La neuroética es la disciplina que reflexiona sobre lo que es ético o no es ético en relación a los avances en neurociencias. La neuroética también se ocupa de estudiar la relación entre cerebro y comportamiento ético. En este video (no tiene desperdicio) se estudia como se activa la zona de los sentimientos y de la razón dependiendo de cual sea la elección moral tomada por el sujeto en cuestión.
Pregunta: ¿Qué es una acto moral? ¿Por qué crees que las neurociencias pueden resultar interesantes para dar una respuesta?
Hemos estudiado la lógica de enunciados. En primer lugar hemos visto la formalización, que significa pasar al lenguaje de la lógica formal proposiciones del lenguaje natural. En segundo lugar, hemos estudiado las tablas de verdad. En tercer lugar, hemos aprendido a deducir utilizando reglas básicas de deducción formal. En esta actividad, se trata de que expliques la utilidad en la vida práctica esta disciplina tan antigua. No te olvides que la lógica es, en cierto modo, el fundamento de la matemática.
En toda decisión moral intervienen los sentimientos y la razón. Son muchos los filósofos que han hablado de la libertad como fundamento de la conducta moral. Durante esta última década, la neurología ha avanzado considerablemente. Las resonancias magnéticas funcionales permiten observar el área cerebral que se activa en cada decisión moral. Los avances neurológicos podrian concluir que en el ser humano existe una moral como estructura. Los experimentos demuestran la misma activación neurológica (en seres distintos) delante de una misma elección.
A modo de documentación, tenemos 3 videos que pueden servirnos de gran utilidad. Los dos primeros pueden servirnos a modo de introducción para entender los avances neurológicos y lo que esto puede suponer para el estudio de la ética. El tercer vídeo hace referencia a la primera parte de una conferencia que la prestigiosa Catedrática en Filosofía moral Adela Cortina realizó hace poco en Valparaiso (Chile).La conferencia está guardada en 4 partes, puedes acceder a ellas a través de Youtube.
CUESTIÓN:
Después de haber leído acerca de la Idea de Bien en Platón y los nuevos avances en neurología (última década), reflexionaremos respondiendo a las siguientes cuestiones: ¿El bien es algo que está fuera o en nosotros? ¿La moral forma parte de la estructura o está fuera del ser humano y es un contenido? ¿Crees que el hombre tiende a actuar moralmente por su propia genética? ¿Los hombres son morales por el hecho de ser hombres? ¿Sería ético manipular neurológicamente a los seres humanos para obtener el bien? ¿La neuroética contradice la tesis platónica?
Estas cuestiones y muchas más pueden servirnos para orientar nuestra reflexión.
La teoría de las ideas de Platón surge como solución a un problema ya planteado por sus antecesores como Heráclito, Parménides....Sin embargo, Sócrates llevará la reflexión al ámbito de lo humano y no solamente de lo material. Sócrates buscaba la esencia del bien, de la piedad, de la belleza, y de este modo poder llevar a cabo la práctica de esos valores morales. No olvidemos el intelectualismo moral (la virtud es el conocimiento): para hacer el bien deberemos conocer la virtud, el valor en concreto. Será Platón quien concretará la separación entre mundo sensible y mundo de las ideas y quien realmente creará la Teoría de las Ideas.
Aristóteles no admitirá ese carácter separado de las ideas respecto a los objetos, así como tampoco entenderá el concepto de participación del que habla Platón. Según Aristóteles la esencia de algo tiene que estar en ese algo haciéndolo ser lo que realmente es. Por ejemplo, la esencia del hombre tiene que estar en cada hombre para que pueda alcanzar su fin, su telos (principio teleológico).
- Partiendo de la Teoría de las Ideas de Platón (que ya hemos estudiado) y de la crítica que se realiza en esta conferencia, realiza una disertación que llevará por título:
La teoría de las Ideas y la crítica aristotélica.
El video tiene una duración de 15 minutos, es aconsejable que cojas apuntes y a continuación redactes. Tienes 30 minutos para disertar, es tiempo suficiente.
