CUESTIÓN DE FILOSOFÍA. PRIMERO DE BACHILLERATO.

Desarrolla la siguiente cuestión: ¿La moral Kantiana o la moral existencialista?Aspectos a tener en cuenta:

- Las referencias textuales. Es aconsejable la citación textual “…”
- La capacidad de reflexión crítica y comparación.
- El dominio y ampliación de los contenidos: No nos quedemos tan sólo con los contenidos explicados en clase (los apuntes sirven sólo como punto de arranque)
- La coherencia en la redacción.
- La estructura en la redacción: Introducción, desarrollo y conclusión.

Fecha máxima de entrega: Miércoles 12:00h.

Bibliografía aconsejable:

- I. Kant, La Crítica de la Razón Práctica.
- Jean Paul SARTRE, El existencialismo.

Extensión: 1 folio máximo.

Puntuación: 2 puntos.

UNA CLASSE INTERESSANT

Què és la filosofia? Aquesta és la pregunteta amb la que convivim habitualment tots els que ens dediquem a açò de pensar. Normalment, quan em plantegen la qüestió d’aquesta manera tan seca, em senc bastant molest, no sols per la imposibilitat que suposa respondre concreta i immediatament a la qüestió, sino també pel prejudici que es sobreentén amb la pregunteta: això per a que collons serveix? o això qui ho estudia? No ens enganyem: la filosofia, com a disciplina educativa, és la més maltractada social i políticament. I ja sabem el que deia Fuster: “allò habitual es converteix en normal”. Ha sigut habitual que la nostra societat oblidara el pensament, la reflexió, centrant-se exclusivament amb l'aspecte tècnic del progrés...Han sigut habituals els desacords respecte les normatives polítiques; recorde un any que la filosofia desaparegué a la nostra comunitat com a disciplina en primer de batxillerat.

L’altre dia, en una classe d`Ètica, una alumna digué: “Açò de l’ètica és molt subjectiu". Em vingué al cap un fragment de Plató (La República, Llibre VII) en el que desarma per complet a la matemàtica del seu caràcter científic. La matemàtica parteix d’axiomes (veritats que no precisen de demostració) que durant un llarg periode de temps són universals i inqüestionables, però que a la llarga es sotmeten a moltes rectificacions. La filosofía (la dialèctica,en Plató) és ascendent i parteix d’hipòtesis que sempre considera millorables. En aquesta línea vaig intentar respondre a la meua alumna, ella mateixa acabà posant en entredit la universalitat que sobreentenia en algunes disciplines catalogades actualment com a ciències. La filosofia té un mèrit, no es vanagloria (normalment) de ser científica i tampoc passa ànsia per ser-ho. Actualment són moltes les disciplines que volen batejar-se com a científiques. Sols hem d’anar a l'Avinguda Blasco Ibañez i contemplar eixe cartell tan ridícul: Ciències de l’educació. No crec que la pedagogia precise d’aquest cartell per otorgar-se prestigi, això sí, de segur que és una bona campanya de màrqueting. Els filòsofs, ens hem despreocupat d’aquest tema, potser hauríem d'espavilar una mica i almenys intentar sobreviure en aquest món que tant s'obsesiona per les etiquetes falses. Se m’ocurreix un bon guió televisiu per al nostre públic: un filòsof dedica les seues nits a reflexionar i investigar (amb èxit) el causant dels assasinats en una gran ciutat. Així cregueu que enganxaríem a la joventut? Potser sí, ja ho deia Plató, la majoria som cavernícoles en estat de màxima ignorància i sols sortim de la nostra situació si algú es preocupa per ajudar-nos.

A continuació, li vaig explicar a la xiqueta que la filosofia ve a ser la mosca collonera que sempre està donant pel sac!. La filosofia, en totes les seves dimensions i especialitats, es troba a les grades, però desde lluny i amb uns prismàtics és capaç de contemplar el joc en el que estem immersos tots els humans. En aquest joc, potser siga saludable certa dosis de filosofia. L’alumna mostrà una inquietud interessant: Aleshores a qui fem cas per portar una vida ètica? Li vaig expressar que hi havia distintes concepcions ètiques i que algunes d’elles consideraven que no existia una ètica universal. Li vaig exposar (per damunt) la concepció existencialista de Jean Paul Sartre i la Kantiana, ella em digué: Aleshores, obeim a Kant o ens creem la nostra pròpia ètica? Jo li vaig respondre que això era una possibilitat que ells havien de val.lorar. Vaig afirmar: “La filosofia no dóna solucions sino que planteja problemes i ofereix alternatives”

La classe va acabar amb una reflexió interessant. Es imposible arribar a una definició universal del bé, de la justicia i de tots els aspectes morals que serveixen per a regular les nostres vides. No obstant, solament el fet de plantejar-nos qué és el bé? Que és la justicia? o qué és la bondat? Solament plantejant-nos aquestes qüestions, ens convertim en humans molt humans. No oblidem que l’home és un animal racional, un animal que pensa. No hem d’oblidar tampoc que l’homínid no es va extinguir gràcies a la raó, ara correguem el perill de desaparéixer per la carència o pel mal ús que fem d’aquesta. Quin seria un bon ús de la raó?

TEORÍA DE LAS IDEAS Y MÍMESIS PLATÓNICA

Platón elabora una Teoría de las ideas a partir de la cual centrará sobretodo su tesis política. En la República Libro VII nos presenta el archiconocido mito de la caverna. En dicho mito aparecen unos personajes atados de pies y manos cara un muro, observando sombras. Estas sombras son proyectadas por unos segundos personajes que tienen unos objetos en sus manos. Además, existen unos terceros personajes que están saliendo de la cueva, y tan sólo uno que consigue salir gracias a la ayuda recibida por alguien. Es importante también la existencia de dos símbolos: el fuego y el sol.

Para la interpretación del mito de la caverna, sería lógica la referencia al símil de la línea. Si trazamos una línea debajo del mito de la caverna, se identifican dos mundos así como dos niveles de conocimiento. En el interior de la cueva existe el mundo sensible o mundo de los objetos. En el exterior, el mundo inteligible o mundo de las ideas. El mundo sensible es el mundo de aquello que cambia, el devenir, lo mutable, aquello imperfecto y contingente. El mundo inteligible es el mundo de aquello que no cambia, lo permanente, aquello perfecto y universal. Mediante la doxa captamos el mundo sensible, el mundo de aquello que cambia. Por supuesto, este conocimiento no es un conocimiento verdadero. El conocimiento verdadero sería el que tendríamos a través de la episteme. Vemos pues, como Platón nos plantea éste dualismo.

El mundo sensible es una copia imperfecta del mundo inteligible. Todos los objetos del mundo sensible tienen un correlato inteligible, un referente del que dependen ontológicamente, mucho más real que el objeto en sí. Es aquí donde merece la pena detenerse para comprender la estética que Platón desarrollará en el Libro X de la República. La teoría de las ideas es aplicable también al mundo del arte.

