DEMOCRÀCIA I INDIGNACIÓ

DEMOCRÀCIA I INDIGNACIÓ

A la Grècia clàssica, la democràcia era participativa, o siga que els ciutadans intervenien activament en els assumptes de la polis (ciutat).  No obstant això, la ciutadania era també restringida: ciutadans eren tan sols els varons, atenesos, de família atenesa i majors de 30 anys. Aquests acudien a l’àgora i allà, d’una manera directa, dialogaven i prenien decisions referents a la polis. Avui en dia, d’una banda, superem aquest concepte de ciutadania en el sentit que tothom (homes i dones) és ciutadà i amb 18 anys tots podem votar. Però, atenció, la democràcia és menys pura: és representativa.

El fet que la democràcia actual siga representativa resulta molt més còmode per a la ciutadania: els ciutadans votem i ens acomodem en les nostres vides particulars. Però, compte, a la vegada és perillós. De fet, si els que ens representen no tenen la intenció moral de buscar el bé de la societat, si es viu un moment de vaques flaques, aleshores la ciutadania es rebel.la. És tot just això el que està passant els darrers dies: els ciutadans comencen a moure’s. Estranyament ens costa moure’ns, manifestar-nos, posar-nos en acció; en paraules de Joan Fuster: “Convertim en normal allò que tan sols és habitual”. Això és: els humans som massa conformistes.

Hi ha molts aspectes que ara són criticats pels ciutadans. En primer lloc, el llenguatge. De fet, resulta indignant que una parlamentària utilitze l’expressió “que se jodan” referint-se als polítics o als ciutadans (no importa!) quan el President del govern està aprovant una mesura molt estricta i dolorosa que en altres llocs (i en els polítics) provoca un mar de llàgrimes. Eixe llenguatge és provocador i mereix una greu sanció, a saber: apartar-la de tots els seus càrrecs polítics. Espere que ningú em considere un radical, la política mereix una major serietat. En segon lloc, el llenguatge no verbal també està sent denunciat, les cridòries i els insults sobren, no estem al circ romà i no es tracta de competir sinó de, si és possible i amb el diàleg, consensuar allò millor per als ciutadans (cadascú a la seua forma). En tercer lloc, la falta de transparència. És indignant també que les retallades no vinguen totes clares al Congrés dels diputats i que després siguen els periodistes els que hagen de llegir la lletra menuda i transmetre-la als ciutadans (cadascú a la seua forma). La manca de professionalitat també és criticada. Resulta vergonyós que un polític no entenga en què consisteix la seua feina: fer el bé de la ciutadania, el millor que puga, perquè justament aquesta l’ha elegit. Per acabar, la retòrica s’utilitza amb qualsevol finalitat, siga per mentir, per convéncer que l’altre està equivocat o per esquivar quan no es vol parlar o respondre a algú. El llenguatge manifesta les intencions de les persones i quan aquestes no són constructives, sinó excusatòries o esquivadores, malament anem.

Em ve al cap la proposta política del filòsof grec Sòcrates: el govern del que més sap. Rebutjava la democràcia perquè pensava que no tots estaven preparats per participar dels assumptes d’Estat. És per això que Plató (deixeble de Sòcrates) fundà l’Acadèmia, per formar governants mitjançant una formació rígida a través de diferents disciplines. No obstant, els grecs preferien majoritàriament la democràcia. Però no ens enganyem, ahí estaven els sofistes que, amb el seu domini de la retòrica, aconseguien persuadir d’allò que els interessava. En canvi, el pobre i humil Sòcrates preferí beure de la cicuta (líquid verinós) abans que escapar d’Atenes. Sòcrates també deia una cosa clara: aquell que insistesca en voler ser polític, deixeu-lo córrer, ja que ningú ha de sentir-se mai interessat ni qüalificat per aquesta professió, doncs l’ofici de governar és el més difícil dels existents.

Sempre hem pensat que la política està en altra dimensió, molts diuen: “Jo de política no entenc”. Curiosament i gràcies als problemes, ens estem adonant que la política és cosa de tots, i encara que a l’escenari tingam uns representants, desde la última fila hem d’alçar el braç i asomar el cap per a què ens escolten. Ja ho deia Aristòtil: l’home és un animal polític, un zoon politikón. També deia que el tot és anterior a la part, per tant l’individu no és ningú sense l’Estat, és un animal solitari. Potser aquesta definició aristotèl.lica justifique l’opinió de la meua amiga Llum, segons ella a Espanya hauria de ser com a Argentina, tots haurien d’estar obligats a votar. Potser a algú li semble radical, però que voleu que vos diga, millor això que tornar a viure una relació d’amos-esclaus, com la que hi havia al feudalisme.

Respon en una sola qüestió:

¿Creus que la proposta política de Plató (i Sòcrates) és millor que la democràcia de l'època?
¿Creus que la proposta de Plató es podria aplicar a la realitat política actual?

INCENDI, FUTBOL I IMMORALITAT HUMANA

El dilluns passat vaig sortir a caminar i, en mirar al cel, vaig contemplar que una gran taca negra cobria pràcticament tota la Ribera Baixa. Al principi vaig pensar que seria un avís de pluja però immediatament, i gràcies a les notícies de la ràdio, vaig entendre que es tractava del fum ocasionat per l’incendi que, finalment, ha devastat 50.000 hectàrees del nostre patrimoni paisatgístic.

Tal i com assenyalà fa temps un titular del periòdic El País; “El gobierno valenciano pretende dejar construir en suelo quemado”. Pel que sembla, hi ha intencions de canviar la llei (Ley de Montes) actual segons la qual no es pot construir en sòl cremat almenys durant 30 anys. Tal com declarà Fabra a la mateixa notícia: “l’excepció es tindrà en compte sempre i quan es declare el lloc d’interés general o quan la comunitat considere que hi ha un projecte amb caràcter singular” Si açò s’acceptara, caldria saber qui decideix si un determinat paisatge és o no és d’interés general i qui decideix si el paisatge aquell té o no té un projecte que meresca ser indultat per la bèstia salvatge de la construcció. Perillós, veritat? Se’m posen els pèls de punta!

