A tots els pobles o barris tenim un parc infantil. Se suposa que els xiquets en edat infantil i juvenil han de treballar obligatòriament la psicomotricitat. Els de la meua edat no cregueu que no l'heu practicada; ara bé, nosaltres ho féiem d'una altra manera: acaçant-nos a taronjades o nadant a la sèquia. Encara que no en fórem conscients treballàvem tant la ment com el cos i la interacció entre ambdós. Abans els parcs eren molt més senzills i ara, amb tan sols uns anys, han experimentat uns canvis espectaculars: del ciment dur a la goma molla, del ferro rovellat a la fusta lluenta i acolorida. Aprofitant molt més l'espai, ara es fabriquen gronxadors molt més originals i multidisciplinaris. Els avanços també tenen a veure amb la combinació de tres materials bàsics: fusta, goma i ferro. Les tanques, fetes de fusta, també en són una novetat moderna. Aquestes actuen limitant l'espai i impedint que els més menuts puguen sortir-ne. També caldria parlar dels bancs, que són el lloc on les mares no solament s'hi asseuen, sinó on també gaudeixen d'un moment d'esplai amb les amigues.
Sobre les cinc de la vesprada, moltes dones del meu poble arrepleguen els fills, els donen el berenaret i directament acudeixen al parc. Allí, no sols els xiquets es retroben amb els seus amics, les mares també ho fan amb les corresponents amigues. Com que ma casa dóna a un parc, en més d'una ocasió he obert la porta i he aprofitat per fer barret amb alguna que altra mamà. I res, com que el parc el tinc a 15 escassos metres i la gent de poble parla tan fort, m'autoafirme que en algunes converses poden dividir-se en dues etapes.
En una primera fase, d'entre les cinc i les cinc i mitja les converses giren al voltant dels fills. He escoltat afirmacions com aquestes: "El meu fill ha supés coneixement del medi", "El tutor d'enguany els mana massa feina", "El meu fill no fa la lletra prou rodoneta", "El meu, avui, ha renyit amb un amic". Compartireu amb mi que són reflexions coherents i les crítiques també en són suficientment constructives. També he escoltat: "Si continua així, el portaré al repàs" o "He de parlar amb el tutor perquè aquest fill meu...". Doncs el mateix, són converses, amb més o menys trellat, però pròpies de mares aparentment preocupades per l'educació i el benestar dels seus fills.
Però passa com amb els xiquets a l'escola, passada una estona algunes converses degeneren cap a la intolerància: "Aquest metge és un inepte" o cap a la xafarderia: "Aquest s'ha gitat amb aquella que està divorciada i diuen que la dona se n'ha assabentat". Els bancs del parc disposen d'una informació privilegiada que moltes dones tafaneres pagarien per tindre. De vegades, és vertader tot allò que s'hi comenta, però en ocasions les persones cauen en el parany de la rumorologia sense pensar en el dolor que poden ocasionar. Mancança neuronal, massa temps d'exposició al sol i la falta de projectes personals fa que moltes vegades parlem per no callar.
També estan aquelles dones que van més a la seua. Últimament, i cada vegada més, solen haver-hi també hòmens. Aquesta gent no aposta pel xafardeig i prefereix mirar-se a si mateix abans de prejutjar els altres. Són persones amb clara consciència del que suposa l'esfera privada, íntima i intraspassable que tots els humans tenim el dret a tenir. Pel que observe amb la meua cunyada, hi ha grups que creen llaços afectius interessants: es deixen llibres, comenten pel·lícules, xarren de distintes coses i, de vegades, es crea un clima molt òptim per a realitzar una bona tertúlia. Però en tots els llocs hi ha algun que altre llop solitari i el parc no anava a ser-ne una excepció: són persones que engronxen un poc els seus fills, observen com juguen i cap a casa, sense dir ni mu. Qui té el cap un poc moblat, sap massa bé que tant el plaer com el dolor són característiques pròpies dels humans. A més, la vida és un esdevenir i qui avui està dalt, d'altres vegades pot estar baix. Però això hi ha qui no ho veu: "Mira, Mari, aquest xic s'ha divorciat i ara viu ací". És el que passa quan ens considerem el melic del món.