La clase que he compartido con mis alumnos me ha resultado interesante motivo por el cual la comparto ahora con mis lectores. En primer lugar, presentaré al filósofo que nos ocupa. Sócrates es un filósofo del siglo V a.c, algunos pensadores actuales como Fernando Savater lo denominan protofilósofo. Si buscamos el prefijo "proto" en un simple diccionario, viene a significar "la condición de primero en algún orden, especialmente temporal" ó "la condición de primitivo o incipiente de algo". Lo que está claro es que Sócrates no escribía y tampoco imaginaba que pasaría a la historia, simplemente era un sabio, un amante del saber. Será Platón, su discípulo, quien -en forma de diálogos- primeramente escribirá, poniendo como interlocutor protagonista a su maestro Sócrates. El pensador Whiteead considera que "toda la filosofía son notas a pie de página de la filosofía de Platón"
Por otra parte, es la dialéctica el método que Sócrates siempre utiliza con sus contertulianos. La dialéctica es conocida entre los filósofos como el arte de preguntar y responder. Siempre que Sócrates se reunía con sus discípulos o personas interesadas, dialogaban sobre algunos conceptos de interés práctico: la belleza, el bien, la libertad, la política, la bondad....Era la esencia de las cosas aquello que realmente les preocupaba, los filósofos en esa época se preocupaban por cuestiones sociales y no epistemológicas o metafísicas.
La manera de proceder siempre era la misma. En primer lugar, el interlocutor partía de una verdad. El sabio Sócrates escuchaba e intentaba hacer caer en la cuenta que se incurría en una contradicción. A este subapartado de la dialéctica se le denominaba retórica. Sin enfadarse, el filósofo Sócrates hacía incurrir al interlocutor en contradicción, motivo por el cual debía continuar el proceso dialéctico. Ahora, se daba el segundo apartado, la mayéutica. La mayéutica consistiría en continuar, mediante preguntas y respuestas, recordando la verdad la cual estaba en el interior de las personas. Según el maestro Sócrates, la verdad está en nuestro interior, motivo por el cual conviene que sepamos sacarla hacia fuera, Sócrates lo denominaba "el arte de la comadrona".
Como vemos, la humildad socrática es aplastante. A veces, el maestro Sócrates se pasaba horas para que el interlocutor consiguiera descifrar la verdad, la cual era innata a su ser (En el Banquete, Sócrates se duerme, parece que bebido). Ahora bien, hay que tener en cuenta que el carácter absoluto de la verdad puede ser cuestionado por el ser humano. ¿Solamente existe una única verdad? ¿Solamente hay una única definición del bien? Posiblemente, esta sea la parte más criticada en el maestro Sócrates, a saber: el carácter absoluto de las ideas. Sin embargo, el procedimiento sigue siendo atractivo. Además, la expresión "sólo sé que no sé nada" cobra sentido, puesto que el filósofo parte que no sabe nada, por el simple hecho que es el sujeto el poseedor de la verdad. El filósofo está al servicio de su interlocutor o discípulo, escuchando, cuestionando, acompañando (a fin de cuentas) a alcanzar la verdad. De este modo, queda justificado que Sócrates no cobrara por sus enseñanzas, no daba conocimiento sino que aportaba las herramientas necesarias para que así pudieran (los discípulos) alcanzar la verdad. La verdad no se inculca, ni se adquiere, es algo innato y se recuerda. Evidentemente, hay que tener en cuenta el concepto de reminiscencia. El alma está dentro de los seres humanos y la recordamos por el simple hecho que anteriormente ha estado en otro cuerpo bien distinto (Ver el mito del carro alado).
Por otra parte, los sofistas procedían de otro modo bien distinto. Ellos dominaban la retórica, o lo que es lo mismo: el arte de convencer. Con este arte de la palabra conseguían convencer a sus interlocutores, cobrando por sus enseñanzas. Eran relativistas, no creían en el carácter absoluto de las ideas, más bien pensaban en el escepticismo político: No existe una buena ni mala política, sino que lo que existe es el que convence bien y el que no sabe convencer. Como es de esperar, Sócrates y los sofistas estuvieron en constante disputa, Platón en sus diálogos nombra a muchos de los sofistas criticándolos.
