EL TEMPS

El filòsof presocràtic Heràclit d'Efes ja ens deia, sobre el transcurs de la vida, que ningú pot banyar-se dues vegades al mateix riu. És a dir, el temps passa i l'aigua mai no és la mateixa. El seu contemporani Parmènides d'Elea, contràriament, distingia entre la via de la veritat i la via de l'opinió. En la via de la veritat tot és permanent: "l'ésser és i no és no ser". Plató conjugà ambdós pensaments a la seua coneguda Teoria de les idees; d'una banda, el món dels objectes (o món sensible) que sempre estava en continu canvi i, d'altra banda, el món de les idees (món intel.ligible), un món permanent i completament atemporal. Al segle XV, El poeta Jorge Manrique, destacà la rapidesa amb la que passa el temps (Tempus fugit) destacant la importància d'aprofitar el moment (Carpe diem). Segons l'il.lustrat Immanuel Kant, el temps no era quelcom extern a l'individu, sinó més bé una forma a priori de la sensibilitat humana. El filòsof del segle XX, Martin Heidegger considerà que el temps era una estructura de l'essència humana. Segons ell, l'home es troba al temps, l'home és passat però també és futur: alllò que ha de ser. Tornant al modernisme, científics com  Isaac Newton incorporaren el temps absolut, un temps independent del temps individual de les coses. No obstant, la Teoría de la relativitat d'Albert Einstein segons la qua el temps és variable a la velocitat de la llum aconseguí posar-nos la pell de gallina. Com veiem, al llarg de la història, tant literats com científics o filòsofs n'han parlat del temps.

En algun moment de la nostra vida els humans acabem plantejant-nos com de ràpid passa el temps. Hi ha qui, després de tant de temps, es retroba amb els amics de tota la vida i amb una essència  pensa: "Mira, a aquest ja li ha caigut el pèl" o "Mira, en lo primeta que estava, quin culot se li ha fet..". D'altres ho pensen un dia quan, de repent, es fixen en com de presa han crescut els seus fills o quan els nets ja els passen un pam d'altura. A uns més a d'altres menys, però a tots ens preocupa el pas del temps. Hi ha qui s'autoconvenç afirmant que cumplir anys és un bon senyal, no obstant ells en són conscients que cumplir anys a més de denotar l'obvietat de que estem vius també és un síntoma de tindre colesterol, tensió alta, artrosis, vertigo o sucre en la sang.

Tots els dies passen per la porta de ma casa dos vetllets. Un dia, traguent el cotxe del meu garaig em vaig adonar que estaven passant ells i em vaig aturar. El més baixet dels dos hòmens em digué: "Xiquet, a vore si per a quatre dies que ens queden....". Dos mesos després, vaig vore al senyor més alt caminant pel barri i li vaig preguntar: "Senyor Pepe, on té al seu amic?" L'home, que al.lenava recolçant-se al bastó, s'aturà i, agafant aire, em respongué amb un to de veu molt baixet: "Ja se n'ha anat de viatge, a mi no crec que em falte molt". Quan li vaig preguntar que com havia sigut, l'home em digué: "Els metges diuen que ha mort d'un infarto però que vols que et diga, el temps passa". A més, tingué la gràcia de dir-me: "Jo ho tinc molt clar dia que passa, dia que em trobe" Allò que ens preocupa no és tant el temps com a terme metafísic sino la vinculació directa entre el pas del temps i l'aproximació de la mort. Aquella conversa que vaig tenir amb l'home em deixar bastant tocat de l'ala: "¿Com es plantejarà la vida una persona amb 90 anys quan sap que li queda ben poc per morir?" Hi ha qui acudeix a creences religioses i també hi ha qui preten detindre el temps implantant-se morros, cul i mamelles. Però una cosa és cultivar el cos, altra ben distinta és voler detindre el temps: el temps passa, això és inevitable. Si això no ho entenem, aleshores caiguem en la trampa dels excesos____. Avuí mateix, al gimnàs he vist una xica rubia molt ben tipada, això sí, sembla que els llavis els havia substituït per unes salxitxes frankfurt.

