ETERNA LLUITA

En la vida, hem de trovar el nostre equilibri

entre la raó i les emocions o els sentiments. 

Des del primer dia de vida fins l'últim, estem obligats a lluitar. Fixem-nos com en el moment en que ens trauen del ventre matern i ens aboquen a l'exterior, en eixe just moment: arranquem a plorar. Mentrestant, els pares van tantejant el terreny: Per què plora? Tindrà son? O potser és fam? Estarà malalt? Però l'enigma no sempre resulta fàcil de descobrir, de vegades plorem perquè ens fan mal les dentetes, el cap o simplement perquè desconeixem eixa nova realitat fora del ventre matern.

A l'etapa adolescent, pràcticament tots, patim perquè desitjaríem tindre una llibertat absoluta; tornar a casa sense haver de respectar un horari. Ja més majors, ho passem malament perquè tenim problemes econòmics o perquè ens ha deixat la persona amb qui tants anys hem compartit la nostra vida. En definitiva, hi ha mil motius distints pels quals ho passem malament. Quan estem malalts, encara que se'ns fa difícil viure, en algunes ocasions encara aconseguim aferrar-nos a la vida d'un mode quasi sobrenatural. Paga la pena la reiteració: Vivim en una eterna lluita, això sí, si som capaços d'acceptar-la i la normalitzem, tot serà molt més fàcil i cómode. 

En determinades situacions hauríem de relaxar-nos perquè ningú digué que la vida fos de color de rosa i no tingués moments complicats. A més, si ens fixem, gran part dels problemes tenen el seu origen en la nostra racionalitat; el mateix "logos" que en època prehistòrica evità la nostra extinció. De fet, des d'una perspectiva totalment animal són pocs els problemes que tenim. Més que problemes, els animals tenen necessitats que busquen la seua satisfacció: fam, sed, son, supervivència... La resta, són simplement la projecció de les nostres inseguretats, la nostra competitivitat o els mateixos prejudicis. De tant en tant, ens hauríem d'aturar i diferenciar les necessitats dels desitjos, aquestos últims són convencionals i per tant, no sempre són necessaris. Vivim en una eterna lluita però compte, convé destacar que gran part de les nostres lluites són guerres socialment construïdes i evitables en gran part dels casos. El fet de relativitzar, potser és una bona estratègia i un bon art que convé cultivar per tal de no amargar-nos la vida. Ara bé, potser ens resulta molt més fàcil viure guiats per un ús metòdic de la raó.

Pel simple fet d'existir, estem abocats a un món en el que se'ns exigeix lluitar. Hem d'esforçar-nos tots els matins quan anem a treballar i hem de lluitar sobrenaturalment quan tenim alguna malaltia que pretén llevar-nos la vida. Lluitem quan travessem problemes realment complicats com la mort d’un familiar o algun problema amb els nostre fills. I és en aquestes situacions extremes quan realment tirem mà del coratge, l'esperança, la paciència i un bon grapat de valors que semblaven no existir. Convé rememorar que el coratge ens ajuda, entre altres coses, a enfrontar els nostres propis temors o preocupacions. Ara bé, una única consideració, de vegades exagerem aquesta lluita i oblidem allò que els sentiments i les emocions volen comunicar-nos. 

Temps enrere vaig conéixer un alumne que totalment capficat amb la nota de selectivitat, va travessar una etapa molt complicada durant els dos anys últims a l'institut. Va aconseguir una bona nota de Batxillerat, de Selectivitat i finalment, es va matricular (tal i com sempre havia desitjat) a la Facultat de Medicina. Doncs bé, passats 6 mesos se n'adonà que ell realment tenia vocació de mestre i la il·lusió per fer Medicina era, més bé, dels seus pares. En definitiva, cal estar atents perquè malgrat el nostre coratge, no sempre lluitem per allò que volem, sinó també per allò que els nostres éssers estimats, o no tan estimats, desitgen. Així és, aquells que ens estimen, com que ens volen sobreprotegir, acaben penetrant en el nostre inconscient i projectant sobre nosaltres les seues pròpies il·lusions, desitjos o frustracions. Cal estar atent, molt atent i en aquest sentit, hem de fer un treball personal per tal d'evitar lluites innecessàries. També és veritat que de vegades pot resultar saludable actuar sense pensar massa o guiat per algú o alguna extern a nosaltres.

Centrem-nos ara una mica en les preocupacions. Si ens fixem, som autèntics esclaus d'elles. Ens preocupa perdre la feina, que la nostra parella ens abandone, que els nostres fills tinguen algun problema de salut, que tingam problemes per arribar a la fi de mes. Però les preocupacions no sempre són fàcils de detectar: de vegades creiem que ens preocupa una cosa i realment, quan ho analitzem detingudament i rasquem en el nostre interior, ens n'adonem no és aquesta la cosa que ens preocupa sino una altra ben distinta. En aquest sentit, l'inconscient també s'encarrega de disfressar les nostres preocupacions. Cal prestar atenció i detectar eixes falses preocupacions, focalitzant l'atenció sobre aquelles que són realment importants i prioritàries. Aquesta lluita és totalment personal, cadascú la fa d’una manera però convé fer-la sense cap tipus de temor. Si ho pensem bé, la mort és una de les grans preocupacions que tenim però quan ella arriba, nosaltres no ens enterem de res perquè realment ja no estem en aquest món. Amb això vull dir que gran part de les preocupacions no serveixen de res, però ens hi hem acostumat a viure tenint-les i algunes formen part ja quasi de la nostra personalitat.

Pel que fa a les preocupacions, hauríem d'acabar assimilant-les, controlant-les, superant-les o simplement acceptant-les. La ira és a fi de comptes una manera que tenim de combatre les nostres dificultats o preocupacions. L'enuig i la ira provenen d'una resistència quan la vida no s'adapta als nostres desitjos. Segons deia Sèneca, nosaltres som gossos lligats a la part de darrere d'un carro: la corretja és suficientment llarga per donar-nos llibertat però no ens permet moure'ns en la direcció que vulguem. Seguint amb l'analogia, si seguim en la direcció oposada, de segur que ens farem mal. En la vida ocorre més o menys el mateix, moltes vegades (no sempre) és millor seguir en una direcció no desitjada que anat en sentit contrari o quedar-se paralitzats. En aquest sentit, la recerca de la serenitat és (o hauria de ser) una eterna lluita humana. En aquest camí, hem d'aprendre a evitar la frustració i a controlar els nostres desitjos.