Em repugna i m’espanta que les normes i les lleis puguen realitzar-se intencionadament i amb la finalitat d’aconseguir, com ja va sent habitual, una bona part del pastís. M’espanta, fins i tot, que isca entre nosaltres una nova espècie distinta a l'homo sapiens sapiens, a saber:  el pirómanus constructori o politicus corrupti.

Mentre els bombers han complit amb el seu deure, els valencians hem celebrat la victòria espanyola al campionat europeu. El futbol sempre ha sigut un gran fenomen sociabilitzador, quan hi ha futbol els cotxes piten, acceleren, els coets sonen i les persones aguditzen el to de veu tot traient el cap per les finestres dels seus cotxes. Hem guanyat 4-0 i això ens fa oblidar la part més agra de la realitat, a saber: que València s’ha cremat i que cadascun dels jugadors s’emportarà 300.000 euros per la victòria dels quals ni nosaltres, ni els afectats ni els aturats en veuran ni un cèntim. Però està clar, així som els humans, no som més que cavernícoles que ens conformem amb allò que tenim, som animals de costums que, com diria Fuster: “convertim en normal allò que tan sols és habitual” Acàs és normal que la ment humana estiga amb el futbol més que amb l’incendi? Ja ho deia Aristòtil: “la catarsi és una necessitat humana” i el futbol és catàrtic ja que aconsegueix relaxar-nos i alliberar-nos dels nostres problemes.

A La República de Plató s’afirmava que els humans no érem més que presoners que observem ombres de l’autèntica realitat. Quina realitat s’amaga darrere del futbol? Fins on arriba el deute a la seguretat social dels equips nacionals de futbol? Tal com afirma Joan Pla al seu blog: "deuen 800 milions d’euros a les arques de la Seguretat Social i se’ls va ajornant el deute indefinidament sense embargar-los.." D'això en som conscients? D’on es trauran els diners per als damnificats? Per a rematar, periòdics com el Superdeporte banalitzen la situació afirmant que: “El futbol no apagará los incendios de Valencia pero sirve para calentar el alma” Fins on arriba la immoralitat periodística? Finalment han rectificat! Si està clar, que el fi de vendre no justifica el mitjà d'utilitzar un titular d'aquest tipus.


Si tot açò és poc, els humans caiem en la trampa de la rumorologia. Que si Iniesta ha donat els 300.000 euros, que si Albiol també pensa donar diners, que si ara es donarà l’efecte rebot i s’uniran tots els jugadors de la selecció espanyola. Continuem presoners! Als meus alumnes els ho dic: La responsabilitat és un dels fonaments de l’acció moral. No ens enganyem, els jugadors de la roja no tenen cap responsabilitat i no tenen per què donar els seus diners. Cap d'ells no té l’obligació moral de donar res del que guanya. És per això que continuem al món cavernícola al pensar que hi ha futbolistes més humans o més bons que altres. Possiblement, la responsabilitat se li hauria de demanar a qui ofereix eixos sous astronòmics o als qui d’una manera institucionalitzada ens roben diàriament. De totes formes, en els temps que corren, cal saber que la bona voluntat o voluntat lliure també n’és un dels fonaments de la moral. Si una persona lliurement elegeix donar, evidentment que realitza un acte moral. A veure si algú s’anima, no n’estem obligats però...com que som lliures de fer-ho i si ho fem ho fem amb bona voluntat, seria un acte innegablement moral.

ANÈCDOTA D'UN COMPANY

M'agradaria compartir amb vosaltres una anècdota molt graciosa que em comentà el meu amic Carles l'altre dia. Ja feia temps que no el veia, jo em dirigia al Bar Rhettus, on habitualment prenc café a Riola. I res, el meu amic David passà amb la seua moto deportiva i de repent s'aturà. 

-Xe Sergi, ja fa temps que no et veia? Com estàs? 

- Ei bé, mira ací estem. 

 Normalment sempre utilitzem una salutació neutra sense massa implicació. Però ell va insistir en saber com m'anava tot. Poc a poc, rememoràrem algunes anècdotes i la conversa va anar agafant més autenticitat. Em contà una cosa molt curiosa que li havia passat. 

El director del col.legi on ell treballa de mestre, ha aprovat un espai als seus companys per a que puguen sortir a fumar. Un dia, ell va sortir amb la resta dels companys i el director li va dir: 

- David, no vullc que t'ofengues, però aquest lloc és per a fumadors que tenim necesitat de fumar. 

David (segons em conta) li explicà al seu director que amb eixe raonament estava fomentant el consum del tabac. Li va fer entrar en raó però l'home erre que erre no cambiava de pensar. L'endemà quan arribà el moment del pati, David va sortir al lloc on sortien els fumadors. Allí estava el director....David es tragué de la butxaca un "caliqueño" i li prengué foc. Els companys, es quedaren pretificats: - Xe David, què fas fumant? I ell respongué: 

- Es que m'ha dit el director que ací sols poden sortir els fumadors... Segons m'ha comentat, molta gent somrigué mentre ell fumava tot seriós com si fos una cosa normal que un professor d'Educació Física es fumara un caliqueño a la porta del seu col.legi....

EL MITO DE LA CAVERNA

En esta cuestión, el alumno describirá perfectamente el mito de la caverna. Para la descripción, no olvidaremos aquellos detalles: fuego, luz, cadenas, sombras, objetos, cueva... ¡Todos los símbolos tienen un significado!, puesto que el mito de la caverna es una alegoría. A continuación realizaremos una reflexión, en esta reflexión se podrá aplicar el mito a la realidad actual o a cualquier aspecto que se considere oportuno. Hay que tener presente que el mito de la caverna guarda relación también con muchas películas que todos conocéis: Matrix, The Cube, El show de Trouman
 Esta cuestión tendrá una puntuación de +O,5 en el presente examen.

CAMÍ SENSE RETORN

Alba i Alí són dos adolescents que viuen un amor lliure. No obstant, a l'institut hi ha un grup d'ultres que acaben pegant-li una greu pallisa. Açò farà que Alí escape i desaparega.   