Delante de esta dicotomía dialéctica-retórica podríamos plantearnos: ¿Existe la verdad? ¿O la verdad es relativa? ¿Las ideas poseen un carácter absoluto? ¿Las ideas son relativas? ¿Cual de las dos discplinas aplican nuestros políticos? ¿Se aprovechan del carácter relativo de algunas ideas? ¿A veces recurren al absolutismo moral y otras veces al relativismo? ¿Preferimos un político que proceda como Sócrates o como los sofistas? ¿Por qué? ¿Cual de los aspectos del proceder socrático aplicaríamos a la realidad política? ¿Se le otorga a la política de hoy en día la misma importancia que en los clásicos? Independientemente de si existe una verdad universal o no: ¿Se procede en la política de la misma manera que procedía Sócrates en su época? ¿Los políticos dialogan en el sentido socrático o más bien se oponen y se refugian en el disenso? Creo pues, que tenemos mucho que aprender de nuestros clásicos: los políticos y los ciudadanos.
- ¿Estás más de acuerdo con la dialéctica o con la retórica? Reflexiona aportando razones y no quedándote en la superficialidad.
A la Grècia clàssica, la democràcia era participativa,
o siga que els ciutadans intervenien activament en els assumptes de la polis (ciutat). No obstant això, la ciutadania era també restringida:
ciutadans eren tan sols els varons, atenesos, de família atenesa i majors de 30
anys. Aquests acudien a l’àgora i allà, d’una manera directa, dialogaven i prenien
decisions referents a la polis. Avui
en dia, d’una banda, superem aquest concepte de ciutadania en el sentit que
tothom (homes i dones) és ciutadà i amb 18 anys tots podem votar. Però,
atenció, la democràcia és menys pura: és representativa.
El fet que la democràcia actual siga representativa
resulta molt més còmode per a la ciutadania: els ciutadans votem i ens acomodem
en les nostres vides particulars. Però, compte, a la vegada és perillós. De
fet, si els que ens representen no tenen la intenció moral de buscar el bé de
la societat, si es viu un moment de vaques flaques, aleshores la ciutadania es
rebel.la. És tot just això el que està passant els darrers dies: els ciutadans
comencen a moure’s. Estranyament ens costa moure’ns, manifestar-nos, posar-nos
en acció; en paraules de Joan Fuster: “Convertim en normal allò que tan sols és
habitual”. Això és: els humans som massa conformistes.
Hi ha molts aspectes que ara són criticats pels
ciutadans. En primer lloc, el llenguatge.
De fet, resulta indignant que una parlamentària utilitze l’expressió “que se
jodan” referint-se als polítics o als ciutadans (no importa!) quan el President
del govern està aprovant una mesura molt estricta i dolorosa que en altres
llocs (i en els polítics) provoca un mar de llàgrimes. Eixe llenguatge és
provocador i mereix una greu sanció, a saber: apartar-la de tots els seus
càrrecs polítics. Espere que ningú em considere un radical, la política mereix
una major serietat. En segon lloc, el llenguatge no verbal també està sent
denunciat, les cridòries i els insults sobren, no estem al circ romà i no es
tracta de competir sinó de, si és possible i amb el diàleg, consensuar allò
millor per als ciutadans (cadascú a la seua forma). En tercer lloc, la falta de transparència. És indignant
també que les retallades no vinguen totes clares al Congrés dels diputats i que
després siguen els periodistes els que hagen de llegir la lletra menuda i
transmetre-la als ciutadans (cadascú a la seua forma). La manca de professionalitat també és criticada. Resulta vergonyós que
un polític no entenga en què consisteix la seua feina: fer el bé de la
ciutadania, el millor que puga, perquè justament aquesta l’ha elegit. Per
acabar, la retòrica s’utilitza amb qualsevol finalitat, siga per mentir, per
convéncer que l’altre està equivocat o per esquivar quan no es vol parlar o
respondre a algú. El llenguatge manifesta les intencions de les persones i quan
aquestes no són constructives, sinó excusatòries o esquivadores, malament anem.