Recorde un dia a l'hospital, quan ma mare ja estava diversos dies en coma... Vaig pensar, mentre l'acariciava: "Ai mare, bonica, desitjaria que estigueres desperta, poguérem xarrar junts, fer-nos un cafenet...". Com veiem, la causa del meu sofriment era eixe desig de poder estar en condicions normals amb ma mare. El meu era un desig completament humà, això està claríssim, però evidentment, era un desig que em provocava dolor i que, estava en les meues mans, canviar-lo per un altre més agradable: "Mamá, desitge que no patisques i que no ens separem fins el final" Aquest últim, és un desig molt més saludable i realista, adequat a la realitat, almenys així ho pense jo... Si volem ser feliços, hem de lluitar per acceptar la realitat i controlar els pensaments i desitjos que formem sobre ella. Vaig estar al seu costat, acompanyant-la primer en el seu procés de curació i després, finalment, fent-me la idea del problema que tenia i desitjant-li una mort digna. Amb aquest desig d’una mort digna, vaig poder gaudir dels últims moments amb ella: la vaig acariciar, la vaig besar, li vaig parlar i vaig sentir tot el seu amor. La mort dels pares: una eterna lluita humana, una guerra que guanyem quan acceptem amb amor aquest fet tan extrany i absurd: la mort dels éssers que més estimes.

Em sembla inevitable fer diferència als qui tenen algun problema de tipus mental. Molts d'ells es desperten sense forces i han d'anar a treballar, han de fer la feina de casa, atendre els fills i fer tantes coses més. Alguns d'ells encara poden enfrontar-se al món, a la realitat, però d'altres no alcen el cap i viuen en la més oblidada situació. La resta d'humans, reaccionem amb l'estigma. Així és, considerem que són malalts i oblidem que a fi de comptes són persones, com nosaltres, però amb un problema, trastorn o malaltia. A més, ni en l'educació ni en els mitjans de comunicació s'ha normalitzat encara aquesta situació, de tal manera que a més del problema que ja tenen cal sumar-los eixa eterna lluita que consisteix en enfrontar-se a la societat i als seus propis prejudicis. Estaria molt bé que els humans forem capaços de lluitar contra l'estigma i acceptàrem la diversitat humana. Ens resistim també a acceptar l’homosexualitat, les dones valentes, els homes tendres i afectuosos. Així és, aquesta hauria de ser també una altra eterna lluita.

Les persones amb certs problemes patents, vivim baix pressió de certes categories que pretenen controlar-nos. Aquestes categories no accepten la individualitat i sempre ens clasifiquen: invàlid, inútil, drogadicte, boig, discapacitat... És una evidència que determinades malalties dificulten certes tasques professionals i tenir un diagnòstic ens resulta molt útil, però també és veritat que en l'imaginari col·lectiu s'ha instaurat sempre eixa idea d'incapacitat tan extremasament radical. Però no ens hem d'oblidar de Nietzsche, Kafka o Mozart... Tampoc ens hem d'oblidar d'eixe veí que malgrat la seua malaltia mental, aconsegueix pintar bé o escriure d'una manera molt digna i creativa. D'altra banda, la perillositat és altre dels prejudicis enquistats que es tenen sobre els malalts mentals. Una vegada vaig llegir una notícia que portava com a titular Assasinat a mans d'un malalt mental. Així és, en ple segle XXI un sector molt significatiu de la població segueix pensant que els malalts mentals són éssers perillosos. En canvi, subratllem eixa qualitat, un tant subjectiva i n'oblidem altres. Hi ha malalts mentals que destaquen per ser simpàtics, creatius, amables, interessants o intel·ligents. Però clar, el qualificatiu de perillositat aconsegueix eclipsar moltíssims valors i això és també una eterna lluita que tenim o hauríem de tindre sempre els humans. No hi ha més que veure la pel·lícula Una ment meravellosa per adonar-nos de tots els valors que John Forbes Nash tenia com a persona. Sols per un moment, tanqueu els ulls i imagineu un món on no hi ha bells ni lletjos, ni llestos, ni inútils, ni discapacitats, ni malalts mentals. Un món format per persones, simplement això, persones...

En les meues classes de Filosofia sempre he intentat destacar que les persones no som conceptes, ni etiquetes sino més bé això: una realitat que està en continu devenir. L'eterna lluita potser consisteix en trencar amb el silenci. Podeu fer l'experiment d'imaginar un món en el que les persones aconseguiren trencar amb el silenci i eixiren sense por de la caverna. De fet, a Catalunya hi ha una associació que porta el nom d'Obertament que pretén trencar amb els prejudicis i destapa la malaltia mental. Allí, tot aquell que vol pot explicar obertament els seus problemes o preocupacions. 

Al cap i a la fi, l'eterna lluita, està en acceptar-se un mateix tal i com realment és i acceptar la resta amb les seues diferències. Que voleu que us diga, estic cansat d'escoltar a determinats especialistes parlant de metodologies per solucionar l'assetjament i mai escolte allò més constructiu: cal educar en la diversitat. Eixa possiblement siga l'eterna lluita si no volem acabar en un món totalment deshumanitzat: una educació en la diversitat perquè les persones no poden classificar-se amb dos o tres conceptes. Abraçar la multiplicitat seria l’ideal, l’eterna lluita també.

persones.

