LA PANTANADA

El 1982, la presa de Tous es va trencar. Ara fa 25 anys, poblacions com ara Riola, Polinyà, Alzira, Albalat, Fortaleny i d’altres més varen ser fortament afectades per la tràgica pantanada.

Jo era molt menut, però la meva ment rememora algunes escenes. Vaig haver de fugir a Corbera, a casa dels meus oncles als quals tant estime. Quan escapàvem amb el Dyanne 6, recorde que mon pare es posava nerviós al mateix temps que li donava veu a la ràdio. Per a mi era com una festa, però quan mirava els meus pares alguna cosa em deia que no era un bon moment per somriure.

En tornar a Riola, recorde veure ma casa plena de fang, alguns sofàs i mobles pel carrer i un camió que passava arreplegant-ho tot. Recorde també un helicòpter que aterrà prop de ma casa, crec que portaven queviures. Semblava una festa, però mirava una altra vegada els rostres dels meus pares i les cares parlaven per si mateixes. Ara me n’adone de la importància que tenen els gestos, com diu la dita: una imatge val més que mil paraules.

Una vegada vaig créixer, mon pare em va presentar dos llibres: Alerta, la presa no resiste i La Riada. Són dos clàssics presents en moltes prestatgeries de la Ribera. Mon pare passava pàgines i m’explicava cosetes d’una manera molt dolça i simpàtica, xe quins records! Al llibre apareixien escenes impactants classificades per poblacions. En arribar a Riola i Fortaleny s’aturava i recalcava el desastre del “ganao” mort i els tarongers destruïts per la humitat i la corrent. Però aquest desastre afectà també les nostres ànimes, la nostra sensibilitat. Als llibres també recorde haver vist molta gent trista, amb cara de pena i preocupació. Una tragèdia en tota regla!

Actualment, aparentment no hi ha desastres, però sols és aparentment. Observem el Riu Xúquer, està contaminat i amb màquines sorolloses que oxigenen les nostres aigües donant un mínim vital als nostres peixos. Fem cas al nou grup rocker Enderock´s: diguem no a la contaminació, a deixar morir la joia… L’escena es podria comparar a la d’un malalt terminal connectat a una màquina de respiració assistida. De les nostres muntanyes ni parlar-ne, estan totalment amenaçades per l’actual “cultura de la rajola”, sols hem de passar-nos pel “far de Cullera” i observar la gran catàstrofe ambiental. La nostra contaminació està produint un escalfament de l’atmosfera originant el famós canvi climàtic que observem amb les pujades de temperatura produïdes de fa uns anys. No siguem hipòcrites, hem progressat econòmicament i tecnològicament però continuem atemptant, cada vegada més, contra la nostra mare, la mare Natura. El progrés cientificotecnològic no ens porta directament a un progrés de la humanitat! I qui té la culpa? Algun partit polític en particular? D’això res, avui en dia hi ha molts instruments de poder com per culpar una persona o un grup polític en concret. Realment, els culpables som concretament tots nosaltres, allò abstracte; la humanitat. Com diria el director de Le Monde Diplomathique, Ignasi Ramonet, estem en una societat en la qual predomina el pensament únic: els diners, allò material.

La causa de la pantanada l’atribuïm a l’atzar o a l’error humà, què més dóna, ja no importa. Però generalment, tots els desastres són producte de les nostres equivocades decisions. L’home, com diu Aristòtil és un “animal polític” o “animal racional”. Sartre parla també de la “llibertat” i “responsabilitat”. Tota aquesta filosofia de res no serveix si no la portem a la pràctica humana. De vegades, els animals es comporten fins i tot millor que nosaltres, em plantege si utilitzant sols els nostres instints tot aniria millor. Teòricament, l’home també té “autoconsciència”, doncs, a veure si reaccionem adonant-nos de les conseqüències que tenen els nostres actes. Si no ho fem, m’imagine un futur totalment Kafkià: tots connectats a màquines de respiració artificial caminant pel carrer. No us estranyeu! Mireu el riu, també està en coma! I quan algú està en coma, us ho dic per experiència, el final pot ser tràgic. Qui s’haguera imaginat fa quinze anys que el nostre riu estaria en aquestes circumstàncies? Recordeu en festes quan es feien els “patos al riu”? Mireu-lo ara, dóna pena! Està negre, sembla xapapote! Jo em pregunte: com definirà la filosofia del segle XXI l’home? Com “animal racional”, com “animal polític” o com “animal autodestructor”?


Sergi Pascual Tur