La Atenas clásica y democrática se caracterizaba por la importancia del teatro. Los atenienses acudían al teatro con la intención de liberar sus tensiones emocionales, lo veían realmente como una necesidad; la tragedia producía catarsis. Evidentemente, Platón expulsaría la tragedia de su República (res pública, cosa pública). Según Platón, el arte más perfecto sería el mimético, el arte como copia de la realidad sensible. Si las ideas son la primera realidad y los objetos son una manifestación de la realidad, evidentemente cuanto mejor copiemos la realidad sensible más nos estaremos acercando a la realidad original e inicial. En caso de que no copiáramos fielmente la realidad, estaríamos desviándonos de la verdad inteligible. Así razonaría Platón, si levantara cabeza, consideraría las vanguardias del siglo XX o XXI como una auténtica destrucción del individuo. Ese subjetivismo y relativismo sería inaceptado, lo mismo pasaría con el arte trágico. La tragedia, tan valorada por muchos clásicos (Aristóteles: discípulo de Platón) será negada por Platón. No hay que olvidar que en Platón se plantea una división tripartita del alma. En esta división: alma racional, irascible y apetitiva, queda clara la jerarquía que ejerce la primera sobre las demás restantes. Es por ésto que la tragedia no puede ser considerada para Platón como arte.

Respecto al arte es mucho más convincente la tesis aristotélica y nietzscheana. Los seres humanos necesitamos descargar la tensión acumulada durante nuestras largas jornadas laborales. Sería poco ético, considerar que en pleno siglo XXI los humanos no podamos disfrutar (de vez en cuando) dionisíaa camente. Considero que la tragedia es arte. A pesar de resultar muy estricta, la teoría de la mimesis puede resultar atractiva. Vivimos una época en la que todo puede llegar a ser considerado arte. La mimesis puede ser la brújula que nos oriente en este océano, que es el arte.

SERGI I LA SENYORA PAQUITA

L'altre dia em vingué a la memòria una experiència que vaig tenir a la localitat de les Borges Blanques (Lleida), en aquell moment treballava com a professor de secundària.

Després de dues setmanes pagant un hostal (bastant caret, per cert!) vaig veure un cartell a la sala de professors de l'institut on treballava. El cartell deia algo així: Es lloga habitació a professor seriós i responsable. Ràpidament em vaig apropar al cartell i vaig anotar en un tros de paper l'adressa i el telèfon que hi figurava. Casualment era un apartament que es trobava just a 100 metres de l'institut. No era la meua il.lusió, però almenys, ara podria estalviar uns durets i viure a un apartament.

Quan vaig acabar la meua jornada laboral vaig trucar immediatament a la senyora Paquita, aparentment semblava molt bona persona encara que algo histèrica. Vàrem parlar i vaig acceptar el tracte, el preu era molt més econòmic que el de l'hostal. Vaig portar tots els meus trastos, a la nit ja estava completament instal.lat.

Recorde la sensació de dormir en aquell lloc, em venien al cap idees com: "quines ganes que tinc de tenir ma casa" "m´agradaria tenir més estabilitat" "ara visc amb una dona" "que coses més rares em passen"...De repent, un soroll em va despertar, vaig observar el rellotge del telèfon mòvil: eren les 6 del matí. Vaig obrir els ulls i vaig veure a la senyora Paquita. Estava a la meua habitació amb dos gossos cridant.me amb una mirada frenètica: "Sergi has de passejar els gossos!", "Avuí et toca a tú!"....I jo: "Paquita, però si són les 6 del matí". Doncs bé, imagineu-se, jo per les Borges Blanques amb dos gossets que no guardaven cap relació amb mi. I no solament els gossos, el poble, la vivenda, tot era nou, realment semblava un somni d'aquells extranys. Els gossos no foren cap obstacle, ràpidament em vaig acostumar a ells, sempre he pensat que molts animals són més fidels que algunes persones. El problema era el fet: Per què collons havia de carregar amb aquells rotllos? Extrany, no?

Foren moltes les coses extranyes que em passaren, semblava un dels llibres de Kafka. Un dia em tallà un fuet a trossets i me´l guardà en un tuper, una altra vegada em cambià els llibres de lloc...Em controlava l'horari d'entrada i eixida...Em sentia agobiadíssim! Quan em dutxava, ella esperava a la porta i entrava ràpidament per netejar la màmpara amb molta ràbia. Parlant un dia amb el seu fill, vaig corroborar la meua tesis; Paquita estava malalta. El seu fill Jordi em digué que la seua mare no estava bé i que son pare l'havia deixada perquè no l'aguantava. En pocs dies m'aconsellà anar-me'n quan abans.

Solament vaig suportar una setmana, ella no volgué tornar-me els diners corresponents al mes que li havia abonat. No m'ho vaig ni pensar, els diners me la portaven fluixa. Era una situació d'alt risc, havia d'escapar d'aquella situació. Ara ho recorde com si hagués passat un any en aquella casa, em va resultar molt pesada aquella estància.

El dia següent tenia tutoria amb els meus alumnes de segon de Batxillerat, vaig aparcar el Pla d´acció tutorial i vaig propossar un tema: Buscar pis al professor Sergi. Ells es quedaren al.lucinats quan els vaig contar la situació que estava atravessant. Potser no fou massa ètic, però jo amb 26 anys em trobava més pròxim als meus alumnes que als meus companys de centre. Tot siga dit; els meus companys ja tenien massa preocupacions de tipus nacionalista. Molts pesats els catalans de l'interior!

El dia següent, mentre esmorçava amb els meus companys en un baret que es trobava prop del centre, vaig notar una mà en la meua esquena: "Hola, eres Sergi el professor de filosofia?" i jo vaig respondre: "Sí, sí...digam". Ell em respongué: "Sóc Enric Vall, el pare de la Iris Boldú, conec la teua situació i tinc un pis per tú". M'explicà que ell dirigia el club de Tenis Taula de Les Borges Blanques, em digué que casualment se n'havia anat un jugador i hi havia una habitació lliure. Em mostrà el pis i estipulàrem un preu totalment simbòlic, 150 euros mensuals. Em vaig quedar de pedra, no solament pel preu sino també per la gran empatia que aquell home va sentir per la meua persona. Li envie una gran abraçada si ho llegeix...

Només acabar la jornada laboral, vaig fer el canvi. A partir d'aquell moment tot començà a marxar bé. A més, tenia uns companys molt especials: subcampions d'Espanya de Tenis Taula. No eren especials pel fet de ser campions, sino perquè sempre estaven viatjant i em deixaven tot el pis per mi, de vegades durant setmanes.

No obstant, no li guarde cap rencor a la senyora Paquita, tot el contrari, espere que estiga millor, espere que la seva vida haja aconseguit certa harmonia. Plató ja ho deia: L'armonia és la clau de la felicitat.