Amb el pas del temps i després de l'entrevista que Alba manté amb Mauru, se s'adona de l'existència d'un grup radical islàmic presidit pel líder Asir Ben Faqur.

Un dia, Alba veu a Alí al metro i se l'abraça, aleshores se n'adona que porta alguna cosa al seu cos. La gent s'escandalitza i els dos surten del metro escapant de la multitud. A partir d'aquest moment es convertiran en fugitius.

Passen molt de temps escapant i fugint. Els pares d'Alí són asaltats pel grup al que ell pertanyia, per haver incumplit el manament establert. La mare mor i el pare queda ferit. Com que estaven a una casa deshabitada on feia molt de fred, un dia Alí decideix anar a per llenya. En eixe moment, un grup d'ultres amb el cap rapat l'apallisen brutalment fins que un altre grup el defén. 

Finalment, ell retorna al seu passat, amb una idea clara de venjança que malauradament porta a la pràctica. Alí, s'enfada i decideix cometre un atemptat. Alba intenta arribar abans que ell i de camí cap a València té un accident. No obstant, amb l'ajuda del germà aconsegueix informar les autoritats policials i arribar al lloc on Alí guardava els explosius. Ja és massa tard, Alí ja es troba a València i finalment fa explotar un autobús amb un resultat tràgic.

VALORS QUE HI APAREIXEN:

AMOR: L'amor està per damunt de les idees. Dues persones de creençes religioses distintes s'estimen. Alba es juga la vida quan l'abraça al metro. Alba vol fer-lo recapacitar i ho aconsegueix. Ell també es deixa convéncer per amor. L'amor frena la violència encara que les idees fanàtiques poden amb l'amor.  

RELIGIÓ: La religió pot arribar a ser fanàtica. El fanatisme religiós peca de ser "etnocèntric" i de no veure més enllà. Alí, és un fanàtic que finalment torna a les seues idees de venjança, idees que li van inculcar al grup radical al que va pertanyer. L'etnocentrisme consisteix en no acceptar allò que no s'adapte a les exigències pròpies de la pròpia cultura o religió. El fanatisme utilitza la violència per portar avant les seues idees.

ESPERANÇA: L'esperança està present en l'obra. Alba és conscient del perill que corre, però també confia en l'esperança de que tot es solucionarà. A fi de comptes, ella tan sols intenta evitar una masacre. 

DIVERSITAT CULTURAL: La diversitat cultural està present en l'obra. Apareixen grups radicals distints: els grups ultres i els integristes religiosos àrabs. El problema de la convivència entre aquests grups és fàcilment explicable: tant un grup com l'altre parteixen d'un etnocentrisme cosa que els dificulta la convivència en societat. A més, acudeixen a la violència per tal de portar a fi els seus propòsits.

SENSIBILITAT: Alí es mostra sensible quan s'entera de l'atac que han sufrit el pare i la mare. El pare ha quedat ferit i la mare ha mort. També hi ha una clara sensibilitat en Alí quan torna a sentir-se atacat.

LLIBERTAT: El valor de la llibertat apareix en el moment que escapen. No obstant, també es pot parlar d'una carència de llibertat. Alí no és lliure en el moment en que entra a formar part d'eixa secta integrista.

FAMILIA: El valor de la familia està present durant tota l'obra a l'igual que el valor de l'amistat. En tot moment, els protagonistes telefonen les families les quals es troben preocupades. Els pares d'Alba no poden dormir pensant en allò que està succeint.los.

AVENTURA: L'aventura està present durant tota l'obra. Aquest és un valor recurrent en les obres de Joan Pla. Alba i Alí comencen el seu viatge desde València fins arribar al Nord de Lleida. Pel camí s'instal.len en diferents llocs i viuen distintes experiències.

EMPATÍA:  Alba és una acolescent amb molta empatia. Ella entén la situació que atravessa Alí.

DIGNITAT I VIDA: El valor de la dignitat i la vida estan present durant tota l'obra. Quan apallisen a Alí es carreguen la seua dignitat. El resentiment el porta a pertanyer a un grup integrista religiós. Gràcies a l'aparició d'Alba, Alí no cometrà l'atemptat. No obstant, la segona vegada que l'apallisen serà el detonant. Aleshores Alí posarà en marxa el resentiment (influït per les idees inculcades) i la venjança sobre persones innocents. Aquesta és la gran malaltia dels grups terroristes, sempre acaben pagant-la gent innocent. A més, la vida és un dret que tots tenim pel fet de ser "éssers humans". No solament moriran 13 persones, morirà Alí i morirà la mare d'Alí. Si ens parem a analitzar-ho, totes les morts haveren pogut ser evitades, totes les morts són per creences religioses fanàtiques.

PEPA I XIQUI. RATER VALENCIÀ I AFGANO

Voldria compartir amb vosaltres el pensament que ha rodat avuí pel meu cap.

M'he despertat, he anat al casino del meu poble i he pres un tallat. Allí hi havia un home major que ja casualment s'ha posat a parlar del gos rater valencià: que si en tinc cinc, que si hi ha de varis colors, que és una raça perfecta. Mentre ell parlava i parlava (ja sabeu, un trago i bla bla bla...) jo recordava aquella gossa que mon pare tingué fa molts anys. Vos contaré algunes coses que passaven pel meu cap.

Mon pare arribà a casa, com de costum, brut de dalt a baix, el pantaló amb mig cul fora i cantant cançons d'Antonio Molina. I res, em cridà: "Sergiet, Sergiet, vine amb mí que m'he trobat un gosset i em tens que ajudar" I res, ja sabeu, quan som xiquets solem deixar-nos portar per mentires, enganys i estratègies que els nostres pares utilitzen per a portar-nos al seu terreny. I bé, jo tot il.lusionat vaig pujar a la "mula", i cap al terme de Sueca, concretament als Canos, lloc on antigament feien correr les motos els adolescents de la Ribera.

