VIDA MONÀSTICA

Sempre m'ha cridat l'atenció això de la vida monàstica. De fet, fa uns anys vaig visitar per tercera vegada el monestir medieval císter de Poblet (Tarragona), en aquesta ocasió acompanyat per ma mare. Aquest monestir, dotat d'una bellesa gòtica i romànica indiscutibles, fou fundat el 1150 pel comte Ramon Berenguer IV amb l'objectiu de cristianitzar les terres reconquerides.

En un moment en què em vaig quedar abstret fotografiant les tombes dels reis Jaume I,  Pere el Ceremoniós, Ferran d’Antequera, el seu fill Alfons el Magnànim i Martí l’Humà, entre d'altres, vaig presenciar que ma mare estava parlant amb un d'aquells monjos. M’hi vaig apropar, me'l presentà i  em féu saber que, a més d’anomenar-se Francisco, era natural de Bétera, una localitat molt propera a València. Com que la vaig veure tan emocionada xarrant amb l'home, els vaig fotografiar junts perquè guardara per sempre un bon record. Abans d'anar-nos-en, però, el monjo em demanà un favor: si podia explicar-li unes cosetes de filosofia. Amb aquesta proposta vaig entendre que cinc minuts havien estat suficients perquè la senyora Rosarito, ma mare, li contara mitja biografia meua, no sols que era professor d’aquesta matèria a Lleida, sinó que, a més, era un xic molt llest. He de dir que aquesta darrera qualitat sempre l'exalta quan no hi estic present. Ja sabeu, és el que tenen les mares: davant de l'aparador amaguen els defectes.

L'home m'ensenyà la biblioteca, el dormitori –realment espaiós-, el menjador, la capella… Tot això em va fer sentir un privilegiat perquè era del tot conscient de la sort que havia tingut de poder contemplar el monestir des de dins i no des de fora, com el coneix gran part de la humanitat. Finalment, entràrem a una sala d'estudi. Em va cridar l'atenció que allà dins no precisaven de refrigeració, ja que els murs actuaven com a aïllants i termoreguladors. Com que estàvem al mes de juny, a l'exterior feia una basca considerable i la diferència de temperatura entre dins i fora era aplastant. A la sala d'estudi hi havia un monjo que llegia molt concentrat. Pel que m'explicaren, tant un com l'altre estaven estudiant Teologia i els havien manat un treball sobre el pensament de Friedrich Nietzsche, concretament sobre l'Anticrist. Un d'ells em comentà, amb un to purament irònic, que la regla benedictina del "ora et labora" l'havien canviada per una altra: "ora et estudia". Pel que semblava, a aquest senyor no li feia massa gràcia això d'estudiar! Vaig pensar que treballar a les vinyes ja havia esdevingut història, cosa que ja havia intuït (i que després vaig corroborar) abans d'entrar al monestir quan vaig veure el cartell de la coneguda Bodega Torres clavat entre les vinyes.  

L’orde de Cluny, creada pel duc d’Aquitània i comte de Mâcon, Guillem I, considerava que la pobresa individual que buscaven els monjos es feia possible únicament perquè la comunitat monàstica generava riquesa. Cal no oblidar que molts monjos, pertanyents a la noblesa, eren "oblati", o siga, oferits des de petits sense una vertadera vocació personal a canvi del prestigi i d’alguns beneficis que obtenien les famílies. Aquesta orde, de base benedictina, no se sentia a gust amb aquesta forma de pobresa, ja que es renunciava a la possessió personal. La realitat, no obstant, n’era una altra ben diferent. En efecte, sense cap tipus de problema, podríem qualificar aquesta pobresa com a "artificial" pel fet que  al monestir vivien com a reis.

És curiós com la vida monàstica, en un principi, no resultà interessant a l'església. Al principi, Sant Antoni Abat representà exemplarment la vida eremítica caracteritzada pel retir a la soletat, la pietat i la penitència. Després, quan començà a imposar-se la vida en comú totalment organitzada, els bisbes i l'església en general no ho veien amb bons ulls perquè la vida monàstica pretenia revitalitzar les formes més radicals de l'esperit evangèlic: la pobresa. No obstant això, amb el temps, allò es convertí en una arma de doble fil: un lloc on viure la religiositat amb l'oració i meditació, però alhora un lloc de cristiandat que anava creixent econòmicament i cristianitzant cada vegada més. Molta gent de classe social alta donava les propietats al monestir i així se sentia en salvació i també molt reconeguda per la comunitat. Tan important serà el monestir de Poblet, que finalment es convertirà en el referent més important de la Corona d'Aragó, per això que no és d'estranyar que els reis elegiren el monestir per descansar eternament. Tot siga dit, oficialment els reis estan soterrats ací, però queda el que queda després de la desamortització de Mendizábal, el traspàs a Tarragona i la tornada a Poblet. El que hi ha juga i juga molt per a atraure els turistes.

Finalment, amb quatre esquemes, els vaig explicar els aspectes que jo considerava més essencials del pensament de Nietzsche. Tot siga dit, no els convencé massa bé allò del "nihilisme" i del "vitalisme", menys encara la tesi del "superhome", "l'Anticrist" i la "mort de Déu". Per a què negar-ho…, la filosofia de Nietzsche els desagradava i els cabrejava a més no poder. No obstant, sí que entenien el relativisme existent en la nostra societat. Ells deien que el relativisme era conseqüència de la crisi de valors; jo, en canvi, ho veia (en part) com un símptoma positiu de la multiculturalitat: a l'Índia tracten les vaques com a entitats divines i ací les tractem com a animals que es poden menjar. Quan acabàrem, els vaig prometre que els enviaria uns bons apunts de Nietzsche; ells em prometeren que abans de llegir-los es prendrien alguna pastilleta per a evitar una indigestió pròpia dels estius calorosos. Com veieu, sempre amb el bon sentit de l'humor, aquests monjos! El monjo Francisco m'acompanyà a l'eixida. Ma mare, que esperava quasi dues hores, em mirà sospirant i alleugerida i em preguntà què havia estat fent durant tot eixe temps. Al cap i a la fi, jo simplement havia continuat l'amistat que ella havia encetat dues hores abans… A més, no crec que li molestara tant haver esperat tot eixe temps ja que ella sempre havia volgut tindre un fill religiós i aquella experiència era clarament interessant, sorprenent i misteriosa alhora.