SABINA

El repertori poètic de Joaquin Sabina està ple sentiments. Els sentiment s'expressen amb un llenguatge creatiu, urbà i culte al mateix temps. La seva indumentaria i presència bohèmia a l’escenari i el seu pasotisme personal per l’actual televisió basura donen encara un to més carismàtic a la seva obra. Es evident la imaginació i el cultiu lingüístic: “velo de alquitrán en la mirada” “extraño como un pato en el manzanares” “algunas veces suelo recostar mi cabeza en el hombro de la luna”. Per cert, la meua amiga Gema Rubio alucina amb la primera nombrada; com li s’ocurriria l’expressió “velo de alquitrán en la mirada”?, es preguntava ella..Realment fantàstic!

El cultiu del llenguatge és evident: metàfores, comparacions, hipèrboles, personificacions... La seua poesia dóna molt per tal de fer un bon anàlisis literari. De fet, la meua amiga treballa algunes de les seues expressions a les seues classes de llengua i literatura.

Amb Joaquin Sabina passa una cosa molt interessant, per molt que llegesques o escoltes les seues peces lletres, de vegades, resulta difícil descodificar-les. Sol passar amb tots els grans poemes, sempre tenen una part que el subjecte ha d’interpretar a la seua manera. Es la gràcia de la poesia, la subjectivitat del jo.

El fenomen Serrat i Sabina em posa els pèls de punta, causant-me molt de respecte. Joaquin Sabina, un poeta urbà amb un to de rebeldía educada i pasotisme social. Juan Manuel Serrat, un romàntic i sentimental, educat i compromés socialment. La meua amiga té tota la raó quan diu que Serrat acaricia la música de Sabina. Serrat sent la música i la viu en primera persona, no hi ha més que veure alguna de les seves interpretacions en Dos pájaros de un tiro.

Si ens centrem en la cançó “Sin embargo”, Juan Manuel Serrat enceta la cançó acariciant-la, amb molt de tacte i ternura. A continuació, després d’un dolç i romàntic solo de guitarra apareix, baixant les escales, l’estimat Sabina amb la seua agradable veu esgarradora i casallera.

Són dos poetes i cadascuna de les seues paraules causa sentiments únics i irrepetibles en el receptor. Sobre aquest tema vaig parlar també amb la meua amiga. Ella em comentà sobre un concert de la gira Dos pájaros de un tiro, a Gandia. Va ploure i mentre plovia, els tècnics desmontaven els trastos. Pràcticament es quedaren ells, els micròfons i els altaveus suficients per contactar amb el públic. Queda clara l’autenticitat, algun dubte? Tota la raó Gema, a aquestos els sobra tot, van sobrats!

UNA MENTE MARAVILLOSA

Protagonitzada per Russell Crow i dirigida per Ron Howard, narra la història d’un intel.lectual arxiconegut: John Forbes Nash, premi Nobel d’Economia.

La rellevància o particularitat de la seva vida, ve donada per la seua greu malaltia: l’esquizofrènia. Passa molts anys de la seva vida creient-se un espia que treballa descifrant codis secrets. També creu tenir un amic íntim de la facultat amb el que també ha compartit habitació. En paraules d’anar per casa, el protagonista observa i escolta algo que empíricament no existeix. El seu cervell genera una informació que no existeix a l’experiència. Aquesta informació, evidentment determina la seua vida.

John Nash ingressa a un centre psiquiàtric durant un temps, rebent una terapia de shok amb insulina (5 vegades a la setmana durant un mes). De manera anecdòtica caldria destacar la carta que els colegues de Nash envien a l’hospital rogant als metges “que cuiden atentament la ment de Nash pel bé de la humanitat”. Quan el metge conversa amb la seva muller, explicant-li en què consisteix el tractament, la vida de John Nash experimenta un gran canvi. Suposarà molt d’esforç reconéixer el problema per part de John Nash.

Aleshores el sofriment quedarà suavitzat per la constant lluita i esforç: valors importants per “conviure” amb aquesta greu enfermetat. L’amor és també un valor important; l’ajuda incondicional de la seva muller mantindrà amb esperança al protagonista. Hi ha un moment en què Nash s’atura i s’acomiada dels seus fantasmes, de les seves visions. A partir d’aquest moment mai parlarà amb ells malgrat continuar compartint la seva vida. L’acceptació és necesaria per aconseguir una millora considerable.

Un dels major problemes pel que fa a l’esquizofrènia, pense jo, és la falta d’informació. La massificació dels centres de salud mental provoca una bestial desinformació. El concepte “esquizofrenia” no està a l’alcanç de la cultura popular. Es important el domini del concepte, d’aquesta manera arribem abans a l’objectiu: una vida digna. No ens oblidem que la dignitat és un dels drets humans (i per tant l’objectiu primordial) més importants en l’escala de Drets Humans.

Els especialistas solen oblidar-se d’un valor molt important: la creativitat. El concepte de realitat que tenen les persones amb aquest “problema” és completament distint. Pintar, escriure, composar, pensar….són tècniques que solen destacar quan són originals i completament innovadores. Seria interessant que els especialistes treballaren en aquest punt. No oblidem que grans Genis han tingut i tenen esquizofrenia. Seria important també establir aquesta relació conceptual.

Sergi Pascual Tur
Especialista en Filosofia i Psicologia

MASSA PA TOTS

Te'l dedique, Rizitos. Aquest conte me´l contà mon pare quan jo era petit!
-----------
El senyor Antonio era un home d’uns vuitanta-cinc anys d’edat que vivia a Fortaleny. Últimament tenia una salut bastant delicada. A més, ell es sentia molt sol després de la mort de la seua dona, molt ocasionalment el visitaven els seus tres fills.

Un dia es despertà molt fluix, així que decidí trucar a l’hospital, convençut que els fills estarien ocupats. Vingueren i se l’emportaren immediatament amb l’ambulància. Una vegada estabiltzat els metges l’informaren que passaria allí un llarg periode de temps. Antonio demanà permís per trucar per telèfon, aleshores telefonà el seu fill major:

- Antonio, el pare està malet, estaria bé que vinguereu a vorem perquè tinc una cosa molt important que dir-vos.

En qüestió de minuts acudiren tots els tres fills a l’habitació del pare. Entraren tots preocupats per la salut a la vegada que preguntant per allò important que els havia de dir.

- Mireu fills, el pare vol dir-vos que “hi ha massa pa tots”, que quan el pare es muiga hi haurà “massa pa tots”.

Els fills es miraren entre ells amb cara d’alegria. Els 10 dies següents, els fills tractaren al pare d’una manera especial. Quan algú preguntava al pare ell sempre deia: “hi haurà massa pa tots” Arribà un dia que el pare es posà molt malaltet. Un dels fills li digué: “Pare però on està això què diu?” El pare reuní altra vegada als tres i els digué:

- Mireu fills, el pare està molt malalt i prompte es morirà. Així que, simplement volia dir-vos que quan em muiga, em podeu agafar la clau que sempre porte a la butxaca del pantaló. Quan ja tingau la clau, se n’aneu a la caseta de les seniaes de Fortaleny i allí hi haurà massa pa tots. Ja ho veureu!

