L'altre dia, com que havíem de fer un treball, vaig portar
els alumnes a l'aula d'informàtica. Vaig obrir la porta i vaig provar de no
dir-los res i, efectivament, al cap de cinc minuts, més de la meitat ja estaven connectats a la xarxa social, cosa que vaig comprovar gràcies a un
programa d'eixos controladors. A continuació, els vaig manar la feina. Existeix
en ells una obsessió a saber si determinada persona els ha acceptat, els ha
escrit o els ha comentat alguna de les seues fotografies. És tant l'interés que
mostren a entrar a la xarxa, que, molts pares, ho utilitzen com a
estímul positiu per tal que els seus fills es concentren: "Si
acabeu la tasca, podreu connectar-vos cinc minutets". Com a usuari que
sóc de les xarxes, allà tenim una gran amplificació del que suposen les
relacions interpersonals: podem enfadar-nos, pertànyer a un grup, pujar la
nostra autoestima, conéixer gent, enamorar-nos o fer-nos els xulets… Ah, i tot
això sense el risc de córrer vergonya. De fet, el curs passat tenia una alumna
molt introvertida, em resultà xocant com a la xarxa era una gran twittera amb
un gran nombre de seguidors i amics. Tot i que reconec els aspectes positius de
la xarxa social, em plantege fins a quin punt estem davant d'un fet normal o
d'un símptoma generalitzat que convindria pal·liar.
En una de les seues declaracions, el cardenal Rouco Varela considerà que la comunicació a
través de les xarxes socials ofereixen formes de vida "menys acordes amb la dignitat humana". Aquesta afirmació
potser és massa violenta i xocant per a joves que han nascut en aquesta
manera de comunicar-se. A més, està clar que la declaració no és gens constructiva, ja que resultaria una pel·lícula de ciencia-ficció que la joventut actual
oblidara la pantalleta i solament es comunicara a la manera tradicional. A més,
per la mateixa regla de tres, deixaríem d'utilitzar el correu electrònic i
arrancaríem el telèfon, tornant a la comunicació via carta o mitjançant les colomes
missatgeres. El senyor Rouco
Varela es nega a veure que
també hi ha llum en la nova comunicació, concretament en la comunicació a
través de la xarxa social. Per contra, el Papa
Francesc ha représ el compte de Benedicto XVI i actualment ja té més de 10 milions de seguidors.
Gràcies a la xarxa social podem retrobar-nos amb persones
que fa temps que no veiem. És un mitjà també per felicitar els aniversaris,
compartir fotografies, difondre una notícia, donar consells, opinions o
compartir qualsevol experiència. Els humans som animals que necessitem interactuar i això també es veu
reflectit a través de la xarxa. Els més ortodoxos, segurament consideraran més
positiva la comunicació tradicional amb què veiem la mirada, la intenció o la
implicació de l'altra persona. Aquests consideraran que no resulta possible
mantenir diverses converses al mateix temps, sense que aquestes no perden en
qualitat i autenticitat. És convenient que aprenguem a fer-ne un ús racional de
les xarxes, convé xafar terra i adonar-se que tots els qui figuren com a amics,
realment no ho són en la nostra realitat habitual.
Si ens fixem, existeix tant en joves com en els més
crescudets, una creixent compulsió a compartir tots i cadascun dels nostres
moviments. Em crida l'atenció la quantitat d'experiències, pensaments i
sentiments que la gent comparteix. Hi ha joves (i no tant joves) que consideren
la xarxa social com una plataforma on compartir fotografies picants sense
reparar en si estan arriscant un poc massa la seua intimitat. D'altres, més
majorets, s'atreveixen expressant emocions o sentiments que sempre hem
considerat privades. És curiós com l'interés compulsiu de tenir seguidors és
tan gran que hi ha gent que arriba a enfadar-se si algun suposat amic no li
dóna al "m’agrada" després
d'haver penjat una foto o redactat qualsevol comentari, per estúpid o simple que siga.
La comunicació de pantalla augmentà encara més en el moment
en què els telèfons mòbils foren dotats de tots aquests programes informàtics.
La necessitat d'estar connectats és tan gran que surt la necessitat de
substituir els petits telèfons per d'altres amb pantalla molt més gran. Així
són les coses, tornem a les rajoles! Els nous telèfons, a més de ser una
extensió dels nostres propis cossos, ens permeten estar completament
connectats, o desconnectats, depén de com es mire.
1 comentario:
Efectivament, en un principi, les innovacions tecnològiques no són bones ni dolentes (amb l’excepció clara dels instruments destructius com les armes, la guillotina i similars), tot depén de l’ús que en fem. L’únic que hem de vigilar és que no ens devore l’enteniment.
Publicar un comentario