Em ve al cap la proposta política del filòsof grec
Sòcrates: el govern del que més sap.
Rebutjava la democràcia perquè pensava que no tots estaven preparats per participar
dels assumptes d’Estat. És per això que Plató (deixeble de Sòcrates) fundà
l’Acadèmia, per formar governants mitjançant una formació rígida a través de
diferents disciplines. No obstant, els grecs preferien majoritàriament la
democràcia. Però no ens enganyem, ahí estaven els sofistes que, amb el seu
domini de la retòrica, aconseguien persuadir d’allò que els interessava. En
canvi, el pobre i humil Sòcrates preferí beure de la cicuta (líquid verinós)
abans que escapar d’Atenes. Sòcrates també deia una cosa clara: aquell que
insistesca en voler ser polític, deixeu-lo córrer, ja que ningú ha de sentir-se
mai interessat ni qüalificat per aquesta professió, doncs l’ofici de governar
és el més difícil dels existents.
Sempre hem pensat que la política està en altra
dimensió, molts diuen: “Jo de política no entenc”. Curiosament i gràcies als
problemes, ens estem adonant que la política és cosa de tots, i encara que a
l’escenari tingam uns representants, desde la última fila hem d’alçar el braç i
asomar el cap per a què ens escolten. Ja ho deia Aristòtil: l’home és un animal
polític, un zoon politikón. També
deia que el tot és anterior a la part,
per tant l’individu no és ningú sense l’Estat, és un animal solitari. Potser
aquesta definició aristotèl.lica justifique l’opinió de la meua amiga Llum,
segons ella a Espanya hauria de ser com a Argentina, tots haurien d’estar
obligats a votar. Potser a algú li semble radical, però que voleu que vos diga,
millor això que tornar a viure una relació d’amos-esclaus, com la que hi havia
al feudalisme.
Respon en una sola qüestió:
¿Creus que la proposta política de Plató (i Sòcrates) és millor que la democràcia de l'època?
¿Creus que la proposta de Plató es podria aplicar a la realitat política actual?
El dilluns passat vaig sortir a caminar i, en mirar al cel, vaig contemplar que una gran taca negra cobria pràcticament tota la Ribera Baixa. Al principi vaig pensar que seria un avís de pluja però immediatament, i gràcies a les notícies de la ràdio, vaig entendre que es tractava del fum ocasionat per l’incendi que, finalment, ha devastat 50.000 hectàrees del nostre patrimoni paisatgístic.
Tal i com assenyalà fa temps un titular del periòdic El País; “El gobierno valenciano pretende dejar construir en suelo quemado”. Pel que sembla, hi ha intencions de canviar la llei (Ley de Montes) actual segons la qual no es pot construir en sòl cremat almenys durant 30 anys. Tal com declarà Fabra a la mateixa notícia: “l’excepció es tindrà en compte sempre i quan es declare el lloc d’interés general o quan la comunitat considere que hi ha un projecte amb caràcter singular” Si açò s’acceptara, caldria saber qui decideix si un determinat paisatge és o no és d’interés general i qui decideix si el paisatge aquell té o no té un projecte que meresca ser indultat per la bèstia salvatge de la construcció. Perillós, veritat? Se’m posen els pèls de punta!
Em repugna i m’espanta que les normes i les lleis puguen realitzar-se intencionadament i amb la finalitat d’aconseguir, com ja va sent habitual, una bona part del pastís. M’espanta, fins i tot, que isca entre nosaltres una nova espècie distinta a l'homo sapiens sapiens, a saber: el pirómanus constructori o politicus corrupti.