Arribà el tràgic moment de la mort d´Antonio. El fill major li agafà el clau de la butxaca i tots es dirigiren a la caseta de les seniaes. Una vegada els tres allí, obriren la porta. Allí no hi havia res, solament a un racó hi havia una “massa”, d’aquelles de madera que s’utilitzaven en aquella època per picar l’arròs. Els tres fills es quedaren mirant-se i un d’ells digué: “Ostres, com ens ha enganyat”. El fill menut es quedà plorant en un racó de la caseta. Ell sabia que no havien cuidat el pare com realment mereixia, sempre havien estat ocupats i mai havien tingut temps per ell. El pare els havia donat la millor lliçó de les seues vides.

----------------------------------------------------------


No t’oblides mai dels teus pares, ells t’han portat a aquest món i t’han ajudat en tot el que han pogut i més. Quan es fan majors necesiten molta estima i saber que els diners t’importen molt menys que la companyia d’estar amb ells.

PASSEIG PEL FAR

Aquesta nit no he dormit massa bé, m’he despertat vàries vegades fins que he pensat: què collons faig ací, me la pire a viure! Com de costum, he anat al Bar Rhettus i he desdejunat com un rei. Mentre bebia el got de llet amb café i degustava els meravellosos croissants de xocolate, he pres una decisió: “Ara agafaré la piragua i me n’aniré al faro de Cullera”. Sempre m’han agradat els esports de contacte amb la natura.

A les 7:30 ja estava allí al pie del cañón!. Abans de descarregar la piragua, he baixat al mar per corroborar l’aparent moviment brusc de les ones. Estava algo marejada, sols un poc. De sobte, he vist un home bastant major que caminava en direcció al Mareny de San Llorenç. M’he dirigit a ell: Perdone senyor, “com veu vosté avuí el mar? El veu algo més marejat que de costum? Realment m’invaïa certa indecisió, no sabia si entrar. L’home m’ha contestat: “Ja t’he vist xiquet amb la piragua, ves amb compte amb el mar”. Finalment m’he unit a ell, la invitació no era explícita però la seva extroversió em feia pensar que per ell no seria cap problema compartir la passejada matinal en aquell lloc tant màgic.

Xarrant xarrant hem caminat una hora: aproximadament fins la platja nudista i tornar. Hem començat parlant d’un tema habitual: la crisis. M’ha parlat dels seus fills i m’ha comentat que s’havia fet una caseta. També m’ha explicat que la seua dona va tenir una intervenció quirúrgica molt agresiva per un càncer d’estòmac. Jo també li he contat sobre la meua feina i sobre la figura del meu pare que casualment ara tindria també 70 anys.

El llenguatge és una de les grans potencialitats humanes. Necesitem parlar i comunicar-nos. A més, els humans tenim un prejudici sobre la soletat, la soletat pot ser acompanyant: avuí m’he sentit molt acompanyat a la platja. També em senc molt acompanyat quan converse amb tú. Gràcies per tot rizitos!

CRISIS I FELICITAT

El substantiu “crisis” ha estat molt en boca de tots nosaltres aquests darrers anys. Realment estem molt preocupats, uns guanyen molt menys, a d’altres ens resten del nostre sou, moltíssims es queden sense feina. Curiosament sempre atribuim la culpa als nostres representants polítics, és la mania humana: sempre ens excusem de les nostres responsabilitats en els altres. Està clar que els polítics ens representen i tenen com obligació lluitar per traure’ns d’aquesta situació. No obstant, la democràcia dóna un gran marge a la llibertat amb la qual construim el nostre món. Algunes eleccions ens han portat a l’actual situació de crisis.

No fa tant compràvem compulsivament. Ens compràvem una casa, un bon cotxe, una moto, tot això amb els diners del banc. No cal ser massa llest per saber que la meitat de les hipoteques eren grans càrregues que tard o prompte causarien problemes de salut en les nostres espatlles. Però els humans som així, som animals de costums: volem viure a la moda, caiga qui caiga i coste el que coste. Mai he comulgat amb aquesta idea de mercat que tenim a l’actualitat. Potser ens desviem massa d’allò realment important, allò més sencill.

La construcció, imposible obviar-la. El valor del mercat i de la rajola està per damunt de qualsevol paisatge natural. Paradoxes de la vida: la natura ens dóna oxigen i ens la porta fluixa!. Un dia, caminant per la platja em preguntà un amic francés: “Mais qu’est-ce que c’est ça? Putain, il y a trop de maisons ici”...”Doncs sí Silvain, a València (i també a Espanya) montanya que veiem, montanya que tapem”. Primerament es fan les grans urbanitzacions luxoses i després tracem les vies de comunicació. No ens equivoquem, la crisis econòmica va lligada a la crisis de valors i a la crisis ambiental (entre d’altres). Estaria bé que tampoc descuidàrem aquestes crisis!

No fa molt, vaig entrar al casino del meu poble i allí hi havia un escrit signat per Albert Einstein. Diu algo així com que les grans crisis desperten la creativitat. Fixeu-se i veureu com té raó: consumisme i creativitat solen xocar...Personalment m’inspire molt més quan no tinc pensaments materialistes al meu interior. Encara que per no tenir pensaments materialistes, cal tenir algun duret a la butxaca. Molta gent s’ha apretat els pantalons i han calculat estratègies minucioses per poder arribar a la fi del mes. Alguns han descobert inclús els artistes que portaven al seu interior: pintors, escultors, obrers, cambrers....La crisis ens ha ajudat a traure eixes capacitats que es trobaven completament anestesiades al nostre interior.

El mode d’afrontar la crisis clarament està en la perseverància i la insistència però també en allò més simple: la paciència, l’alegria i la bona voluntat. Certa dosis d’humor no ve malament en aquests moments tan durs. Em venen al cap imatges encadenades d’un home molt estimat al meu poble. El recorde amb el seu cabaç penjat a l’esquena i xiulant cançons d’Antonio Molina o Juanito Valderrama pel Carrer Llibertat (el carrer de màxim aforo de Riola). La situació no era per tirar coets, eren moments molt durs. A mode humorístic es comentava pel poble que un dels 3 fills es menjava mig caldero de 8 persones “en una sentà”. Imagineu-se les peripècies que havia de fer aquell senyor (i la seva dona) per alimentar eixes tres boques. Però ell, sempre content i amb bona voluntat: “Mi carro me lo robaron, anoche cuando dormía!!” Ah, per cert, tinc alguna dada més, aquest home va prestar el servei militar amb Vicent (El Sereno), Demetrio (El conill) i el senyor Llopis (del Bar Llopis de Sueca). Ells el varen coneixer en periode de joventut. El senyor Lluís Merino, també l’ha conegut i molt...

