AUTORES

Sergi Pascual Tur

OBRA
P.Mondrian: Composición en amarillo, rojo, azul y negro
1921.59,5 x 59,5 cm. Oleo sobre lienzo.
Gemeentemuseum, La Haya.

REFLEXIÓN ESTÉTICA
En la presente obra se utilizan tres colores primarios (rojo, amarillo y azul) siendo el blanco un color neutro y el negro un color con función delimitadora. Podemos empezar con los siguientes planteamientos: ¿Pretende Mondrian transmitirnos un mundo elemental o básico? ¿Es un ejemplo de que con pocos recursos se pueden alcanzar grandes objetivos?

Además de esta consideración (puede que algo subjetiva) podemos deducir que los colores no varían por la percepción que tengamos de ellos sino más bien por la forma y el área que ocupan. La realidad es captada mediante formas, de ahí su interés por el cubismo y la tridimensionalidad.
Es importante destacar el interés por alcanzar aquello Universal. En esa lucha cobra importancia el “no color”: el blanco (ausencia de color) y el negro (mezcla de todos los colores). Los “no colores”, son claves para alcanzar la Verdad, afirmación aparentemente paradójica.

Parece ser que su pretensión no es combinar colores y formas para mostrar distintas realidades, más bien, pretende con el mínimo número de formas y colores, mostrar aquello primordial, universal e intentar llegar a una unidad más grande y generalizadora.

REFLEXIÓN FILOSÓFICA
Filosóficamente, la presente obra es una crítica al Empirismo. Aquello real no es lo que captamos con nuestros sentidos, esto es pura “apariencia” con lo cual, es preciso indagar para “aprehender” (captar) lo que existe detrás de esa aparente realidad (captada sensorialmente). Lo sensible, es apariencia, lo real hay que buscarlo. El artista tiene pues esta función, no la de afectar a la psicología del espectador sino la de mostrar la esencialidad y el modo de alcanzarla. Platón, también pretendía alcanzar el mundo de las ideas y en su obra La República, mostraba el camino y la importancia de la dialéctica (el arte de preguntar y responder) para lograr la Verdad

El pensamiento de Mondrian guarda cierta relación con el de Platón. Leamos unas cuantas palabras de Mondrian: “La naturaleza (o lo visible) me inspira, provocando en mí una emoción que estimula la creación, no menos que en el caso de cualquier otro pintor, pero quiero acercarme a la verdad lo más posible. Y por lo tanto abstraigo todo hasta llegar a la esencia de las cosas (¡aunque todavía sea su esencia exterior!). Estoy convencido de que, precisamente por no intentar expresar nada determinado, uno expresa lo más determinado: la verdad” Tanto Platón como Mondrian pretenden alcanzar una verdad escondida y enseñan el camino. Sin embargo, Platón (que defendía la mímesis) no lo ve tan fácil y decide eliminar el arte de su República, desconfiando de los trágicos que copian la parte imperfecta (e inferior) del ser humano. Hay que tomar conciencia que tanto Platón como Mondrian tienen un carácter religioso muy marcado, aspecto que influenciará en sus pretensiones acerca de la verdad. Mondrian perteneció a una escuela denominada Teosofía impulsada por Helena Bravatsky. Este movimiento utilizaba la magia y el esoterismo como métodos rutinarios no estando conforme con el cristianismo imperante en la época e interrelacionándose con el budismo e hinduismo. La escuela se instaló por un tiempo en la India, y pocos años después regresó a Londres donde fue investigada por acusaciones (entre otras de la Sociedad para las investigaciones Psíquicas)

ATRÉVETE A PENSAR
Si volvemos a la obra, podemos plantearnos distintas cuestiones: ¿Por qué destaca el color rojo? ¿Es más importante el color o la forma? ¿Es más real lo que vemos o lo que se esconde? ¿Qué es la realidad? ¿Somos reales? ¿Son los sentidos o la razón las que nos proporcionan la llave para la Verdad? ¿Es preciso el esfuerzo para llegar a la Verdad? ¿Es más importante afectar, impresionar, alterar la psiqué del espectador o por lo contrario hacer pensar? Esperamos vuestras reflexiones.

NOVEDAD EN EL BLOG

A partir de la próxima semana contaremos con la colaboración de D.José María Pascual; profesor de música, director de la Escuela de Música La Clave y especialista en Estética. Esta nueva sección tendrá lugar los Lunes de todas las semanas. Partiendo de una pieza artística importante (pintura, escultura, ópera, incluso música....) se procederá a la reflexión filosófica (o estética). Con esta nueva sección, la dirección de Café Filosòfic amplía tus horizontes reflexivos y colabora una vez más en tu crecimiento personal e intelectual.