LA FELICIDAD SEGÚN ARISTÓTELES

Aristóteles (384-322 a.C), discípulo de Platón, elabora su propia teoría ética y de la felicidad en su obra Ética a Nicómaco. Antes de pasar a desarrollar su teoría, hay que tener en cuenta que la ética aristotélica nace como una crítica al intelectualismo moral de Sócrates: no basta, según Aristóteles, con el conocimiento de la felicidad o del Bien para ser feliz. Dicho de otra manera, uno puede conocer el bien y no hacer el bien. Cabe decir también que la ética de Aristóteles es teleológica, esto significa que para considerar si una acción es buena o correcta, hay que analizar las consecuencias de esa acción. En las consecuencias de toda acción tiene que estar la felicidad, por ese motivo, es una ética eudemonista. 

Según Aristóteles, la felicidad consiste en unir sabiamente la virtud, la vida contemplativa y los bienes externos. Con esta afirmación, Aristóteles nos da una definición en la que intervienen tres elementos muy importantes que los sabios son capaces de combinar par alcanzar la felicidad. Veamos en qué consiste cada uno de esos tres elementos. 

Según Aristóteles, la virtud es un elemento importante ya que somos animales sociales por naturaleza. Desde que nacemos, vivimos inmersos en la sociedad. La virtud consiste en el término medio entre los dos extremos: el exceso y el defecto. Aristóteles, nombrará una serie de virtudes éticas explicando el exceso y el defecto de cada una de ellas. Por ejemplo, la valentía sería el término medio mientras que el exceso sería la temeridad y el defecto la cobardía. Pues eso, en el término medio está la virtud. Aristóteles también señala que hay unas virtudes superiores denominadas dianoéticas: allí encontramos la prudencia y la sabiduría, virtudes que nos acercan a los dioses. Hay que destacar que la virtud exige de un entrenamiento; es el hábito el que hace la virtud. 

Por otra parte, Aristóteles habla también de la contemplación o vida contemplativa, una tarea de filósofos. Se trata de una actividad de la percepción y el intelecto. Alcanzar la contemplación en este sentido es algo así como percibir que vemos cuando vemos, percibir que escuchamos cuando escuchamos, percibir que pensamos cuando pensamos y percibir que existimos cuando percibimos que percibimos y que pensamos. Puede que hoy en día nos estemos percatando de esta necesidad humana. 

Finalmente, Aristóteles analiza la importancia de los bienes externos. Su ética es una ética de fines y no de medios. Esto significa que el dinero es un bien material, un medio para satisfacer el fin último que es la felicidad. El dinero es un medio y jamás un fin en si mismo. Por ejemplo, trabajamos para tener dinero y  con el dinero podemos cubrir nuestras necesidades básicas y comprar cosas... Eso sí, es propio de esclavos vivir continuamente pendiente de los placeres externos porque ellos no son la felicidad aunque sí que nos la facilitan.

En definitiva, como habíamos dicho inicialmente, la felicidad consiste en unir sabiamente la virtud, la vida contemplativa y los bienes externos. Sin embargo, Aristóteles nos habla de unas virtudes superiores, a las que llama "dianoéticas". Estas virtudes son básicamente la prudencia y la sabiduría y son virtudes que nos acercan a la perfección de los Dioses. 

AVI, TINC DOS OCELLS.

Eixa nit, el nen dormirà a casa els seus avis. 

- Iaio, saps què? Mon pare m'ha comprat dos ocells. Ara són meus.

- Dos ocells. I on els tens?

- Sí. Són dos periquitos, un blau i un groc. Els tinc dins d'una gàbia que ha comprat la mare. I saps, iaio.... Estan molt contents...

- Segur? Com ho saps que estan tant contents? 

- Sí... Estan contents perquè canten...

L'avi, després d'acomodar el nét al seu llit, l'acarona i li diu:

- Demà anirem al camp i el iaio et mostrarà uns ocellets que viuen a un arbre, en un niu...

- En un niu... Què és un niu, iaio?

- És una cabanya de palla que ha construït la mare dels ocellets amb el seu bec.

- I no fa por que se'n vagen, iaio?

- No sé n'aniran perquè encara són petits i no poden volar... De totes maneres, no et preocupes perquè allí estan molt a gust ja que la mare els porta menjar i els protegeix fins que es fagen majors.

- Ai iaio, tinc moltes ganes de veure'ls... No podem anar ara, iaio?

- Demà, demà..... Dorm i demà veuràs com de contents estan.... A més, en breu mampendran el vol... Aleshores seran lliures i feliços...

El nen, ja dorm...

MEDIOCRES

El terme "mediocre" prové del llatí, concretament de l'adjectiu médius, media, médium. El seu segon lexema "ocris" significa muntanya. Amb això, el terme significà durant cert temps "a meitat de la muntanya". Amb el pas del temps, anà sumant significats i actualment la Real Acadèmia dóna el significat de "baixa qualitat", "tirant a roín" o "amb poc de mèrit".

Supose que tots coneixereu a aquells que mai accepten ni reconeixen el mèrit dels altres. Realment ho veuen, ho pensen, però mai ho reconeixen públicament. Hem de tenir present també que la mediocritat s'aprén i també es cultiva, en aquest aspecte és com netejar-se les dents. Amb açò vull dir que els qui es relacionen únicament amb mediocres, et resultarà difícil deixar de ser mediocres i es moriran pensant que l'altre té alguna imperfecció imperdonable. A més, estem invadits per una gran industria que potència la passivitat, la estupidessa i la distracció. Així és, la indústria de la estupidització està ahí. I viure en la manada és fàcil i molt còmode. Eixir de la mediocritat, plantejar-se cert escepticisme, ens exigeix ser lliures i existencialment, la llibertat s'aconsegueix amb esforç i cert sofriment personal. En certa mesura, la mediocritat és també una situació de confort.

Aquell que és mediocre generalment es rodeja de mediocres. Potser ho faja per ignorància, ja que no vol reconéixer la pròpia mediocritat i a la vegada té por de trobar-se amb si mateixa. El mediocre del segle XXI és un ésser insubstancial, no temerari, un ésser que no arrisca, que viu cómode, que mai nada contra corrent, conformista, silenciós, poc reflexiu... Amb tot això, és un ésser que pot ser eficaç a la seua feina, tindre èxit, inclús ser reconegut i tindre un càrrec important a dintre d'una empresa. Existeix una banalitat del mal, dit en altres paraules: malgrat actuar malament en moltes ocasions, és veritat que estem a dintre d'un sistema molt instrumental.litzat.

