meus alumnes. Després de tan sols dues classes vaig tenir molt bones sensacions. Què podem coneixer? Què és el coneixement? Es el coneixement una creença vertadera justificada? El senyor Carlos Moya, membre del mateix departament, també impartia unes classes interessants sobre filosofia de la ment, com del llibre de Stephen Priest: Teorías y filosofías de la mente.

Cada vegada m’agradava més això de reflexionar i de conéixer l’ésser humà però alguna vegada em desilusionava plantejant-me com seria el meu futur laboral. Aquesta preocupació es suavitzaba quan m’imaginava conversant amb intel.lectuals de la talla de Joan Fuster. Per cert, foren interessants les reflexions que despertà el nostre professor d´Antropologia Joan B. Llinares al voltant de l’obra Diccionari per a ociosos. Entre reflexió i reflexió sempre m’ha perseguit una veueta: “Sergiet, tú reflexionant i els teus pares matant-se a treballar”. Tranquils, no era esquizofrènia, el que passa és que a casa meua sempre han sigut molt pragmàtics. No obstant, us asegure que mon pare va llegir alguns clàssics, això sí, pressionat pel meu poder de convicció o habilitat retòrica. Jo li preguntava a ma mare: “Mamà, el papà entén a Nietzsche?” Ella no em responia però em mirava amb una cara sincera i d’absoluta interrogació. Jo sabia que ell preferia les rutinàries interpretacions històriques de Pièrre Vilar o Hugh Tomas sobre la guerra civil espanyola.

Han passat ja 15 anys. El passat divendres vaig assistir a una conferència sobre l’accelerador de partícules que hi ha a Ginebra, el CERN. Vaig coincidir amb molts intel.lectuals de la Ribera. Mentre sopàvem vaig conversar amb Voro Vendrell, Juan Ramón i Ximo (una gran persona). Voro em comentà que havia d’anar l’endemà a plantar un arbre amb els escriptors de la Ribera. Mentre devoraba el plat combinat de sèpia em vingué un interrogant: Què feia jo amb tant d’intel.lectual? Plantejat també d’aquesta manera: Com m’havia convertit en un home de lletres? Són coses que passen, com diria Sartre: “l’home està condemnat a ser lliure”. La sentència és autèntica, són moltes les decisions que prenem i aquestes van configurant la nostra identitat personal. Es molt difícil ser lliure, doncs a més has de ser responsable...

Sergi Pascual Tur

NOTICIAS INTERESANTES

SENTIMENT DOCENT

El dijous passat, mentre dinava amb ma mare vaig pensar en la posibilitat d´anar a Lleida. Era una bona ocasió per visitar els meus amics, allí vaig treballar i vaig viure moments personals i professionals molt importants de la meva vida. Dit i fet, vaig agafar quatre coses, una petita revisió al cotxe i carretera amunt. El viatge fou un poc pesat, no sóc d´aquells que disfruten passionalment al volant.

Una vegada allà, vaig experimentar un sentiment molt bonic que m´agradaria compartir amb tots els meus lectors. Només entrar a una discoteca, dues xiques molt guapes em saludaren tot cridant: Sergi, Sergi...! Què bonic és veure com després de 4 anys els teus exalumnes et recorden d’aquesta manera. Uns minuts després, un bon grapat de xics em saludaren tots contents, eren també antics alumnes. Tots ells, havien passat el periode de l´adolescència, eren ja grans. Em vaig emocionar, fou una emoció molt forta, alguns d´ells em digueren que em recordaven moltíssim, una alumna (concretament) em comunicà que aprengué molt amb les meves classes. La conversa fou curta, no massa plena de continguts però si de sentiments, jo allà tot rodejat de persones que m´estimaven, què bonic! Semblava una pel.lícula, un somni més que una realitat. Descartes ja ho deia: de vegades la realitat pot semblar un somni. Aquest fou un clar exemple.

