En els temps que corren, sembla haver una “epidèmia social” que dificulta l´existència de les bones “relacions interpersonals”. Sense negar el progrés que suposa l´alliberament de la dona i la seva autosuperació, pense que no solament elles, sino també el génere masculí, ens neguem cada vegada més a suportar qualsevol càrrega que supose un esforç individual. En paraules d´anar per casa: “ avuí en dia no aguantem res...”
Fixant-nos exclusivament en la relació “home-dona”, observem com poc a poc molts acabem caiguent en l´absoluta rutina. Però no ens equivoquem, la culpa no és del xa, xa ,xa, és de nosaltres i ningú més. Hi han mil mecanismes per evitar la rutina, el problema és la roda en la que entrem tots els que formem part de la societat, una roda social, en la què demostrem diàriament moltes coses: bon treballador, bon pare, bon amic dels amics i sobretot passar més, que molt cosa a la majoria.
Pel que fa a l´amor, hi ha qui diu: “l´amor sols dura uns quants dies”. No ho crec! Tampoc em crec les paraules de Joan Fuster: “l´amor és un invent del segle XII, de la literatura trovadoresca”. L´amor és algo més: un sentiment, suportar, comprendre, compartir i prendre responsabilitats...I si això no és amor en sentit etimològic no passa res, li cambiem el nom i ja està...
Tinc un amic amb el que he aprés algunes coses referents a les dones que em fan molta gràcia, perdoneu-me si generalitze. De vegades et diuen: “carinyo trau el gos”, “fes açò”, “fes allò”. Potser, cap la posibilitat que estiguen pensant: “carinyo et tire en falta”. Potser si, potser no! Hem arribat a un extrem en què el llenguatge entre parelles és distint, rebuscat i massa distant. Pel que he viscut, pel que he escoltat i he conegut, inclús molta gent es nega a dir el què pensa per temor. Què extrany és tot! Ho compliquem tant!. Aquest “logos” del que tanta apologia n´han fet els grecs, avuí és el que ens destrueix com a persones. Allò que ens elevaba per damunt dels animals està sent mal utilitzat per nosaltres. Ho explicaré molt didàcticament. La raó és com una “navalla”, la podem utilitzar per collir fruïts o també la podem utilitzar per cometre un assasinat...De nosaltres depén l´ús que en fem d´aquesta...
Els humans utilitzem a dintre d´una mateixa regió el mateix llenguatge però mai arribem a entendre´ns. Falla el suport, el context, la situació contextual. Els individus, avuí en dia, ocupem tants rols distints durant el transcurs diari que evitem qualsevol contacte que supose “compartir”. El que s´esforça és el que guanya i aconsegueix saber el què significa l´amor i els sentiments. No dura uns dies, sinó que es descobreix ben tard, més enllà del bé i del mal...La descendència, l´ampliació familiar, el coneixer-se més encara...Tot això és amor, clar que sí! Felicite al col.legi Maristes pel seu lema: Un món per a compartir
Fixant-nos exclusivament en la relació “home-dona”, observem com poc a poc molts acabem caiguent en l´absoluta rutina. Però no ens equivoquem, la culpa no és del xa, xa ,xa, és de nosaltres i ningú més. Hi han mil mecanismes per evitar la rutina, el problema és la roda en la que entrem tots els que formem part de la societat, una roda social, en la què demostrem diàriament moltes coses: bon treballador, bon pare, bon amic dels amics i sobretot passar més, que molt cosa a la majoria.
Pel que fa a l´amor, hi ha qui diu: “l´amor sols dura uns quants dies”. No ho crec! Tampoc em crec les paraules de Joan Fuster: “l´amor és un invent del segle XII, de la literatura trovadoresca”. L´amor és algo més: un sentiment, suportar, comprendre, compartir i prendre responsabilitats...I si això no és amor en sentit etimològic no passa res, li cambiem el nom i ja està...
Tinc un amic amb el que he aprés algunes coses referents a les dones que em fan molta gràcia, perdoneu-me si generalitze. De vegades et diuen: “carinyo trau el gos”, “fes açò”, “fes allò”. Potser, cap la posibilitat que estiguen pensant: “carinyo et tire en falta”. Potser si, potser no! Hem arribat a un extrem en què el llenguatge entre parelles és distint, rebuscat i massa distant. Pel que he viscut, pel que he escoltat i he conegut, inclús molta gent es nega a dir el què pensa per temor. Què extrany és tot! Ho compliquem tant!. Aquest “logos” del que tanta apologia n´han fet els grecs, avuí és el que ens destrueix com a persones. Allò que ens elevaba per damunt dels animals està sent mal utilitzat per nosaltres. Ho explicaré molt didàcticament. La raó és com una “navalla”, la podem utilitzar per collir fruïts o també la podem utilitzar per cometre un assasinat...De nosaltres depén l´ús que en fem d´aquesta...
Els humans utilitzem a dintre d´una mateixa regió el mateix llenguatge però mai arribem a entendre´ns. Falla el suport, el context, la situació contextual. Els individus, avuí en dia, ocupem tants rols distints durant el transcurs diari que evitem qualsevol contacte que supose “compartir”. El que s´esforça és el que guanya i aconsegueix saber el què significa l´amor i els sentiments. No dura uns dies, sinó que es descobreix ben tard, més enllà del bé i del mal...La descendència, l´ampliació familiar, el coneixer-se més encara...Tot això és amor, clar que sí! Felicite al col.legi Maristes pel seu lema: Un món per a compartir
No hay comentarios:
Publicar un comentario