Sempre m'ha resultat atractiu el principi teleològic d'Aristòtil segons el qual la felicitat és el fi (telos) al qual tendeixen totes les persones. Tant és així que el mateix principi ha estat present al nostre llenguatge popular amb determinades expressions "qui de jove treballa de vell dorm a la palla".  El fet de relativitzar el que som acudint a la variable temps ens pot ajudar a portar una vida molt més feliç. Un dia em vaig aturar davant d'un arbre d'eixos grandíssims que hi ha a la ciutat de València i vaig pensar: "Aquest arbre serà quatre vegades més vell que jo". També recorde un conte (o una llegenda) que em contava mon pare en Estiu sobre la lluna. Era algo així com que la lluna llançava una corda i s'emportava els xiquets mals. Supose que el meu pare, més que per asustar-me, ho feia per vore'm la cara d'ingenuitat pròpia d'un nen quan li conten una història misteriosa. Ja de major, vaig comprendre que això de les cordes no tindria sentit perquè ens separen uns 400.000 km i tardaríem al voltant de 3-4 dies en arribar amb un cohet espacial d'alta velocitat. Som realment insignificants!

Fa uns anys vaig llegir un conte de Jorge Buckay, concretament es titulava El Buscador. El conte narrava la història d'un jove al qui li agradava buscar sensacions i experiències. Un dia, sortí a caminar i mentre caminava per una muntanya es trobà amb unes pedres de marbre al terra, primer una, després altra i totes elles gravades amb inscripcions. L'home , totalment sorprés es detingué en totes i cadascuna d'aquelles inscripcions: "Abdul Tareg, 8 anys" "Kamir, 6 anys". No pogué suportar la tristessa al asssabentar-se que es tractava d'un cementeri on l'edat mitjana dels enterrats no sobrepassava ni tan sols els deu anys. Amb una pena grandíssima es seié a un dels racons d'aquell lloc, s'agafà la cara amb les mans i arrancà a plorar de manera desmesurada. De repent, aparegué un senyor major que devia ser l'encarregat del cementeri i impactat pel sofriment d'aquell home li preguntà si podia ajudar-lo en alguna cosa. Quan el Buscador li contà la seua preocupació l'home li posà la mà al muscle amb la intenció de tranquilitzar-lo. Insistí en que no es preocupara i a continuació li explicà que en aquella zona desde xiquets estan ensenyats a portar una llibreta a la butxaca. Cada vegada que la gent passa un bon moment, aleshores anota el temps que ha gaudit. Finalment, quan la persona es fa major i es mor, li prenen la llibreta i conten el temps que realment la persona ha gaudit. Es aquest el temps que realment escriuen a la làpida i no el temps real o objectiu que ha passat des del naixement fins la mort. Durant uns quants anys, vaig estar bastant convençut amb el missatge que es transmet, no obstant, les lectures de Friedrich Nietzsche em feren pensar que el dolor, el sofriment i l'angoixa són també parts importants de les quals aprenem, sobretot a créixer emocionalment com a humans. Desde fa uns anys n'estic convençut que el fet de no sofrir, posiblement, ens portaria cap a una deshumanització. Això d'aprofitar el temps i no sofrir és imposible, doncs els humans som sofridors, som animals que sofrim.

Els egipcis apostaven per la vida eterna, motiu pel qual embalsamaven els seus faraons i els construien piràmides amb la intenció de protegir-los una vegada morts. De fet, els posaven també tots aquells objectes que pogueren neccessitar en l'altra vida. No obstant, podem preguntar-nos: Si quan arribe la mort nosaltres ja no estarem, aleshores per a què preocupar-se? Epicur de Samos es feia un bon plantejament, però a nosaltres ens costa molt d'asumir. El déu infinit causa respecte, la posibilitat de la vida eterna ens condiciona. Em sorprén el sentit de l'humor que li possava Joan Fuster al tema del temps en qüestió: "Mentre dormiu us creix la barba, això és el temps" Eixa ironia negra i desvergonyida apareix també en forma d'epitafi: "Ací jau Joan Fuster, que va morir com va viure: sense ganes"