Podríem diferenciar distintes fases de la mediocritat. En primer lloc, la indiferència: aquell que està distret, totalment distret, no se n'adona d'allò que passa al seu voltant. D'altra banda, estan els qui pensen que la manera d'eixir de la mediocritat està en la excentricitat, imitant a algú que té èxit o a alguna persona reconeguda com una estrella de Rock o televisiva. En tercer lloc, el fanatisme és també un tipus de mediocritat posssiblement el més perillós ja que el fanàtic, sense ser capaç de qüestionar res, adopta un model de comportament i coarta l'altre. Pel que fa a la imitació, no crec que el problema estiga en imitar o en copiar. Baix el meu punt de vista, el problema està en no ser-ne conscient de tot allò que estem vivint quan imitem i també en no reconéixer que s'està copiant o imitant.

El mediocre sols premiarà al mediocre, clar i ras... Aquesta actitud té una clara explicació: valorem una persona quan ens projectem amb ella... No s'extranyeu si sou lluitadors, autèntics i mai heu sigut valorat pels vostres superiors. De fet, mai rebreu una palmadeta a l'esquena perquè el mediocre també és un tant envejós i en el fons sap que la seua mediocritat és un mecanisme de defensa o d'ocultació de la seua inseguretat vital. Realment, el mediocre ho té realment difícil per sortir-se'n ja que la mediocritat és el motor del sistema; sols hi ha que veure la televisió. La societat en la que vivim accelerada, flexible, impossibilita que les persones establesquen un projecte i se'ns convenç que tenir un cotxe d'una determinada gama és un rasg important d'identitat. Un ésser mediocre mai posarà en qüestió res, absolutament res...Ell estarà conforme amb tot i parlarà de coses banals... Pense que almenys, en el pijor dels cassos, podrem ser, com diu un gran amic meu: "bones cabres", però mai mediocres...

QUÈ ÉS UN VALOR?

En aquella ocasió el professor de filosofia, intentava explicar als seus alumnes el significat del terme"valor". Però com de costum, uns xarraven amb el seu company, altres miraven cap a l'infinit, alguns inclús s'intercambiaven discretament deures d'altres assignatures. El professor s'adonà que calia fer alguna cosa que despertés la curiositat en els alumnes i així poder entendre la importància que tenen els valors. 

El professor s'alçà de la cadira i passejant-se per l'aula, llançà una pregunta als seus alumnes: Dieu-me una cosa que segons vosaltres tinga valor! Un alumne, amb certa compulsió, afirmà: "Un porsche té molt de valor". El professor li indicà que estava totalment d'acord amb ell ja que qualsevol cotxe d'alta gama té un valor indiscutible pel fet de costar molts diners. El professor proseguí insistint amb la mateixa qüestió: Dieu-me una altra cosa que tinga valor! El mateix alumne, convençut que dominava la matèria, repetí: "Un mercedes...." El professor hagué de reconduir la classe perquè aquest xiquet sols apelava al valor econòmic però no sabia com fer-ho....Així que es quedà pensatiu fins que se li ocurrí una genial idea.  

De repent, el professor tragué de la seua butxaca una foto i la mostrà als seus alumnes: "Mireu, ací tinc una foto" Un dels alumnes preguntà amb veu amplificada: "Eixa foto de qui és?" Amb certa tendresa, el professor mostrà la foto i els contà que eixa dona era sa mare i que tan sols feia un any que havia mort. Ara sí, durant uns segons, un silenci estupefacte s'apoderà d'aquell espai, no cal dir que els joves quedaren totalment atònits, impactats, emocionats i clarament interessats per allò que estava passant en eixe determinat moment...Un parell d'alumnes situats al final de la classe també s'emocionaren, cosa que pogué comprovar el professor observant els rostres desencaixats i els ulls llagrimossos. Passats uns segons, el professor els plantejà una pregunta: ¿Què creieu que té més valor per a mi, aquesta foto o 100 euros? Un alumne, amb veu baixeta i amb un somriure un tant impertinent, afirmà: "Els cent euros, està clar..." No obstant, quan el professor l'observà amb mirada penetrant, l'alumne acatxà el cap, possiblement avergonyit de la seua descontrolada actitud...

Caminant de part a part de la classe, el professor agafà la foto i la desplegà mentre els explicava que realment aquella no era una foto normal sino més bé la targeta que que hi havia en el tanatori el dia en que sa mare va morir. Pel que els contà, tan guapa estava sa mare en aquella foto que volia conservar-la motiu pel qual se la posà eixe mateix dia a la cartera. A continuació, tornà a repetir la mateixa qüestió als seus alumnes: "Què té més valor, aquesta foto o el millor dels cotxes?" El mateix alumne repetí: El millor dels cotxes té més valor que la foto que tu mostres perquè els grans empresaris es compren cotxes d'alta gama com Mercedes, Jaguar, Porsche..." Estava clar que l'alumne no s'esforçava en comprendre la qüestió i per tant, era incapaç d'empatitzar amb el dolor que en aquell moment podria estar sentint el professor. No obstant, el professor reprengué a explicar-los el concepte de valor, considerant que un valor era una estimació positiva que fem a una cosa, fet o persona. Evidentment, aquesta estimació -seguia explicant el docent- tenia que veure també amb les emocions i no únicament amb la raó.

