ELS BARS

Als bars, tots ens hem trobat alguna vegada amb gent melancòlica, trista i desil.lusionada que habitualment intenta ofegar els seus problemes amb l'alcohol. També és possible que hàgem presenciat alguna escena en la que la gent es torna violenta quan l'alcohol li puja al cap. En aquestos casos sempre passa el mateix, qualsevol ximpleria degenera en una absurda discusió i acaba com el ball de torrent. Resulta molt peculiar també la figura del catedràtic de barra. Es aquella persona que creu estar sempre en posesió de la veritat sense importar el terreny del que s'estiga parlant. Mai li he donat la mínima importància, doncs ho veig més com un síntoma d'inseguretat i falta d'autoestima. Aquesta gent troba en el bar el auditori perfecte, és més: l'únic auditori que li queda. Parlen compulsivament i mai et donen l'oportunitat de que pugues formar part de la conversa. Però també hi ha gent que malgrat poseir una gran saviesa destaca per la seva humiltat, amb aquestes persones et passaries hores parlant sense adonar-te'n del pas del temps. Realment, el bar és com una gran escola oberta durant tot el dia en la que, pense jo, és aconsellable saber el.legir els teus mestres. Si no el.legeixes, corres el perill de que al teu costat es sente el senyor catedràtic i si et pilla en un mal moment, pot resultar prou traumàtic aguantar-lo.

Els bars sempre han sigut catedrals per a la inspiració literària. José Luís Sanpedro posava micròfons i registrava les converses amb la intenció de trobar un bon argument. Per a què negar-ho, més d'una vegada  m'he deixat dur per la meua agudesa auditiva i he escoltat disimuladament allò que es parla a la taula del costat. Un dia vaig escoltar una conversa de dues senyores; una li contava a l'altra que es sentia desesperada perquè el seu marit s'ho gastava tot amb el joc cosa que els dificultava arribar a la fi de mes. L'amiga li deia amb veu molt baixeta, que no alçara la veu, i quan em miraven jo feia com que estava plenament concentrat amb les noticies. En altra ocasió, vaig escoltar com una xica parlava malament del metge de capçalera del meu poble. El to de veu emprat així com la manera despectiva en la que parlava eren dades més que suficients per no donar-li gens de fiabilitat al contingut del seu missatge. També he sentit parlar malament dels mestres, concretament d'un mestre que jo vaig tenir quan anava a l'escola, com que aparegué l'expressió "fill de puta" vaig desconectar completament. També m'he trobat a gent parlant de política i afirmant sense el mínim dubte que "tots els polítics són igual de lladres". Últimament, gran part de les converses de bar giren al voltant del mateix: la crisi i la corrupció. Per altra banda, ja van sent habitual que els amics es reunisquen, xarren i quan ja porten alguna que altra copeta els pegue per montar empreses. Un dissabte d'eixos que quede per esmorçar amb els amics, aprofitant els efectes del vinet montàrem un tanatori, però no un tanatori qualsevol sino el Tanatori rústic. D'entre les idees que anaren apareguent, pensàrem en eliminar el Mercedes Fúnebre i substituir-lo per un element valencià i econòmic: el carro i aca. El concepte d'empresa que havíem imaginat semblava original i s'adaptava als temps de crisi. En fi, molts ja sabeu com funciona açò, quan l'alcohol baixa als peus, tots cap a casa i les idees mai deixen de ser això, idees.

Entre els anys seixanta i vuitanta, Joan Fuster i la seva tertulia es reunien setmanalment a la cafeteria San Patricio del Carrer la Sang de València. Eren gent compromesa en contra de la dreta d'aquell temps, evidentment gent que lluità per la llengua i cultura valenciana. Amb el pas del temps, tal i com Fuster anà fent-se major, les tertúlies es traspasaren a la seua casa de Sueca. Inevitable resulta senyalar la importancia que tingué el Bar Els Quatre Gats. El nom fou importat de París, Pere Romeu treballà durant molt de temps de cambrer al cabaret Le Chat noir de Paris i decidí portar la idea a Barcelona. Aquell lloc acabà convertint-se en un lloc de trobada per a molts intel.lectuals de l'èpòca: Santiago Rusiñol, Gaudí, Ramón Casas, Enrique Granados, destacant, entre tantes coses, algunes exposicions de Picasso. Pel que fa a Madrid, molt conegudes foren també les tertulies a la Cafeteria Gijón de Madrid. Desde el segle XIX fins l'actualitat s'han reunit molts intel.lectuals, s'han fet xarrades, tertulies, presentacions de llibres, cafés filosòfics. El Café Gijón és també un lloc on menjar i beure, però conceptualment representa un espai cultural, un lloc compromés desde sempre amb la cultura sobretot quan hagué de nadar contra corrent mostrant-se contrària a la política del moment. En la seua fundació, allà pels finals del segle XIX acudien literats com Santiago Ramón y Cajal, Benito Pérez Galdós, Ramón Valle Inclán...En periodes de guerra civil: Federico García Lorca, Enrique Jardiel Proncela...En periodes de postguerra: Eugeni D'Ors, Camilo José Cela, Fernando Fernán Gómez...Amb l'entrada en democràcia es potenciaren més les tertúlies i Francisco Umbral escriurà el seu llibre La noche que llegué al café Gijón en el que exposa la seua visió en els anys 60 i 70. Al llibre La Colmena de Camilo José Cela, es retracta la situació crítica del temps, les dificultats i el món intel.lectual en època de postguerra.

A més de ser un lloc d'encontre, difusió i diàleg també ha sigut sempre un lloc d'inspiració individual. Josep Lluís Bauset, sembla que s'inspirava moltes vegades a l'Ateneu de València. Lluís Buñuel, tal i com apareix en la seua biografia El último suspiro, al bar trobava la soletat necessària per treballar. Diuen que Shubert composava en un bar, es sentava, apuntava notes i quan es possava a cantar la gent es reia. També es comenta que escriptors com Ernest Heminguai i Charles Baudelaire passaven moltes hores al bar, això explica els problemes que tingueren amb l'alcohol. Una amiga em contà que l'autora de Harry Poter tingué problemes econòmics greus, com que no tenia on dormir, acudía diàriament a un bar on es demanava un café i es passava la nit escrivint. No subestimeu als bohemis del bar, qui sap, potser siguen intel.ectuals en potència o simplement intel.lectuals.

Curiosament, els bars sempre han sigut llocs de contrastos: alegria-tristesa, motivació-desmotivació, optimisme-pesimisme, amor-odi, dolor-plaer...Deixem-nos de discursos moralitzadors, el dolor i sofriment són tan naturals com l'alegria o el plaer, hem de reconéier d'una  vegada els extrems oposats com a part de nosaltres. El bar és un lloc on, de manera natural, hi ha gent que necesita ser escoltada i gent que està disposada a tirar un cable. Un café al bar en soletat o una cerveseta amb els amics podria resultar terapèutic i sino, doncs un plaer gastronòmic pal cos que tampoc està tan malalment. Per cert, de les tapetes no n'hem parlat, també estan ben bones...Sempre està el gorró que diu: "Va, paga'n una!"