Doncs bé, Ja han arribat altra vegada les festes en honor a la nostra patrona Santa Maria la Major. Juanlu conta amb mi: Jo enguany vaig a la cordà! M’agradà la naturalitat amb la que tractares els meus alumnes: “el perill no està en el coet sino en l´ús que fem d’ell així com també en les mesures”. Tens tota la raó, tot joc té unes regles, si es segueixen les regles i aquestes van millorant-se, el joc no té perquè acabar.

Bones Festes Riolencs.

Sergi Pascual Tur
Professor i columnista

FAMILIA

Abans, la família prenia un to càlid. Era algo inacabable i perdurable. Què passa amb l´actual família? Es diferent. Millor o pitjor? Difícil pregunta. Abans, els nostres pares tot ho aguantaven, ara no aguanten res. En certes ocasions, ha sigut per a millor. En quan als maltractes, està bé que la dona hagi posat els ovaris damunt la taula. No obstant, també em dona la sensació que en aquesta societat la humanitat no vol aguantar res de res, qualsevol pusa sembla un elefant. O la precipitació a l´hora de casar-se o la prepotència humana de no voler responsabilitats ens converteix en una societat amb gran percentatges de separacions.

Les famílies que funcionen o tiren endavant, ho fan d´una manera totalment distinta a com ho feien abans. L´autoritat del pare sobre el fill està perdent-se, s´està convertint en un “colegueo”. Si els nens no processen l´autoritat familiar, difícilment processaran l´autoritat dels professors. Pares separats, fills que no obedeixen, capritxos luxosos, sous baixos, vivendes cares, regals per suplir el poc contacte afectiu, realment complicat. Però no ens oblidem: cada familia és un món.

TECNOLOGIA I SOCIETAT

Recorde quan mon pare comprà el primer televisor: en blanc i negre. Amb dues canals ens sobrava. La resta del temps jugàvem a cartes, xarràvem, passejàvem. Hi havia un bon caliu familiar. Quan se n´anava el llum, posàvem una vel.la i a xarrar.

Avuí en dia hi han, amb el TDT (televisió digital terrestre), més de 30 canals. Molta informació. Massa informació! Me n´adone que anem molt ràpid, és necessari tant de canal, si no ho podem captar tot?. Sóc partidari del poquet però bo i no del molt però mal. En fi, la televisió ha progressat si atenem a termes tecnològics. Però quin és el preu a pagar? Les hores perdudes, la mala qualitat televisiva, els programes basura. Ni parlar del contingut televisiu que tenim a l´actualitat, és un depredador dels nostres espèrits i especialment dels nostres joves. Una bèstia a imitar...

Internet, ha sigut també un avanç si ho mirem en termes tècnics. Però si ens n´adonem, em convertit la gran eina de l´oci i la distracció. Són realment pocs els que utilitzen la tecnologia per a fins positius. D´altres pensen que el terme és sinònim de progrés, que ignorants són!

Les tecnologies han avançat, però cal més educació. Fan mal als nostres joves, adormen els nostres espèrits i ens tornen més gelats, més apàtics i generalment més irresponsables. Abans, els joves quedàvem de setmana a setmana, ara amb els sms cambiem els plans moltes vegades: “tardaré 2 minuts”. Ai quin món! Menys informació i millor educació i qualitat.

AMOR

Un invent del segle XII? De la literatura trovadoresca? Es una necessitat humana? Una convenció a la que arriben alguns humans? Alguns diuen que és etern, d´altres pensen que sols dura uns dies. Certes persones diuen que és una creació o com a molt una idea o sentiment passatger. Sigui com sigui, s´usa generalment en certs casos en els que dues persones es comprenen i arriben a fer grans coses com formar una familia. Que bé sona, una familia...

EL TREBALL

Quan era ben petit, mon pare m´ensenyà que per tenir allò o allò altre calia treballar. Que el treball era important per tenir coses. Sempre ho he tingut molt en compte, des de ben petit he treballat en diverses coses mentre anava estudiant.

Ara me n´adone que tot ha cambiat d´una manera espectacular. Ara no treballem per viure sino que vivim per treballar. L´excusa clàssica: Ara és que tenim més gastos. Tot una mentida, hauríem de rectificar: Ara ens hem creat més gastos. Que si la tele plasma de 44 pulgades, que si ordinador x, que si consola y...A fi de comptes tot són objectius que hem d´aconseguir i de la única manera possible que ho podem aconseguir és mitjançant el treball. El problema augmenta quan amb el treball no es pot aconseguir tot això, aleshores apareix el cambi: ja no treballem per viure sino que vivim per treballar. Són moltes les hores que cal treballar per tenir tots aquestos productes i valors del mercat. La única solució al problema passa per anar al banc i demanar un préstec, o no...

DILEMA MORAL

Se me ocurre un dilema moral, ¿lo comentamos?:

Manolo es soltero y Amparo está casada con un hijo. Manolo trabaja de camarero en un restaurante de Sueca y vive felizmente. Amparo es abogada y todos los días (desde hace un año) come en el restaurante donde trabaja Manolo. Manolo y Amparo se han contado muchas cosas íntimas, ya se conocen y se aprecian muchísimo. Después de una dura jornada laboral, Manolo llega a casa y de repente suena el móvil, es un mensaje ¿quién será? Manolo mira en el buzón de entrada y lee: “Manolo me gustas mucho…”. Manolo salta de alegría porque realmente si que se siente atraído por ella. Inmediatamente la llama por teléfono y quedan para tomar un café (el café es barato). Deciden ir a Cullera, lejos de Valencia donde vive Amparo y paseando por El faro se dan un beso muy romántico a la vez que intenso. Después de varias semanas así, Manolo y Amparo se sienten muy confundidos. Amparo tiene sentimiento de culpabilidad a pesar de sentir algo interesante por Manolo. Un día, decide llamar a su amigo Kant para que le de su opinión. ¿Qué consejo le daría Kant? ¿Estás de acuerdo con él? ¿Qué consejo le darías tú? Razona la respuesta basándote en otros autores si lo consideras oportuno (Stuart Mill, Aristóteles, hedonismo de Epicuro…).

PREJUDICI

Prejudici és el judici que tenim abans de l'experiència. Per exemple: “els alemanys parlen agressiu”, o també: “els italians parlen romàntic” o que sé jo: "els algemesinencs són taurins". El motiu està clar, mai coneguem suficientment la realitat a la qual ens referim. La història del Tasó de Caldo ens servirà per comprendre el concepte.