Com que el professor era conscient que el seu alumne ni tan sols havia sigut capaç d'empatitzar amb ell, li preguntà: Què val més un cotxe de marca Lamborgini o una abraçada de ton pare? La classe quedà totalment paralitzada. El professor era coneixedor que l'alumne en qüestió havia perdut el seu estimat pare feia tan sols un any. L'alumne arrancà a plorar sense poder detindre's...Amb aquella explicació, el professor pretenia fer-lo entrar en raó que allò material, no sempre té més valor que allò emocional. Allò que estimem, de vegades no es pot comprar en diners i no per això té menys valor que el millor dels cotxes: Una foto en un moment donat, una abraçada, un bes, inclús un record....A més, es tracta de valors distints: un n'és econòmic i l'altre és un valor més sentimental o moral. En acabar, el professor, aprofitant l'hora del pati, es va fer un café amb el seu alumne i acabaren abraçant-se ja que els dos realment s'estimaven i això havia sigut simplement una classe de valors i una situació una mica trista però realment molt constructiva. 

VISITA AL TRAUMATÒLEG

El suposat metge, amb una bata blanca, surt de la consulta i alçant una mica el to de veu pronúncia el meu nom. Inmediatament acudisc. Entre dins la consulta. El metge seu cara l'ordinador.

- Hola. 

- Hola, dime... ¿Qué te pasa? (Em pregunta, curiosament, sense apartar la vista de la pantalla)

- Resulta que... Em fan molt de mal els dos talons. Em vaig posar a jugar a frontenis i supose que entre el sobrepés que tinc i el sobreesforç que he fet, m'he fotut.... En fi...

El metge s'alça de la seua taula i es dirigeix al fons de la consulta on està ubicada la camilla. Encara que no em diu res, jo intuïsc que l.he de seguir...

- Venga, quítate los zapatos y túmbate. Veamos esos pies...¿Te duele aquí? ¿O aquí?

- Ahí, ahí... Em fa molt de mal ahí... Justament en la part central dels talons.

Amb la feina entre mans, sona el telèfon de la consulta. El doctor torna a la taula del despatx i despenja amb certa energia el telèfon. Totalment emprenyat, li explica al seu interlocutor que no està gens d'acord amb el nombre de consultes que li han assignat per a eixe mateix dia. En fi, em sap greu per ell, però així és la vida: tots tenim problemes,... Dos o tres minuts després, torna a la camilla, on estic jo encara gitat...

- Por lo que veo... Esto parece una fascitis plantar...Te haremos unas placas y luego veremos los resultados.

Vint minuts després i amb les radiografies ja realitzades, torne una altra vegada al traumatòleg.

- Hola. Ja estic ací una altra vegada.

El metge, molt seriosament i sense gesticular, observa les radiografies....

- A ver.... Sí.... Está claro, tienes un espolón en el pie derecho.... Te mando a fisioterapia y si en 10 sesiones sigues igual, entonces te infiltraríamos. Venga, ya me dices...

- Aleshores, el peu esquerre, què?

- ¿Cuál es el problema? ¿No ha quedado claro? Tienes espolón en el derecho, en el izquierdo no hay nada... (El metge parla amb una mica d'indignació, com si jo li hagués faltat el respecte...)

- Com que "res de res". Anem a veure... Em fan els dos talons igual de mal, alguna cosa tindré en el taló esquerre, no? Potser vosté no veu res a la radiografia, però el meu dolor, li dic jo que és real... Faja el favor, podria vosté tornar a mirar altra vegada la radiografia per si de cas ens enganyem?

El doctor, primerament em mira una mica molest, però després mira la pantalla, fixant-se ara molt més amb allò que veu...

- Bueno, la verdad es que, si te fijas (Desplaça la pantalla i senyala amb la punta del seu bolígraf una de les dues radiografies) también tienes "un poco" de espolón en el izquierdo.... Venga, te lo escribo en el informe para que hagas rehabilitación, con los fisioterapeutas, en los dos pies.

Mentre ell omplia el informe, no vaig poder evitar permetre'm una petita reflexió.

- Veu, el diàleg entre metge i pacient és molt important. Jo tenia un professor de filosofia a la facultat que una vegada em digué: Si vols ser un bon docent, no dones cap classe sense estar concentrat a la feina i observar atentament els teus alumnes averiguant quines són les seues inquietuds, dificultats i interessos. De fet, quan algun dia no ho faig com toca, les coses no surten igual...

- ¿Y esto a qué viene?

- Molt fàcil. Si vosté recorda, jo li he dit al principi, en la meua primera visita, que em feien mal els dos talons, que tenia un dolor insuportable. Si m'havera escoltat amb atenció, quan havera observat les radiografies, s'havera fixat en els dos peus per igual i no sols en la lesió que més destaca a les radiografies. La cosa és que vosté tenia altres coses al cap... Però no passa res, això pot passar a qualsevol, a mi també em passa de vegades en la meua feina...

- Venga, como quieras. (El metge, alça el cap i em regala una mirada d'indignació)

Potser el metge m'haurà considerat un pedant. Ara bé, ell ni tan sols m'ha preguntat l'edat, ni la meua professió, ni si sóc alèrgic a algun medicament, ni tan sols s'ha interessat per una gran cicatriu d'una intervenció que temps enrere em feren al peu dret, just al costat dun dels talons que tant de mal em fa...El metge sols ha fet cas a les proves, li ha importat tres pitos allò que jo senc o pense....

Si volem comprendre bé una situació, realitat o persona, cal preguntar, escoltar, observar i mostrar-se accesible....Resulta molt important la sentència socràtica, també útil per a l'àmbit de la medicina: "sols sé que no sé res". Sense humiltat no anem a cap lloc....Com deia el gran mestre Sócrates: "La saviesa està en reconéixer la pròpia ignorància" De fet, jo em pregunte: Quantes coses hauran descobert els professionals de la sanitat pel fet de practicar un bon diàleg amb els seus companys de professió o pacients? Ara bé, una cosa és escoltar i altra ben distinta és oir. A més, sigam clars, si mentre visities el teu pacient estàs parlant per telèfon i tens el cap en altres quefers, malament anem.... 

De totes maneres, els metges treballen amb persones i les persones, sobretot quan estem malaltes, necessitem certes coses que s'estudien en l'ètica o deontologia mèdica. Així és, no som robots ni màquines, som persones...A més a més, el dolor, és possiblement allò més personal i subjectiu. Com a tal, mereix d'una especial atenció. Les radiografies no substitueixen el diàleg i aquest pot resultar profitós i agilitzador. 

