INDEMNIZACIÓN EN DIFERIDO EN FORMA DE SIMULACIÓN

Nicolau Maquiavel, en el seu conegut tractat de política El príncep, ens explica les qualitats que, almenys, ha d'aparentar tenir un bon governant. Aquest ha d’ésser no només lleial, íntegre, religiós, compassiu i humà, sinó que ha de tenir l'ànim disposat per a les possibles variacions de la fortuna. Malgrat tot, si no aconsegueix posseir-les, haurà de fer tot el possible per simular que sí que les té, ja que realment –ens diu- les persones mai no jutgem el que és, sinó el que veiem i els sentits, encara que no sempre són fiables, són la font de més confiança  de què disposem per tal de jutjar algú o alguna cosa. Això és,  "Tothom veurà el que tu sembles, pocs s'adonaran del que tu ets…”. En aquest sentit, de vegades, tenim un alcalde que condemnem d'ignorant per ser massa honest o el considerem aprofitós per llançar-se massa compulsivament en projectes ambiciosos pel bé de la ciutadania encara que, actualment, i pels casos de corrupció que estem vivint, l’aparença sí que importa.

A aquestes característiques aportades pel filòsof florentí, jo n’hi afegiria dues que, personalment, considere clau i que, per tant, hauria de mostrar qualsevol representant si vol aconseguir guanyar en credibilitat, tret bàsic i imprescindible en aquests quefers: la decisió i la fermesa. No obstant, malgrat la importància d’aquestes últimes, crec que no ens podem oblidar tampoc de la fortalesa, ja que és una virtut necessària per superar els obstacles i no rendir-se davant de les adversitats. De fet, ja sabem com de viscerals podem ser els humans; hi ha dies en què tot ho valorem positivament, però a la primera de canvi, siga pel motiu que siga, tot ho critiquem i res no ens sembla òptim. D’aquestes darreres paraules se’n desprén, doncs, que la paciència també ha d’ésser una virtut que ha de precisar un bon governant. Arribats ací, ens podríem plantejar una pregunta que, si ho mirem de forma objectiva, no solament ens hauria de resultar òbvia, sinó que sobretot ens hauria de preocupar. Té el nostre representant polític totes aquestes virtuts?

Els nostres representants polítics coneixen ben bé la situació de crisi que estem patint: falta feina i sobren despeses. Però fins i tot així,  coneixent la corrupció d'Iñaki Urdangarin & Cia, tenint consciència d'allò que ha passat a determinades caixes financeres o en determinats grups sindicals, els nostres representants actuals es veuen implicats (directament o indirecta) en casos de corrupció fins a tal punt que no es preocupen gens ni miqueta per donar explicacions i tranquil·litzar la ciutadania. No es tracta de posar-se el tratge i elaborar un discurs preparat (això és simplement un rentada de cara), la bona imatge política s'aconsegueix treballant diàriament i mostrant que les mans estan ben netes. Però clar, com que no donen cap aclariment ni justificació contundent, això ens dóna com a votants i, sobretot, com a persones que estem pagant, amb l’aigua al coll, de les nostres butxaques, les tan summament sol·licitades cadires parlamentàries, tota la potestat per a formular-nos una sèrie de qüestions: Aquesta gent està compromesa amb la ciutadania? Els interessa realment que confiem en ells i que estiguem plenament satisfets?

Alguns pensaran que les explicacions s'han de donar únicament davant d'un jutge, però no ens enganyem, la política i l'ètica no s'oposen i ara més que mai ha de ser més activa, ja que la informació es globalitza i els ciutadans hi accedeixen ràpidament mitjançant l'accés a la xarxa. Si són bombardejats de notícies negatives relacionades amb els nostres polítics i aquests callen, ja la tenim ben muntada! Si el polític vol guanyar-se la confiança del poble, ¿no hauria de suprimir les pasarel·les de moda on viuen eternament i  optar per baixar de l'escenari i apropar-se al públic? És veritat que ja va sent habitual que alguns polítics de primera fila ens mantenen informats de les seues agendes mitjançant l'ús de xarxes socials, però el tema no és tan simple, va més enllà, és un greu problema d’actitud. ¿Coneixeu cap motiu pel qual un polític no hauria de donar explicacions quan cauen sobre ell (o el seu partit) indicis de corrupció? És de sentit comú, no? Posar el cap sota l'ala, no ho veig massa normal! El problema, possiblement, és que no s'han de donar explicacions, sinó que s'han de desmuntar proves i això és molt més difícil.