Una senyora major s'atura a un bar de carretera, es dirigeix a la barra, agafa un tasó de caldo i li demana al cambrer que li l'òmpliga, a continuació es senta. Una vegada, sentada se n'adona que ha oblidat el pa. Aleshores s'alça per agafar un tros de pa i mullar-lo amb el caldo. Després torna al seu lloc. Sorpresa! Se n'adona que davant el tasó de caldo hi ha un africà, el qual està menjant-se la sopa tranquil.lament. Ella pensa: “Açò és molt fort, però no em deixaré robar”. En fi, la dona col.loca la cullera en la mateixa sopa que el senyor de color. L'africà somriu amb cara d'alegria. Una vegada s'ha acabat la sopa, l'home es dirigeix a la barra i quan torna ho fa amb un plat d'espagueti i amb dos forquetes, sempre somrient. Mengen junts del mateix plat, imagineu-se la cara de la dona, completament indignada. Finalment, l´home s'acomiada. L´home de color, sembla contentíssim, la dona està totalment indignada. A continuació, la dona mou el braç amb la intenció d'agafar el bolso per pagar i "sorpresa", se n'adona que el bolso ja no està. Al lladre, al lladre!, crida molt fort. Aleshores, movent el cap amb indignació se n'adona que a la taula del costat hi ha una sopa i a la cadira corresponent hi ha un bolso, el seu bolso. Immediatament se n'adona del que ha succeït. No ha sigut l'africà el que menjava de la seua sopa sino ella qui s'ha enganyat de taula després d'agafar el pa oblidat.

Amb aquest text del Tasó de Caldo queda clar que la dona ha jutjat l'home de color de manera molt distinta a conforme és. L'ha tractat de malvat, perillós, inclús ha arribat a pensar que l'havia atracada. Potser amb qualsevol altra persona hauríem actuat igual, o no. És important que caigam en el compte de la gran quantitat de prejudicis que tenim diàriament. Si ens quedem amb prejudicis del tipus: "l´italià és una llengua romàntica", encara ho podem passar, però si no ens esforçem en confrontar els prejudicis amb la realitat, fomentem

EL MITO DE LA CAVERNA

Reflexiona acerca del mito de la caverna

TREBALL VOCACIONAL

Al centre educatiu on treballe es va cel.lebrar la setmana vocacional. Els alumnes de Quart d´ESO reberen diverses xarrades, entre d´altres, la del senyor Miguel Angel Benito. Molt afortunadament, he tingut la sort de presentar-lo i d’escoltar atentament les seves vivències com a professional vocacional.

Quan acabà l’exposició, no vaig poder evitar la reflexió al voltant dels punts en comú que compartim els docents amb els professionals sanitaris. Treballem en contacte amb molta gent, sempre estem en continua formació i hem de tenir una clara ètica professional. A més a més, en els nostres oficis es nota a Kilòmetres llum quan ho fem amb motivació i quan semblem robots teledirigits. Recorde aquella gran estada a l´hospital, malauradament em va servir moltíssim per aprendre sobre l’àmbit sanitari. Sincerament considere que la nostra societat té grans carències, una d´elles, la proximitat. Què ens està passant? Estem malalts?

La vena filosòfica continuà bombejant! El terme “vocació” i “prejudici”, són termes que xoquen frontalment. En la nostra mà està el.legir uns estudis o uns altres. Evidentment que “la pela” és important a l´hora d´el.legir i més ara en època de crisis. No obstant, si la feina ve reconfortada per una vocació, si la feina que realitzem ens enamora molt millor que si obeïm els nostres desitjos d’ocupar un lloc elevat en l’escala social. Això de l´escala social són bajocades! A més, és evident que avuí en dia, en aquesta societat de l´especialització, totes les tasques són igual d´importants. Si un auxiliar d´infermeria no tracta amb tacte els pacients, la tasca del metge serà inútil i les vacunes de l´infermer s’injectarán sobre una persona “desmotivada”. El dualisme ment-cos mai l´hauríem d’oblidar: tant professionals sanitaris com professors treballem amb persones que pensen, desitgen, ploren, es deprimeixen i s’alegren...Ai, si Descartes alçara el cap! Plató també profunditzà molt sobre aquest assumpte!

El senyor Miguel Angel Benito em va permetre una última reflexió. Els nostres alumnes cursen moltes disciplines que no són de la modalitat i a les quals no veuen una clara aplicabilitat: Llengües, Filosofia, Ètica, Psicologia....Evidentment, tenen una forta aplicabilitat! S´imagineu un metge sense valors? S´imagineu un infermer sense saber parlar-ne correctament? Què acàs avuí en dia no és molt important coneixer llengües en aquest món global? Pel que fa a la psicologia, un metge, un infermer o un auxiliar d´infermeria perdrien el seu sentit sense l´empatia i comprensió que han de tenir de cara el pacient. No oblidem que els professionals curen també ànimes! En els pijors dels casos, sempre està bé tenir on recolçar-se! Aquesta idea m’emocionà, moltes gràcies Miguel Angel!

SOLETAT, FELICITAT I LLENGUATGE

Parlar de la soletat al segle XXI és com parlar d’una epidèmia, algo que no volem i que cal evitar. Tots volem sentir-nos acompanyats en el curt viatge de la vida. Aquest viatge se’ns fa pesat si no ens sentim envoltats, protegits i escoltats. Quan tenia 18 anys vaig llegir un llibre que em regalà un amic: Walden de Henry David Thoreau. Em va fer pensar moltíssim a propòsit de la soletat.

En aquest llibre, l’autor és el protagonista de la història. Thoreau decideix escapar de la societat capitalista i posar-se a viure a les llanures del llac Walden. Allí extrau moltes conclusions, la més important: « la millor companyia és la soletat acompanyant ». Estant sol, escolta les veus dels ocells, observa el cel blau i el so del cosmos (un poc estrany, no?). Acàs no és això companyia? Quantes vegades ens hem sentit sols i a la vegada rodejats de molta gent? Quantes vegades ens hem sentit plens de vida i alegria estant sols a casa nostra?

La soletat és un d’aquells valors que estan en crisis. La societat i els mecanismes de poder han aconseguit un món que no s’atura i que funciona a velocitats vertiginoses. El treball, la casa, els fills, els amics, el gimnàs, el bar, l’esport, la televisió, el treball…I el jo? Quan ens ocupem del jo? Ara, amb la crisis, molta gent repren o inaugura pràctiques individuals que havia abandonat o desconeixia en moments de màxima ocupació. Ja sabeu: “No hay mal que por bien no venga” Al casino del meu poble hi ha una frase d’Einstein que fa referència a la crisis com un moment necessari per despertar la creativitat humana.

A occident ens passem anys estudiant i dècades treballant per poder ser feliços. Recorde mon pare quan li deia a ma mare: “Rosarito, ja queda menys per jubilar-me, ja tinc ganes de descansar”. La felicitat és un concepte abstracte, aleshores qualsevol moment és ideal per ser feliç. Estic segur que si mon pare estigués, m’agafaria del muscle i em diria: “Sergiet, fes allò que sàpigues fer, disfruta però amb coneixement”. El Carpe diem, o el Tempus fugit són sentències significatives a dintre de la literatura. Un bon concert, una bona cançó, una lectura, una xarrada nocturna, una passejada…

A propòsit de la felicitat, és necessària una referència al llenguatge. Com deia Nietzsche, el llenguatge ens priva de la felicitat que suposa el nostre estat natural: “l’aspecte dionisíac”. Té tota la raó quan diu que el llenguatge ens aparta de la realitat. Està clar que la teoria de la veritat com a correspondència és errònea. No obstant, ens dóna una seguretat moral saber que amb el llenguatge toquem el món tal i com és. Aleshores, com que el llenguatge és necessari i caracteritzador de l’ésser humà, cal utilitzar-lo però sent conscients també de que actua com a màscara. La felicitat s’alcança també amb els sentiments. De tant en tant, no està mal ser algo animal. A fi de comptes, som “animals racionals”, racionals però animals.