Mentre els bombers han complit amb el seu deure, els valencians hem celebrat la victòria espanyola al campionat europeu. El futbol sempre ha sigut un gran fenomen sociabilitzador, quan hi ha futbol els cotxes piten, acceleren, els coets sonen i les persones aguditzen el to de veu tot traient el cap per les finestres dels seus cotxes. Hem guanyat 4-0 i això ens fa oblidar la part més agra de la realitat, a saber: que València s’ha cremat i que cadascun dels jugadors s’emportarà 300.000 euros per la victòria dels quals ni nosaltres, ni els afectats ni els aturats en veuran ni un cèntim. Però està clar, així som els humans, no som més que cavernícoles que ens conformem amb allò que tenim, som animals de costums que, com diria Fuster: “convertim en normal allò que tan sols és habitual” Acàs és normal que la ment humana estiga amb el futbol més que amb l’incendi? Ja ho deia Aristòtil: “la catarsi és una necessitat humana” i el futbol és catàrtic ja que aconsegueix relaxar-nos i alliberar-nos dels nostres problemes.
A La República de Plató s’afirmava que els humans no érem més que presoners que observem ombres de l’autèntica realitat. Quina realitat s’amaga darrere del futbol? Fins on arriba el deute a la seguretat social dels equips nacionals de futbol? Tal com afirma Joan Pla al seu blog: "deuen 800 milions d’euros a les arques de la Seguretat Social i se’ls va
ajornant el deute indefinidament sense embargar-los.." D'això en som conscients? D’on es trauran els diners per als damnificats? Per a rematar, periòdics com el Superdeporte banalitzen la situació afirmant que: “El futbol no apagará los incendios de Valencia pero sirve para calentar el alma” Fins on arriba la immoralitat periodística?
Finalment han rectificat! Si està clar, que el fi de vendre no justifica el mitjà d'utilitzar un titular d'aquest tipus.
Si tot açò és poc, els humans caiem en la trampa de la rumorologia. Que si Iniesta ha donat els 300.000 euros, que si Albiol també pensa donar diners, que si ara es donarà l’efecte rebot i s’uniran tots els jugadors de la selecció espanyola. Continuem presoners! Als meus alumnes els ho dic: La responsabilitat és un dels fonaments de l’acció moral. No ens enganyem, els jugadors de la roja no tenen cap responsabilitat i no tenen per què donar els seus diners. Cap d'ells no té l’obligació moral de donar res del que guanya. És per això que continuem al món cavernícola al pensar que hi ha futbolistes més humans o més bons que altres. Possiblement, la responsabilitat se li hauria de demanar a qui ofereix eixos sous astronòmics o als qui d’una manera institucionalitzada ens roben diàriament. De totes formes, en els temps que corren, cal saber que la bona voluntat o voluntat lliure també n’és un dels fonaments de la moral. Si una persona lliurement elegeix donar, evidentment que realitza un acte moral. A veure si algú s’anima, no n’estem obligats però...com que som lliures de fer-ho i si ho fem ho fem amb bona voluntat, seria un acte innegablement moral.
M'agradaria compartir amb vosaltres una anècdota molt graciosa que em comentà el meu amic Carles l'altre dia. Ja feia temps que no el veia, jo em dirigia al Bar Rhettus, on habitualment prenc café a Riola. I res, el meu amic David passà amb la seua moto deportiva i de repent s'aturà.
-Xe Sergi, ja fa temps que no et veia? Com estàs?
- Ei bé, mira ací estem.
Normalment sempre utilitzem una salutació neutra sense massa implicació. Però ell va insistir en saber com m'anava tot. Poc a poc, rememoràrem algunes anècdotes i la conversa va anar agafant més autenticitat. Em contà una cosa molt curiosa que li havia passat.
El director del col.legi on ell treballa de mestre, ha aprovat un espai als seus companys per a que puguen sortir a fumar. Un dia, ell va sortir amb la resta dels companys i el director li va dir:
- David, no vullc que t'ofengues, però aquest lloc és per a fumadors que tenim necesitat de fumar.
David (segons em conta) li explicà al seu director que amb eixe raonament estava fomentant el consum del tabac. Li va fer entrar en raó però l'home erre que erre no cambiava de pensar.
L'endemà quan arribà el moment del pati, David va sortir al lloc on sortien els fumadors. Allí estava el director....David es tragué de la butxaca un "caliqueño" i li prengué foc. Els companys, es quedaren pretificats:
- Xe David, què fas fumant?
I ell respongué:
- Es que m'ha dit el director que ací sols poden sortir els fumadors...