DE LA MA D'UN ESCRIPTOR

http://delamadunescriptor.blogspot.com/search/label/Sergi%20Pascual

L'HOME QUE HO FEIA TOT AL REVÉS

Diuen que en un poble petit de la Ribera Baixa hi vivia el senyor Pep, un home major que ho feia pràcticament tot al revés. Es comenta que començava les pel·lícules pel final i les acabava pel principi. També dormia pel dia i treballava durant la nit. Quan menjava, sempre començava pel café i acabava amb la cervesseta i els cacaus. Normalment caminava marxa enrere i sempre amb els peus en alt. Diuen que dedicava un matí a la setmana per embrutar la casa. També llegia les novel·les al revés; començant per l'última lletra i acabant per la primera. De fet, si en alguna ocasió es trobava amb més gent, ningú el comprenia ja que formava paraules totalment extranyes i sense significat. Amb el pas del temps, la gent del poble acabà ignorant-lo i considerant-lo com un cas perdut. Però a ell no li importava en absolut això de ser distint a la resta. A més, estava  plenament convençut que amb la seua manera de viure, a més de divertir-se, no feia mal a ningú.

Aquell matí, algú trucà a la porta. Com que era de dia i el senyor Pep ho feia tot al revés, encara es trobava dormint. Ràpidament s'aixecà del llit i es dirigí, caminant d'esquenes i cap per abaix, fins la mateixa porta de l'entrada. Només va obrir la porta, un home ben vestit li donà la mà a mode de salutació. Pep pensà que malgrat fer-ho tot al revés, en aquella ocasió havia de girar-se i posar-se dret, mostrant-se cordial i receptiu a la presència de l'invitat.

- Sóc Manel, l'alcalde del poble.

Aquell senyor es sincerà dient-li que als veïns del poble els semblava molt interessant la manera que tenia de viure i de fer les coses sempre al revés. L'home no pogué evitar preguntar-li a què era degut això de fer-ho tot al revés. El senyor Pep, el va invitar a passar i prendre café. A ritme de badalls, li explicà que temps enrere atravessà una època molt complicada degut a la mort sobtada de la seua muller. En aquell moment decidí que, una vegada jubilat, faria alguns canvis radicals en la seua vida. Sempre havia sigut un home disciplinat, ordenat i metòdic però ara, el temps que li quedava de vida volia aprofitar-lo fent les coses totalment al revés. Manel, aprofità un moment de silenci...

- Tu series capaç d'explicar a la gent del poble la teua manera de viure?

- Clar. Cap problema. Encara que em sorprén tant d'interés.

Com que en eixa ocasió el senyor Pep parlà correctament, Manel l'entengué correctament. Tal i com acordaren, Pep va fer una xarrada per a tots els interessats del poble. Els explicà la seua manera de fer les coses; sempre al revés. La gent va quedar molt satisfeta. Alguns dels assistents arribaren a barallar la possibilitat de començar a fer-ho tot també al revés. 

La gent major del poble comenta que amb el pas del temps, el poble agafà molt de renom per tot arreu. A la comarca de la Ribera no es parlava d'altra cosa. De cop i volta i en tan sols uns quants anys, el poble acabà convertint-se en un referent turístic internacional. De repent, a tothom li interessava la manera de viure dels seus habitants. Poc a poc es construiren restaurants, hotels, aparcaments i demés infraestructures útils per acollir tot el turism que allí s'aglomerava. Tota la gent volia visitar eixe poble on els seus habitants tot ho feien al revés. 

Mai més s'ha sabut d'ell. Ningú va saber quin motiu el portà a abandonar el seu estimat poble. Potser havia arribat el moment de fer un altre canvi important en la seua vida.

                                                                                       Clàudia Pascual Martorell i Sergi Pascual Tur. 

ABSURDA SOBREESTIMULACIÓ

Les classes de matí, les classes de vesprada, el repàs de matemàtiques, les classes d'anglès, estudiar una mica, una horeta d'ordinador, de telèfon mòbil i una mica televisió... L'endemà, la mateixa jugada i més o menys en el mateix ordre....Hi ha qui també practica el ball, juga a futbol, bàsquet o a hambdol... La qüestió és que vivim en una època de màxima sobreestimulació: fem moltíssimes coses al llarg del dia.

Aparentment, això d'estar sempre fent coses, sembla un bon síntoma, ja que els nostres joves permaneixen sempre actius i desenvolupen prematurament moltes capacitats que, de no ser així, quedarien anestesiades. No obstant, aquesta seria una reflexió un tant superficial que no podria permetre'm de cap de les maneres. Amb total sinceritat, sóc dels qui pensen que aquesta sobreestimulació no és gens saludable. De fet, pense que aquestos últims anys hem perdut el nostre rumb; sobreestimulem moltes vegades sense criteri, potser també perquè s'ha posat de moda. Quan de temps dediquen els pares als seus fills? Quan de temps comparteixen els xiquets amb als seus amics? I quant de temps juguen fora de l'escola? Hem de ser objectius no sols per sumar el temps d'estudi sinó també el temps d'oci, D'altra banda, resulta preocupant el fet de que sobrevalorem tot allò que val diners; un bon telèfon, un bon ordinador, una bona consola, extraescolars que valen diners....I descuidem, allò gratuït, allò que sempre s'ha fet i mai ha costat cap gallet....Resulta una evidència que la sobreestimulació és també una filla del capitalisme. Dit en altres paraules: estimulem quasi sempre amb coses que valen diners. Quantes vegades compartim amb els nostres fills una posta de sol? I un dia de pluja? Quantes vegades conversem sense presses amb els nostres fills? 