Mentre ma mare i jo xarràvem d'altres afers, no podia evitar pensar en l'experiència que havia viscut: havia entrat dins del monestir de Poblet i havia donat classes als monjos que hi vivien. Interessant, no? Tal com poguérem observar per l'arquitectura, el monestir s'adaptava perfectament al principi del "stabilitas loci" (estabilitat en el lloc). Des del claustre es podia accedir a la biblioteca, a la cuina, a la capella i al menjador sense cap necessitat de sortir del monestir. El claustre era vist com un lloc de pas i mai com un lloc en el qual passar el temps  (antigament també passaven pel claustre per accedir a les granges). Al centre del claustre hi havia una font, l'aigua sempre fou vista com una purificació cristiana i un alliberament de l'energia negativa. El dormitori el tenien ubicat al primer pis, que tot siga dit, la regla de Sant Benet ordenava que havien de dormir vestits, tots junts, vigilats i els joves al costat dels més majors. A més, la regla benedictina marcava que al dormitori sempre hi hauria una espelma que il·luminara la instància. Mentre hi passejàvem, intentava imaginar-me com seria un dia qualsevol en la vida d'aquelles persones.

La vida monacal dedica molta atenció al temps. Així,  aquesta vida està marcada per vuit moments d'oració: Matines (entre dues i tres de la matinada), Laudes (a trenc d'alba), Prima (a l'eixida del sol), Tèrcia (al matí), Sexta (migdia), Nona (després de dinar), Vespres (al final del dia), Completes (abans de dormir). Com veiem, un dia ben ocupadet! El temps s'aprofita, però no existeix l'angoixa per aconseguir res, la gent camina tranquil·lament, sense estrés i sembla convençuda del sentit de les seues vides: la recerca de la veritat divina mitjançant l'oració. Segons Sant Bernat, la sexualitat és innecessària: l'amor no necessita ningú fora d’un mateix, l'amor a Déu i a un mateix és més que suficient.: "Escoltar Déu i estimar la veritat". En aquesta comunitat s'aposta pel silenci i la soledat com a manera d'assolir la veritat. Coneixent-me, estic segur que me’n pujaria per les parets de veure que ningú no em parla i que no puc parlar, em mossegaria les ungles i acabaria fabricant-me una mascota a l'estil del Nàufrag. No ens oblidem tampoc del menjar, normalment se solen fer únicament dues menjades i en determinats temps se’n fa una només, totes molt bàsiques, a base de verdura i fruita generalment.

Aristòtil quan parlava de la felicitat també feia referència a la vida contemplativa: en aquest cas una vida dedicada a la filosofia; no obstant, en el cas de la vida monàstica jo detecte un problema: la manca de llibertat. Què passa si t'entren ganes d'anar-te'n al cinema? Què passa si tens ganes de fer-te un gin tònic? No pots! I això resulta difícil! La vida monacal no deu ser gens fàcil! Quan la soledat, el silenci i l'estudi es converteixen en variables constants la cosa pot resultar molt agobiant. Cal dir també que gràcies a aquests sacrificis, els monjos medievals retragueren la cultura clàssica, sense la qual les nostres vides haurien sigut força diferents. 

Una vegada a casa vaig pensar en la importància que tenia l'escrivà en la vida monàstica. Aquestes persones treballaven també en soledat i ho feien amb freqüència en un scriptorium molt mal il·luminat. Aquesta tasca era tan laboriosa que danyava la salut, tant visual com física (els ronyons). L’"armarius" era el responsable d'assegurar que tots els monjos reberen llibres per a llegir i també la potestat de denegar l'accés a determinades obres prohibides (només hem de recordar El nom de la Rosa per poder entendre bé aquesta última dada). Fins al segle X, l’ armarius tenia també funcions litúrgiques: cantava l'octau responsori, aguantava el fanal mentre llegia l'abat i aprovava el material que es llegiria en veu alta a l'església. Els monjos escrivans també tenien un gran coneixement dels Salms, ja que cadascun d'ells almenys s'havia recitat una vegada a la setmana durant el període d'estudi i n’anotaven i  en conservaven els comentaris. A continuació, nemotècnicament els passaven a la Sagrada Escriptura. Generalment, tenien un gran coneixement dels textos que copiaven. L'acte de transcripció es convertia també en un acte de meditació i d'oració i no de mera còpia. Els escrivans traduïen, però eren controlats en tot moment pels armarius i no podien fer qualsevol cosa. L'ofici d'escrivà era molt pesat, res a veure amb l'ofici actual de traductor. A ells, els devem evidentment moltes traduccions i recuperacions de determinats pensadors clàssics. Això és un avantatge o un inconvenient? Per a respondre aquesta pregunta, pense que és molt important la perspectiva des d’on ho mirem. Així, ens podem plantejar les qüestions següents. Ens han transmés cultura o ens han manipulat la informació dels nostres clàssics? Va meréixer la pena l'existència d'aquests intel·lectuals dedicats a la vida monàstica? No en tinc cap dubte! Això sí, posa'm un gin tònic!