TELEVISIÓ

Recorde quan els meus pares compraren aquell primer televisor Thompson en blanc i negre. En aquell temps encara no existien els comandaments a distància però tampoc no feien falta ja que solament hi havia dos canals. Avui en dia, amb el Tdt i Internet, tenim a la nostra disposició vora un centenar de canals. No hi ha cap dubte que, si atenem a termes tecnològics, la televisió és un clar símbol de progrés: millor resolució, molts més canals, també més informació....Però compte, hi ha un preu a pagar: el valuós temps que perdem i l'impacte negatiu que, sobre nosaltres, pot tenir la mala qualitat televisiva si no sabem gestionar-la.

Molts de nosaltres ens haurem preguntat com és possible que les programacions sobre temes culturals són deu vegades superades en audiència per realities o tertúlies on la gent alça la veu, no segueix el torn de paraula, s'insulta i atempta, de vegades molt irrespectuosament, contra la dignitat de l'altre. Els canals televisius, com a empreses que són, saben que els humans preferim la carnassa: la polèmica, els insults i uns continguts tan senzills i bàsics que no ens permeten ni aturar-nos ni molt menys pensar. Està clar que un bon gelat o uns bons profiterols, sempre ens agradaran molt més que una amanida d'enciam o un puré de verdures. Però, compte, el puré i l'amanida, encara que inicialment no resulten atractius, són molt més saludables. Ja sabeu el que diuen les mares als xiquets: "S'ha de menjar de tot". Sí, com llegiu, hem de menjar de tot, inclús eixes "bledes" que tenim aparcades al frigorífic i que de vegades ens parlen: "Ei mira, ací estic, sóc una bleda, si vols em menges i sinó, doncs...t'entenc perfectament..." No obstant, eixes verduretes verdes i aparentment deprimides, amb uns allets i uns trosets de pernil, tampoc estan tan malament i tenen bones repercusions per a l'estòmac. Amb açò, cal preguntar-se també si els intel·lectuals, els artistes o els científics han sabut divulgar les seues idees o si més bé han preferit permanèixer còmodes a la torre de marfil, cosa que també han fet i continuen fent encara molts polítics. També és veritat que tampoc els ho hem posat massa fàcil.

És evident que el públic prefereix deixar-se atrapar per les programacions habituals. Si ho pensem bé, la persona que després d'una dura jornada laboral arriba a casa, és normal que preferisca deixar-se dur per l'espectacle vulgar que seure a analitzar els diners que deu, els problemes de la feina, reflexionar sobre la crisi econòmica o escoltar el programa que fan a la 2 sobre literatura o a la Sexta sobre divulgació científica. D'igual manera també, els humans preferim alimentar-nos de xocolate o llepolies, però tot açò mereix una racionalització, ja que no desitgem que el nostre cos patisca les conseqüències negatives d'una mala alimentació. El problema més perillós no és que la televisió puga idiotitzar-nos, allò realment preocupant és que ni tan sols ens n'adonem: ha de venir el metge per a dir-te: "Tens la tensió alta, també tens colesterol, si segueixes així..."

La televisió és, possiblement, l'instrument d'alienació més potent que existeix en l'actualitat. Està bé que aprenguem a superar la fascinació i aprenguem a mirar la televisió sense cap obediència. En la mesura que això siga possible, aconseguirem ser més crítics i com a conseqüència, ser també més lliures. El problema, ja ho deia Joan Fuster, no està a posar el cap sota l'ala (apagar el televisor), sinó a fer-ho obedientment. El mestre Fuster recalcava l'adverbi "obedientment", doncs és ahí on radica la problemàtica ja que si no contemplàrem la televisió amb obediència, aquesta esdevindria inclús una font de comicitat, d'ira, d'incredulitat o inclús de fàstic. Entenc que tots necessitem d'eixos moments en què ens tombem al sofà i consumim allò que ens ofereixen, sense mostrar cap resistència ni oposició. Benvinguda siga la catarsi domèstica! Però compte amb això, educar és un terme molt ampli i no acaba, ni tan sols comença, amb l'escola. Els xiquets no tenen culpa de ser xiquets i fixeu-se com imiten freqüentment allò que fem els majors, al menys fins assolir la majoria d'edat.

Recorde aquells temps en què de manera constant s'apagava el llum, com que també s'apagava el televisor, els meus pares engegaven una espelma i tots plegats conversàvem sobre qualsevol cosa. Xe quins temps! No vull posar-me nostàlgic però el diàleg familiar era una cosa habitual; actualment, és la televisió (també Internet) allò rutinari i el diàleg, ara està descuidat: en perill d'extinció. Alerta, el concepte diàleg prové de "dialogos", que significa "dos logos": dues persones pensant. Atenció, l'acció de pensar requereix també del verb "escoltar". Però tornant a l'analogia: si volem menjar xocolate, si volem menjar llepolies, hem de ser conscients, és la nostra responsabilitat, saber que engreixarem i que no són uns nutrients adequats per a una bona salut física i mental. Potser ens importe "tres pepinos" això de la nostra salut, possiblement molts ni ens hem parat a pensar en les programacions que segueixen els nostres fills. Doncs bé, a fi de comptes, molts encara consideren que l'educació està únicament a l'escola. Apa, doncs aparqueu els vostres fills a l'escola que allí els mestres faran d'ells uns hòmens o dones de profit....