En arribar a aquell lloc, mon pare em digué: agafa la carretilla i baixa. Jo m'olorava algo roín, a saber: que m'havia portat per a que treballara més que un burro. I li vaig dir: "Papà i el gosset?" I ell com contestà: "Ah sí el gosset. No m'enrecordava!". Com podia haver-se oblidat? Em preguntava jo interiorment, pensant que havíem anat allà justament a això: a vore un goset. Tampoc entenia que feia jo amb la carretilla a la mà si anàvem a vore un gosset.

I res, finalment vaig vore el gos. Sincerament, que voleu que vos diga: "Per a mí era un gosset lleig. Més lleig que un pecat" A mí m'agradaven peludets i sempre que en veia un el tirava cap a dins de casa. Com que el gosset ens amenaçava de mort si intentàvem tocar-lo, mon pare em digué: "Deixa-lo que ja anirà acostumant-se. Tú agafa la carretilla i serrarem un poc de llenya aprofitant que estem ací" I jo pensava: "Aprofitant que estem ací? Mec!" Sabia perfectament que el gos era l'excusa perfecta per a que jo aceptara la proposta d'anar amb ell.

I res, quan ja estava més cansat que una burra, després de carregar mil quilos de llenya amb la carretilla. Mon pare agafà la gosseta i la pujà dalt la mula. Pobreta, estava asustada d'anar allà dalt, justament entre la motoserra i la carretilla. I res, arribàrem a casa...

Passaren uns quants anys. Eixa gossa em va enamorar: el seu caràcter, la seua fidelitat, la seva capacitat de reacció, la seua intuició, la seua fortallessa física...Una vegada ens crià una gata i va parir 5 gatets. Quan aquestos gatets intentaven sortir al carrer, la gosseta (batejada amb el nom de Pepa) els entrava amb la boca amb la intenció de protegir-los. Es per això que aquest home del casino parlava i parlava però jo ja tenia la meua idea feta: el gos rater és una canya. Té un caràcter al.lucinant, ja sabia tot allò que em contava amb la casalla com a testic.  

I res, ací vos deixe unes fotos del gos rater valencià. Sol trobar-se en dos colors: blanc i negre i totalment negre. Tant un com l'altre tenen a la boca i a la part superior dels ulls unes marques color foc. Són petits i àgils. Vos deixe també un vídeo d'uns valencians de l'albufera. Em ve al cap un acudit dels valencians, vos el conte: "Això era una dona tant valenciana, tant valenciana, tant valenciana que en més de gastar tampons gastava fartons" Doncs aquest és també un gos valencià, un gos autocton que ha sigut establert com a raça fa ara aproximadament 10 anys. Tal i com explica el vídeo, antigament els llauradors valencians, normalment als pobles, es menjaven les rates amb la paella i amb alls. Ahí és on entrava el gos ratoner, encara que sense gos també es podien caçar. Per a què negar-ho, és un gos de companyia, però si el deixeu al terme es torna boig i comença a buscar, olfatejar.

Finalment, vos he deixat també un vídeo d'un gos gay, és el Galgo Afgano. Aquest és un gos que tela marinera. No sé quina utilitat donar-li: segurament córrer i córrer. Però mireu-lo és un autèntic príncep o princesa. I res, sobre aquest gos també guarde records. Quan jo era petit, el meu germà José Maria (que era i és músic) un dia aparegué per casa (després d'una gira llarga per Espanya) i li demanà a mon pare la furgoneta perquè havia d'anar a per un gos. El meu germà deia: "Es un catxorro, no es preocupeu" I res, jo estava esperant a vore eixe catxorro, a mí sempre m'han cautivat els gossets. No arribava i com que no hi havia mòvil havíem d'esperar, no era precís fer aquella telefonada tonta que solem fer per dir: "ja vens?" "On estàs?", com si això agilitzara el procés. Finalment aparegué.

Del cotxe baixà un gos com el que teniu al vídeo, encara que aquell era negre. El meu germà tot content deia: "Es diu xiqui" I el meu germà Isidre deia: "Ai xiquiiiiiiii, és gayyyy" Es partia el cul, doncs el meu germà Isidre sempre ha sigut partidari de gossos com el Pastor Alemà o el Doberman. Quan el gos baixà del cotxe tot el carrer es quedà al.lucinat: "Ale Sergio passeja'l però no el soltes" Jo estava flipat, era com un cavall però elegant. Mireu si era elegant que semblava que tenia tracció a les quatre rodes, quan girava ho feia amb les quatre pates, d'una manera molt elegant. Amb el pas del temps, aquest gos s'escapà i un dia me'l vaig trobar a una granja prop de l'institut de Sueca on jo estudiava. Quin futur més roín li esperà a aquest animal, semblava un altre, el pelatge fet pols, ple de mosques. En fi, així és la vida.

Ara jo vos dic: Quin vos agrada més? A mí, personalment el ratoner. Ah, per cert, meresqué la pena carregar tota aquella vagonada de llenya i de res lleig: la gosseta Pepa pel temps cada vegada era més guapa. Siga com siga, per favor: no abandoneu els animalets. Ells sommien, desitgen, intueixen i cauen malalts de tristessa, com nosaltres. No són racionals, correcte, no obstant jo em pregunte: Estem demostrant ser animals racionals? O realment som animals autodestructors? No ho oblideu: el gos és el millor amic de l'home i el gos rater és patrimoni de la cultura valenciana.

L'EXTRANYA MORT DE BERTA

BREU RESUM

Berta, que havia trencat unilateralment les relacions amb Ferran, apareix morta als lavabos del xalet de Teresa durant l'aniversari d'aquesta. Ferran es sorprés al seu costat i és acusat d'assasinat pels seus amics. Davant la imposibilitat de demostrarla seua innocència decideix fugir. Durant la fugida viurà un seguit d'experiències inimaginables, coneixerà Irene, la dels ulls verds, i seguirà el camí de la seua descoberta interior, a la recerca de la seua innocència. Només l'arracada, el valor de la qual era ignorat per Ferran, serà la clau que obrirà la porta de l'esperança.

VALORS I CONCEPTES FILOSÒFICS

Sorpresa. Situació kafkiana: Ferran és acusat de culpable sense esperar-ho. Aquesta situació ens fa pensar en Kafka i en la seua obra La condemna, quan al protagonista se l'acusa d'un assasinat.

