PARLAR I ESCRIURE BÉ

No és la primera vegada que un alumne em pregunta: Per què quan corregeixes li dones tanta importància a l'escriptura si el que realment vullc és ser ingenier o arquitecte? La pregunta sempre me l'han plantejada després d'haver corregit un examen i haver-los restat algun que altre puntet per errades ortogràfiques o d'expressió. Quan els alumnes s'indignen d'aquesta manera, encara que no se'm note, interiorment estic encés en flames, motiu pel qual de vegades he contestat amb un to irònic: "M'ho dius seriosament que no entens per què és important escriure bé?" Finalment, allò més preocupant ja no és únicament la quantitat d'errades ortogràfiques sinó que els joves no tinguen clara la importància de la bona escriptura per a la vida professional. Tampoc ho tenen fàcil, els joves són conscients que els personatges televisius de moda utilitzen les xarxes socials a la babalà, sense respectar cap normativa. Per cert, no seria cap despropòsit que aquestes xarxes eliminaren els perfils de tots aquells personatges públics i famosos que no respecten ni mostren voluntat per respectar la normativa, açò sentaria precedents i enverinaria uns referents molt qüestionables. Ha d'haver treballadors en tots els sectors, clar que sí, això està claríssim, però els joves en edat d'estudi haurien de tenir un bon recolzament social: què fa determinada gentola eixint a les televisions públiques? On estan els nostres joves poetes, escriptors, investigadors, artistes i músics? A quina televisió surten?

Escriure d'una manera clara, ordenada, respectant les normes ortogràfiques, no serveix per mostrar una imatge de persona culta i formada. Usar bé el llenguatge, facilita la comprensió i l'atenció d'aquells que t'estan llegint. En el cas de que el canal siga oral, ocorre pràcticament el mateix: algú que respecta les pauses, posa èmfasi en aquelles paraules importants, pronúncia amb més força la síl·laba tònica d'una paraula i és capaç d'expressar-se amb tranquil·litat, dóna una imatge molt més positiva. La lectura és necessària, ja que ens aporta moltes paraules per referir-nos a la realitat que ens envolta. També hi ha qui es pregunta: Si el que jo vull és ser metge, per què he de llegir? La raó és evident, la lectura, a més d'entretenir-nos, també estimula la imaginació i incorpora un grapat de terminologia que després podem emprar en la nostra vida en favor d'una millor comprensió del món i d'una comunicació més fluïda amb aquells que ens envolten.

Compte, sóc conscient que també hi ha qui té paraules d'ovella i fets de llop. Hi ha gent que té mel a la boca però males intencions. Si ho pensem bé, parlar i escriure bé no és una pràctica a la que li donem importància socialment, cosa que si fem, per exemple, fomentant la importància de l'anglès o de la informàtica. De fet, hi ha qui aconsegueix traure el premi extraordinari de la seua classe i mai ha pronunciat més de 5 paraules juntes sense cometre un error de coherència, d'adequació o d'ortografia. No sols es tracta de tindre coneixements, es tracta de saber com comunicar-los, amb quines paraules fer-ho. Es tracta també de saber en quin moment hem d'emprar un registre més culte i en quina situació cal servir-se d'un altre més col·loquial o informal. Compte, hi ha vegades en que l'elegància lingüística pot resultar beneficiosa per aconseguir algun objectiu, així com també ens pot resultar positiu un bon ús dels gestos. 

Una paraula dita en un moment puntual pot canviar la nostra vida, una paraula pronunciada en un moment no adequat pot aportar-nos greus problemes. Una expressió confosa, desordenada, sense respectar les pauses i sense vocalitzar correctament pot resultar-nos molt perjudicial segons quines feines. Una habilitat en l'us de la paraula pot resultar-nos positiu en les nostres relacions personals o també professionals. 

De totes maneres, no hem d'oblidar el silenci...De vegades, callar és el millor símptoma de saviesa. Cal aprendre a restar en silenci i evitar parlar d'una manera compulsiva. Veieu? Altre vici dels humans: parlar per no callar...Per cert, també cal cridar i alçar la veu, en determinades ocasions és l'única manera de fer-se respectar.

EL MEU FILL NO VAL PER ESTUDIAR

A ritme de casalla i mentre prenia el meu tallat habitual, vaig escoltar com un home de mitjana edat li deia a un altre: "Jo ho tinc clar, el meu fill no val per estudiar". Sincerament, aquesta sentència no és la primera vegada que l'escolte en boca d'un pare o d'una mare. Aparentment, la proposició esmentada té cert sentit doncs hi ha xiquet que any rere any mai trau punta: repeteix, suspén...Però compte, l'enunciat també té un rerefons que convé desxifrar. Clar i ras: l'experiència em diu que són pocs els xiquets que no serveixen per estudiar o que no estan capacitats per aconseguir almenys un graduat escolar. Més bé, els xiquets que abandonen els estudis ho fan, generalment, per altres qüestions: desmotivació, falta de constància, carència de disciplina...M'atrevisc a afirmar que la majoria dels alumnes no presenten cap diagnòstic que els impedisca traure's uns estudis d'ensenyament obligatori. De fet, hi ha centres que tenen permès oferir determinats programes educatius (sempre millorables) per als alumnes que presenten dificultats. 

Tots sabem que la llei obliga que tots els joves han d'estar escolaritzats fins els 16 anys. Cal insistir en que aquesta llei obliga també a que, encara que els alumnes presenten greus problemes de disciplina, hagin d'estar escolaritzats fins l'edat esmentada. En aquesta línia podríem plantejar-nos la següent qüestió: Ha merescut la pena que l'educació fos obligatòria fins els 16 anys? Tinc un company que en una ocasió afirmà: "Jo, li llevaria la O a la ESO" L'estimat amic, considera encara que l'educació no hauria de ser obligatòria fins a aquesta edat. Realment l'entenc, ja que tots aquells alumnes que mostren un clar abandonament prematur i perden anys amb l'ESO, podrien estar fent una formació professional o aprenent un ofici que els motivara més. Però clar, com que no tenen l'edat, a aguantar amb la o de la ESO!