Una de les sensacions més boniques que pot experimentar un docent és que després d´un temps els seus alumnes el recorden amb alegria. Fent examen de consciència, aquella no fou una època bona per mi, però sempre he intentat no perdre l’alegria i el bon humor. En aquests temps que corren, els docents ho tenim molt complicat, no obstant, l´humor és una eina necessària, la més important de cara la bona comunicació. Es interessant que el professor transmeta als seus alumnes que està disfrutant amb allò que fa. Està clar que avuí en dia “els papeleos” derivats de la societat de control destrueixen la naturalitat de la docència, però jo sempre seré un seguidor de Mario Moreno Cantinflas, us recomane la seva pel.lícula El profe.

No m´agradaria tancar aquest article sense enviar una salutació a Carmen Calderó, profesora de l’Institut Josep Vallverdú a les Borges Blanques (Lleida). Ella, sense dir-me res, va mostar algun dels meus articles als meus alumnes quan jo ja no treballava al centre. El meu amic Jordi Ribas m´ho va comunicar i jo mai vaig mostrar la meva gratitut. Com digué Emili Piera: ser llegit és el millor trofeu que pot tenir un escriptor. Gràcies pel trofeu Carme!

LA PANTANADA

El 1982, la presa de Tous es va trencar. Ara fa 25 anys, poblacions com ara Riola, Polinyà, Alzira, Albalat, Fortaleny i d’altres més varen ser fortament afectades per la tràgica pantanada.

Jo era molt menut, però la meva ment rememora algunes escenes. Vaig haver de fugir a Corbera, a casa dels meus oncles als quals tant estime. Quan escapàvem amb el Dyanne 6, recorde que mon pare es posava nerviós al mateix temps que li donava veu a la ràdio. Per a mi era com una festa, però quan mirava els meus pares alguna cosa em deia que no era un bon moment per somriure.

En tornar a Riola, recorde veure ma casa plena de fang, alguns sofàs i mobles pel carrer i un camió que passava arreplegant-ho tot. Recorde també un helicòpter que aterrà prop de ma casa, crec que portaven queviures. Semblava una festa, però mirava una altra vegada els rostres dels meus pares i les cares parlaven per si mateixes. Ara me n’adone de la importància que tenen els gestos, com diu la dita: una imatge val més que mil paraules.

Una vegada vaig créixer, mon pare em va presentar dos llibres: Alerta, la presa no resiste i La Riada. Són dos clàssics presents en moltes prestatgeries de la Ribera. Mon pare passava pàgines i m’explicava cosetes d’una manera molt dolça i simpàtica, xe quins records! Al llibre apareixien escenes impactants classificades per poblacions. En arribar a Riola i Fortaleny s’aturava i recalcava el desastre del “ganao” mort i els tarongers destruïts per la humitat i la corrent. Però aquest desastre afectà també les nostres ànimes, la nostra sensibilitat. Als llibres també recorde haver vist molta gent trista, amb cara de pena i preocupació. Una tragèdia en tota regla!

Actualment, aparentment no hi ha desastres, però sols és aparentment. Observem el Riu Xúquer, està contaminat i amb màquines sorolloses que oxigenen les nostres aigües negres donant un mínim vital als nostres peixos. Fem cas a Enderock´s: diguem no a la contaminació, a deixar morir la joia… L’escena es podria comparar a la d’un malalt terminal connectat a una màquina de respiració assistida. De les nostres muntanyes ni parlar-ne, estan totalment amenaçades per l’actual “cultura de la rajola”, sols hem de passar-nos pel “far de Cullera” i observar la gran catàstrofe ambiental. La nostra contaminació està produint un escalfament de l’atmosfera originant el famós canvi climàtic que observem amb les pujades de temperatura produïdes de fa uns anys. No siguem hipòcrites, hem progressat econòmicament i tecnològicament però continuem atemptant, cada vegada més, contra la nostra mare, la mare Natura. El progrés cientificotecnològic no ens porta directament a un progrés de la humanitat! I qui té la culpa? Algun partit polític en particular? D’això res, avui en dia hi ha molts instruments de poder com per culpar una persona o un grup polític en concret. Realment, els culpables som concretament tots nosaltres, allò abstracte; la humanitat. Com diria el director de Le Monde Diplomathique, Ignasi Ramonet, estem en una societat en la qual predomina el pensament únic: els diners, allò material.