ETICA APLICADA

La ética aplicada es una de las formas en que hoy se presenta la ética. Se ha desarrollado durante las últimas décadas del siglo XX, como consecuencia del desarrollo de las tecnologías aplicadas a la vida humana y del nivel ético de una sociedad civil (con recursos) pero arruinada por la cualidad de los servicios.

La ética aplicada ha dado frutos en actividades profesionales relacionadas con la medicina, el medio ambiente, la empresa, la educación, el periodismo, etc. A continuación, veamos las 3 éticas aplicadas de mayor actualidad.

Bioética

Tiene como finalidad el estudio de los problemas éticos de la vida humana en todas las dimensiones, no únicamente en la dimensión clínica, sino también en la dimensión biológica, genética o terapéutica. Ha sido en el ámbito de la investigación y la práctica sanitaria donde la bioética se ha desarrollado más durante este siglo.
Los principales problemas que estudia la bioética son: la reproducción asistida, el acompañamiento a moribundos, la experimentación con seres humanos, el genoma humano, el consentimiento informado, etc.

Cuando Mar adentro apareció en nuestras pantallas, todo el mundo se atrevía a hablar sobre un tema del que pocos se habían documentado: la eutanasia. Fue un boom social que un film dirigido por Alejandro Amenábar presentara uno de los problemas jurídicos y morales más delicados del panorama social. Posiblemente, la intención de Amenábar no fuera la de decantarse en favor o en contra de la eutanasia, sino más bien la de plasmar un sufrimiento personal muy relevante en la sociedad española actual y con eso, abrir un debate interesante en la opinión pública.

Ética ecológica

Tiene como finalidad el estudio de los problemas éticos del desarrollo y su impacto medioambiental. Las éticas del crecimiento económico han sido sustituidas por éticas del desarrollo en las cuales se evalúa el impacto medioambiental y los factores “cualitativos” del progreso humano. También se analiza la relación de la especie humana con el resto de especies del planeta.

Entre los problemas éticos objeto de estudio está: el desarrollo sostenible, el impacto medioambiental de productos y actividades humanas, la protección de espacios naturales, la capa de ozono, la experimentación con animales y especies, los productos transgénicos, el sufrimiento animal...

Ética económica y empresarial

Tiene como finalidad el estudio de las actividades económicas y empresariales. Las empresas son organizaciones humanas, y, como tales, son espacios para la cooperación y el conflicto. La ética de la empresa analiza la dimensión ética de estos espacios en relación con el conjunto de la sociedad. La ética de los negocios analiza las dimensiones éticas de los negocios que ofrece el mercado. En este sentido, no estudia las empresas o los negocios como actividades independientes de la sociedad, sino como actividades con responsabilidad social.

Algunos problemas éticos objeto de estudio son: el balance social de la empresa, la legitimidad del beneficio, la ética del liderazgo, el comercio justo, la confidencialidad….

La ética empresarial es de suma importancia tanto para el bien de la empresa como para el bien de la sociedad. Para acreedores, proveedores, y consumidores la ética siendo aplicada resulta beneficiosa en el ámbito de la creación de confianza, y así, tanto ganan los consumidores, como gana la empresa.

A LOS LECTORES:

¿Te parece ética la eutanasia?

¿Crees que es ético el sistema político actual?

¿Consideras que la ética es necesaria o con la justícia vamos apañados?

¿Te gustaría añadir algún comentario?

ALUMNOS DE PRIMERO DE BACHILLERATO

Cuestión optativa

“El hombre es absolutamente libre. Pero esta libertad no es un don, sino que el hombre se halla condenado a ella, condenado porque para que la libertad sea plena libertad, no puede haber nada enfrentado normativamente al hombre, ni fe en Dios, ni verdades, ni valores”

¿Qué quiere transmitirnos Sartre con esta frase? ¿Estás de acuerdo?

*La cuestión tendrá que llegar al blog antes mañana a las 14h. No se publica inmediatamente, sino que tiene que ser moderada por el profesor. ¡No os preocupéis si no sale directamente en el Blog!

LA TERNURA. DEDICAT A UNA AMIGA....

Ha estat interessant dialogar amb els meus alumnes sobre el valor de la Ternura. Alguns el confonen amb amistat, amb pena, inclús amb la pietat o l'amor. Res d'això, la Ternura és altra cosa ben distinta...