Com que la llei està així, els pares tenen l'obligació d'acompanyar els seus fills en el procés educatiu i evitar que caiguen en el cercle de la generació NINI: ni estudie, ni treballe. Estic convençut que el sistema educatiu és millorable, no obstant és el que tenim i els pares han d'estar molt presents en el procés dels seus fills, en cas contrari, el sistema encara es pot tornar més incomprensible i detestable. Els pares, tenen l'obligació i el deure d'estar en contacte amb el tutor i amb qualsevol dels professors. Els xiquets, desde ben petits, haurien de percebre com els seus pares depositen interés per allò que ells fan i pels resultats obtesos. No m'acuseu d'idealista, ni d'utòpic, sóc conscient que també hi ha famílies amb greus problemes, però també conec famílies que et confesen no poder pagar els llibres amb un telèfon de la "pometa" a la mà.

Fa temps, una dona també em digué al bar: "Mira Sergi, el meu fill no vol estudiar, així que jo no pense obligar-lo" Disculpeu, les coses no són exactament així. A molts de nosaltres tampoc ens agradaria treballar i preferiríem dedicar el nostre temps a fer altres coses com viatjar, fer esport o simplement fer el mandra. Les obligacions són obligacions i exigeixen d'una disciplina, seriositat i responsabilitat. Si no hi ha una seguideta, tant el fill com el pare poden acabar convencent-se que no són capaços, però el problema és l'hàbit, la conducta, el treball, l'esforç....Moltes vegades, la frase: "El meu fill no val per estudiar", no és vertadera. El problema, de vegades, no és que no valga, és que ni tan sols ho ha intentat. Inclús vaig més lluny; el problema no sempre està en el fill sinó en el pare o la mare què ho afirma, ja que hauria de responsabilitzar-se de les obligacions que suposa tenir un fill en aquestes edats. Compte, sóc conscient que això d'educar no deu ser  fàcil, com tampoc ho és l'adolescència, però estareu d'acord amb mi que hi ha pares i pares, mares i mares. En definitiva, ser pare no és únicament copular, ser mare no és únicament parir, de fet, els animals també fan això...

Telèfons mòbils, whatsApp, Wechat, Facebook, Tuenti, Twitter, Snapchat...Benvinguts a l'univers social més potent de la joventut actual: el mòbil i les xarxes socials. Pràcticament tots estan en línia, connectats entretinguts i posiblement enganxats. Resulta imparable aquest comportament compulsiu de penjar fotos contínuament, de fer-se selfies amb els morrets o amb gestos dels dits, sempre mostrant l'èxit. Atenció amb aquestes coses, hi ha xiquet que està tot el dia ocupat amb el telèfon mòbil. Hi ha fins i tot biblioteques a la Universitat que han hagut de posar el cartell amb el rètol: "No es pot utilitzar el telèfon mòbil" Estic convençut que molts pares encara ni ho saben, ja que ells no perteneixen a aquest univers social imparable i actual. Doncs així és, hi ha jove que està tota la santa vesprada enviant fotos, whatssApps i penjant cosetes a la xarxa, aplaçant el moment d'estudi....La meua pregunta és: Veiem ara quin és el comportament de molts adolescents que no arriben als mínims per poder aprovar? Veiem com la causa no és una incapacitat? Cal controlar la conducta dels joves que no arriben als objectius, estar present, recomanar, aconsellar, sense imposar però sí exigint responsabilitat i esforç. Mireu, sí hi ha una cosa que sí que faig amb els meus alumnes és trobar moments per conversar. Molts dels qui no em fan els pocs deures que pose, no em presenten els treballs o no aproven els exàmens, reconeixen no tindre hàbit d'estudi, inclús m'han reconegut no tindre ni tan sols un lloc fixe d'estudi a casa o un horari de treball establert. Aleshores, la meua pregunta ara és: Què volem, miracles? Davant d'això hi ha pares que lluiten i d'altres, bé perquè no volen o perquè no saben, s'autoconvencen que el seu fill "no serveix per estudiar". Ja sabeu, estimats pares, els xiquets quan diuen que estan estudiant a l'habitació, potser estiguen més preocupats per tot allò que ocorre a través del telèfon. Però clar, vosaltres continueu comprant-los esportives de 100 euros, telèfon mòbil d'última generació, ordinador portàtil d'una bona marca i no els exigiu responsabilitats, així estareu cavant-los la tomba de la ignorància; els convertireu en "carne de cañón"

Si l'enunciat "tots no valen per estudiar" és vertader, també ho hauria de ser el de "tots no valen per ser pares". Em molesta que alguns joves acaben sentint-se inútils quan realment són grandiosos i tan sols els falta un mètode disciplinat de treball. Però la veritat és que per a segons quins pares, resulta més còmode deixar-los córrer ja que lluitar suposa una dedicació que pot resultar exhaustiva. Em faig la següent pregunta: Els pares són conscients de la minoria d'edat dels seus fills? Acàs molts dels que hem estudiat ho hauríem fet sense la presència insistent dels nostres pares? No ens hem d'oblidar que els menors no són adults i per tant, com que estan cresquent, no poden tenir el marge de decisió tan ampli. També hi ha casos en que molts fills raonen, pensen i decideixen molt més lúcidament que molts pares, això també és veritat. Disculpeu-me aquells pares o mares que teniu problemes de feina, de salut i no podeu dedicar el temps als vostres fills com voldrieu, evidentment no em referia a vosaltres. Insistesc, no em convenç això del "laissez faire", almenys en determinades edats.