Em crida bastant l'atenció el tema de les classes de repàs. Després d'haver raonat en un ambient distès amb molts joves, gran part d'ells confessa anar a classes de repàs per qüestió de comoditat. Bàsicament van a repàs per a que algú estiga controlant-los amb bona cosa d'exercicis i d'explicacions. Així de clar, gran part dels joves van al repàs sense ni tan sols haver-se parat a pensar si són capaços d'aconseguir-ho. De fet, gran part dels qui suspenen comenten no haver dedicat cap minut a casa (ni tan sols per fer els deures). Em pregunte si els pares s'han parat a reflexionar sobre aquest assumpte. Concretament, la pregunta seria la següent: si el vostre fill té un professor de matemàtiques a classe per què li pagueu un professor de repàs a banda? Compte, entenc que alguns puguen necessitar-ho: hi ha xiquets o xiquetes que els pot costar una mica la competència matemàtica. Però enteneu-me també vosaltres a mi: no són la majoria. Potser algú es pregunta: I quin és el problema de que vagen al repàs? Pense que el problema està en que després de tot un dia de classes, estaria bé que els xiquets i adolescents reberen altre tipus d'estímuls totalment distints als que reben habitualment al col·legi...De fet, si ens fixem bé, en la nostra societat està mal vist que els xiquets s'avorrisquen...Els pares volen que els xiquets estiguen actius, ocupats, que treballen, que siguen responsables....No obstant, no els preocupa massa això de que siguen crítics, reflexius i que sàpiguen gestionar les seues pròpies emocions. Supose que molts d'ells, ocupats en tants quefers, no s.hauran adonat que al final vida sols hi ha una i al cap i a la fi es tracta de ser feliços.

Tornant al tema de l'avorriment, pense que no és cap pràctica negativa. De fet, avorrir-se és estar durant un temps sense fer cap  cosa concreta. L'avorriment sempre ha existit i és una pràctica que tots hem viscut i de la qual han nascut grans idees. Una persona que s'avorreix, indiscutiblement és una persona que pensa i arriba un moment en que prefereix passar a l'acció. No obstant, hem estigmatitzat massa l'avorriment i hem oblidat que és la base de la creativitat i la reflexió. Però clar, la cultura de l'èxit ens diu que cal estar actius i ser molt competitius. Estar avorrit és, en definitiva, una pràctica de fracassats. 

Els pares i mares haurien de saber que els xiquets, alguna vegada, han de conviure amb l'avorriment. Avorrir-se no és cap problema ja que és una situació totament vital de la que es poden aprendre i extraure moltes coses. Estem dispostos a deixar d'omplir-los l'agenda als nostres fills? De fet, molts xiquets semblen executius del futur: ben vestits i totalment ocupats. Fixeu-vos amb les paraules de la meua neboda després de dir-li que tinc moltes ganes d'estar amb ella: "Tio, tu saps massa bé que jo estic molt ocupada durant la setmana" La cosa és seriosa, la xiqueta té 8 anyets i diu que està completament ocupada de dilluns a divendres. Això volem, un món així? Un món en el que no tingam temps ni a estar amb la família? En som conscients?

Caldria prendre consciència que els joves d'ara acumulen en un dia la mateixa informació que acumulava un xiquet allà pels anys seixanta....Així és, vivim sobreestimulats. En principi, no sembla un problema perquè el nostre cervell té mecanismes biològics que li permeten controlar aquesta sobrecàrrega d'informació. Ara bé, el problema és que acabem saturant-nos, cansant-nos i estressant-nos. Però clar, aquí cadascú és un món, cadascú té un llindar o un altre per aguantar la sobreestimulació. No obstant, es corre el risc del bloqueig, de la saturació i d'una sensació desagradable front a qualsevol aprenentatge per original i interessant que sigui. De fet, quan de bon matí veig les cares dels meus alumnes, em pregunte per quin motiu estan tan cansats: Han dormit bé? Han estat xatejant? Porten massa coses al seu cap? Baix el meu punt de vista, l'educació ha de centrar-se en acompanyar l'alumne i sobretot en estimular el pensament crític. Com que ara tenim un accés molt més fàcil a la informació, cal que l'alumne sàpiga desxifrar la bona informació i aprenga a reflexionar lliurement sobre aquesta. Resulta curiós: volem que aprenguen anglès, que memoritzen continguts de llengua, però no ens preocupa en absolut que en un futur no siguen suficientment crítics o reflexius. Si açò no ho parem, els robots estan al girar el cantó...

En tot cas, allò que la majoria desitja és que el seu fill o filla aconseguesca ser una persona de futur: un bon metge, un bon advocat, un bon empresari, un bon ingenier... Però ens oblidem d'allò essencial...Si realment volem que els nostres fills siguen feliços, cal deixar-los que llegesquen allò que els cau a les mans, que retallen o pinten allò que realment els apeteix o que s'avorrisquen....Cal aconseguir que els xiquets temptegen el terreny de la improvització, de la creativitat. És important que exploren tot allò que puguen i que pregunten, qüestionen, dubten, demanen, s'equivoquen....D'aquesta manera, els xiquets estaran treballant la seua autonomia: Què dec fer? Què m'atrau més? Què em tranquil.litza? Què m'interessa? Què sé fer millor? Ja sabem, l'autonomia és la capacitat de pensar per si mateix. Les activitats pautades, estructurades, evaluades, controlades, encara que siguen activitats d'aprenentatge no potencien l'autonomia, la creativitat i l'esperit crític. Ara bé, si allò que volem són xiquets triomfadors i competititus, doncs a seguir....En cas contrari, deixeu-los que s'avorrisquen, deixeu-los que pregunten, que investiguen  una mica....

