MÉS ARISTÒTIL I MENYS COACHIN

Quan era petit desitjava tenir els divuit anys, ja que tenia el convenciment que aquesta edat era un punt d'inflexió a partir del qual la meua vida seria molt més feliç. Una vegada aconseguida la majoria d'edat, vaig descobrir que allò d'estudiar em fatigava i que, possiblement seria amb el treball com podria realitzar-me i aproximar-me a una vida feliç. Avui en dia, projecte encara una millor qualitat de vida on la felicitat siga més plena. Hi ha qui acudeix a les píndoles o que simplement llança la tovallola i projecta la felicitat en una vida posterior. També abunden les persones que viuen obsessionades pel cos i acudeixen al bisturí i al bòtox com si d'aquesta manera aconseguiren detindre el temps. El que està clar és que les consultes de salut mental estan plenes de gom a gom i els llibres d'autoajuda encara sobreviuen a dins del panorama literari.

La gent confia molt en els llibres d'autoajuda. Prefereix tenir guies, esquemes i "gurús" que els pauten d'una manera senzilla quin és el camí que han de recórrer per aconseguir ser feliç. Ja ho deia Kant: "És tan còmode ser menor d'edat...". Molts d'aquests llibres eviten qualsevol reminiscència filosòfica. D'altres sí que en fan referència però la manipulen i esquarteren tot centrant-se únicament a obtindre un resultat que siga pràctic i sobretot comestible.

Aristòtil considerava que els humans havien d'actuar seguint el principi teleològic de la felicitat. La manera d'aconseguir aquest objectiu radicava en la virtut i en l'hàbit d'aquesta. No obstant, en els temps en què vivim estem acostumats a associar-nos per interessos o simplement per obligacions. La vida virtuosa i en comunitat sona bé, però està lluny de la realitat actual. D'una manera semblant passa amb el pensament del filòsof il·lustrat Immanuel Kant. Segons ell, cal obeir la bona voluntat i el deure moral. Imaginem ara que anem per la vida fent als altres allò que volem que ens facen o no fent als altres el que no volem que ens facen. Possiblement ens tractarien de bojos o de bledes. Epicur de Samos, considerava que la felicitat estava relacionada amb el plaer i ben allunyada del dolor. L'autor feia una jerarquització dels plaers  i donava major importància als plaers espirituals que als plaers gastronòmics i/o sexuals. Sobre això, mereixeria també reflexionar-hi. A més, moltes vegades hem de passar pel dolor per després poder gaudir del plaer. A més, tampoc no estaria tan malament que ens ensenyaren a conviure amb el dolor, acceptant que tant el plaer com el dolor formen part de la nostra vida. De vegades, idealitzem tant la vida que quan se'ns presenta el dolor en alguna de les seues formes podem pensar que som uns fracassats o que som uns desafortunats. El filòsof estoic Sèneca, considerava que calia controlar els nostres pensaments ja que de vegades el nostre enteniment presenta a la voluntat desitjos o pensaments que no poden realitzar-se. És aleshores quan vénen les frustracions. Jo no puc ser Míster Espanya, almenys Míster Espanya 2024, entre altres coses perquè estic massa grassonet i perquè tinc ja vora trenta-set anys. Hi ha joves que ho tenen molt més fàcil.

Si ens preguntem quina és la millor tesi al respecte, doncs no en tinc ni idea. Cada pensador és fill del seu temps, a més, això va a èpoques, a persones i a moments. En la filosofia trobarem molts camins i som nosaltres, els individus, els qui hem d'elegir aquells que ens interessen. Si ens decantem per un camí nihilista, aleshores negarem l'existència dels valors i viurem una vida molt més incòmoda. Atenció, els llibres d'autoajuda ni esmentar mínimament Nietzsche, ja que aquest és un enemic de la vida còmoda i de l'obediència.

Mentre els llibres de filosofia pura agafen pols a les llibreries, la venda de llibres d'autoajuda creix exponencialment i paral·lelament als programes telefem o als restaurants fast food. La felicitat com a tal és una idea segons Plató o un Noümen segons Kant, és una cosa abstracta. Potser el problema radique moltes vegades a projectar la felicitat com una idea absoluta i universal que existeix fora de nosaltres. Potser si consideràrem que la felicitat és l'actitud amb la que ens prenem la vida, aleshores tot canviaria: un malalt podria ser feliç; també un pobre, un ignorant... A més, en els temps que corren volem projectar sempre una imatge d'èxit i d'heroïcitat; seria ideal que poguérem deixar de pensar en el paper que hem de representar i que s'espera de nosaltres ja que de vegades no estem a l'alçada i aleshores ens frustrem. En aquesta mateixa línia està el pensament d'Epictet en el seu text Què és de debò un esclau? L'autor ens diu que tots som esclaus de les nostres preocupacions. Què difícil resulta no tenir-ne! Aleshores què és la felicitat? Al final, a la dreta, en autoajuda.