En cap moment m'he oposat a l'afirmació "No tots poden estudiar". Simplement m'enfade davant la comoditat per la que opten alguns pares i mares els quals prefereixen fer-se casalles o gitar-se al sofà abans que combatre i lluitar agafant la mà als seus fills. Compte, parlem de menors o adolescents que necessiten sentir-se escoltats, protegits, però també necessiten disciplina i aprendre desde ben petits a separar la responsabilitat de l'oci. Aquest, possiblement és el millor regal que els podem fer als nostres joves: ocupar-nos d'ells. Després, està clar que estudiar no és cap píldora i que hi ha d'altres factors importants si volen aconseguir un bon futur laboral: domini d'una tècnica, idiomes, habilitats socials....Ara bé, sigam realistes, un graduat els obri moltes portes...Ah, i una cosa, estic plenament convençut que cal  urgentment un replantejament del sistema educatiu, però això ja és altre tema de reflexió: intel.ligència emocional, habilitats socials, treball cooperatiu, espèrit reflexiu i un munt de coses més que sempre els resultaran ben útils.

Una cosa se m'oblidava, quan a un menor li repetim tantes vegades això de que no val per estudiar, allò normal és que acabe creient-s'ho. Per favor, ensenyar és quelcom seriós, sigam bons professors, bones professores, bons pares, bones mares i compte amb les parauletes: les justes i necessàries....Prudència, hi ha qui parla per no callar!

CONVÉ RELATIVITZAR

En el nostre ús del llenguatge potser caldria que normalitzàrem l'ús del verb "relativitzar". De vegades, encara que silenciosament, construïm un llenguatge interior bastant perillós: que si l'altre ha triomfat més que jo perquè està casat i amb fills, que si té una millor feina que jo i per això és més feliç, que si el meu veí és una persona d'èxit perquè guanya diners a grapats... Amb diferent intensitat, tots hem tingut, tenim o tindrem pensaments d'aquest tipus, producte d'un tradicional i primitiu malentès; la ferma convicció de que existeixen uns valors absoluts i referents clarament establerts. En aquestos casos, bàsicament quan ens agredim, resulta prudent "relativitzar" i quan dic "relativitzar" em referisc al fet de considerar alguna cosa de forma relativa, és a dir, traient-li l'èmfasi o concisió. Posem-ho en pràctica tornant als exemples anteriors: acàs els qui tenen feina no tenen problemes? Triomfar significa tindre una família tradicional? Podem inclús anar més lluny: Entenem tots la felicitat d'una igual manera? És una evidència que som animals socials i necessitem regular la nostra conducta, però compte en fer cas a les particularitats que ens omplin a cadascú de nosaltres. Hi ha qui li agrada la música, la poesia, viatjar, l'esport, el cinema....De fet, molta gent pensa que treballar moltíssim no serveix de res si no es disposa del temps per gaudir. Però, d'altra banda, hi ha persones que gaudeixen treballant o pensant en els altres i mai han necessitat projectar un periode especial per gaudir. A tots els pobles hi viu algun llaurador totalment estigmatitzat per col·leccionar patrimoni i treballar d'una manera desproporcionada. No obstant, qui som nosaltres per jutjar açò? Qui som nosaltres per considerar que eixa persona no té una vida suficientment feliç? De fet, mon pare es va passar la vida treballant amb un somriure d'orella a orella sense sentir la necessitat de programar-se cap activitat lúdica que fos extraordinària i que suposara una despesa econòmica considerable. Acàs no és una gran sort anar a treballar xiulant i tornar cantant? 
Mentre nosaltres ens considerem fracassats, cap la possibilitat que algú ens admire i ens considere un model a imitar. Relativitzar, cal relativitzar. De vegades, aquell més extravertit, més aparentment feliç, és qui més afecte necessita perquè està sofrint, silenciosament, un terrible turment existencial. Compte, tampoc es tracta d’anar desxifrant el dolor en cadascuna de les persones que transmeten certa felicitat, però cal llevar-li llenya al foc, suavitzar les autoafirmacions que ens porten a la destrucció i evitar eixes sentències tan generalitzadores que provenen de la comparació: "Mira Carles... és un home triomfador". Compte amb açò, per a mi no és un triomfador qui condueix un cotxe d'alta gama, qui vesteix de marca o qui té una espectacular vivenda en una coneguda i luxosa urbanització. He de tornar a rectificar: Què significa ser un triomfador? Un concepte que hem inventat i que no solem qüestionar perquè ens resulta còmode viure a la caverna. A fi de comptes, cadascú té la seua biografia, la seua guerra, els seus entrebancs, la seua realitat, tots tenim clares diferències que ens defineixen... Però clar, amb el temps ens hem convençut que els triomfadors són els qui destaquen en les seues especialitats: un bon científic, un director de banc, un economista. un premi nobel de literatura, tots ells, guanyadors de diners. Molts també viuen convençuts que els personatges televisius de moda són també persones triomfadores ja que han aconseguit un patrimoni amb qüestió de setmanes, mesos o uns pocs anys. Triomfar és segons la majoria, tindre una família, una bona feina i un bon sou... Allò màxim és, segons molts, ser conegut, aparéixer a la televisió.... En canvi, aquell que treballa a un poble, tranquil, al seu ritme, sense pressió... Eixe què? Eixe no és un triomfador? I qui ha aconseguit dedicar-se a la vida contemplativa? 

Les paraules són necessàries per viure però a la vegada, són fortament generalitzadores: bell, lleig, feliç, bo, valent, malalt... Estic convençut que els conceptes són útils en tant i quan faciliten la comunicació humana, no obstant, no deixen de ser simples etiquetes generalitzadores amb un alt percentatge d'error que oblidem. De fet, si no volem caure en l'error comú, és necessari diferenciar entre apariència i realitat. Com que els humans estem limitats i no podem conéixer la realitat tal i com és, cal que abans (o després) d'extraure conclusions precipitades, pugam relativitzar encara que siga una mica. Qui sóc jo per afirmar que aquesta persona és més feliç que jo? Com sé jo què és feliç? Acàs la conec suficientment? O amb tan sols cinc minuts que habitualment compartim a l'hora del café puc extraure aquesta conclusió? Segur que allò que tinc no és una vaga imatge d'aquesta persona? Pensem-ho bé, no tots tenim la mateixa imatge de res ni de ningú, possiblement la veritat sigui perspectiva. Si observem qualsevol objecte que ara ens envolta: el veiem tots d'igual manera? Doncs amb les persones ocorre exactament el mateix, no tots tenim la mateixa percepció d'una determinada realitat, potser aquell què molts considerem "malvat" simplement ha tingut "mala sort" o simplement no travessa un bon moment personal. Mala persona? Bona persona? Ja estem altra vegada amb generalitzacions.,, No hem d'oblidar que els conceptes els inventem les persones i els humans pertanyem a un context històric i social. 