La Ternura podria definir-se com el carinyo, l'amabilitat i l'amor que es sent i es demostra de cara algú, generalment de la nostra especie. Als alumnes d'ESO els vaig posar l'exemple d'una dona que està al parc amb la seua filla. La xiqueta menja un gelat de fresa quan, de repent, arriba una altra i li l'arrebata. Angoixada, se'n va corrents cara la mare plorant desesperadament. La mare, abraça a la seua filla i li diu:

- Carinyo, no passa res, eixa xiqueta té fam.

Evidentment, la mare ha tingut l'empatia suficient per comprendre la situació. Ha sigut capaç d'observar la realitat des d'una bona perspectiva (la més neutral, posiblement). Ha pogut comprendre que aquella xiqueta i la seua familia atravessen greus dificultats per poder arribar a la fi de mes. Açò és la ternura, que no consisteix en sentir pena, sino en empatitzar i posteriorment actuar en conseqüència. Sense acte, podríem afirmar que no pot haver ternura.

Si tornem al cas anterior. La mare no sent pena sino que ha exterioritzat l'empatia i no ha renyit a la xiqueta que ha comés la infracció, com tampoc a la seua mare per haver-ho consentit i posteriorment no haver-li renyit. La mare tampoc sent amor, ni amistat, tampoc carinyo, doncs no coneix de res a aquella familia: ni a la mare ni a la filla. Sent Ternura, no solament per la seua filla sino també per l'altra xiqueta, totalment desconeguda.

Un tema interessant és si aquesta empatia és innata i natural a l'ésser humà, o si més bé, es tracta d'un sentiment aprés en societat. Sóc dels que pensen que no té sentit defensar que l'home és egoista o altruista per natura. L'home té, en la seua dimensió natural, un poc de tot. Si hagués de competir, té un egoisme imprés de serie i si ha de compartir té un altruisme també natural. Veient la pel.lícula Náufrago podem entendre la necesitat humana de relacionar-se, de tenir algú al seu costat, de sociabilitzar-se...

El valor de la ternura és un valor imprescindible per viure en societat. Sempre parlem dels grans valors: llibertat, igualtat, democràcia...Però no hem oblidar aquells valors que malgrat ser prescindibles per a la convivència política, són essencials en les nostres relacions diàries interpersonals.

Es sorprenent la capacitat que tenim els éssers humans per a aprendre. Els valors no es tenen, els valors es creen, es treballen, s'eduquen i per poder fer tot açò, calen recursos. Ha de ser desde la familia i des de l'escola on hem d'educar amb valors. Si els pares apenes estan a casa i els professors cada vegada tenim menys recursos, què podem fer?. Posiblement siga el que interesse, quanta raó tenia Plató amb el Mite de la caverna: els humans som cavernícoles i ens enganyen com volen. Recorde aquell diàleg entre Sócrates i Glaucó: " G- I quins presoners més extranys que dius?... S- Semblants a nosaltres!

ACTE MORAL I LLIBERTAT

En filosofía moral considerem un acte moral quan està fet amb bona voluntat (també enteniment), amb llibertat i responsabilitat. Un acte moral és aquell que desde la bona voluntat no pretén buscar el bé indidual al preu que sigui, sino que sempre evitarà el mal de la resta de ciutadans.

S'entén perfectament que si un acte no és lliure no pot ser un acte moral. També s'entén que si una persona no és lliure no es deu sentir responsable perquè ell no ha pres la decisió d'actuar d'eixa manera. Llibertat i responsabilitat són conceptes que normalment s'interrelacionen.

Suposem el cas d'una parella que es divorcia i com a conseqüència, els fills ho passen molt malament. Si suposem que la separació és deguda a una infidelitat per part del marit, s'entén que la xica no té cap responsabilitat sobre el dolor dels fills. No és ella la que ha comés la infidelitat, per tant no es pot sentir responsable d'aquest dolor. No obstant, ella continuarà tenint responsabiliats, inclús es questionarà si en el seu moment no va cumplir amb les seues responsabilitats com a parella...Però finalment, si vol ser feliç haurà de passar pàgina evitant preocupacions. A fi de comptes, aquesta és la finalitat de tot ésser humà: ser feliços.