En algun moment de les nostres vides ens ocurreix algo similar; se'ns acusa d'algo del que som innocents. Cal tirar endavant passe el que passe, com ho fa el mateix Ferran, encara que no sapigam cap on caminem, és millor això que deixar de caminar.

Llibertat i carència d'ella: "En breu segons, Ferran va passar de ser un home lliure, sense cap altre problema que el menyspreu inexplicable de Berta, a ser un fugitiu de la justícia" L'arracada i la intuició d'Irene donaran un gir radical a la investigació. La llibertat cobra en sí mateix un valor important: "No els calgué anar enlloc més. Enviny i Sort. Les muntanyes nevades, els llacs glaçats, la neu, protagonistes callats del seu amor. Perquè les flames, a la caseta d'Enviny, mai no estaven apagades".

Prejudici: Els amics de Ferran en principi l'acusen. Després el busquen desesperadament (junt als pares) i el valoren. De vegades, tenim prejudicis sense tenir-ne la culpa. Finalment Ferran els dona disculpes i els valora el que han fet per ell. Es important passar pàgina, relativitzar i empatitzar quan succeeixen situacions tràgiques o dramàtiques: el rencor mai és positiu: "Ara crec que ens convé oblidar-ho -va dir Ferran- Estàvem tots..Ja sabeu. Potser jo hauria reaccionat igual...Tanmateix, l'interés que vau mostrar per mí després -va dir referint-se als cartells-, crec que us justifica....va somriure lleugerament"

A més, les persones no som culpables dels nostres pensaments, de vegades jutgem malament perquè no tenim les dades suficients (veure el meu text El tazón de caldo)

Amor: L'amor que sent per Berta és evident. L'amor per Irene cobrarà molta  força a l'obra, doncs ella li ofereix una total confiança. No oblidem que ella el protegeix i el recolça, sobretot confia amb ell. Realment són valors bàsics dins d'una relació de parella. Aquest canvi d'un amor per un altre té el seu periode de transició i d'adaptació: "El cos tebi de Berta, de pell colrada pel sol de la platja, amb sabor de salnitre, deixava pas a la tebior d'Irene, amb la seua pell colrada pel sol de la verema. La timidesa de Berta, la seua inexperiència, els seus ulls encuriosits, deixaven pas a la dolçor dels llavis d'Irene, i quedaven esborrats davant la imatge dels seus ulls amorosits i parlaires. El silenci últim de Berta contrastava amb la xerradissa simpàtica d'Irene. Però el cos de Berta, fred, inert, continuava encara apoderant-se finalment de les seues imatges. I potser així es va quedar arraulit i es va adormir"

De vegades, cal que vinga un nou amor per poder curar les ferides causades per un desamor o una absència d'amor.  

Aventura: L'aventura està present en tota l'obra a partir del segon capítol. Desde Gandia, aconsegueix ascendir fins a Sort, el Nord de Lleida. De vegades camina sense saber cap a on dirigir-se, fins que descobreix el camí. Ja ho deia el poema "caminante no hay camino, se hace camino al andar..." Tota l'obra és una aventura que portarà a la llibertat, a l'amor i a la pèrdua de la por.

El paisatge: El paisatge català (i lleidatà) és descrit per l'autor. La boirina lleidatana, el fred, els arbres, les montanyes, els pobles...Poblacions com Lleida, Mollerusa, Balaguer, Sort...

La soletat acompanyant: Tomàs, un gos que es troba Ferran, formarà part de la seua història. Ferran li parla i li comenta allò que li passa pel cap. Finalment, el gos acaba sent atropellat cosa que li produeix molta tristesa al protagonista. Ferran continua sol i busca

La soletat també es veu al principi del text, quan Ferran puja al camíó d'aquell camioner desconegut: "perquè si el camioner volia companyia per a xarrar, Ferran li donava conversa"

Hi ha persones que necesiten parlar, d'altres que necesiten el seu animal. El que està clar és que la soletat pot ser molt enriquidora si no és una soletat trista i desesperançadora.

Amor als animals: L'obra transmet un amor als animals per part de l'autor. Per una banda l'amor a Tomás i per altra l'amor als cavalls allà a ca Solà. Ferran treballa d'una manera molt responsable i  tracta als clients i als animals d'una manera especial.

Intuició: Irene intueix que l'arracada no és de Berta sino de la persona que l'ha assasinada, per a fer-li-ho vore al seu amic Ferran simularà la situació: "De sobte estrenyé el coll a Ferran amb les dues mans. Pensava que anava de broma, ell, però ella premia i premia. Fins que Ferran va haver-se de defensar. Aleshores ell va intentar agafar Irene del coll i amb desesperació va estirar-li els cabells, li va fer unes arrapades per la cara i pel coll i es va quedar també amb una arracada seua entre les mans. La dreta. Llavors Irene el va soltar. També li rajava sang del lòbul de l'orella esquerra. Ferran ho va entendre de seguida" A continuació, li ho fa entendre que l'arracada no és de Berta sino de la persona que l'ha atacada. Gràcies a la intuició d'Irene, l'arracada passarà de ser un símbol del seu amor a ser la prova de la seua innocència.

Atzar: L'atzar és important en l'obra. Quan se n'adona que ha perdut el mocador amb l'arracada, aleshores torna enrere i reprén tot el trajecte. Casualment trobarà aquella arracada. Després, quan està a casa d'Irene torna a perdre l'arracada. La guàrdia civil acaba trobant-la amb un detector de metalls. En cas de que no l'hagués trobat en cap de les ocasions, el final podria haver-se convertit en tràgic.

En les nostres vides, l'atzar és un element important. No obstant, cal buscar-lo, cal llançar-se a l'aventura.

LA SECTA DEL GRAAL

UN RESUM DE L'OBRA

L'aventura naix quan dos hòmens a punta de pistola roben el sant graal (calçe) a  una localitat de València. En el moment que un dels lladres escapa, una dona intenta llevar-li el pasamuntanyes. Immediatament és colpejada. Finalment, els lladres s'escapen amb un seat 127. Ricard aconsegueix fixar-se amb el rostre del lladre i amb la marca del cotxe.  

