Voldria compartir amb vosaltres el pensament que ha rodat avuí pel meu cap.
M'he despertat, he anat al casino del meu poble i he pres un tallat. Allí hi havia un home major que ja casualment s'ha posat a parlar del gos rater valencià: que si en tinc cinc, que si hi ha de varis colors, que és una raça perfecta. Mentre ell parlava i parlava (ja sabeu, un trago i bla bla bla...) jo recordava aquella gossa que mon pare tingué fa molts anys. Vos contaré algunes coses que passaven pel meu cap.
Mon pare arribà a casa, com de costum, brut de dalt a baix, el pantaló amb mig cul fora i cantant cançons d'Antonio Molina. I res, em cridà: "Sergiet, Sergiet, vine amb mí que m'he trobat un gosset i em tens que ajudar" I res, ja sabeu, quan som xiquets solem deixar-nos portar per mentires, enganys i estratègies que els nostres pares utilitzen per a portar-nos al seu terreny. I bé, jo tot il.lusionat vaig pujar a la "mula", i cap al terme de Sueca, concretament als Canos, lloc on antigament feien correr les motos els adolescents de la Ribera.
En arribar a aquell lloc, mon pare em digué: agafa la carretilla i baixa. Jo m'olorava algo roín, a saber: que m'havia portat per a que treballara més que un burro. I li vaig dir: "Papà i el gosset?" I ell com contestà: "Ah sí el gosset. No m'enrecordava!". Com podia haver-se oblidat? Em preguntava jo interiorment, pensant que havíem anat allà justament a això: a vore un goset. Tampoc entenia que feia jo amb la carretilla a la mà si anàvem a vore un gosset.
I res, finalment vaig vore el gos. Sincerament, que voleu que vos diga: "Per a mí era un gosset lleig. Més lleig que un pecat" A mí m'agradaven peludets i sempre que en veia un el tirava cap a dins de casa. Com que el gosset ens amenaçava de mort si intentàvem tocar-lo, mon pare em digué: "Deixa-lo que ja anirà acostumant-se. Tú agafa la carretilla i serrarem un poc de llenya aprofitant que estem ací" I jo pensava: "Aprofitant que estem ací? Mec!" Sabia perfectament que el gos era l'excusa perfecta per a que jo aceptara la proposta d'anar amb ell.
I res, quan ja estava més cansat que una burra, després de carregar mil quilos de llenya amb la carretilla. Mon pare agafà la gosseta i la pujà dalt la mula. Pobreta, estava asustada d'anar allà dalt, justament entre la motoserra i la carretilla. I res, arribàrem a casa...
Passaren uns quants anys. Eixa gossa em va enamorar: el seu caràcter, la seua fidelitat, la seva capacitat de reacció, la seua intuició, la seua fortallessa física...Una vegada ens crià una gata i va parir 5 gatets. Quan aquestos gatets intentaven sortir al carrer, la gosseta (batejada amb el nom de Pepa) els entrava amb la boca amb la intenció de protegir-los. Es per això que aquest home del casino parlava i parlava però jo ja tenia la meua idea feta: el gos rater és una canya. Té un caràcter al.lucinant, ja sabia tot allò que em contava amb la casalla com a testic.
I res, ací vos deixe unes fotos del gos rater valencià. Sol trobar-se en dos colors: blanc i negre i totalment negre. Tant un com l'altre tenen a la boca i a la part superior dels ulls unes marques color foc. Són petits i àgils. Vos deixe també un vídeo d'uns valencians de l'albufera. Em ve al cap un acudit dels valencians, vos el conte: "Això era una dona tant valenciana, tant valenciana, tant valenciana que en més de gastar tampons gastava fartons" Doncs aquest és també un gos valencià, un gos autocton que ha sigut establert com a raça fa ara aproximadament 10 anys. Tal i com explica el vídeo, antigament els llauradors valencians, normalment als pobles, es menjaven les rates amb la paella i amb alls. Ahí és on entrava el gos ratoner, encara que sense gos també es podien caçar. Per a què negar-ho, és un gos de companyia, però si el deixeu al terme es torna boig i comença a buscar, olfatejar.
Finalment, vos he deixat també un vídeo d'un gos gay, és el Galgo Afgano. Aquest és un gos que tela marinera. No sé quina utilitat donar-li: segurament córrer i córrer. Però mireu-lo és un autèntic príncep o princesa. I res, sobre aquest gos també guarde records. Quan jo era petit, el meu germà José Maria (que era i és músic) un dia aparegué per casa (després d'una gira llarga per Espanya) i li demanà a mon pare la furgoneta perquè havia d'anar a per un gos. El meu germà deia: "Es un catxorro, no es preocupeu" I res, jo estava esperant a vore eixe catxorro, a mí sempre m'han cautivat els gossets. No arribava i com que no hi havia mòvil havíem d'esperar, no era precís fer aquella telefonada tonta que solem fer per dir: "ja vens?" "On estàs?", com si això agilitzara el procés. Finalment aparegué.
Del cotxe baixà un gos com el que teniu al vídeo, encara que aquell era negre. El meu germà tot content deia: "Es diu xiqui" I el meu germà Isidre deia: "Ai xiquiiiiiiii, és gayyyy" Es partia el cul, doncs el meu germà Isidre sempre ha sigut partidari de gossos com el Pastor Alemà o el Doberman. Quan el gos baixà del cotxe tot el carrer es quedà al.lucinat: "Ale Sergio passeja'l però no el soltes" Jo estava flipat, era com un cavall però elegant. Mireu si era elegant que semblava que tenia tracció a les quatre rodes, quan girava ho feia amb les quatre pates, d'una manera molt elegant. Amb el pas del temps, aquest gos s'escapà i un dia me'l vaig trobar a una granja prop de l'institut de Sueca on jo estudiava. Quin futur més roín li esperà a aquest animal, semblava un altre, el pelatge fet pols, ple de mosques. En fi, així és la vida.
Ara jo vos dic: Quin vos agrada més? A mí, personalment el ratoner. Ah, per cert, meresqué la pena carregar tota aquella vagonada de llenya i de res lleig: la gosseta Pepa pel temps cada vegada era més guapa. Siga com siga, per favor: no abandoneu els animalets. Ells sommien, desitgen, intueixen i cauen malalts de tristessa, com nosaltres. No són racionals, correcte, no obstant jo em pregunte: Estem demostrant ser animals racionals? O realment som animals autodestructors? No ho oblideu: el gos és el millor amic de l'home i el gos rater és patrimoni de la cultura valenciana.