Tampoc podem otorgar moralitat a un acte fet desde la inconsciència o l'enteniment danyat. Un malalt esquizofrènic o bipolar (que no segueix el tractament indicat) podria actuar malament pressionat per la seua enfermetat. En aquest cas és difícil otorgar responsabilitat a l'individu. Acàs és responsable un psicòtic de creure que volen matar-lo? Acàs ha elegit per voluntat pròpia defensar-se d'aquell que el persegueix?

Ser lliures i responsables no és cosa fàcil. No obstant, jo em pregunte: normalment som lliures? Això és el que tots solem pensar, sobretot en els temps que corren de democràcia. Potser siga aterrador, però hi han moltíssimes tesis deterministes que neguen la llibertat de l'ésser humà. També hi ha pensadors indeterministes. Jo m'incline a pensar que estem condicionats per molts aspectes, encara que aquests no ens determinen sino solament ens limiten. Ara bé, em pregunte: Estava determinat a pensar com estic pensant? Acàs sóc lliure de pensar així? Difícil pregunta.

INTERESANTE POEMA

Hoy hemos estudiado el siguiente poema en Lengua de Segundo de ESO.

Volverán las oscuras golondrinas

en tu balcón sus nidos a colgar,
y, otra vez, con el ala a sus cristales
    jugando llamarán;
pero aquéllas que el vuelo refrenaban          
tu hermosura y mi dicha al contemplar,
aquéllas que aprendieron nuestros nombres...
    ésas... ¡no volverán!

Volverán las tupidas madreselvas
de tu jardín las tapias a escalar,             
y otra vez a la tarde, aun más hermosas,
    sus flores se abrirán;
pero aquéllas, cuajadas de rocío,
cuyas gotas mirábamos temblar
y caer, como lágrimas del día...               
    ésas... ¡no volverán!

Volverán del amor en tus oídos
las palabras ardientes a sonar;
tu corazón, de su profundo sueño
    tal vez despertará;                      
pero mudo y absorto y de rodillas,
como se adora a Dios ante su altar,
como yo te he querido..., desengáñate:
    ¡así no te querrán!


La clase ha resultado interesante. Nos hemos hecho las siguientes preguntas:
- ¿Uno puede estar desenamorado y sentir lo que siente el poeta?
- ¿Es posible rehacer tu vida y continuar sintiendo lo que siente el poeta?
- ¿El poeta está enamorado?
- ¿Qué quiere decir el poeta cuando dice: "esas no volverán"?
- ¿Qué sentimiento siente el poeta?

MENT SANA IN CORPORE SANO

Molts de nosaltres alguna vegada ens hem plantejat perdre uns quilets acumulats per la bona vida o la inactivitat física. Es important comprendre l'ésser humà i reflexionar sobre els motius, les causes i les conseqüències que tenen plantejar-se aquesta sentència: He de perdre pes! o He de posar-me en forma!

L'ésser humà en els seus orígens prehistòrics, caminava contínuament per aconseguir la seua subsistència. L'homínid havia d'aconseguir una presa, devorar-la i compartir-la amb els seus. Hi ha proves suficients que justifiquen l'època nòmada i sedentària de la subsistència. Al Paleolític l'home caminava i corria moltíssim i ho feia generalment descals, sense sabates. Ja sabeu que no existien les Nike i tampoc existien les Reebok, ni tampoc les Adidas. Puma tampoc hi havia, alguna fera sí que hi havia, totes elles en el seu estat natural, com l'home mateix.

L'altre dia em vaig trobar amb un amic Robert pel carrer. Robert em comentà sobre la manera que tenien els prehistòrics de caminar. Curiosament ho feien diferent a nosaltres, xafaven la planta del peu, nosaltres solem xafar més el taló, hem cambiat la manera de caminar i de córrer. A més, jo em plantege: Caminem el suficient? L'ésser humà i els seus orígens estan fets, deia Robert, per caminar i per córrer. Si observeu estudis de la prehistòria comprovareu que apenes hi havia obesitat i menys encara obesitat mòrbida. Bon senyal, no? Les clíniques estètiques i narcotraficants del cos no existien, no feien falta.