COSES QUE PASSEN

A L'ESQUERRA JOAN FUSTER, A LA DRETA JEAN PAUL SARTRE

Mai vaig saber què estudiar en un futur: Psicologia? Dret? Quan era adolescent bromejava amb la Ginecología i m’imaginava amb una bata blanca magrejant el cos d’una Top model. Ja conegueu tots el pes que tenen les hormones a “l’edat del pavo”. Un anyet després vaig caure en la idea que no solament vindrien a consulta xiques com la presentadora Pilar Rubio, sino que també vindrien dones arrugades majors de 120 anys. Casualment i després d’una curta conversa amb el meu germà Isidre, vaig acabar estudiant Filosofía. Coses que passen! Recorde amb molta il.lusió l’assignatura Teoria del Coneixement, impartida en primer curs pel professor Tobies Grimaltos, autor de llibres com El Joc de pensar que tant recomane als meus alumnes. Després de tan sols dues classes vaig tenir molt bones sensacions. Què podem coneixer? Què és el coneixement? Es el coneixement una creença vertadera justificada? El senyor Carlos Moya, membre del mateix departament, també impartia unes classes interessants sobre filosofia de la ment, com del llibre de Stephen Priest: Teorías y filosofías de la mente.

Cada vegada m’agradava més això de reflexionar i de conéixer l’ésser humà però alguna vegada em desilusionava plantejant-me com seria el meu futur laboral. Aquesta preocupació es suavitzaba quan m’imaginava conversant amb intel.lectuals de la talla de Joan Fuster. Per cert, foren interessants les reflexions que despertà el nostre professor d´Antropologia Joan B. Llinares al voltant de l’obra Diccionari per a ociosos. Entre reflexió i reflexió sempre m’ha perseguit una veueta: “Sergiet, tú reflexionant i els teus pares matant-se a treballar”. Tranquils, no era esquizofrènia, el que passa és que a casa meua sempre han sigut molt pragmàtics. No obstant, us asegure que mon pare va llegir alguns clàssics, això sí, pressionat pel meu poder de convicció o habilitat retòrica. Jo li preguntava a ma mare: “Mamà, el papà entén a Nietzsche?” Ella no em responia però em mirava amb una cara sincera i d’absoluta interrogació. Jo sabia que ell preferia les rutinàries interpretacions històriques de Pièrre Vilar o Hugh Tomas sobre la guerra civil espanyola.

Han passat ja 15 anys. El passat divendres vaig assistir a una conferència sobre l’accelerador de partícules que hi ha a Ginebra, el CERN. Vaig coincidir amb molts intel.lectuals de la Ribera. Mentre sopàvem vaig conversar amb Voro Vendrell, Juan Ramón i Ximo (una gran persona). Voro em comentà que havia d’anar l’endemà a plantar un arbre amb els escriptors de la Ribera. Mentre devoraba el plat combinat de sèpia em vingué un interrogant: Què feia jo amb tant d’intel.lectual? Plantejat també d’aquesta manera: Com m’havia convertit en un home de lletres? Són coses que passen, com diria Sartre: “l’home està condemnat a ser lliure”. La sentència és autèntica, són moltes les decisions que prenem i aquestes van configurant la nostra identitat personal. Es molt difícil ser lliure, doncs a més has de ser responsable...

Sergi Pascual Tur

NOTICIAS INTERESANTES

SENTIMENT DOCENT

El dijous passat, mentre dinava amb ma mare vaig pensar en la posibilitat d´anar a Lleida. Era una bona ocasió per visitar els meus amics, allí vaig treballar i vaig viure moments personals i professionals molt importants de la meva vida. Dit i fet, vaig agafar quatre coses, una petita revisió al cotxe i carretera amunt. El viatge fou un poc pesat, no sóc d´aquells que disfruten passionalment al volant.

Una vegada allà, vaig experimentar un sentiment molt bonic que m´agradaria compartir amb tots els meus lectors. Només entrar a una discoteca, dues xiques molt guapes em saludaren tot cridant: Sergi, Sergi...! Què bonic és veure com després de 4 anys els teus exalumnes et recorden d’aquesta manera. Uns minuts després, un bon grapat de xics em saludaren tots contents, eren també antics alumnes. Tots ells, havien passat el periode de l´adolescència, eren ja grans. Em vaig emocionar, fou una emoció molt forta, alguns d´ells em digueren que em recordaven moltíssim, una alumna (concretament) em comunicà que aprengué molt amb les meves classes. La conversa fou curta, no massa plena de continguts però si de sentiments, jo allà tot rodejat de persones que m´estimaven, què bonic! Semblava una pel.lícula, un somni més que una realitat. Descartes ja ho deia: de vegades la realitat pot semblar un somni. Aquest fou un clar exemple.

Una de les sensacions més boniques que pot experimentar un docent és que després d´un temps els seus alumnes el recorden amb alegria. Fent examen de consciència, aquella no fou una època bona per mi, però sempre he intentat no perdre l’alegria i el bon humor. En aquests temps que corren, els docents ho tenim molt complicat, no obstant, l´humor és una eina necessària, la més important de cara la bona comunicació. Es interessant que el professor transmeta als seus alumnes que està disfrutant amb allò que fa. Està clar que avuí en dia “els papeleos” derivats de la societat de control destrueixen la naturalitat de la docència, però jo sempre seré un seguidor de Mario Moreno Cantinflas, us recomane la seva pel.lícula El profe.

No m´agradaria tancar aquest article sense enviar una salutació a Carmen Calderó, profesora de l’Institut Josep Vallverdú a les Borges Blanques (Lleida). Ella, sense dir-me res, va mostar algun dels meus articles als meus alumnes quan jo ja no treballava al centre. El meu amic Jordi Ribas m´ho va comunicar i jo mai vaig mostrar la meva gratitut. Com digué Emili Piera: ser llegit és el millor trofeu que pot tenir un escriptor. Gràcies pel trofeu Carme!

LA PANTANADA

El 1982, la presa de Tous es va trencar. Ara fa 25 anys, poblacions com ara Riola, Polinyà, Alzira, Albalat, Fortaleny i d’altres més varen ser fortament afectades per la tràgica pantanada.

Jo era molt menut, però la meva ment rememora algunes escenes. Vaig haver de fugir a Corbera, a casa dels meus oncles als quals tant estime. Quan escapàvem amb el Dyanne 6, recorde que mon pare es posava nerviós al mateix temps que li donava veu a la ràdio. Per a mi era com una festa, però quan mirava els meus pares alguna cosa em deia que no era un bon moment per somriure.