És autènticament penós que el nostre president del govern, després d'haver-hi motius més que suficients que l’inviten descaradament a donar la cara, se l’haja de forçar a donar explicacions al Parlament i quan  ho fa el tio s’hi presente amb un discurs preparat i no responga pràcticament cap de les preguntes clau que se li plantegen i que, al cap i a la fi, interessen als ciutadans. Ja sabem que, com diu la dita, qui calla, atorga. Per què eixos missatges amb Bárcenas? No hi ha resposta. Per què el senyor Bárcenas, sense ser tresorer, conservava el seu despatx al carrer Gènova, 13? No hi ha resposta. Com ha aconseguit eixe individu els 22 milions d'euros que té a Suïssa? No hi ha resposta. Què passa amb allò que es publicà als periòdics de l'agenda de Bárcenas? No hi ha resposta. És tot mentida? Ni mu, no hi ha resposta… El tito Rajoy no diu ni mu.... Senyor Mariano Rajoy Brey, des de la meua més absoluta indignació li dic que és necessari que done explicacions perquè ja no tan sols es tracta d'un simple rumor de xarxa, són notícies que han sortit publicades, ja a hores d'ara, per tot el món i que tenen escandalitzada la seua col·lega alemanya, senyora Merkel. Possiblement l’excel·lentíssim senyor President va comparéixer per la mala imatge que a Europa estava prenent la temàtica espanyola en relació al cas Bárcenas. Però res, ell, aparentment molt tranquil·let, com en un món a part, fins i tot s’atreví a afirmar que estem eixint de la crisi i que ja comencem a veure la llum després de tant de temps dins del túnel. Ja estem una altra vegada amb  España va bien! Olé, això és un capotaso d'eixos que feia el Cordobés a l’estil del salto de la rana. Tan idiotes ens veuen? Senyor Rajoy, a vosté li ha passat com als sofistes, arribà un moment històric en què aquests pensadors es trobaren amb Sòcrates i, amb ell, ja se sap que no triomfava ni la dissuasió ni la persuasió. Ara bé, per a què negar-ho, els sofistes tenien una elegància retòrica aplastant amb la qual sempre tancaven la conversa i que vosté no posseeix ni de ben lluny. Davant de les acusacions, aquest senyor ha silenciat, ha evitat, ha generalitzat i quan no ha sabut per on eixir, ha esquivat. La seua intervenció em recorda la pel·lícula de Silvester Stallone Acorralado.  

Sí, el president del Govern, Mariano Rajoy, intentà eixir-se'n amb la seua amb un discurs preparat i superficial. Començà demanant disculpes: "Me he equivocado…". Reconegué haver-se equivocat per confiar en el senyor Bárcenas. No obstant això, en cap moment reconegué treballar amb diners en B, evità parlar sobre la conversa telefònica amb l’extresorer, esquivà el tema sobre el qual el senyor Bárcenas continuava tenint despatx sense tenir cap càrrec al partit ni de quina manera havia aconseguit tenir eixa gran quantitat de diners al banc. És més, intentà donar-li naturalitat al fet que en el seu partit s'han pagat sobresous: "Como en todos los sitios", afirmà. Quèeeeee? Serà canalla! Ací teniu, ciutadans, una altra estratègia: quan t’acusen d’algun acte il·legal o immoral el que has de fer és atribuir el mateix acte a altres persones que també pequen d'aquesta il·legalitat. Veieu l'estratègia de generalitzar quan no hi ha raons? No m'agradaria pensar que tots els partits naden en l'abundància com per donar eixos sobresous, com tampoc no m'agradaria creure que tots els partits si tingueren diners treballarien amb sobres. Altrament, quan nadem en l'evidència, no es tracta de reconéixer sinó de demostrar el contrari del que consideren els mitjans de comunicació, els tribunals de justícia i la ciutadania.