No fa massa temps, una companya de feina m'agafà del braç i em digué:

- Estàs bé? Necessites alguna cosa?

Realment no em passava res. Sol ocórrer que en moments de reflexió, se'm posa un rostre bastant desencaixat, possiblement es tracte d’un gest adquirit: mon pare també posava cara de pocs amics quan pensava en les seues coses. Aquest cas ens pot servir per a no donar-li tanta importància a les etiquetes ja que aquestes són generalitzadores i a més ens fan emetre judicis totalment equivocats. Ja ho deia Nietzsche allò de que les paraules són com les monedes, amb el temps perden el seu encuny, el seu valor. Tornant al cas en particular: jo no estava gens trist, creieu-me,  això sí, possiblement aparentava estar-ho. 

El temps també és un terme que cal tenir ben present per poder relativitzar. Els humans som un devenir: avui estem millor i demà estem pitjor. Ja estem altra vegada: què vol dir estar millor? Què significa estar pitjor? Cadascú es troba en un moment biogràfic del seu desenvolupament, això també ens ha d'evitar comparar-nos o emetre judicis en base a una convenció fixa. Els humans som devenir i els termes són inevitablement estàtics. Posem per exemple el cas d’una dona que no es senta bella i que tingui interioritzat el concepte de bellesa d'una top model molt mediàtica de 25 anyets. No estaria gens malament que aquesta senyora aprengués a relativitzar i pogués concloure amb afirmacions del tipus: "Tinc 70 anys i és normal tindre arrugues amb aquesta edat" o "Cada edat té les seues coses" Relativitzar és necessari per viure: encara que els grecs parlaren de la proporció àurea, la bellessa no és tindre pits rodons i un cul ferm, la bellesa és un concepte que si volem utilitzar-lo amb rigor, cal ser un poc flexibles i elàstics amb el seu ús...

Estic convençut que en moltes ocasions resulta més còmode viure a la caverna, sense relativitzar. Si ho pensem bé, aquell qui decideix practicar el relativisme sol desconfiar també de l'ús del llenguatge. El llenguatge és fortament generalitzador ja que posseeix una estructura totalment fixa: determinant, nucli, verb i complements... Aleshores, quan ens referim a la realitat, ho fem amb eixa estructura prefixada. A més de no tenir suficients paraules per definir allò que observem, estem també fisiològicament limitats: els nostres òrgans sensorials són toscos, motiu pel qual quan ens comuniquem ens referim a una realitat clarament tergiversada, manipulada, humanitzada. No obstant això, viure sense el llenguatge, desconfiar del propi llenguatge i ser fidel a la diversitat, possiblement ens conduiria cap a l'autodestrucció. Tal i com he escoltat dir: "Té més salut mental un creient que tingui on cuidar l’esperit que l’ateu més nihilista". Atenció, encara que el relativisme sigui una actitud amb molt de sentit comú, practicar el relativisme, no és cosa fàcil i inevitablement podria convertir-se en un passaport a la fatalitat i l’autodestrucció. De totes maneres, una certa dosi de relativisme no fa mal a ningú i pot resultar inclús saludable. Relativitzar, cal relativitzar, això sí, sense que això afecte a la nostra salut. A fi de comptes, la vida és pur teatre i nosaltres som els actors.  

COSES DE LLAURADORS.

Mentre prenc un café a un bar del meu poble, escolte com un llaurador conversa amb un amic i molt potentment diu el següent: "Vaig a arrancar les 20 fanecades, retovatar tot el camp i plantar, a barrera i en goteo, una nova varietat de taronja que ara diuen que s'està pagant prou bé". Inmediatament, em ve al cap el següent: "Aquest home, de classe treballadora i amb 75 anys, pensa fer una inversió que li suposarà moltes despeses i començarà a donar-li fruïts (mai millor dit) d'ací uns 7 o 8 anys". Quan arribe a casa, no puc evitar continuar pensant: "Si tenim en compte que passats 7 o 8 anys, aquest senyor tindrà 82 o 83 anys, em sembla un acte d'absoluta valentia i passió aquesta decisió". No obstant, per la meua ment s'asomen també altres pensaments: "Aquestos hòmens són realment conscients que som animals finits i mortals?" "Són tan conscients que prefereixen actuar com si no veieren vindre el futur?" "Aquest home acabarà experimentant els resultats d'aquesta decisió?" Espere que així siga i que, almenys puga menjar-se, encara que siga una tarongeta d'eixa varietat ara tan cotitzada. Per cert, el meu cap no para i continua: "D'ací 7 o 8 anys es cotitzarà al mateix preu la varietat que ha decidit plantar aquest estimat senyor?" Resulta inevitable rememorar el meu pare quan deia: "Arrancaré i plantaré, així d'ací 10 anys tindrem una nova varietat" En fi, impresionant i impresionat...Evidentment, he pensat també que, al rerefons d'aquest comportament hi ha, a més d'una valentia pròpia del llaurador valencià, també una preocupació pels qui vénen o vindran darrere i, clar està, una cert dosi existencialista: viure és decidir, actuar és triar. D'altra banda, deixant de banda els sentimentalismes, no crec que siga cap despropòsit afirmar que el llaurador valencià destaca per ser un "cabut" i no tindre una mirada fina per als negocis...Ah, per cert, les meues neurones continuen: I si es es presenta una gelada? Allà cadascú, tampoc em considere un gran conseller, a més, potser siga massa conservador en aquestos quefers. De totes maneres, els llauradors també estan acostumats a la variable climàtica i quan aquesta es fa present, es creixen i continuen lluitant.

