SERGI I LA SENYORA PAQUITA

L'altre dia em vingué a la memòria una experiència que vaig tenir a la localitat de les Borges Blanques (Lleida), en aquell moment treballava com a professor de secundària.

Després de dues setmanes pagant un hostal (bastant caret, per cert!) vaig veure un cartell a la sala de professors de l'institut on treballava. El cartell deia algo així: Es lloga habitació a professor seriós i responsable. Ràpidament em vaig apropar al cartell i vaig anotar en un tros de paper l'adressa i el telèfon que hi figurava. Casualment era un apartament que es trobava just a 100 metres de l'institut. No era la meua il.lusió, però almenys, ara podria estalviar uns durets i viure a un apartament.

Quan vaig acabar la meua jornada laboral vaig trucar immediatament a la senyora Paquita, aparentment semblava molt bona persona encara que algo histèrica. Vàrem parlar i vaig acceptar el tracte, el preu era molt més econòmic que el de l'hostal. Vaig portar tots els meus trastos, a la nit ja estava completament instal.lat.

Recorde la sensació de dormir en aquell lloc, em venien al cap idees com: "quines ganes que tinc de tenir ma casa" "m´agradaria tenir més estabilitat" "ara visc amb una dona" "que coses més rares em passen"...De repent, un soroll em va despertar, vaig observar el rellotge del telèfon mòvil: eren les 6 del matí. Vaig obrir els ulls i vaig veure a la senyora Paquita. Estava a la meua habitació amb dos gossos cridant.me amb una mirada frenètica: "Sergi has de passejar els gossos!", "Avuí et toca a tú!"....I jo: "Paquita, però si són les 6 del matí". Doncs bé, imagineu-se, jo per les Borges Blanques amb dos gossets que no guardaven cap relació amb mi. I no solament els gossos, el poble, la vivenda, tot era nou, realment semblava un somni d'aquells extranys. Els gossos no foren cap obstacle, ràpidament em vaig acostumar a ells, sempre he pensat que molts animals són més fidels que algunes persones. El problema era el fet: Per què collons havia de carregar amb aquells rotllos? Extrany, no?

Foren moltes les coses extranyes que em passaren, semblava un dels llibres de Kafka. Un dia em tallà un fuet a trossets i me´l guardà en un tuper, una altra vegada em cambià els llibres de lloc...Em controlava l'horari d'entrada i eixida...Em sentia agobiadíssim! Quan em dutxava, ella esperava a la porta i entrava ràpidament per netejar la màmpara amb molta ràbia. Parlant un dia amb el seu fill, vaig corroborar la meua tesis; Paquita estava malalta. El seu fill Jordi em digué que la seua mare no estava bé i que son pare l'havia deixada perquè no l'aguantava. En pocs dies m'aconsellà anar-me'n quan abans.

Solament vaig suportar una setmana, ella no volgué tornar-me els diners corresponents al mes que li havia abonat. No m'ho vaig ni pensar, els diners me la portaven fluixa. Era una situació d'alt risc, havia d'escapar d'aquella situació. Ara ho recorde com si hagués passat un any en aquella casa, em va resultar molt pesada aquella estància.

El dia següent tenia tutoria amb els meus alumnes de segon de Batxillerat, vaig aparcar el Pla d´acció tutorial i vaig propossar un tema: Buscar pis al professor Sergi. Ells es quedaren al.lucinats quan els vaig contar la situació que estava atravessant. Potser no fou massa ètic, però jo amb 26 anys em trobava més pròxim als meus alumnes que als meus companys de centre. Tot siga dit; els meus companys ja tenien massa preocupacions de tipus nacionalista. Molts pesats els catalans de l'interior!

El dia següent, mentre esmorçava amb els meus companys en un baret que es trobava prop del centre, vaig notar una mà en la meua esquena: "Hola, eres Sergi el professor de filosofia?" i jo vaig respondre: "Sí, sí...digam". Ell em respongué: "Sóc Enric Vall, el pare de la Iris Boldú, conec la teua situació i tinc un pis per tú". M'explicà que ell dirigia el club de Tenis Taula de Les Borges Blanques, em digué que casualment se n'havia anat un jugador i hi havia una habitació lliure. Em mostrà el pis i estipulàrem un preu totalment simbòlic, 150 euros mensuals. Em vaig quedar de pedra, no solament pel preu sino també per la gran empatia que aquell home va sentir per la meua persona. Li envie una gran abraçada si ho llegeix...

Només acabar la jornada laboral, vaig fer el canvi. A partir d'aquell moment tot començà a marxar bé. A més, tenia uns companys molt especials: subcampions d'Espanya de Tenis Taula. No eren especials pel fet de ser campions, sino perquè sempre estaven viatjant i em deixaven tot el pis per mi, de vegades durant setmanes.

No obstant, no li guarde cap rencor a la senyora Paquita, tot el contrari, espere que estiga millor, espere que la seva vida haja aconseguit certa harmonia. Plató ja ho deia: L'armonia és la clau de la felicitat.