Amb tot, és completament normal que la gent se senta alienada d'aquests politicutxos que només saben fer el ridícul, però que, malauradament, ignoren què és això. De fet, a tall d’exemple, recordem que fa tan sols un parell de mesos a la senyora María Dolores Cospedal se li preguntà sobre el contracte i indemnització de Bárcenas. Ella, engolint saliva al principi i travant-se en tot moment, respongué:" la indemnización que se pactó fue una indemnización en diferido, y como fue una indemnización en defin....en diferido en forma efectivamente de simulación deee simulación o deee lo que hubiera sido en diferido en partes de una de lo que antes era una retribución tenía que tener la retención a la seguridad social, es que sino hubiera sido...... eh ahora se habla mucho de pagos que no tienen retenciones en la seguridad social ¿verdad? pues aquí se quido.. se se quiso hacer como hay que hacerlo…". Claríssim com l’aigua, no? A qui ho entenga, li regale un pernil! A Internet, òbviament, se n’hi ha fet molta mofa. De fet, he vist un muntatge en què aquesta dona –que no perdem de vista que és ni més ni menys que l’actual Secretària general del PP i Presidenta de la Comunitat de Castella-la Manxa-, explica les seues entenedores i lúcides paraules a Risitas (personatge conegut televisivament per l’expressió Cuñaoooo) i aquest es riu i li diu: "No te entiendo qué me quieres decíii". És descollonant, però compte!, aquests són els qui guanyen milionades, els qui tenen pagues extres, grans dietes, els qui acabaran ocupant un càrrec còmode de conseller a dins d'una multinacional i continuaran cobrant sous astronòmics. Aquesta gentola és, en diferido, la que ens representa, això sí, però no en forma de simulación, sinó de veritat, de veritat de la bona… M'enteneu, no?

Continuem i reprenguem ara allò amb què començàvem i que ens deia Maquiavel: "Tothom veurà el que tu sembles, pocs s'adonaran del que tu ets". Els polítics tampoc veuen massa bé el comportament que està tenint el senyor Rajoy. No foren paraules positives i d’agraïment  precisament el que soltaren després de la seua intervenció al Senat (recordem que la compareixença es va traslladar a la Cambra alta ja que el Congrés estava d’obres –i, per cert, quines obres més aigualides han resultat ser!-). Rubalcaba es negava al fet que la vida política es "berlusconitzara" i afirmà que els missatges eren clarament els d'un soci amb un altre soci en apurs. La senyora Rosa Díez, en la seua segona intervenció, mantingué l'esperança que dimitira, Joan Baldoví cità ni més ni menys que Jesucrist: "Me negarás tres veces!" El senyor Coscubiela afirmà seriosament: "Usted es políticamente un corrupto". Olaya Fernández Dávila replicà a propòsit del discurs de Rajoy  que "El bochorno de España en el exterior es de usted y de su partido. ¿Cree que están legitimados para exigir al pueblo más austeridad?». Aitor Esteban posà el dit a la nafra: "Usted se ha jactado de que la oposición no tiene mecanismos para hacerle dimitir. Si no los hay, debería haberlos". Estic completament d'acord amb aquesta darrera declaració: tots sabem que una cosa és el ser i l'altra, el deure. El senyor Cayo Lara també pegà fortet: "Las mentiras tienen las patas muy cortas y que se han descubierto en los mensajes de móvil: «¿Por qué esos mensajes? ¿Qué tipo de pacto tenían?». Recordeu allò de les converses? Vos les recordaré jo: "Luis, nada es fácil, pero hacemos lo que podemos" o també: "Luis, te entiendo, mañana te llamaré". No hi ha una altra explicació: el senyor Bárcenas els té agafats a tots dels ous!. La compareixença de Rajoy fou desastrosa, una compareixença sense gens d'estil en la qual s'atreví a utilitzar frases que el mateix Rubalcaba havia pronunciat, amb la intenció de demostrar que no s'estaven complint. No estaria malament que el senyor Rajoy es buscara un altre assessor per fer el pallasset, ja que resulta molt estranya eixa estratègia de traure de context les frases d'un representant polític (cal recordar que eixa pallassada del Fin de la cita es convertí en Trending Topic a Twiter).

Ah, per cert, no sé si haureu investigat què significa això del diferido, però el senyor Bárcenas fou acomiadat sense negar-li el pas a l'oficina, conservant-li la plaça de garatge, el despatx, el cotxe oficial, el sou, els incentius (que, curiosament, ell es marcava) i la salutació cordial. Fins i tot, el jefe el telefonà per donar-li mostres de suport. Supose que a açò li diuen ara indemnización en diferido! Home, realment és l'empresa en què tots voldríem, si no treballar, almenys sí ser acomiadats! Com veiem, aquest és un govern ple de compassió, lleialtat, integritat i bondat. Veieu com, al final, els dolents no són tan dolents?