HIPERPATERNITAT I SOBREPROTECCIÓ

Agafa-li la bossa al teu fill quan surta de l'escola, no siga cosa que es canse. Persegueix-lo donant-li mulladetes de pa encara que t'ignore i estiga jugant al parc amb els seus millors amics. Inscriu-lo a una escola prestigiosa ben cara i també a una bona acadèmia d'anglés sense fer-li entendre que això costa diners. Penja contínuament fotos del teu fill o filla a les xarxes socials exagerant la seua descomunal bellessa i convencent-lo que mai has conegut cap ésser tan perfecte. No permetes que el teu fill o filla s'embrute ja que la gent podria considerar-te un gran marrano. Si s'embruta, dis-li que no pot anar per la vida fet un "gitano". Sí, sí, dis-li "gitano" i d'aquesta manera identificarà una raça humana amb la brutícia i l'asquerositat... Quan el teu fill s'ho estiga passant d'allò més bé allà als tobogans, encara que li talles el rotllo, fes-li entendre repetidament que la seua vida està en perill. Soluciona-li tots els conflictes que puga tindre amb els mestres, companys o amics i d'aquesta manera evitaràs que haja d'atravessar eixe mal tràngol de traure's ell, tot sol, les castanyes del foc. Fes-li els deures per a que els tinga bé i li posen una bona nota. Creu-te amb exactitud tot allò que et conte sobre el seu professor o professora. Tampoc permetes que s'aprope a algun gosset o gatet ja que li podrien transmetre alguna greu malaltia infecciosa...Si el teu fill plora, immediatament acudeix per consolar-lo i si té fam, et poses el davantal i li prepares un menú de tres estrelles, aprofitant que s'ha posat ara de moda açò de la cuina. I una cosa, mai li digues que tens un mal dia, que estàs cansat o cansada i que necessites, una mica, la seua col·laboració, això podría traumatitzar-lo.

Si ens fixem bé, els pares d'ara són taxistes, entrenadors, majordoms, mestres, guardaespatlles.....Sigam sincers, els pares estem molt més els xiquets necessiten pares que estiguen tranquils i estables emocionalment doncs ells viuen una època molt tensa i explosiva. Però s'entén massa bé que els pares i mares tenen por de no donar-li als seus fills allò que realment es mareixen; tenen por de no facilitar-los la felicitat. I en aquest aspecte, també ens estressem: el xiquet ha de tenir les dents perfectes, el cos perfecte, el material escolar més bonic del món, la roba més bonica, la casa perfecta... A totes aquestes exigències, cal sumar-li l'estrés que es respira en qualsevol ambient: "Corre, què no arribes..." Vivim clarament en un context de neurosi, un malestar de la cultura, baix el meu punt de vista, gens saludable. I clar, així som els humans, acudim a la meditació o mindfulness quan realment ho necessitem; quan realment toquem fons. De fet, si ho pensem bé, la pràctica meditativa hauria de ser habitual i formar part del dia a dia. Pel contrari, ho instrumentalitzem tot, inclús la respiració, com si això de respirar adequadament i relaxar-se fos quelcom extraordinari. Mon pare, llaurador de professió, treballava tot el sant dia, però quan arribava a casa sempre tenia el seu moment per jugar, xarrar, relaxar-se amb la família....

Si eres un pare o mare sobreprotector, no t'hauria d'extranyar que en un futur els teus fills et seguiran necessitant: cuinar, fer el llit, anar al metge, buscar feina, matricular-se a la universitat, fer la compra, preguntar als professors o al tutor sobre els seus deures....Que tampoc t'extranye si el teu fill o filla responsabiliza o culpabiltza el professor, el centre o inclús l'actual sistema educatiu dels seus patètics resultats acadèmics. Prepara't perquè és molt probable que hages d'acudir també a la revisió d'algun examen a la universitat ja que, molt probablement, el teu fill ni tan sols es molestarà en parlar amb el professor sobre l'examen en qüestió que té suspés. De fet, les seues preocupacions seguiran sent superficials i ben distintes a les teues: la moto, el telèfon, el gimnàs, la roba que posar-se o què sé jo si la propera excursió a la neu o el proper event d'algun DJ conegut...De quina manera pagar tot això, no li preocuparà el més mínim perquè mai li ha preocupat i tampoc mai li ha suposat un problema. Sense anar molt lluny, l'altre dia vaig quedar amb una alumna fora d'horari escolar per tal de solucionar-li uns dubtes. Mentre jo li explicava unes coses servint-me d'esquemes que li feia al moment, ella tragué el telèfon i es posà a redactar-li un missatge a sa mare. Segons em contà, es tractava d'una urgència ja que la mare havia de comprar-li una samarreta i no recordava la marca. Així és, per a l'alumna era molt més urgent que sa mare no s'equivoqué... És qüestió de prioritats i cadascú té les seues, això sí, la hiperpaternitat i també la sobreprotecció, contribueix a que els joves no modifiquen les seues prioritats i no configuren mai la seua pròpia escala de valors. Sigam seriosos, els joves han d'aprendre a sobreviure per ells mateixos...

Així és, els xiquets han d'equivocar-se, han d'investigar, han de descobrir els seus recursos i per suposat; han d'embrutar-se i també han de pegar-se trompades i inclús, perquè no dir-ho, fer-se sang alguna que altra vegada...De fet, ens hauria de preocupar si els nostres fills o filles mai s'embruten o mai s'han fet una ferida... Si això ocorre, potser caldria preguntar-se: El meu fill no juga? Per què no juga? Tinc jo alguna responsabilitat? I ara venen les grans preguntes: Volem el bé dels nostres fills? Volem que siguen autònoms? Volem que siguen responsables dels seus actes? Volem fills creatius i reflexius? Volem que pensen abans d'actuar? D'altra banda, s'ha posat de moda això de convertir els fills en un símbol d'estatus social i això és clarament patètic perquè tractant-los com a prínceps no els deixem viure eixa etapa tan natural i necessària que els permet aprendre dels errors i formar-se com a persones. Atenció a la sobreprotecció, compte amb la hiperpaternitat; no és gens saludable evitar la frustració, cal considerar-la vital, natural i en definitiva, un procés pel qual tots passem i hem d'aprendre a enfrontar. Ah i per favor, la intel.ligència és quelcom més que treure un 10 en les exàmens. Saber parlar, cooperar, tindre la capacitat de ser empàtic, assertiu...Resulta un problema fer-se major i no tindre les eines per enfrontar-te a la vida. La capacitat de reflexió potser siga la millor herència que podem deixar als nostres fills o als nostres joves...Ah, per favor, no passa res si alguna vegada els xiquets s'avorreixen, això també és saludable i permet que es posen a pensar; una pràctica molt urgent avui en dia.