En diverses ocasions m'he trobat amb persones, generalment majors, que no els fa gens de gràcia això d'anar al metge. Concretament, un senyor del meu poble, quan escolta pronunciar a algú la paraula "metge", desapareix com per art de màgia. També li ocorre una cosa similar amb el substantiu "mort". Si en escoltar alguna d'aquestes paraules es troba xarrant amb algú al bar, es desplaça amb discreció fins l'altre extrem de la barra. En el cas de que estiga conversant amb algú de més confiança, aconsegueix desviar la temàtica de la conversa i traure'n una altra també interessant, d'aquesta manera evita parlar-ne d'això tan temut. I és que aquest senyor, encara que reconeix estar molt tocat de salut, no vol renunciar a les múltiples causes que li provoquen el seu malestar: el tabac, la cervesseta i eixos esmorzarots habituals...Però la cosa no acaba ahí, ja que m'ha reconegut en distintes ocasions que l'edat no és el factor principal pel qual es troba així de malament, més bé, és el fet de no cuidar-se ara que s'ha fet major i més ho necessita. Com veieu, ell és molt conscient però li falta voluntat, ganes, possiblement li falte veure que val la pena fer eixe sacrifici i, com que jo empatitze amb ell, tampoc vull fer-li una homilia i tallar-li el rotllo cada vegada que me'l trobe amb el got a la mà.
La seua dona li renega contínuament i l'acusa d'irresponsable però ell no li fa cas, segons diu ella: "va a la seua bola". L'altre dia me'l vaig trobar de bon matí al bar del cantó de ma casa, com que el vaig veure preocupat amb els anàlisis i demés assumptes de salut, li vaig proposar que hauria de comprar-se unes bones esportives i caminar tots els dies mitja horeta. Ell reconegué que amb eixa rutina plantejada, de segur que es trobaria molt millor i sense adonar-se'n acabaria disminuint eixos vicis i costums tan perjudicials per a la seua salut. Però clar, tots som conscients que després d'una bona caminata no hi ha res millor que una cervessa ben fresca o un esmorzar en condicions. Sigam sincers, tots practiquem algun que altre vici: una cervesseta per ací, una copeta de vi per allà, un cigarret, un esmorzarot, una nit de copes..I sí, està clar que a tots ens arribarà eixa sentència abans del judici final, em referisc al dia en que el metge et diga això de que en el terme mig està la virtut: "...sols una copeta de vi al dia...Què vols anar d'esmorzar?...això un dia a la setmana...Esport, esport n'has de fer tots els dies" I sí, a molts ens arribarà això i sabeu què? Molts, si volem perdurar un poc més, haurem d'aparcar els vicis per a certs moments puntuals i la cosa no és tan greu, de fet els hòmens de la prehistòria també ho feien així i realment estaven fortíssims: caminaven molt, corrien per a poder caçar o pescar, nadaven...i les setes al.lucinògenes o begudes amb brosses les consumien en cerimònies puntuals. Pensant-ho bé, viure els plaers en la seua justa mesura, no està tan malament. I és que Dionís, d'una o d'altra manera, sempre ha estat present en la nostra història i en les nostres vides.
Quan ens fem majors, tot són problemes. Que si tinc la tensió alta, que si tinc una mica de sucre o un poc de colesterol....Davant d'aquesta realitat, mentalitzar-se tampoc és una tasca fàcil. Per contra, mirar cap a un altre costat evitant la visita al metge és una actitud molt més extesa i habitual del que creiem. I clar, practicar aquesta conducta evitativa, aparentment ens facilita, d'una banda, continuar amb els nostres vicis i excesos i d'altra, evitar pensar en la mort, una realitat totalment natural però que a molts ens aterra. Ara bé, ja ho diuen els psicòlegs: les pors cal afrontar-les, com siga, però cal afrontar-les perquè evitant-les les alimentem i les fem grans, poderoses.
Com que el meu veí em preocupa i la seua dona no para d'insistir-me en els problemes de salut que arrastra el seu marit, he estat buscant una explicació filosòfica amb la finalitat de que canvie una mica la seua actitud. Després de pegar-li moltes voltes i més voltes crec que l'estimat amic hauria d'entendre la diferència entre plaers necessaris i innecessaris. Pel que sembla, és necessari alimentar-se, descansar i totalment innecessari acudir a l'alcohol, al tabac o a les grans ranxades. No obstant, si no està conforme, he pensat en que també pot aplicar el just mig del que parlava el metge: alguna copeta, algun esmorzar, alguna casalleta, alguna, sols alguna...Avui, sense esperar-ho, me l'he trobat pel carrer i m'ha dit: "Saps què? Jo era molt bo de jove i he decidit anar a jugar a "frontó" amb tu" Ai mare, ara dieu-me com li explique que amb quasi vuitanta anys, seria molt més convenient anar a caminar o a nadar perquè en un moviment extrem la cadera pot....Tampoc m'extranyaria que un dia d'aquestos se'm plante a ma casa la seua muller, donant-me les culpes d'haver-lo motivat a reprendre aquest esport. Pel que puga passar, parlaré amb el metge i que li faja ell la reflexió, em fa por que es faja mal i tot s'acabe com el ball de torrent. De fet, el seu fill m'ha dit que ja té preparat tot l'equipatge: la faixa, la pilota de vaqueta, l'esparadrap, les cartes i els guants de cuir. Déu meu, la cosa no ha quedat clara, quan temps enrere li vaig dir que jugava a "frontó" em referia a "frontenis" que és la manera correcta de dir-ho. Bé, per si de cas, em prepararé jo també l'equipatge i farem una partida de pilota a mà, que tampoc està gens malament, això sí, no m'extranyaria que em guanyara.