La causa de la pantanada l’atribuïm a l’atzar o a l’error humà, què més dóna, ja no importa. Però generalment, tots els desastres són producte de les nostres equivocades decisions. L’home, com diu Aristòtil és un “animal polític” o “animal racional”. Sartre parla també de la “llibertat” i “responsabilitat”. Tota aquesta filosofia de res no serveix si no la portem a la pràctica humana. De vegades, els animals es comporten fins i tot millor que nosaltres, em plantege si utilitzant sols els nostres instints tot aniria millor. Teòricament, l’home també té “autoconsciència”, doncs, a veure si reaccionem adonant-nos de les conseqüències que tenen els nostres actes. Si no ho fem, m’imagine un futur totalment Kafkià: tots connectats a màquines de respiració artificial caminant pel carrer. No us estranyeu! Mireu el riu, també està en coma! I quan algú està en coma, us ho dic per experiència, el final pot ser tràgic. Qui s’haguera imaginat fa quinze anys que el nostre riu estaria en aquestes circumstàncies? Recordeu en festes quan es feien els “patos al riu”? Mireu-lo ara, dóna pena! Està negre, sembla xapapote! Jo em pregunte: com definirà la filosofia del segle XXI l’home? Com “animal racional”, com “animal polític” o com “animal autodestructor”? Ai, com han canviat les coses!

Bones Festes riolencs! En aquestos dies cal oblidar les penes i passar uns dies de glòria i felicitat. Tots tenim problemes, però si podem, intentarem apartar-los. I aquell que no puga apartar-los, sols dir-li que festes són tots els anys. Tant en estiu com en hivern hi ha coses per gaudir en aquest món. La música i l’olor a pólvora anuncien les festes patronals de Santa Maria la Major. Unes festes que no existirien sense tots i cadascun de vosaltres. Què ho passeu bé veïns!

Sergi Pascual Tur

HAITÍ I FILOSOFIA

Com d’habitud, jo estava donant les meues classes de filosofia. Concretament ens ocupava el tema de la filosofia moral. La filosofia moral és la reflexió al voltant dels valors morals i de la relació humana entre persones. Em vaig veure obligat a reflexionar sobre la tragèdia que a tots ens envoltava en aquells moments: el terratrèmol de Haití i la mort de vora dues-centes mil persones. Era inevitable fer una referència numèrica amb sentiment, però em feia por construir un discurs metafísic que es quedara en l’absoluta superficialitat. No volia ofendre tots aquells que, saltant-se la reflexió, havien passat a la praxis. Mentre reflexionàvem, vaig observar els rostres d’uns quants alumnes, vaig pensar que casualment alguns d’ells tenien familiars i coneguts que col.laboraven en aquell tràgic lloc a través de distintes organitzacions. Aleshores, em vingué al cap l’estil platònic en el que el gran mestre Sócrates dialoga amb el seu interlocutor Glaucó, extraent d’ell el saber. Havia d’aprendre d’ells, ara em tocava comprendre allò que pensaven.

Em vingué una idea al cap. L’endemà portaríem tots una camisa blanca i ens faríem una foto amb la intenció de mostrar el nostre agraïment i la nostra plena satisfacció a tots aquells que col.laboren i han col.laborat en territori haitià. Una foto de grup amb camisa blanca, acompanyada amb distintes frases (i 5 eurets) fou allò únic que nosaltres aportaríem. No obstant, malgrat no ser “gran cosa” considerava que en aquestes edats és important que els joves se n’adonen del que significa un comportament moral. Respecte els valors, considere que molts valors són relatius però alguns permaneixen i haurien de ser universals. Organitzacions com Intervención, ayuda y emergencias fan que la teoria moral es convertesca en una realitat física. Una pregunta què faria als polítics: Es necessària la filosofia? La conscienciació moral i la reflexió són aliats de la humanització i aquesta, tal i com bé diu Fernando Savater en un dels seus articles: no forma part de la condició biològica de l’ésser humà. Com deia Aristòtil: “l’home és un animal racional”, això està clar però si no cultivem aquesta racionalitat, aleshores caldria escoltar les paraules de Thomas Hobbes: “l’home és un llop per a l’home”. Les lleis educatives són molt més significatives del que pensen els nostres representants polítics.

Sergi Pascual Tur
Filòsof i Escriptor