La nostra biologia va encara més lluny. No sé si haureu sentit parlar de la serotonina, un neurotransmisor que s'encarrega de la felicitat. Hi ha uns medicaments receptats per a persones que o bé per causes accidentals o bé de manera crònica necesiten medicar-se per ser mínimament feliços. L'altre dia vaig contemplar com una professora de la universitat, Carmen Cubell, insistia en la recurrència que tenim els humans d'acudir a la psiquiatria. La professora feia referència al llibre Más Platón menos prozac. No obstant, jo em pregunte: La senyora Cubell coneix el problema que algunes persones tenen amb els neurotransmisors? Acàs no coneix les causes biològiques i no solament medioambientals de les malalties mentals? No és "moco de pavo", algunes persones ho passen molt mal i necessiten obligatòriament seguir unes pautes rutinàries de medicació. Amb la medicació s'aconsegueix equilibrar els nivell de serotonina i d'altres neurotransmisors. No m'agradà gens la seua intervenció televisiva, no pense que els humans busquen la manera més fàcil de ser feliços, posiblement siguen els mecanismes de poder els que ens manipulen i ens teledirigeixen cap a un món totalment artificial i aniquilador de valors.

Caminar, fer bicicleta, anar al gimnàs, tot això ens farà segregar endorfines (entre d'altres coses més), Les endorfines són petites proteines que s'estimulen a l'hipòfisis. Quan fem esport la hipòfisis (situada al cervell) és estimulada i es segreguen endorfines. Es d'aquesta manera és com arribem al benestar mental i físic. De segur que tots hem experimentat la sensació que se'ns queda quan sortim de la dutxa després d'una bona sesió esportiva. Relaxant, veritat?

L'alimentació també és important. El Calci, la Vitamina C, el triptòfan, el magnesi i el Potasi són sumament importants. No es tracta de fer un estudi biològic de tots aquests nutrients. Solament vos faré una pregunta: Veritat que vos cambia la cara quan vos cuideu en l'alimentació? L'alimentació rica en grasses és especialista en anestesiar la nostra vitalitat. Ja sabeu, cal menjar bé, a València tenim la dieta Mediterrànea, no cal anar massa lluny: bona cosa de brossa i fruita...

No hem d'oblidar l'ambient que gira al voltant de tot açò: amics, familia, treball...L'ambient és determinant perquè actúa com a col.laborador o enemic del benestar final. De vegades tenim la posibilitat de triar i el.legir un camí o un altre. Està clar que tots els camins acaben ensenyant, però ahí hem d'estar nosaltres per el.legir allò que considerem millor. L'aventura dependrà de les nostres el.leccions i les el.leccions dependran de les nostres decisions. Les decisions vindran molt determinades per la situació que ens envolta i la situació no sempre es pot triar. Posiblement calga que ens relaxem, però no obstant, també cal actuar. Actuar és triar!

ENS N'ANEM A LA RÀDIO...

Hola amics;

Simplement comunicar-vos que demà día 2 de Setembre a les 17:00h em fan una entrevista a swing radio. Porte un temps escrivint un llibre i comentaré alguna cosa al respecte. A més, també presentarem el pròxim programa de ràdio Café Filosòfic que els nostres alumnes de Batxillerat realitzaran durant el Primer Trimestre.

EMISORA:

swingradio.es

(Canal principal).

Hora: 17h.

RATÓN CONTRATACA

Fa quasi tres anys, un bon alumne em motivà per a que escriguera un article sobre la festivitat taurina. Aprofitant que els alumnes s’interessaren per aquesta temàtica, m’hi vaig llançar amb el títol de Bous a Algemesí, tot centrant-me exclusivament en la modalitat de la correguda de bous.

En aquesta ocasió m’endinse en el món taurí empentat per la polèmica de la setmana protagonitzada pel bou suecà Ratón. Com més gent mata, més “caché” té, coses d’aquesta paradoxal festivitat. De fet, a Xàtiva, l’animal s’acaba de cobrar la vida d’un jove algemesinenc de 29 anys (amb una discapacitat del 65% i segons sembla, amb unes copes de més). A Canals inicialment es presentava com a reclam indiscutible per a la fira de Setembre d’enguany (“A punto de retirarse de las plazas puede ser la última oportunidad de ver a Ratón en acción...”). Després de la tragèdia, les autoritats municipals han reculat; el proper 24 de Setembre reapareixerà però ho farà a mode d’homenatge i evitant qualsevol contacte amb els humans. A Sueca, després d’una reunió extraordinaria i matinal, s’ha confirmat la seua participació el proper 10 de Setembre, això sí, extremant també les mesures de seguretat i com ha transmés l’alcalde de la població Salvador Campillo: “l’exhibició es reduirà a “uns quants minutets i ja està..”. No oblidem però, que els riscos i els beneficis econòmics són tots per al ramader; quan està Ratón la caixa s’ompli ja que la seua cotització és deu vegades superior a la de qualsevol altre bou.