Generalment, tant els pares com els més menuts, conceben el parc com una espècie de paradís. Els nens estan en contacte amb el joc i amb allò més similar a la natura que tenen a la seua disposició. No oblidem que els xiquets són pura creativitat. Les mares es troben allunyades de les obligacions diàries i almenys es relaxen durant un moment. Els més majors que també vivim al poble, hem treballat més en contacte amb el medi embient: conillets a amagar, polis i cacos... Em ve al cap el record d'un amic que feia de caco, es trobava dalt d'una branca de taronger amagat i, com que estava grosset, la branca es trencà i se la va clavar dins d'un ull. Acabàrem duent-lo a casa i d'allí a l'hospital. Recorde també quan els amics fabricàrem una cabana a dins d'una figuera. Des del primer projecte fins la culminació física d'aquesta, tots estàvem il·lusionadíssims, tant és així que hi havia qui idealitzava plantejant-se d'anar a viure-hi. Per cert, un dia un amic discutí amb els pares i desaparegué durant una vesprada, quan ens assabentàrem que els pares estaven tan preocupats acudírem allí i el convencérem perquè tornara a la realitat i deixara de fer-los patir. No ho recorde ben bé, però supose que quatre galtades s'emportaria. Quan arribava l'estiu nadàvem a la sèquia, els que érem més menuts, com que no teníem el consentiment dels pares, deixàvem els nostres calçotets amagats en algun dels tarongers colindants. Jugar d'aquestes maneres provocava que arribàrem a casa bruts i amb els pantalons esgarrats. Det fet, recorde com si fóra ara aquelles genolleres d'escai que ma mare retallava i després cosia als pantalons; després ja vingueren les genolleres amb adhesiu que es pegaven directament.
Els gronxadors són necessaris, però compte!, els nostres jocs potenciaven moltíssim la imaginació i la interacció social. Discutíem, renyíem, construíem, ens embrutàvem, competíem... Els gronxadors han millorat, però determinats jocs han desaparegut... Els nens juguen, però a males penes s'embruten. Tal vegada, abans, la psicomotricitat es treballava molt més; això sí, eixe nom no el coneixíem.
Generalment, tant els pares com els més menuts, conceben el parc com una espècie de paradís. Els nens estan en contacte amb el joc i amb allò més similar a la natura que tenen a la seua disposició. No oblidem que els xiquets són pura creativitat. Les mares es troben allunyades de les obligacions diàries i almenys es relaxen durant un moment. Els més majors que també vivim al poble, hem treballat més en contacte amb el medi embient: conillets a amagar, polis i cacos... Em ve al cap el record d'un amic que feia de caco, es trobava dalt d'una branca de taronger amagat i, com que estava grosset, la branca es trencà i se la va clavar dins d'un ull. Acabàrem duent-lo a casa i d'allí a l'hospital. Recorde també quan els amics fabricàrem una cabana a dins d'una figuera. Des del primer projecte fins la culminació física d'aquesta, tots estàvem il·lusionadíssims, tant és així que hi havia qui idealitzava plantejant-se d'anar a viure-hi. Per cert, un dia un amic discutí amb els pares i desaparegué durant una vesprada, quan ens assabentàrem que els pares estaven tan preocupats acudírem allí i el convencérem perquè tornara a la realitat i deixara de fer-los patir. No ho recorde ben bé, però supose que quatre galtades s'emportaria. Quan arribava l'estiu nadàvem a la sèquia, els que érem més menuts, com que no teníem el consentiment dels pares, deixàvem els nostres calçotets amagats en algun dels tarongers colindants. Jugar d'aquestes maneres provocava que arribàrem a casa bruts i amb els pantalons esgarrats. Det fet, recorde com si fóra ara aquelles genolleres d'escai que ma mare retallava i després cosia als pantalons; després ja vingueren les genolleres amb adhesiu que es pegaven directament.
Els gronxadors són necessaris, però compte!, els nostres jocs potenciaven moltíssim la imaginació i la interacció social. Discutíem, renyíem, construíem, ens embrutàvem, competíem... Els gronxadors han millorat, però determinats jocs han desaparegut... Els nens juguen, però a males penes s'embruten. Tal vegada, abans, la psicomotricitat es treballava molt més; això sí, eixe nom no el coneixíem.
No hay comentarios:
Publicar un comentario