HUMOR POLÍTIC I REAL A LA XARXA

Es curiós, com amb tan poc de temps hem passat del bolígraf a la màquina olivetti i d’aquesta (passant per la màquina elèctrica) fins als ordinadors, els neetboks i les tablets. Adaptar-se o morir! Diuen alguns. Un dels grans canvis, tots el coneguem: la xarxa.  

Es innegable que la xarxa suposa un gran “progrés”: la informació es globalitza i es democratitza. Abans calia esperar el tele diari de les 15:00h o de les 21:00h, ara no cal, et connectes a la xarxa i les grans noticies ja flueixen. Es evident que també es manipulen molt irònicament i es comparteixen a la xarxa. Ja sabeu, l’antic Papa entrant a l’oficina de l’Inem o el senyor Fabra (amb el seu nét) teledirigint una avioneta al “seu” aeroport. Curiosament he comprovat que s’ha creat un Facebook amb rima consonant molt curiós: Urdangarin a treballar a Burger King!. Inclús hi ha una imatge valenciana de tots els polítics vestits de collidors en la que  Mariano Rajoy és el cap de quadrilla i diu: “Ie, avuí anem al tiró, no les despesoneu”. Ara mateix acabe de vore una vinyeta en la que Urdangarin li diu a la infanta: “-Me han trincao Cristi” i per darrere apareix el Rei i diu: “-Ya os dije yo que fuerais campechanos, a mi me ha servido”. Pero ull, tan surrealistes són aquestes paròdies com l’autèntica realitat “aparentment” objectiva: “Fabra inaugura un aeropuerto sin aviones” (El Mundo) Es normal? Bombardegem ara també cap a l’altre costat: “Amigos y familiares de cargos socialistas recibieron 70 millones en fondos de formación” (El confidencial) Surrealista, veritat? Doncs ja està, mentrestant ens ho prendrem amb filosofia i amb humor!

Els homes, hem sigut capaços de fer servir l’humor davant d’aquesta dramàtica situació: 6 milions d’aturats i 526 desaucis diaris a Espanya (El Mundo). I el que ens acaba de cabrejar és la riquesa dels nostres representants: “Arias Cañete posee un patrimonio de 1,7 millones de euros y supera a Rajoy que declara 1,2 millones de euros, igual que Rubalcaba. En el anterior gobierno, la ministra Garmendia poseía el patrimonio más grande con 4,7 millones. Dos secretarios de Estado del gobierno declaran 14 y 18 millones de euros” (Datos del País). Curiós no? Què cobra un polític al mes? 3000? 4000? 5000 euros? Tragueu càlculs!

L’humor actua com a catarsi per canalitzar els nostres problemes: l’atur, les preferents, els desaucis, la corrupció, les retallades en sanitat, les retallades en educació... Internet ja dibuixa a Marianico el Recorto! Però el PSOE no es queda curt:”Escándalo de los Eres en Andalucía”. (El País) Hi ha una vinyeta en la que dues persones dialoguen: “-O zea, que zi tu ere andalú y socialijta ya tiene la jubilació azegurá no? – Bueno, ziempre que mande la comizió a Chave!”. Sincerament, aquesta vinyeta resulta molt didáctica per comprendre el que de vegades compliquem tant fins convertir-ho en incomprensible: al pan pan y al vino vino. Cada cosa pel seu nom.

L’alienació està servida, els ciutadans comencem a passar de la política i no és perquè la considerem poc important, està clar que ho portem als gens: som animals polítics. Però ha arribat un punt en que els polítics parlen, parlen i passa un carro perquè falta allò que el gran mestre Sòcrates volia evitar amb la seua proposta política, a saber: que el polític es quedara a la torre de marfil despreocupant-se dels assumptes humans.  No es tracta de guanyar a l’adversari sino de buscar el bé de la ciutadania. Eixa retòrica decorada a l’estil sofista ja ens té massa acostumats: bla, bla, bla…Com si es tractés d’un combat de boxa. Mon pare ja ho deia: “Estos tenen mel en la boca” Però pare, són les formes, les absurdes regles de joc. L’autèntica credibilitat es guanya treballant i no amb dolçes paraules! Acabe de vore un dibuix a la xarxa en el que Rajoy posa al Google: “Salir de la crisis”. També hi ha una vinyeta en la que un home li toca l’esquena a un altre i li diu: “Lo siento señor Ramírez, pero usted es demasiado honrado para representar a nuestro partido” Aquesta mateixa idea la defensa al programa Salvados (Reiniciando España) un dels fundadors d’Alianza Popular: “En el partido triunfan los oportunistas, se imponen los mediocres”. Ai quina gràcia! El Carlos Fabra també apareix a la xarxa cobrant la loteria que tantes vegades li ha eixit. Si al final ens xuclarem el dit!  

I per favor, que em perdonen aquells que es prenen la política d’una manera seriosa. Per a ells una frase d’Antonio Gala, que malgrat no ser un dels meus escriptors preferits, m’agrada allò que diu:  “Los políticos honrados se quitan de en medio cuando cae sobre ellos la sospecha”. Ser polític no és cosa fàcil! Xe mira, rebuscant he trobat una altra frase de Woody Allen que encara m’agrada més:

                                                                      

                                                     "La vocación del político de carrera es hacer de cada solución un problema."