Permitiu-me que torne a les corregudes, no ho puc evitar, em recorden als gladiadors de l’època romana, l’escenari és similar però la diferència està en que en el primer cas no es tracta de dues persones obligades a lluitar en igualtat de condicions sino d’una persona completament armada amb un animal fort però totalment desprotegit. Alguns juncaleros diran: la balança està igualada i el “torero” és un mestre que arrisca la vida davant d’un animal ferotge i perillós. Però si la vida és el valor més important per què no s’aprecia un poc més? No oblidem que el destre no treballa en solitari sino que sempre disposa d’una quadrilla: banderillers i picadors que ajuden en la faena, que és com ells anomenen a la salvatjada sanginària que propicien a l’animal.

Molts consideren la festa taurina com un art. Si entenen com a art el domini d’una tècnica, està clar que és un art com també ho seria (per analogia) un assasinat d’eixos del CSI. Però si entenen que s’està fent una salvatjada amb l’animal, potser s’haurien de repensar l’afirmació inicial. Alguns encara justificaran aquestes bestieses tot dient que hi ha animals genèticament predeterminats per a la plaça. Un argument similar es tenia dels humans en temps de Hitler, quan consideraven als jueus com una raça inferior sobre la qual es justificava la tortura i l’extermini. Ara que també es parla dels drets dels animals i dels drets medioambientals, seria el moment oportú per a redefinir el concepte “d’animal” o pot ser caldria, senzillament, posar-hi una clàusula on s’explicitara “l’excepció dels bous confirma la regla”. De no ser així hauríem de replantejar-nos una redefinició de l’home com “animal irracional”. Em sorprén com molts justifiquen la seva insensibilitat acudint a la tradició: “això sempre s’ha fet i és la festa espanyola” Què no escolteu com brama? No veieu la sang? Es qüestió de reeducar la mirada!

En aquell article Bous a Algemesí em vaig limitar a exposar les distintes opcions sense decantar-m’hi massa, ja que tenia plena consciència del valor cultural que tenien els bous per als habitants d’Algemesí i, concretament, per als meus alumnes. Però després d’haver analitzat el tema amb ells, pensant en el bé dels animals i sobretot en el bé humà, em resultaria imposible trobar arguments sòlids que em portaren a defensar aquesta festivitat taurina.

Alguns diran que els bous al carrer no són com les corregudes, que als bous al carrer no es maltracta els animals com a les corregudes, que existeix el factor risc, de la mateixa manera que passa amb l’arxiconeguda cordà, on sempre hi ha un porcentatge real de perill. Però si el que asisteix és major d’edat i ho consent, no es pot fer absolutament res. Al meu poble ja és històrica la frase qui no vulga pols que no vaja a l’era. Des d’aquesta perspectiva, doncs, em plantege diverses qüestions: com controlem si el que entra a la plaça va begut? Posem un control d’alcoholèmia i una patrulla de la Guàrdia Civil? I si té una minusvalidesa psíquica? Habilitem una unitat de salut mental a l’entrada de la plaça taurina? El mateix Nietzsche ja ho deia: “l’home està limitat fisiològicament”, tenim els sentits tan “toscos” que mai atraparem la realitat que ens envolta. No obstant, incorporant unes estrictes mesures de seguretat i implantant cursos obligatoris de formació per als participants, la responsabilitat recauria més sobre l’individu. Ja està bé de veure gent passejar-se davant del bou com si estigués al Grand Prix!

El futur de Ratón no dependrà ni de les decisions municipals ni del seu propietari Gregorio de Jesús, propietari del bou, sinó de la limitada vida laboral de l’animal. Qualsevol empresari ganader aprofitaria al màxim el moment de vacas gordas. A més, ara es vendran bancs de semen -fins i tot ja s’està parlant de clonació-, es fecundarà i s’obtindrà una descendència forta i conseqüentment perillosa. Com seran els ratolinets? Cregueu que aquesta festa mereix la pena? Es posible conservar la tradició evitant la tragèdia? Es millor erradicar aquesta festivitat? Considereu una irresponsabilitat la decisió presa a Sueca i a Canals? Vos convide que respongueu vosaltres; això sí, feu-ho sempre des de la racionalitat i amb espèrit crític. Perquè al cap i a la fi, quanta gent hi manté rígida i intacta la seua tesis sense haver invertit ni tan sols cinc minutets del seu temps a reflexionar sobre el que pensa? Ja ho deia Kant: “Es tan cómode ser menor d’edat”.