Mientras tomo un café en un bar de mi pueblo escucho como un agricultor conversa con su amigo y muy potentemente dice lo siguiente: "Voy a arrancar las 20 hanegadas, retovatar todo el campo y plantar, con goteo, una nueva variedad de naranjas que ahora dicen que se está pagando bastante bien ". Inmediatamente me viene a la mente lo siguiente: "Este hombre, de clase trabajadora y con 75 años, piensa hacer una inversión que le supondrá muchos gastos y comenzará a darle frutos (nunca mejor dicho) de aquí unos 7 u 8 años" . Cuando llego a casa, no puedo evitar seguir pensando: "Si tenemos en cuenta que pasados 7 u 8 años, este señor tendrá 82 o 83 años, me parece un acto de absoluta valentía y pasión esta decisión". Sin embargo, por mi mente se asoman también otros pensamientos: "¿Estos hombres son realmente conscientes de que somos animales finitos y mortales?" "¿Son tan conscientes que prefieren actuar como si no vieran venir el futuro?" "Este hombre acabará experimentando los resultados de su decisión?" Espero que así sea y que, al menos pueda comerse, aunque sea una naranja de esa variedad ahora tan cotizada. Por cierto, mi cabeza no para y continúa: "Dentro de 7 u 8 años se cotizará al mismo precio la variedad que ha decidido plantar este estimado señor?" Resulta inevitable rememorar mi padre cuando decía: "arrancaré y plantaré, así dentro de 10 años tendremos una nueva variedad" En fin, impresionante e impresionado...Evidentemente, he pensado también que, en el trasfondo de este comportamiento hay, además de una valentía propia del agricultor valenciano, también una preocupación por los que vienen o vendrán después y, claro está, cierta dosis existencialista: vivir es decidir, actuar es elegir.Por otra parte, alejándonos de sentimentalismos, no creo que sea ningún despropósito afirmar que el agricultor valenciano destaca por ser un "cabezudo" y no tener una mirada fina para los negocios...Ah, por cierto, mis neuronas continúan: Y si se avecina una helada? Allá cada uno, tampoco me considero un buen consejero, además, puede que sea demasiado conservador en estos quehaceres. De todos modos, los agricultores también están familiarizados con la variable climática y cuando ésta se hace presente, se crecen y continúan luchando.

INSTINTS I RAÓ

Tots coneguem la clàssica definició d'home com "animal racional", animal que té "logos". Gràcies a la raó, gràcies al pensament o la intel.ligència, hem subsistit com a espècie, això és una evidència. Els homínids descobriren el foc, aconseguiren ser sedentaris, fabricaren interessants utensilis de caça i pesca, recol·lectaren fruïts d'una manera organitzada...No obstant, actualment convindria que ens aturàrem i ens preguntàrem si acàs no estem autodestruint-nos amb eixe mal ús que, tantes vegades, en fem d'aquesta raó. La nostra ment genera pensaments i els pensaments guien la nostra conducta. Però clar, aquestos pensaments no resulten sempre saludables ni per nosaltres ni per la nostra espècie. D'altra banda, també és veritat, que els nostres instints tampoc són consellers massa prudents. En funció de com utilitzem la raó, en funció de com utilitzem els instints, confeccionarem les nostres biografies i contribuirem d'una o d'altra manera en el futur de la nostra espècie. Quin és l'ús adequat què cal fer de la raó i dels instints? Tenim un pensament únic i gens crític? Un plantejament complex però totalment vital.

AMOR CRU

AMOR CRU

El llibre d'Antoni M. Bonet, Amor cru, m'ha impactat molt gratament des d'un primer moment de la seua lectura. Amb un recull de càpsules narratives, l'autor ens presenta diferents històries d'amor: algunes més originals, d'altres qüotidianes o divertides i totes elles estimulants per al pensament... La temàtica dels textos gira al voltant de l'amor cosa que li dona al llibre una dosi molt atractiva, potser aquesta n'és també una causa que m'ha portat a deixar-me atrapar des d'un principi per la seua lectura.  

El llibre comença amb un relat molt atrevit. Uns amics acudeixen al Micalet on es realitza l'entrega d'un important premi literari. Un dels protagonistes se n'adona que l'autor premiat ho ha estat amb un plagi del seu poemari. Ja afirmava Joan Fuster que realment tot és un plagi i que hi ha de bons i de mals plagis. L'èxit és quelcom primordial? Tots aquells que han triomfat realment s'ho mereixen? Conec uns quants triomfadors que escriuen llibres com a xurros i als quals els vindria bé llegir-se aquest original relat del meu amic Antoni M. Bonet.  Per altra banda, en aquest text també s'observa com l'èxit i el reconeixement social són una interessant arma de seducció.