Segons m'ha comentat, molta gent somrigué mentre ell fumava tot seriós com si fos una cosa normal que un professor d'Educació Física es fumara un caliqueño a la porta del seu col.legi....
En esta cuestión, el alumno describirá perfectamente el mito de la caverna. Para la descripción, no olvidaremos aquellos detalles: fuego, luz, cadenas, sombras, objetos, cueva... ¡Todos los símbolos tienen un significado!, puesto que el mito de la caverna es una alegoría. A continuación realizaremos una reflexión, en esta reflexión se podrá aplicar el mito a la realidad actual o a cualquier aspecto que se considere oportuno. Hay que tener presente que el mito de la caverna guarda relación también con muchas películas que todos conocéis: Matrix, The Cube, El show de Trouman
Esta cuestión tendrá una puntuación de +O,5 en el presente examen.
Alba i Alí són dos adolescents que viuen un amor lliure. No obstant, a l'institut hi ha un grup d'ultres que acaben pegant-li una greu pallisa. Açò farà que Alí escape i desaparega.
Amb el pas del temps i després de l'entrevista que Alba manté amb Mauru, se s'adona de l'existència d'un grup radical islàmic presidit pel líder Asir Ben Faqur.
Un dia, Alba veu a Alí al metro i se l'abraça, aleshores se n'adona que porta alguna cosa al seu cos. La gent s'escandalitza i els dos surten del metro escapant de la multitud. A partir d'aquest moment es convertiran en fugitius.
Passen molt de temps escapant i fugint. Els pares d'Alí són asaltats pel grup al que ell pertanyia, per haver incumplit el manament establert. La mare mor i el pare queda ferit. Com que estaven a una casa deshabitada on feia molt de fred, un dia Alí decideix anar a per llenya. En eixe moment, un grup d'ultres amb el cap rapat l'apallisen brutalment fins que un altre grup el defén.
Finalment, ell retorna al seu passat, amb una idea clara de venjança que malauradament porta a la pràctica. Alí, s'enfada i decideix cometre un atemptat. Alba intenta arribar abans que ell i de camí cap a València té un accident. No obstant, amb l'ajuda del germà aconsegueix informar les autoritats policials i arribar al lloc on Alí guardava els explosius. Ja és massa tard, Alí ja es troba a València i finalment fa explotar un autobús amb un resultat tràgic.
VALORS QUE HI APAREIXEN:
AMOR: L'amor està per damunt de les idees. Dues persones de creençes religioses distintes s'estimen. Alba es juga la vida quan l'abraça al metro. Alba vol fer-lo recapacitar i ho aconsegueix. Ell també es deixa convéncer per amor. L'amor frena la violència encara que les idees fanàtiques poden amb l'amor.
RELIGIÓ: La religió pot arribar a ser fanàtica. El fanatisme religiós peca de ser "etnocèntric" i de no veure més enllà. Alí, és un fanàtic que finalment torna a les seues idees de venjança, idees que li van inculcar al grup radical al que va pertanyer. L'etnocentrisme consisteix en no acceptar allò que no s'adapte a les exigències pròpies de la pròpia cultura o religió. El fanatisme utilitza la violència per portar avant les seues idees.
ESPERANÇA: L'esperança està present en l'obra. Alba és conscient del perill que corre, però també confia en l'esperança de que tot es solucionarà. A fi de comptes, ella tan sols intenta evitar una masacre.
DIVERSITAT CULTURAL: La diversitat cultural està present en l'obra. Apareixen grups radicals distints: els grups ultres i els integristes religiosos àrabs. El problema de la convivència entre aquests grups és fàcilment explicable: tant un grup com l'altre parteixen d'un etnocentrisme cosa que els dificulta la convivència en societat. A més, acudeixen a la violència per tal de portar a fi els seus propòsits.
SENSIBILITAT: Alí es mostra sensible quan s'entera de l'atac que han sufrit el pare i la mare. El pare ha quedat ferit i la mare ha mort. També hi ha una clara sensibilitat en Alí quan torna a sentir-se atacat.
LLIBERTAT: El valor de la llibertat apareix en el moment que escapen. No obstant, també es pot parlar d'una carència de llibertat. Alí no és lliure en el moment en que entra a formar part d'eixa secta integrista.