Ricard i Empar veuen la cara d'un dels sospitosos a la finestra de l'hotel Garbí. A continuació Ricard li ho conta tot al seu amic Enric (que té madera de detectiu), aquest l'acompanyarà a l'hotel per investigar-ho. Allà a l'hotel, averiguen l'habitació i una vegada han parlat amb l'amiga, se'n pujen a investigar Un dels hòmens els apunta amb una pistola i els obliga a entrar a l'habitació. Finalment els amordassen fins que arriba la policia amb Empar que s'havia ocupat d'avisar-los. La policia no creu la versió d'ells i com que hi havia un sobre d'heroina a l'habitació, consideren que es tracta d'un grup de traficants perillosos, cosa que l'endemà acaba publicant-se a la premsa. No obstant, ells tornen dies després i aconsegueixen una samarreta on hi ha escrit Parsifal i apareix una fulla lanconada, com la que havien vist dies abans dibuixada a la mar per aquell alemany sospitós. Investiguen a propòsit de Wagner i de la Parsifal cosa que els fa entendre millor el cas.  

El pare de Ricard decideix col.laborar amb ells. Observen un seat 127 sortir de l'hotel i el segueixen. Aquest va a parar al Port. Sembla que pretenen emportar-se el Sant Calç cap a Bayreuth.  Allò únic que aconsegueixen saber és el domicili del president del teatre.

El dia següent els telefona el capità i els informa que no havien trobat ni droga ni els atracadors. Però els sospitosos es dirigeixen cap a Bayreuth, aleshores ells decideixen seguir-los. Quan arriben, decideixen passejar pel teatre de wagner, on s'anuncia la reestrena de Parsifal. Ricard i Empar acudeixen a ca Herr Kruhmen, aquest solament els va dir que anaren amb compte que aquest senyor (pel que preguntaven) era molt perillós. A continuació tornen a l'hotel i veuen al sospitós.

Casualment coneixen un català i li conten la historia del robatori així com les investigacions que estaven fent. L'home els conta que tenia un treballador que pertenanyia a aquesta secta. Se'n tornen a l'hotel i vigilen la casa dels lladres, aleshores descobreixen una casa: els Hohenzollern. Ricard i Empar decideixen donar una volta i quan tornen es produeix el segrest  d'Empar.

Se'n van a  la comisaria i li conten allò ocurrit al sargent, ell els aconsella que no isquen de l'hotel. Ells no fan cas i se'n van a passetjar. Aleshores veuen a Herr Kruhnen i a altres persones sospitoses que es dirigeixen cap a una casa on acaben entrant. Ells també entren en la casa en la casa i remiren en totes les habitacions, fins que troben una anella subjecta al sòl. Alçen l'anella i veuen a Herr Kruhnen i a tota la banda de lladres amb el sant graal i amb Empar. A aquesta, li fan un tall a les monyiques deixant córrer la sang pel graal. De sobte, es tanca la porta i es queden atrapats. Després de dia i mig els troben a  una habitació on els havien transportat i els porten a l'hospital. Finalment arriba el día de la reestrena i ells acudeixen a veure-la. També hi van uns quants policies vestits de paisans i a mitjan òpera apareix Konrad amb el graal. Es en aquest moment quan intervé la policia i els deté.

ELS VALORS

La curiositat: Els protagonistes tenen molta curiositat en resoldre el cas, malgrat no sentir-se (en un primer moment) recolçats per la policia. Si no foren curiosos ni tinguessin interés passarien del tema.
La valentia: Cal ser valents per començar una aventura com aquesta.

L'aventura: Són jòvens i viuen una "aventura" espectacular. ¿Quí no ha viscut una aventura en la seua vida? En la joventut es viuen moltes aventures, algunes reals i d'altres imaginàries.

La informació: Les dades, les informacions prenen un valor important. De vegades, allò que sabem no és rel.levant per a les nostres biografies. En l'obra, és rel.levant cadascuna de les dades que es donen.  

L'amor o estima: Quan Empar corre perill, els protagonistes estan sofrint i patint pel que li puga estar succeint.

El risc: Es important córrer riscos per aconseguir solucions. Quan Empar corre perill, els protagonistes arrisquen les seues vides però aconsegueixen destapar un robatori molt important. Quan li passa algo a algú estimat, ¿Veritat que lluitem? 

La llibertat: A mitjan investigació ja saben que el Graal guarda relació amb La Parsifal de Wagner. Aconsegueixen descifrar que es tracta d'una secta. Les sectes s'amaguen, són inaccesibles i manipulen als seus components.

Atzar: Es casual que una persona d'origen català aparega i els ajude en la investigació. Realment és com la vida mateixa. Quan menys ho esperem ens passa algo rel.levant...

"I les sectes sempre es componen de membres fanatitzats...Són un greu perill. Tenen una idea fixa. Un únic objectiu. Potser aquest siga l'objectiu que s'hagen fixat, en el centenari de l'estrena del Parsifal: la recuperació del Graal"

LA VIOLINISTA DE PARÍS

RESUM DE L'OBRA

Bernat és un estudiant de Belles Arts que es veu afectat quan el seu pare ha perdut la feina i la familia no pot fer front a la hipoteca del pis havent de translladar-se a cals avis materns. Sense un duro a les butxaques, Bernat es nega a ser una càrrega per als seus avis i s’integrarà en un grup local okupa, antisistema. En assabentar-se de les jornades que els moviments anticapitalistes celebren a Barcelona, hi acudirà amb dos companys més. S'integrarà en el moviment Terre Nouvelle, que prepara per a la tardor una protesta general als carrers de París, evocant el Maig del 68. Bernat lluitarà amb els seus companys per enderrocar el sistema capitalista i construir un nou ordre que, en paraules del líder Marcel Beaulieu, ha d'acabar duent el paradís a la terra. Però, ferit, en enmig de les dures manifestacions Bernat farà cap a la Place du Tertre, als peus de Montmartre. on coneixerà la jove Céline, la violinista que hi toca cada dia. Tot i la forta resistència d'ella, ell se n’enamorarà bojament. Començarà una apassionant aventura amorosa, a París, en primer lloc, i a la Bretanya francesa, tot seguit, on s'hi veuran forçats a fugir, a la recerca de la felicitat...