L'internauta és un text que m'ha fet reflexionar sobre la importància que té l'atzar en les relacions amoroses. També retracta clarament l'abandó al que està sotmés aquell que té una debilitat i, a la vegada, es sent sol. M'agrada l'optimisme amb el que acaba la història, quan sembla que tot està perdut, el protagonista troba la teua mitja taronja. El Claudi, un xic amb obesitat mòrbida, un home abandonat a Internet i a les fartades nocturnes, acaba trobant finalment el seu amor. Si ens detenim ací, cal prendre consciència que l'obesitat no és una malaltia qualsevol, sense importància, la persona obesa, moltes vegades porta als seus muscles una càrrega de sofriment bestial i això ho retracta molt bé l'autor al seu text. La idea inicial que té Claudi de perdre pes abans de conéixer la seua amiga internauta, acaba evaporant-se fins que decideix possar la carn a la brassa i donar la cara amb totes les conseqüències. És molta la gent que, a les xarxes socials, es mostra amb fotografies de l'època prehistòrica: moment en que estaven prims, guapos i alegres. Però la realitat n'és altra ben distinta. No obstant, cal dir també que les xarxes socials serveixen per trencar fronteres, especialment per a les persones tímides, introvertides, recatades als quals els permet amagar les debilitats i expressar el seu interior. Cal no oblidar que vivim en una societat on diàriament se'ns bombardeja amb l'estereotip de dona i home 10 i tot això, estigmatitza d'una manera ferotge, les persones que no cumpleixen eixes mesures socialment perfectes de bellessa. M'agrada el final de la història, un final molt dolç i que realment m'alegra. El text ens fa veure que tots mereixem l'amor, sigam com sigam.  

Sempre he pensat que l'amor és un tema d'enorme complexitat vital. Tornant a Fuster, ell afirma a Diccionari per a ociosos que l'amor és un invent del segle XII, de la literatura trovadoresca. Potser Fuster siga massa dur amb aquesta afirmació, no obstant, tornant al text que ens ocupa, malgrat ser l'amor un sentiment molt fort que tenim les persones, ha d'estar sempre respatllat per altres aspectes malauradament importants com ho és l'autosuficiència econòmica. Amb l'amor, no es poden pagar els bolquers o educar els fills tal i com està montat el món avui en dia. Tal i com diu l'autor al seu text Standby, "la crisi forada les economies domèstiques" i aquesta ferida, podem afegir, infecta i s'escampa a les relacions amoroses. Sense cap mena de dubte, aquesta és una de tantes causes per les quals hi ha tantes separacions avui en dia.   

El desig és un sentiment que tots hem experimentat alguna vegada. Enramat desig, és un text que retracta un amor cautelós basat en el desig. Alfons, un professor jove, acaba conquistant el cor de Sandra, una empleada d'agència de viatges. Ja sabeu el que ocorre quan la persona que t'agrada et dóna una cita. A principi tremoles, tens vergonya, inseguretat, però amb paciència tot acaba fluint. Resulta molt curiós però l'amor és quelcom també químic, biològic i això és manifesta en els nostres impulsos biològics. Ja sabeu de que parle: les mariposes en la panxa, les cosconelles...

La infidelitat, com no, també està present en el llibre de l'amic Toni. Concretament, al seu text Els anhels apareix allò que molts també hem sufrit en les nostres carns. D'una manera kafkiana i sense esperar-ho, Marieta, una dona recatada, aconsegueix amb Lluís explorar eixa passió que no tenia amb la seua habitual parella. Com podem evitar que aquestes coses ens ocorreguen? Què està en les nostres mans per evitar que aquest sofriment ens arribe? Està clar que, de vegades, això és inevitable i no depén de nosaltres, no obstant, cal saber que l'amor és quelcom que cal anar alimentant com si es tractara de la nostra més estimada mascota. 

En definitiva, el llibre Amor cru el recomane a tot tipus de lector. Per la seua fàcil lectura, perquè estimula la reflexió, perquè retracta la realitat amorosa global, perquè és un llibre que pot contribuir a millorar les nostres relacions amoroses. L'amor és quelcom complex, gens fàcil i, estic plenament convençut que l'amic Toni, ens invita a no decaure, a alçar-nos, a lluitar com ho feia el mateix Sísif, esforçant-se continuament en pujar la pedra cap al cim de la muntanya. També és veritat que, de vegades, és saludable abandonar, però això ja depén de cadascú.

Estic plenament convençut que us sentireu identificats amb alguna de les situacions que apareixen al llibre, si és així, tingau present que l'amor no és quelcom tancat, conquerit, sinó més bé, és una realitat maleable, canviant, un devenir constant on nosaltres hi estem presents per reconduir-la, alimentar-la, alterar-la o simplement deixar-la fluir. Ah, per cert, l'amor pot ser cru, però també pot estar cuit i molt sabrós. Molt bona sort a tots en matèria d'amor. 

ENVEJA

L'enveja és ja una espècie d'epidèmia que destaca, cada vegada més, en les relacions interpersonals. Ser envejós consisteix en anhelar allò que l'altre posseeix, siga o no material. Però no solament és un desig de tenir el que l'altre té. Obeint l'etimologia del concepte, es tracta de mirar cap a l'altre ("vedere") des d'un mateix ("in"). Això significa que, en l'altre, observem alguna cosa que nosaltres volem aconseguir.

Potser els humans encara no tenim clar això que la igualtat és una mera fal·làcia. N'hi ha de més rics i de més pobres, de més simpàtics i de menys, de més extravertits i de menys, de més valents i també de més covards... De fet, ja deia Descartes que la raó era la cosa millor repartida del món: més o menys tots som iguals pel que fa a l'enteniment o a la raó, malgrat que hi haja gent amb més o menys enginy. Així doncs, n'hi ha de més intel·ligents i de menys lúcids, els humans tenim, com veieu, semblances però també moltes diferències.

Arribats a aquest punt, si partim d'aquesta falsa idea segons la qual tots som iguals, aleshores resulta normal que l'enveja prenda més força quan pensem que l'altre ha aconseguit quelcom que nosaltres, fets de la mateixa pasta, també podíem adquirir. En definitiva, cap la possibilitat que l'enveja tinga, com a fonament, una idea equivocada sobre la igualtat: quan ens envegem, inconscientment no estem acceptant la diversitat i projectem una idea errònia, és a dir, que tots podem conquerir els mateixos objectius.