En tornar a Riola, recorde veure ma casa plena de fang, alguns sofàs i mobles pel carrer i un camió que passava arreplegant-ho tot. Recorde també un helicòpter que aterrà prop de ma casa, crec que portaven queviures. Semblava una festa, però mirava una altra vegada els rostres dels meus pares i les cares parlaven per si mateixes. Ara me n’adone de la importància que tenen els gestos, com diu la dita: una imatge val més que mil paraules.

Una vegada vaig créixer, mon pare em va presentar dos llibres: Alerta, la presa no resiste i La Riada. Són dos clàssics presents en moltes prestatgeries de la Ribera. Mon pare passava pàgines i m’explicava cosetes d’una manera molt dolça i simpàtica, xe quins records! Al llibre apareixien escenes impactants classificades per poblacions. En arribar a Riola i Fortaleny s’aturava i recalcava el desastre del “ganao” mort i els tarongers destruïts per la humitat i la corrent. Però aquest desastre afectà també les nostres ànimes, la nostra sensibilitat. Als llibres també recorde haver vist molta gent trista, amb cara de pena i preocupació. Una tragèdia en tota regla!

Actualment, aparentment no hi ha desastres, però sols és aparentment. Observem el Riu Xúquer, està contaminat i amb màquines sorolloses que oxigenen les nostres aigües negres donant un mínim vital als nostres peixos. Fem cas a Enderock´s: diguem no a la contaminació, a deixar morir la joia… L’escena es podria comparar a la d’un malalt terminal connectat a una màquina de respiració assistida. De les nostres muntanyes ni parlar-ne, estan totalment amenaçades per l’actual “cultura de la rajola”, sols hem de passar-nos pel “far de Cullera” i observar la gran catàstrofe ambiental. La nostra contaminació està produint un escalfament de l’atmosfera originant el famós canvi climàtic que observem amb les pujades de temperatura produïdes de fa uns anys. No siguem hipòcrites, hem progressat econòmicament i tecnològicament però continuem atemptant, cada vegada més, contra la nostra mare, la mare Natura. El progrés cientificotecnològic no ens porta directament a un progrés de la humanitat! I qui té la culpa? Algun partit polític en particular? D’això res, avui en dia hi ha molts instruments de poder com per culpar una persona o un grup polític en concret. Realment, els culpables som concretament tots nosaltres, allò abstracte; la humanitat. Com diria el director de Le Monde Diplomathique, Ignasi Ramonet, estem en una societat en la qual predomina el pensament únic: els diners, allò material.

La causa de la pantanada l’atribuïm a l’atzar o a l’error humà, què més dóna, ja no importa. Però generalment, tots els desastres són producte de les nostres equivocades decisions. L’home, com diu Aristòtil és un “animal polític” o “animal racional”. Sartre parla també de la “llibertat” i “responsabilitat”. Tota aquesta filosofia de res no serveix si no la portem a la pràctica humana. De vegades, els animals es comporten fins i tot millor que nosaltres, em plantege si utilitzant sols els nostres instints tot aniria millor. Teòricament, l’home també té “autoconsciència”, doncs, a veure si reaccionem adonant-nos de les conseqüències que tenen els nostres actes. Si no ho fem, m’imagine un futur totalment Kafkià: tots connectats a màquines de respiració artificial caminant pel carrer. No us estranyeu! Mireu el riu, també està en coma! I quan algú està en coma, us ho dic per experiència, el final pot ser tràgic. Qui s’haguera imaginat fa quinze anys que el nostre riu estaria en aquestes circumstàncies? Recordeu en festes quan es feien els “patos al riu”? Mireu-lo ara, dóna pena! Està negre, sembla xapapote! Jo em pregunte: com definirà la filosofia del segle XXI l’home? Com “animal racional”, com “animal polític” o com “animal autodestructor”? Ai, com han canviat les coses!

Bones Festes riolencs! En aquestos dies cal oblidar les penes i passar uns dies de glòria i felicitat. Tots tenim problemes, però si podem, intentarem apartar-los. I aquell que no puga apartar-los, sols dir-li que festes són tots els anys. Tant en estiu com en hivern hi ha coses per gaudir en aquest món. La música i l’olor a pólvora anuncien les festes patronals de Santa Maria la Major. Unes festes que no existirien sense tots i cadascun de vosaltres. Què ho passeu bé veïns!

Sergi Pascual Tur

HAITÍ I FILOSOFIA

Com d’habitud, jo estava donant les meues classes de filosofia. Concretament ens ocupava el tema de la filosofia moral. La filosofia moral és la reflexió al voltant dels valors morals i de la relació humana entre persones. Em vaig veure obligat a reflexionar sobre la tragèdia que a tots ens envoltava en aquells moments: el terratrèmol de Haití i la mort de vora dues-centes mil persones. Era inevitable fer una referència numèrica amb sentiment, però em feia por construir un discurs metafísic que es quedara en l’absoluta superficialitat. No volia ofendre tots aquells que, saltant-se la reflexió, havien passat a la praxis. Mentre reflexionàvem, vaig observar els rostres d’uns quants alumnes, vaig pensar que casualment alguns d’ells tenien familiars i coneguts que col.laboraven en aquell tràgic lloc a través de distintes organitzacions. Aleshores, em vingué al cap l’estil platònic en el que el gran mestre Sócrates dialoga amb el seu interlocutor Glaucó, extraent d’ell el saber. Havia d’aprendre d’ells, ara em tocava comprendre allò que pensaven.

Em vingué una idea al cap. L’endemà portaríem tots una camisa blanca i ens faríem una foto amb la intenció de mostrar el nostre agraïment i la nostra plena satisfacció a tots aquells que col.laboren i han col.laborat en territori haitià. Una foto de grup amb camisa blanca, acompanyada amb distintes frases (i 5 eurets) fou allò únic que nosaltres aportaríem. No obstant, malgrat no ser “gran cosa” considerava que en aquestes edats és important que els joves se n’adonen del que significa un comportament moral. Respecte els valors, considere que molts valors són relatius però alguns permaneixen i haurien de ser universals. Organitzacions com Intervención, ayuda y emergencias fan que la teoria moral es convertesca en una realitat física. Una pregunta què faria als polítics: Es necessària la filosofia? La conscienciació moral i la reflexió són aliats de la humanització i aquesta, tal i com bé diu Fernando Savater en un dels seus articles: no forma part de la condició biològica de l’ésser humà. Com deia Aristòtil: “l’home és un animal racional”, això està clar però si no cultivem aquesta racionalitat, aleshores caldria escoltar les paraules de Thomas Hobbes: “l’home és un llop per a l’home”. Les lleis educatives són molt més significatives del que pensen els nostres representants polítics.

Sergi Pascual Tur
Filòsof i Escriptor