UN TAST DELS VALORS QUE HI APAREIXEN

A més de narrar una història interessant i apasionant, La violinista de París és una obra rica en valors. Podríem destacar alguns d'ells: l'amor, la llibertat,  la sexualitat, la bellessa, la creativitat, la política, la globalització, la tolerància, la natura, els somnis, la valentia, la solidaritat, la responsabilitat...

L'amor està present a tota l'obra, primerament és Bernat el que s'enamora de Céline, una vegada ella dóna el pas (després de la mort de sa mare), aleshores res impedirà que l'un lluite per l'altre. Es un amor bonic, respectuós i molt responsable. L'amor i la llibertat van units de la ma, els joves viuen a Normandia una situació que tota persona jove desitja tenir: enamorament i llibertat. La bellessa, potser siga el conector necessari d'aquests dos valors. En distintes ocasions es descriu aquella imatge bella de Céline tocant el violí a la Place du Tertre.  La sexualitat és completament natural, apareix sempre al servei de l'amor. No hi ha en cap moment cap contacte social sense càrrega amorosa. La creativitat està present en l'obra, Céline toca en funció de com se sent, Bernat pinta en funció del seu estat anímic, Bernat no s'enamora de Céline sino de la violinista de París, la violinista de la Plaça, eixa xica que interpreta música de grans compositors. Resulta difícil separar la sexualitat i la creativitat de l'amor, són valors que s'interrelacionen.  

La política és un valor destacable. Bernat pertany a vàries associacions antisistema, primer a Catalunya i després a París. No obstant, hi ha una conversa interessant on Céline li fa veure la inutilitat de la violència, així com també li farà veure la part positiva i negativa del capitalisme. El comunisme és considerat com un sistema ineficaç a l'igual que el feixisme i el leninisme. El bunque simbolitza allò que no ha de fer un sistema polític: atacar i protegir-se. Malgrat la crítica constructiva que Céline realitza al pensament polític antisistema (destruir no serveix si no es construeix) acaba també bastant enfadada amb el sistema degut a la brutalitat amb la que els tracten en aquell moment en que tan sols treballaven com de manera habitual.  

La natura és un valor recurrent en l'obra de Joan Pla. Quan fan l'amor, quan es diuen coses boniques la natura sempre n'està present. Sobretot la mar és un referent important. Al finalitzar l'obra, just al moment en que demanen el seu propi desig, apareix el mar com a testig de la importància que tenen els somnis en la vida real de les persones. El mar és un símbol important no solament en aquesta obra sino també en Només la Mar ens parlarà d'amor i en Mor una vida es trenca un amor.

La solidaritat és allò que enamora a Céline. Quan Bernat se n'adona de la malaltia de la mare, ajudarà econòmicament a Céline. Céline coneix la situació que atravesa Bernat i és en eixe moment quan se n'adona de la seva qualitat humana. La responsabilitat també abunda a l'obra, Bernat es fa responsable de la situació que atravesa Céline i a més sempre lluita per allò que vol, es fa càrrec de les decisions preses en tot moment. Mostra seguretat i sempre mira al capdavant amb molta firmesa.

Permitiu.me que acabe amb una de les frases que Joan Pla prefereix del seu llibre en relació al Búnker on ells s'instal.len a viure: "Si els alemanys l'havien construït per matar, nosaltres hi faríem l'amor. Fes l'amor i no la guerra era el lema dels hipies feia anys i nosaltres el duríem a la pràctica i profanaríem amb el nostre amor el santuari fet per a la destrucció"

POLI DIAZ Y DEREK REDMOND

Policarpio Diaz ha sido muchísimas veces campeón de España y, como todos sabemos, campeón de Europa. También sabemos que tuvo un mal momento en su biografía, de eso ya se ocupó la televisión de anunciarlo. Sin embargo, hay que ser inteligente y entender que los humanos convertimos un "un bache" ó en "fracaso" aquello que escapa de "lo normal". Existe en la humanidad la tendencia a etiquetar: feliz, infeliz, fracasado, exitoso, loco, cuerdo, bueno, malo...Pero ya lo decía el filósofo Nietzsche: "las palabras son mentiras con las que nos comunicarnos y que con el paso del tiempo pierden el valor, como las monedas" A veces, conviene relativizar para entender bien una persona, una situación o un problema de la vida real.

Si hablamos de Policarpio Diaz, en el boxeo ha conseguido grandes títulos,  títulos y reconocimientos que muchísimos púgiles españoles habrán soñado miles de veces. Su condición física ha sido una de las más potentes dentro del panorama deportista español. Pero claro, ahí estamos los humanos, que somos tan hábiles para etiquetar a un gran deportista y una gran persona cuando atraviesa dificultades. No hay que darle más vueltas, los existencialistas consideran que las dificultades forman parte de la vida y ayudan a ser "humano". El problema es que si las dificultades son de un protagonista, de un crack, entonces se convierten en el trampolín perfecto para blasfemar y calumniar.  Ya se sabe como funcionan los medios de comunicación en España, dan igual los contenidos, lo importante es el morbo, la carnaza...Esto es cuestión de la calidad televisiva, han preferido mostrar al "poli actor" o al "poli con problemas", antes que al "gran boxeador" o a la "gran persona"

He tenido la gran oportunidad de conocer a Policarpio Diaz. Es una persona simple y altruista que vive con su mujer y trabaja constantemente. Además de ser un gran entrenador, es una persona que ayuda a todo ser humano que lo precise (motivándolo al máximo). De esto podrian tomar ejemplo muchos de los "personajillos" televisivos que se las dan de "sobradillos"

La filosofía que transmite la figura de Policarpio Díaz me hace pensar en un video que me pasó mi amigo y antes alumnos Jordi Sanchis. En las Olimpiadas de Barcelona 92 el corredor Derek Redmond era uno de los favoritos para ganar. Había entrenado duro durante 4 años para ese gran día. Casualmente se lesionó. Nada más lesionarse, se levantó y empezó a andar, a continuación su padre saltó a la pista para ayudarle y le ayudó a continuar andando hasta entrar en meta, en el video podéis contemplar la conversación que tienen padre e hijo. El padre le dice: "Derek no es necesario que lo hagas" a lo que responde el hijo: "Sí que lo es". 