Continuant en la mateixa línia, el filòsof vitalista Friedrich Nietzsche afirmava que tant la igualtat com la democràcia eren valors creats per fer-nos sentir a tots plegats com "camells". Ja sabeu, els camells obeeixen el seu amo sense queixar-se'n. Deixem-nos de tòpics, realment ningú és igual a ningú i existeixen persones més valentes, més alegres, més motivades o més lluitadores que unes altres. Tanmateix, tot siga dit, quan escolte allò de: "tots som iguals davant la llei", em provoca quelcom més que un somriure: una falsa riallada. Si no som iguals ni, com acabe d'afirmar, ens tracten d'igual manera en societat, aleshores estaria bé que tots i cadascun de nosaltres aconseguirem conrear, sense por i sense enveges comparatives, el nostre propi destí. 

Comptat i debatut, al fonaments de l'enveja també hi és la gelosia, però també la falta d'autoestima i la mediocritat. En castellà hi ha un refrany que diu alguna cosa així: "l'enveja és l'homenatge que la mediocritat li rendeix al talent". Diuen que el mediocre és aquell de "mala qualitat" o "qualitat baixa". Al cap i a la fi, el refrany afirma que el mediocre, quan veu que algú posseeix qualitats o capacitats que ell, de moment, no ha pogut alcançar, aleshores sol tirar mà de l'enveja.

Pel que fa al poder polític, també hi trobem el mateix problema. Una qüestió que hauria de fer-nos reflexionar si també existeix aqueixa manera tan patètica de procedir entre els nostres representants públics. El nostre poder polític també actua per enveja? Decideix per enveja? I a les empreses, s'hi valora la valentia, l'autenticitat i l'instint de superació? Cada vegada estic més convençut que en aquesta societat triomfen més els mediocres que els talentosos. A fi de comptes, els llepaculs potser busquen conservar la seua feina, però també cap la possibilitat que ho facen per aconseguir assemblar-se a algú o ser els més valorats. Compte amb això! Com veieu, potser ara de manera més discreta, hi torna a aparéixer l'enveja.

Una vegada, el meu germà major m'aconsellà que intentara no sobrevalorar mai els propis èxits en públic. Possiblement, hi ha un grup significatiu de la població que actua amb total cura perquè els altres el puguen veure com a un triomfador. Fa molt de temps es realitzà un experiment en el qual hi havia un grup de persones conxavades. Un home que es feia passar per oculista presentava tres línies i un grup de voluntaris havia d'endevinar quina de les tres era igual a una quarta que apareixia totalment separada. La gent conxavada amb el fals oculista, que responia de manera aleatòria, deia sempre una resposta incorrecta. Sols un 20 per cent d'entre 123 participants en l'experiment mantingueren intacta la seua resposta, la resta o bé dubtava o bé callava per por a no fer tort.

La conclusió d'aquest experiment sembla clara, l'opinió dels altres ens fa dubtar sobre nosaltres i a la vegada ens fa creure que els altres són sempre molt més cults i aptes. L'existència d'aquest síndrome, anomenat Síndrome de Salomó, ens dóna una doble informació a la qual convindria prestar atenció. Primerament, ens informa sobre la falta d'autoestima que actualment tenim les persones. I, en segon lloc, ens corrobora una veritat incòmoda, a saber: que vivim en una societat on es condemna el talent i la creativitat. Com veiem, tenim la tendència a ocultar la nostra autenticitat i sacrifiquem la nostra veritat per la comoditat i la pertinència al ramat.  Tampoc es tracta de jugar a ser superhomes, encara que, al mateix temps, ni d'amagar les pròpies virtuts. Em sembla una pràctica bastant deplorable i patètica això.

Els nostres clàssics han dit també coses interessants referents a l'enveja. En aquest context m'interessen les paraules d'Hesíode i d'Aristòtil. Segons Hesíode, existeix una influència d'Èrides entre els homes. En el cas que es manifeste l'Èris amarga, s'afavoreix la guerra i aleshores cal rebutjar-la. Per contra, pot repercutir positivament, aquesta està situada a l'olimp i estimula el treball. Com a conseqüència, podem distingir dues enveges: la sana (admiració) i la malaltissa o negativa. Però compte, Aristòtil considerava que l'enveja naix entre gent de proximitat en el temps, espai, edat i prestigi. Per exemple, resulta estrany trobar gent que envege a Cristiano Ronaldo pel sou que cobra, però no resulta tan difícil trobar-se amb problemes d'enveja dins d'una família humil ja siga per temes d'herència o per qualsevol bajocada sense trellat ni forrellat. És una evidència, l'enveja apareix entre gent d'un mateix cercle i en moltes ocasions pot acabar com el ball de Torrent. Cristiano Ronaldo pertany a un altre món, totalment inassolible. 

Mentre l'enveja va fent forat, últimament m'adone que destaquen aquells que volen ser reconeguts fins a tal punt que descriuen a la xarxa cadascun dels seus moments viscuts. Que si puge a l'avió, que si estic de viatge, que si estic sopant amb gent, que si navegue amb el vaixell per la platja... Com veieu, vivim amb una obsessió i un afany de protagonisme bestial. Està clar que els nous avenços tecnològics s'han d'aprofitar  perquè tenen un gran poder de convocatòria. No obstant això, hi ha qui s'obsessiona en aparençar ser algú que no és, un ésser complet: amb èxit personal i també professional. No cal ser molt lúcid per entendre que tots tenim les nostres tecles, els nostres altibaixos i ningú no és perfecte. Jo ara em pregunte: potser envegem l'èxit d'aquells que són famosos? Si ens hi fixem, és així com actuen molts futbolistes, tenistes, cantants i també alguns personatges del món de la faràndula. Puntada de peu que hi peguen, twitter que escriuen. D'altra banda, em pregunte també sobre el motiu pel qual no mostrem mai els nostres draps bruts. Potser pensem que si aparentem l'èxit ens val·lorarà més la gent? Deixem-ho a la interpretació de cadascú.   

