ENTRE REIXES

En temps no tan llunyans, s'aplicava la pena de mort amb instruments variopints: desde la guillotina, el garrot, el potro, fins la màquina elèctrica i la injecció letal...La donzella de Nuremberg sempre m'ha cridat l'atenció. Aquest sarcòfag duia a les portes uns claus molt llargs i afilats. En aquell lloc col·locaven el condemnat i quan tancaven les portes, els claus es clavaven a l'interior de la persona provocant una mort molt lenta. La guillotina es convertí en l'instrument preferit pels condemnats. El filòsof francés Michel Foucault, en la seua obra Vigilar i castigar ens explica el pas que hem realitzat d'una societat de càstig a una societat de control i reconsidera molts aspectes del control carcelari. 

Resulta curiós el control que es viu a les presons. Existeix un horari estipulat, uns funcionaris que vigilen, unes cel·les que s'obrin i es tanquen, unes alarmes que sonen...A més, la figura del Panòptic que dissenyà el filòsof Jeremy Bentham permetia que des de la torre de control els presoners foren totalment vigilats sense a males penes adonar-se'n. Posteriorment, al segle XX, Michel Foucault considerà que aquesta estructura, tard o prompte, s'acabaria aplicant a les fàbriques, a l'educació o a l'exèrcit. Evidentment, la tecnologia es convertí en el Gran Hermano, aquell que tot ho veu i tot ho controla. Em ve a la memòria un cas que succeí estant a la universitat. Un company de classe es posà en peu i amb un to de veu alt explicà al professor que estava cansant que el perseguiren i que posaren càmeres als semàfors. El professor es quedà bocabadat i la resta de l'alumnat sense paraules. A continuació, se n'anà i tancà la porta fortament. Al cap d'un temps ens assabentàrem que patia d'una "esquizofrènia paranoide". No obstant, malgrat ser improbable allò que deia, aquell xic no deia res que fos imposible, en el sentit que avui en dia la DGT ho té tot monotoritzat i totalment controlat.

Però tots sabem que açò de les presons està relacionat amb el tipus de societat en que vivim. Una presó, a Mèxic, res té a veure amb una presó a Àustria o Espanya. La presó espanyola és completament distinta a la russa, la boliviana o mexicana. Existeixen presons molt rudimentàries on el funcionariat i les escopetes són els únics protagonistes del control carcelari. D'altres presons, aconsegueixen clonar el "modus vivendi" d'una societat desenvolupada: sala de visites íntima, Sala de visites familiar, gimnàs, sala de jocs, menús especials, projecció de pel·lícules.... Fins i tot, hi ha presons que són més bé un autèntic hotel de Cinc estrelles, com és el cas de la presó de The Leoben Justice Center, a Steiermark (Àustria). Mentrestant, a d'altres països, viure a la presó es converteix en un autèntic infern on has de dur-te el menjar de casa o has de pagar-te la teua pròpia cel·la, com és el cas de la presó de San Pedro (Bolívia).

Diuen que el senyor Luís Bàrcenas té dret a deu telefonades setmanals de cinc minuts cadascuna, una visita setmanal amb vidre i dos vis-a-vis mensuals, un íntim i l'altre familiar. Segurament, dic jo,  telefonarà la seua dona i potser aquesta també li faça una visita. No crec jo que eixa pija accepte pegar un polvet en un llit on han dormit altres delinqüents. Eixa senyora està acostumada a dormir sobre un matalàs de bitllets robats de cinc-cents euros. Personalment el posaria un temps a base de "pienso" i aigua, a fi de comptes és així com viuen un nombre elevat d'espanyols en l'actualitat.

No crec que siga convenient pensar que la pena de mort s'haja d'aplicar. Existeixen casos tan salvatges que les emocions negatives humanes inclinen a defensar la llei del talión "ojo por ojo, diente por diente". Però la pena de mort atempta contra el dret a la vida i també és irrevocable. La privació de llibertat suposa un gran càstig que va acompanyat d'un dret també a la reinserció, motiu pel qual, els pressos guanyen temps de llibertat en funció del bon comportament.

La lluita de classes o les desigualtats existents a dintre del sistema penitenciari són un reflex de la nostra societat. Curiosament, les pressons estan plenes de gent amb families desestructurades i problemes de tipus mental o toxicològic, extranyament no hi ha pràcticament polítics corruptes. També resulta preocupant que els presoners acaben institucionalitzant-se, de tal manera que molts prefereixen oblidar qualsevol contacte amb la realitat. En la pel.lícula Cadena Perpetua, un senyor molt major, després de tota una vida a la pressó, aconsegueix la llibertat. Finalment es suicida. A les pressons, continuem privant de la llibertat però resulta un repte la reinserció d'aquells que o bé són massa majors o bé tenen problemes de tipus mental o d'exclusió social. Es normal que aconseguesquen adaptar-se i acceptar una vida de control, almenys aquesta vida els garanteix uns mínims vitals que difícilment tindrien en societat.