COM UN GOS, AL CARRER...

Amb les paraules del títol del present article es tanca el llibre El Procés, de Frank Kafka. Un dia qualsevol, toquen a la porta de casa i s’emporten Josef K., protagonista de la història, per haver comés un crim que ell mateix desconeix. Finalment, i sense haver aconseguit saber de què se l’acusa, el llancen per un precipici. Un fet similar li ocorre al  personatge principal de La Metamorfosi, Gregory Samsa. Després d’una nit plena de malsons, es desperta, i quan es mira a l’espill, s’adona que s’ha convertit en un gran insecte. 

Podríem considerar aquestes dues situacions com una metàfora nítida del que està ocorrent actualment. La inseguretat, la tenim servida i en qualsevol moment ens podem quedar sense feina. És aleshores quan caiem en un cercle viciós amb preguntes de respostes incertes: En tot cas, no he complit? Tan malament ho he fet? Són qüestions existencials. Després ens fem uns altres interrogants, però més bé vitals: Com pagaré l'hipoteca? Com menjaran els meus fills? Però la tragèdia s’accentua encara més en el moment en què vénen i et trauen de «ta casa». Sí, sí, com sentiu: et fan fora de «ta casa»! Recalque «ta casa» perquè en gran part dels casos l’habitatge està (si tenim en compte els interessos) mitjanament pagat. Ens en foten fora i ens obliguen a continuar pagant. Algú em podrà dir que així és com funciona el nostre sistema. En aquestes ocasions, benvinguda siga la regla d’or de la Filosofia Moral: «El que és legal no sempre és moral». 

L’ésser humà conviu, a hores d’ara, amb una angoixa existencial terrible i en determinades ocasions acudeix al suïcidi. En aquest sentit, un col·laborador de Tele 5 s’atreveix a afirmar que: «No és correcte establir una relació causaefecte entre desnonaments i suïcidi». El proper pas quin serà? Ens preguntarem sobre els fonaments del Principi de Causalitat? O acudirem a un argument teològicament simplista tot afirmant que qui se suïcida és un covard i mereix l’infern? No és tan complicat. Li ho explicaré a aquest senyor... No tens feina, no pots pagar el pis, te’l lleven, et quedes al carrer, caus en un estat depressiu greu i et suïcides. Ho entén ara? Doncs ja ho sap! No ens insulte amb aquestes paraules, la realitat és molt més senzilla. Deixem la fonamentació del principi de causalitat per a Kant, Hume i d’altres filòsofs que s’ocupen d’aquestes històries epistemològiques.

 Qui ens ho haguera dit... A aquestes alçades, ni parlarne de Drets humans: ni feina, ni casa... i ja veurem com acaben la sanitat i l’educació. Tot està fet un fàstic! Fins i tot determinats contertulians qüestionen públicament la llibertat d’expressió. De fet, els darrers mesos s’ha estés el que es denomina escarni (escrache), que consisteix a acudir al domicili o lloc de treball d’un polític o d’un personatge públic amb poder per tal que reconsidere la postura que ha adoptat sobre algun tema d’interés social (normalment espinós). Es pot considerar això assetjament? I els bancs, no en fan? Què passa, que quan l’assetjament és legal ja no és assetjament? Els membres de la PAH (Plataforma Antidesnonaments) han anat al Congrés, han recollit tres milions de signatures, porten quasi deu anys convivint amb¡ gent desnonada, han perdutamics que s’han suïcidat... Creieu que practiquen l’assetjament? No estarem més bé davant d’un victimisme per part del govern? Assetjament és el que reben els funcionaris públics, els pensionistes; assetjament és el que estan patint milions de persones a qui fan fora del seu treball sense cap motiu; assetjament és el que sofreixen els desnonats... I mentre que alguns periodistes ens informen que gran part dels joves agafen la maleta i viatgen cap a Suïssa tot normalitzant-ne la situació, determinats polítics agafen també la maleta, aquesta plena de bitllets, i també se’n van cap a Suïssa... 

Tornant al tema dels desnonaments, hem de ressaltar que el tribunal de Justícia de la Unió Europea ha afirmat amb rotunditat que la llei espanyola sobre hipoteques i desnonaments no protegeix el consumidor. Fins i tot, va més lluny i aclareix que davant la sospita d’un abús sobre algú en qüestió, el jutge podrà aturar cautelarment el desnonament. Vaja, quina cosa més curiosa! Ni Zapatero, ni Rubalcaba, ni Gallardón, ni Rajoy, ni la nostra banca, ningú no s’ha atrevit a qüestionar la legalitat d’aquesta llei. Un pèl estrany, no? O no ho sabien –cosa que seria molt preocupant– o no ho volien saber –cosa més preocupant encara–. Ale, com veieu, ací tenim la política al servei del poble i per al poble!