3 comentarios:
Hola Sergi, m’alegra haver trobat el teu blog i poder reviure de nou les teues reflexions i aportar la meua opinió.
Hi ha que reconèixer el gran esperit que manté l’home als vuitanta anys. Estic totalment d’acord amb els consells dels metges, com tu has dit: “en el terme mitjà està la virtut”.
No obstant no em puc detindre en afegir que la vida seria més dura, més si es pot, sense eixos xicotets moments. La copeta, el esmorzaret, … Però som dèbils, estem rodejats de perills i tenim que cuidar-nos.
Com molt bé has dit, els nostres antepassats estaven acostumats a córrer, caçar, saltar i tota mena de activitat física necessària per a la supervivència. No obstant estic segur que no només era qüestió de supervivència. Era al que estaven acostumats, el que els pares els havien ensenyat, i el model de vida que havien aprés a seguir.
Una vida que, per altra part, no era massa longeva: Els nostres antepassats morien joves. La majoria morien per infeccions i traumatismes producte de la caça, però molts pocs per hipertensió o infart. Estaven acostumats a una activitat física òptima, però els faltaven condicions salubres.
Avui tenim condicions salubres, però ens falta una activitat física òptima.
En el terme mitjà està la virtut.
Estic segur que si encadenarem a un home del neandertal i no el deixarem moure’s, córrer o saltar, ens diria que això no es vida, i que prefereix morir. Però no som molt diferents a aquells homes primitius. Quantes vegades hem escoltat de boca d'algú que la vida està per a gaudir?
El problema és que la nostra diversió, al abusar de ella, ens està matant.
Deuríem de recuperar eixe espirit que els nostres antepassats ens deixaren, tornar a eixir al carrer, a gaudir de la natura, a fer esport i, aconseguir, com tant desitja aquest home, sentir-nos bé amb nosaltres mateixa.
Hola Sergi, m’alegra haver trobat el teu blog i poder reviure de nou les teues reflexions i aportar la meua opinió.
Hi ha que reconèixer el gran esperit que manté l’home als vuitanta anys. Estic totalment d’acord amb els consells dels metges, com tu has dit: “en el terme mitjà està la virtut”.
No obstant no em puc detindre en afegir que la vida seria més dura, més si es pot, sense eixos xicotets moments. La copeta, el esmorzaret, … Però som dèbils, estem rodejats de perills i tenim que cuidar-nos.
Com molt bé has dit, els nostres antepassats estaven acostumats a córrer, caçar, saltar i tota mena de activitat física necessària per a la supervivència. No obstant estic segur que no només era qüestió de supervivència. Era al que estaven acostumats, el que els pares els havien ensenyat, i el model de vida que havien aprés a seguir.
Una vida que, per altra part, no era massa longeva: Els nostres antepassats morien joves. La majoria morien per infeccions i traumatismes producte de la caça, però molts pocs per hipertensió o infart. Estaven acostumats a una activitat física òptima, però els faltaven condicions salubres.
Avui tenim condicions salubres, però ens falta una activitat física òptima.
En el terme mitjà està la virtut.
Estic segur que si encadenarem a un home del neandertal i no el deixarem moure’s, córrer o saltar, ens diria que això no es vida, i que prefereix morir. Però no som molt diferents a aquells homes primitius. Quantes vegades hem escoltat de boca d'algú que la vida està per a gaudir?
El problema és que la nostra diversió, al abusar de ella, ens està matant.
Deuríem de recuperar eixe espirit que els nostres antepassats ens deixaren, tornar a eixir al carrer, a gaudir de la natura, a fer esport i, aconseguir, com tant desitja aquest home, sentir-nos bé amb nosaltres mateixa.
Completament d'acord en el que comenteu, tant en Sergi com l'amic Tejedor. Aquest passat octubre hem hagut de cuidar a la meua sogra més de tres setmanes en l'hospital per problemes del fetge (73 anys), a més té diabetis i artrosis. Vámos! el normal a estes edats. El problema ho tenim que després del període en l'hospital ha perdut el poc to muscular que tenia. A data d'avui es troba a casa amb un seguiment hospitalari i la doctora li insisteix que el que ha de fer és caminar. Caminar tots els dies encara que siga un poc. No obstant açò, ella diu que no pot i es nega a desplacarse si no és en cadira de rodes, "que ja caminaré, però avui no" és el que diu mentres plora amb llàgrimes de cocodril, com un xiquet xicotet. Com és normal ens enfadem amb ella perquè reaccione, agafem uns berrinches ja que sabent que és el que hem de fer i dir, després a casa ens sentim malament amb nosaltres, i per molta raó que tingam.
Al que vaig. Arriba una edat que despres del viscut Què més dóna uns dies més o uns dies menys? Crec que l'important és que gaudisquen i visquen el més plenament que puguen. Tan poc és qüestió de "Viva la Pepa", tot dins d'uns llímits normals. Val la pena posar-se en pla estricte? Ser un sergento? Valorem tot en la seua justa mesura. Sóc de l'opinió que desitgem gaudir de la presència dels nostres majors quan més temps millor, però siguem també bondadosos, no fem del temps que tenen, en aquest mon, un camí d'espines. Té diabetes, però l'altre dia, per portar-se com una valenta i esforçar-se a caminar (solament van ser vint metres) li vaig recompensar amb un cuadret de xocolate amb llet (Milka, el que més ens agrada en casa, ja, ja,ja).
Mai oblidaré com va obrir els ulls i es va il·luminar tota la cara amb la millor dels seus somriures. Vaig fer malament? És possible, però en el meu fur intern no ho sent així.
Publicar un comentario