FAMILIA: El valor de la familia està present durant tota l'obra a l'igual que el valor de l'amistat. En tot moment, els protagonistes telefonen les families les quals es troben preocupades. Els pares d'Alba no poden dormir pensant en allò que està succeint.los.
AVENTURA: L'aventura està present durant tota l'obra. Aquest és un valor recurrent en les obres de Joan Pla. Alba i Alí comencen el seu viatge desde València fins arribar al Nord de Lleida. Pel camí s'instal.len en diferents llocs i viuen distintes experiències.
EMPATÍA: Alba és una acolescent amb molta empatia. Ella entén la situació que atravessa Alí.
DIGNITAT I VIDA: El valor de la dignitat i la vida estan present durant tota l'obra. Quan apallisen a Alí es carreguen la seua dignitat. El resentiment el porta a pertanyer a un grup integrista religiós. Gràcies a l'aparició d'Alba, Alí no cometrà l'atemptat. No obstant, la segona vegada que l'apallisen serà el detonant. Aleshores Alí posarà en marxa el resentiment (influït per les idees inculcades) i la venjança sobre persones innocents. Aquesta és la gran malaltia dels grups terroristes, sempre acaben pagant-la gent innocent. A més, la vida és un dret que tots tenim pel fet de ser "éssers humans". No solament moriran 13 persones, morirà Alí i morirà la mare d'Alí. Si ens parem a analitzar-ho, totes les morts haveren pogut ser evitades, totes les morts són per creences religioses fanàtiques.
Voldria compartir amb vosaltres el pensament que ha rodat avuí pel meu cap.
M'he despertat, he anat al casino del meu poble i he pres un tallat. Allí hi havia un home major que ja casualment s'ha posat a parlar del gos rater valencià: que si en tinc cinc, que si hi ha de varis colors, que és una raça perfecta. Mentre ell parlava i parlava (ja sabeu, un trago i bla bla bla...) jo recordava aquella gossa que mon pare tingué fa molts anys. Vos contaré algunes coses que passaven pel meu cap.
Mon pare arribà a casa, com de costum, brut de dalt a baix, el pantaló amb mig cul fora i cantant cançons d'Antonio Molina. I res, em cridà: "Sergiet, Sergiet, vine amb mí que m'he trobat un gosset i em tens que ajudar" I res, ja sabeu, quan som xiquets solem deixar-nos portar per mentires, enganys i estratègies que els nostres pares utilitzen per a portar-nos al seu terreny. I bé, jo tot il.lusionat vaig pujar a la "mula", i cap al terme de Sueca, concretament als Canos, lloc on antigament feien correr les motos els adolescents de la Ribera.
En arribar a aquell lloc, mon pare em digué: agafa la carretilla i baixa. Jo m'olorava algo roín, a saber: que m'havia portat per a que treballara més que un burro. I li vaig dir: "Papà i el gosset?" I ell com contestà: "Ah sí el gosset. No m'enrecordava!". Com podia haver-se oblidat? Em preguntava jo interiorment, pensant que havíem anat allà justament a això: a vore un goset. Tampoc entenia que feia jo amb la carretilla a la mà si anàvem a vore un gosset.
I res, finalment vaig vore el gos. Sincerament, que voleu que vos diga: "Per a mí era un gosset lleig. Més lleig que un pecat" A mí m'agradaven peludets i sempre que en veia un el tirava cap a dins de casa. Com que el gosset ens amenaçava de mort si intentàvem tocar-lo, mon pare em digué: "Deixa-lo que ja anirà acostumant-se. Tú agafa la carretilla i serrarem un poc de llenya aprofitant que estem ací" I jo pensava: "Aprofitant que estem ací? Mec!" Sabia perfectament que el gos era l'excusa perfecta per a que jo aceptara la proposta d'anar amb ell.
I res, quan ja estava més cansat que una burra, després de carregar mil quilos de llenya amb la carretilla. Mon pare agafà la gosseta i la pujà dalt la mula. Pobreta, estava asustada d'anar allà dalt, justament entre la motoserra i la carretilla. I res, arribàrem a casa...