Este video me hace pensar en Policarpio Diaz. En ningún momento ha abandonado la carrera. Dejó de ser el mejor boxeador, tuvo una lesión ( las lesiones no sólo son físicas), se levantó y continuó corriendo convirtiéndose en mejor persona, marido y amigo de sus amigos. Pero la bondad no está de moda, ahora está de moda el ser poderoso, dominante, explotador y robar todo lo que se pueda...

No os perdáis el combate de Poli Diaz frente a Whitaker en la disputa del título mundial. Queda claro que Poli pierde el combate, sin embargo en el asalto número 11, le da una lección a Whitaker derribándolo frente a la esquina. Es más, todo el combate es una lección de valentía, esfuerzo, perseverancia, insistencia, esperanza, paciencia y sobretodo una lucha consigo mismo.   

MOR UNA VIDA ES TRENCA UN AMOR

 Tot va sorgir quan vaig llegir la seua obra Mor una Vida es trenca un amor, immediatament m'entraren ganes de llegir la continuació: Només la vida ens parlarà d'amor. Vaig degustar valors com l'amor, la llibertat, la sexualitat, la tolerància, la igualtat, així com també antivalors i prejudicis... Si això és poc, aquestos valors es presentaven en dos plats ben distints: en periode de postguerra i en democràcia.

 Eureka, estaria bé -vaig pensar- investigar els valors i la vida segons Joan Pla. ¿Serà un bon projecte? em preguntava assegut cara l'ordinador mentre rematava les meues últimes pàgines del llibre de Filosofia per a l'Editorial Edelvives.

I res, dit i fet, poc a poc vaig anar escrivint fins que m'he sentit interessat en coneixer-lo en persona. Com podeu observar, hem anat a una cafeteria i amb el cafenet com a testic hem conversat un parell d'hores. Ja sabeu com són els escriptors, mai es cansen de parlar i parlar.

He pogut comprendre alguns misteris de l'obra. L'olor a baladre és un símbol en la seua obra. M'ha contat que aquell element el va introduir pensant en les festes del seu poble. A Artana, per festes es construien arcs grans amb els pilars de baladre i la cúpula de murta. Fou d'aquesta manera com ell s'inspirà per a il.lustrar el paisatge muntanyós que hi havia entre la casa de Sergi i de Maria en Mor una vida es trenca un amor.

El café i la conversa s'interrompien de tant en tant amb les salutacions de la gent: "Hola Joan", "Com estàs?". Vaig corroborar que era un home molt volgut a Borriana. Està clar que no té prejudicis per a les amistats i que xarra amb tothom. El problema, m'explicà, radica quan la gent es tanca en banda i no accepta la crítica afirmant estar en possesió de la veritat. En certa mesura, l'amic Joan Pla no considera un problema la religió sino més bé el proseletisme o l'egoisme que es genera quan una religió no accepta l'altra. Jean Jacques Rousseau ja deia algo així en La professió de fe del vicari Saboià: les religions revelades converteixen l'amor de si en amor propi. L'amor propi és l'egoisme, no podem dubtar que les guerres de religió foren de les més sagnants de la història. Insistesc, en cap moment es mostrà intolerable amb el fet religiós, simplement ho considera com algo que escapa de la raó i pertany a la fe, la religió no és científica segons Pla perquè depén de la voluntat humana.

I res, continuàvem xarrant. "Em resulta atractiva la figura de la Senyora Saturnina" li vaig dir. "Quan una senyora ha perdut un fill, es torna relativista i lliberal" em respongué Joan. La senyora Saturnina oferirà habitació a Sergi i Maria amb total naturalitat. Una senyora de poble, major, que s'ocupa dels animals i que accepta que el seu marit mantinga relacions amb una senyora de pago. A fi de comptes, les idees van i venen i al final tots ens n'anem al caixó. S'observa un toc de vitalisme en la seua obra.

La mar, és el símbol de llibertat que s'aconsegueix al final de la segona obra. La llibertat té un preu molt car, ha hagut de morir l'avi de Sergi per a què se'ls oferisca allò que busquen al llarg de l'obra. Tant en la primera com en la segona obra, la mort d'un personatge fa pensar i relativitzar allò que en principi era imperatiu.

La figura de la tutora i de la directora ens va ocupar també uns minutets. Quan ella aconsegueix que la tiren de l'internat, la directora (una monja religiosa) cambia radicalment de pensar. Es aleshores quan val.lora l'amor i aparta la disciplina, quan li diu: "sigues feliç" evitant que ella li bese, com de normal, l'anell del dit. A fi de comptes, Laura lluita per una cosa bonica: l'amor i la llibertat i la religiosa (també la tutora) acaben comprenent-ho.

Els paisatges muntanyosos han estat presents en la seua infantesa. L'obra de Joan Pla és clarament romàntica per la presència de la natura, l'amor, la sexualitat, la llibertat....Em sembla molt coherent que es tinguen en compte aquests valors, com deia Fuster: "l'amor és un invent del segle XII", potser ho radicalitza massa. També deia: "Amb la llibertat passa com amb els habitants de les Catarates del Niágara, s'habituen al soroll que emeten però un dia poden deixar de sonar..." En vàries ocasions vingué a colació la cultura musulmana així com el masclisme: Resulta fàcil conviure amb un home de cultura i mentalitat àrab? Ho deixe en les vostres mans, no es tracta d'etnocentrisme sino més bé de realisme. Es una pena que encara hi haja paissos on es cometen aquestos atentats contra la dignitat de la dona.

Joan, un plaer haver estat amb tú. Ah, i gràcies per les taronges! Em deus un euro....