Des d'aquest punt de vista, són mediocres aquells que intenten imposar les seues idees i volen fer creure als altres que les seves tesis són les úniques encertades. Aquestos són professionals de l'engany o especulació, molts d'ells especialistes en el llenguatge de l'oratòria i comunicació. Es habitual veure que aquesta gent escala llocs o inclús arriba a ser irrevocable, inqüestionable, però realment són uns "mediocres" ja que desconeixen l'autocrítica i la cultura de l'esforç. Curiosament, són especialistes en prejutjar i saben la manera, el lloc i el moment en el que han d'actuar si volen aconseguir alguna cosa. L'objectiu és mantenir-se en eixe estatus social i com siga, ho aconsegueixen. Podem suposar que, de vegades, l'engany pot causar danys morals, econòmics i socials en terceres persones.
Són mediocres també gran part dels nostres representants polítics. Viuen tots ells com un ramat. En el moment en que algú manifesta el seu desacord, aleshores se'l senyala: "Aquesta és l'ovella negra!" Seguidament, el fan desaparèixer com per art de màgia. Són més mediocres encara aquells que deixen de ser professionals i es converteixen en polítics. De cara la galeria, són gent molt humana que deixen la seva feina en mires a lluitar per uns bons ideals, però això són meres apariències. Temps després descobrim que únicament estan en política per tal de satisfer els seus capricis. Aquesta calanya és la culpable que el terme "política" haja anat perdent el seu significat romàntic. Compte, els polítics que callen i s'acomoden també són uns mediocres, ja ho diu la dita: "Qui calla, atorga" I, per què callen? Perquè volen seguir ahí, xuplant del pot i aprofitant-se'n de la ciutadania. Com veiem, altra manera de provocar danys en persones innocents que no ho mereixen.
Sempre m'ha fet gràcia l'actitud general que tenen els "mediocres" quan es troben davant una persona creativa o un poc idealista. Això passa en qualsevol treball i té una clara explicació. Els asusta que aquestes persones puguen triomfar doncs això suposaria un atemptat contra el seu "modus vivendi" acomodatici i conservador. Si es dóna el cas que aquestes persones mediocres tenen un poder, doncs podeu imaginar..Si ets una ànima inquieta ull amb aquesta gent, segurament et felicitaran pels teus èxits i ho faran regalan-te un bon somriure, ara bé, en el moment en que et confies te l'estacaran fins el mànec. No ens enganyem, et veuen com una amenaça però ells ho disimularan perquè són mediocres i com a tals, no volen veure més enllà del seu propi melic.
La mateixa rutina, a més de ser enemiga del pensament, també anestèsia la nostra personalitat conduint-nos cap a la mediocritat. L'habitualitat pot ser nociva o contaminant però està clar que malgrat no ser bona per la nostra salut no ens resulta difícil acostumar-nos a ella. Qui sap, potser tots sigam un poc mediocres, potser tots sigam brillants i mediocres al mateix temps. No obstant, reconèixer la pròpia mediocritat potser siga, si més no, una pràctica del tot brillant.
1 comentario:
Bon dia. Primer que res, agrair-te de nou la possibilitat de reflexionar sobre coses latents i actuals d’una altra manera. És cert, necessite eixa conversa amb tu en un café.
Malgrat ser llicenciat en filologia, ignore l’etimologia de mediocre. Això justifica que no em declare filòleg quan em pregunten què sóc. De tota manera, comentaré el meu punt de vista sobre el que planteges (o sobre una part només).
Per les dades que aportes al teu text, imagine que mediocre ve a ser una mena de “pedra mitjana”. És a dir, una pedra comuna, que abunda molt, de característiques vulgars, si vols. Xe! Una pedra qualsevol, sense gaire importància si la mirem entre el conjunt de pedres que acompanya. Eixe significat de “comú” -que no destaca- no resultaria negatiu fins que algú el comparà “des de dalt” i aleshores significà “la merda de les merdes” (disculpa).
Però el cas és que al text, estes persones mediocres que descrius, són especialistes en manta coses: “són professionals de l'engany o especulació, molts d'ells especialistes en el llenguatge de l'oratòria i comunicació [...] arriba a ser irrevocable, inqüestionable, [...] especialistes en prejutjar i saben la manera, el lloc i el moment en el que han d'actuar si volen aconseguir alguna cosa [...] Seguidament, el fan desaparèixer com per art de màgia [...] en el moment en que et confies te l'estacaran fins el mànec”. No tenen pinta d’ineptes, estos mediocres. Dic jo que, segons este espill, un assassí mediocre deu ser una amenaça temible.
En el que estem d’acord és que la mediocritat s’entén segons com la presentes. Jo puc ser un filòleg mediocre (o en estadi larval, si vols) sense que això afecte en excés la meua autoestima. En canvi, el polític que tant ataques no té un comportament mediocre, d’acord amb el càrrec que ocupa, sinó injustificable. La mediocritat -el concepte darrer de mediocritat- se li atribueix per la baixa capacitat per a excercir-lo i per la baixesa de la seua moralitat quan ho fan.
Sobre la cita d’Einstein, jo destacaria primer els noms i més avant els adjectius: els esperits troben sovint l’oposició de la ment. I això és així, la racionalitat ens ha fet sobreviure com també la passió ens ha fet accessibles sensacions noves i indescriptibles. Però els esperits grans (els que destaquen) són rebutjats amb metralla per mentalitats mediocres. I ací (com bé dius) mediocres significa “obtuses”, “interessades”, nocives per a la humanitat o el planeta sencer.
Publicar un comentario