Passaren uns quants anys. Eixa gossa em va enamorar: el seu caràcter, la seua fidelitat, la seva capacitat de reacció, la seua intuició, la seua fortallessa física...Una vegada ens crià una gata i va parir 5 gatets. Quan aquestos gatets intentaven sortir al carrer, la gosseta (batejada amb el nom de Pepa) els entrava amb la boca amb la intenció de protegir-los. Es per això que aquest home del casino parlava i parlava però jo ja tenia la meua idea feta: el gos rater és una canya. Té un caràcter al.lucinant, ja sabia tot allò que em contava amb la casalla com a testic.
I res, ací vos deixe unes fotos del gos rater valencià. Sol trobar-se en dos colors: blanc i negre i totalment negre. Tant un com l'altre tenen a la boca i a la part superior dels ulls unes marques color foc. Són petits i àgils. Vos deixe també un vídeo d'uns valencians de l'albufera. Em ve al cap un acudit dels valencians, vos el conte: "Això era una dona tant valenciana, tant valenciana, tant valenciana que en més de gastar tampons gastava fartons" Doncs aquest és també un gos valencià, un gos autocton que ha sigut establert com a raça fa ara aproximadament 10 anys. Tal i com explica el vídeo, antigament els llauradors valencians, normalment als pobles, es menjaven les rates amb la paella i amb alls. Ahí és on entrava el gos ratoner, encara que sense gos també es podien caçar. Per a què negar-ho, és un gos de companyia, però si el deixeu al terme es torna boig i comença a buscar, olfatejar.
Finalment, vos he deixat també un vídeo d'un gos gay, és el Galgo Afgano. Aquest és un gos que tela marinera. No sé quina utilitat donar-li: segurament córrer i córrer. Però mireu-lo és un autèntic príncep o princesa. I res, sobre aquest gos també guarde records. Quan jo era petit, el meu germà José Maria (que era i és músic) un dia aparegué per casa (després d'una gira llarga per Espanya) i li demanà a mon pare la furgoneta perquè havia d'anar a per un gos. El meu germà deia: "Es un catxorro, no es preocupeu" I res, jo estava esperant a vore eixe catxorro, a mí sempre m'han cautivat els gossets. No arribava i com que no hi havia mòvil havíem d'esperar, no era precís fer aquella telefonada tonta que solem fer per dir: "ja vens?" "On estàs?", com si això agilitzara el procés. Finalment aparegué.
Del cotxe baixà un gos com el que teniu al vídeo, encara que aquell era negre. El meu germà tot content deia: "Es diu xiqui" I el meu germà Isidre deia: "Ai xiquiiiiiiii, és gayyyy" Es partia el cul, doncs el meu germà Isidre sempre ha sigut partidari de gossos com el Pastor Alemà o el Doberman. Quan el gos baixà del cotxe tot el carrer es quedà al.lucinat: "Ale Sergio passeja'l però no el soltes" Jo estava flipat, era com un cavall però elegant. Mireu si era elegant que semblava que tenia tracció a les quatre rodes, quan girava ho feia amb les quatre pates, d'una manera molt elegant. Amb el pas del temps, aquest gos s'escapà i un dia me'l vaig trobar a una granja prop de l'institut de Sueca on jo estudiava. Quin futur més roín li esperà a aquest animal, semblava un altre, el pelatge fet pols, ple de mosques. En fi, així és la vida.
Ara jo vos dic: Quin vos agrada més? A mí, personalment el ratoner. Ah, per cert, meresqué la pena carregar tota aquella vagonada de llenya i de res lleig: la gosseta Pepa pel temps cada vegada era més guapa. Siga com siga, per favor: no abandoneu els animalets. Ells sommien, desitgen, intueixen i cauen malalts de tristessa, com nosaltres. No són racionals, correcte, no obstant jo em pregunte: Estem demostrant ser animals racionals? O realment som animals autodestructors? No ho oblideu: el gos és el millor amic de l'home i el gos rater és patrimoni de la cultura valenciana.