La inseguretat, de vegades, va també unida amb l'enveja. Em sobta l'atenció també el fet que mentre algunes persones actuen amb solidaritat perquè realment són bones i poc envejoses, d'altres aparenten ser solidàries, humanes i així ho fan veure a la xarxa. No obstant això, a la base d'aquest fals altruisme també existeix una inseguretat, manifestada amb l'enveja, la qual convindria analitzar. Si fem memòria, recordareu que durant molts anys hem tingut uns gestors públics que aparentment feien política per als ciutadans, de forma altruista, però realment envejaven i cobdiciaven la màxima concentració de poder i benestar. Ja sabeu, no us refieu massa d'aquells que llueixen i fan ressaltar el seu altruisme, compte amb ells, mireu-los on estan tots: empresonats o imputats.

Les enveges no duen a bon port, la qüestió està en intentar créixer i treballar l'hàbit saludable de fer-ho. Són moltes les tasques que estan de la nostra mà: valorar allò que es té, les pròpies virtuts i alegrar-se dels èxits dels altres. Potser la més important: no creure's el centre ni el melic del món. A fi de comptes, no som immortals i més tard o més d'hora, hem d'estirar la pota. Tots volem ser reconeguts com a individualitat i, de vegades, hem de reconèixer que simplement som una puça, un bacteri, un microbi, un no res... En aquest reconeixement, potser fem una passa envers la humilitat i, amb això, cap a la felicitat. 

LLENGUATGE AMB ELS VIATGERS

L'altre dia, mentre la meua xicota i jo conversàvem en un parc de Sueca, de repent, un cotxe s'aturà just davant nostre. Una senyora baixà la finestreta del cotxe: "Perdonen la intromisión, nos pueden explicar como podemos ir a Las Palmeras". Eixe castellà, banyat d'un accent gallec, denotava que tant ella com possiblement el senyor que conduïa, no eren de la terreta. Immediatament, ens acostàrem al cotxe i els explicàrem, amb la major claredat possible, la manera més fàcil per arribar al lloc desitjat: "Les Palmeres" 

Després de deixar la meua parella a sa casa, em vaig dirigir cap a Riola, poble on habite. De camí cap a casa, em vingué al cap que aquelles persones, probablement, mai més no les tornaria a veure. Així és la vida! El meu pensament s'accelerà: "Què serà d'eixes persones en un futur?" "Possiblement mai en sàpiga res i això és realment estrany". De seguida, vaig pensar també que els haguera pogut desitjar molt bona sort en la vida o simplement un bon viatge. A primer colp d'ull, aquests pensaments, poden semblar desgavellats o desproporcionats. Estic segur que molts pensaran: "Xe Sergi, quins pensaments més estranys que tens". No obstant, considere que aquells pensaments meus eren tan normals com qualsevol dels altres que els humans puguem tenir.

Si ho pensem bé, la vida està plena d'alegries però també de moltes dificultats, és com una muntanya rusa on habita la bipolaritat: salut-malaltia, amor-desamor, treball-atur....Desitjar-li sort a algú que mai més tornaràs a veure, pense que no és quelcom desproporcionat. A més, tot siga dit, el simple fet de dir-ho, estic segur que dóna ja una onada d'oxigen a aquell que, possiblement, travessa, en la seua biografia, un munt de dificultats o que, simplement necessita d'eixa tendresa en una terra que desconeix i no és la seua. Al cap i a la fi, tots som humans i com a tals, som socials i necessitem dels altres i del seu afecte. Però clar, estem habituats a que solament hem d'emprar aquest llenguatge amb les persones que coneguem i mai amb els desconeguts. Potser es tracte d'una costum molt arrelada i egoista, ja que, ni tots tenen muscles sobre els que plorar ni espatlles que abraçar.

Els desconeguts també sofreixen, pateixen i se senten sols...Els desconeguts, no sempre tenen gent que els parle amb un llenguatge cordial i afectiu. A més, si alguna vegada heu viatjat, veritat que és d'agrair quan algú se'n surt de la normalitat i es mostra afectiu amb vosaltres? Doncs això mateix, no crec que siga saludable deixar aparcada la tendresa únicament per a aquells que coneguem. 

El simple fet de desitjar un bon viatge o bona sort no crec que siga quelcom desmesurat. Un llenguatge com aquest és terapèutic, canvia per complet el rostre de les persones i, a més, és un llenguatge que mai ha cotitzat en borsa. Imaginem per un moment que estem a la platja amb el nostre fill i aquest, mentre nosaltres prenem el sol, està entretingut arreplegant pedres. El xiquet les posa dins d'un poalet i ens les porta: "Mira mamà quines pedres més boniques t'he arreplegat". Anem a suposar que la mare respon així: "Fill meu, jo per a què vullc pedres?" Estareu d'acord amb mi que malgrat tractar-se d'una resposta habitual, al xiquet no li farà gens de gràcia la resposta de la mare ja que eixes pedres no són unes simples pedres sinó més bé, pedres seleccionades, triades expressament per a la seua estimada mare. Però clar, molts pensareu: "Però en el cas del cotxe no és igual ja que no coneguem les persones...". Està clar que no les coneguem, això és una evidència, però qui sap si, amb eixe petit detall, poden acabar convertint-se en gent molt important per a la nostra vida. Un detall lingüístic trenca clarament amb l'hermetisme i això pot aportar-nos grans i beneficioses conseqüències, així que, si ho mirem des d'un punt de vista de l'egoisme positiu, desitjar sort o bon viatge a algú és també quelcom molt saludable. A més, en el cas plantejat, si la mare cuida el seu llenguatge, farà sentir bé el seu fill i nosaltres (jo i la meua xicota), si desitgem bona sort o bon viatge als viatgers, aportarem una petita dosi d'alegria en les biografies d'eixes persones. El llenguatge pot resultar també molt solidari.

Finalment vaig arribar a casa convençut que, la pròxima vegada, tractaria amb major delicadesa els viatgers que em demanaren ajuda. Comptat i debatut, ja sabeu, parlar amb tendresa no cotissa en borsa i és molt saludable. Vos desitge que tingueu sort i bon viatge en les vostres vides.